Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Manel’

Senior, tot sol. Un tio Gran. Fotografia de Josep M. Martí.

Com cada any, quan arriba esta època del any, m’agrada publicar un poc un inventari musical del que més he escoltat i més m’ha agradat. Normalment la gent li agrada més publicar-lo quan els torrons ja formen part del quotidià, però a mi, serà per les ànsies de publicar-ho ràpid, sempre solc fer-lo a principis de desembre.

Són temps de crisi, temps en els que l’únic que sabem és que res no serà com abans. No són temps per a un optimisme sense explicacions, al 2011 potser els Pets no haurien fet cançons com Estúpidament feliç o Bon dia, per què senzillament no hi ha raons per mostrar-se feliç així, de facto. Potser la cançó fa més falta que mai i sense dubtes és més present, és fa més música que mai, s’escolta més música que mai, tenim més accès a músiques d’arreu que mai. La xarxa permet coses coses completament inversemblants fa uns anys – eixe abans que ja no tornarà – com ara que un servidor pot dir no haver-se perdut cap novetat musical del país estant lluny. És més, el gran esdeveniment musical, l’avançament de dos cançons del disc dels Manel allà al mes de febrer, em va agarrar en ple Carib i vaig viure-lo en directe amb les cinc hores menys que corresponen. I a la vegada la xarxa et permet submergir en la escena musical underground de Buenos Aires sense posar-hi els peus, ja no estem als setanta, quan els del continent s’escapaven amb quatre duros com podien i compraven vínils impossibles en tendes de Londres.

Vista la gran quantitat de discos que han eixit en valencià-català-balear, faré inventari dels que més m’han marcat. L’ordre diguem que és aleatori.

2.0 d’Orxata Sound System. Tralla. Festa. Tradició. Tenen el mèrit d’haver fet moure les cames a quasi totes les penyes de Vilafranca, d’estar presents als discos durs dels MCs de les disco-mòbils de poble que quan comença a eixir el sol juguen el joker d’Orxata, el mèrit d’haver trencat molts tabús.  El tabú envers la música electrònica, el tabú envers cantar en valencià.

Lamparetes d’Antònia Font. La responsabilitat del grup mallorquí era enorme, perquè si tornaven ho havien de fer de veres i bé, molt bé, com sempre de bé. I no va ser com sempre, perquè amb ells res pot ser com sempre. Primer ens va estranyar no trobar-hi un Wa-yeah, no trobar-hi androides i extraterrestres, trobar-hi referències més terrenals. Però és Antònia Font. “Carreteres que no van enlloc, un camió avariat, abandonat a sa cuneta, fossilitzat. Una senyora ven llimonada a prostitutes acalorades.”

Gran de Senior i el Cor Brutal. Amb el seu primer disc ens van sorprendre. Ara, el segon, se l’esperava i fins i tot en els ambients més gafapastis de Barcelona (qui diu ambients diu portals d’internet que jo jutjo des de la distància) l’esperaven, que ja és dir. No és d’aquells discos que a la primera ja ens el fem nostre, li fa falta unes quantes escoltades de la a a la z, res de mode aleatori. Rock ianqui amb accent de València, “ma que sóc poc sense tu”.

Una amable, una trista, una petita pàtria de Pau Alabajos. Va ser el primer disc del 2011 i com han passat tantes coses entremig quasi l’oblidem, però no. No l’oblidem perquè el títol del post fa referència a la millor cançó del disc, Inventari, on una llista dels objectes que ens recorden a una persona pot esdevindre – amb èxit – una preciosa cançó. També està Eydoll, la cançó amb el nom impossible del volcà islandès, que ja aleshores em va inspirar un post per la bellesa d’una història – o una nit de sexe, tant s’hi val – provocada per un vol anul·lat.

Tripolar de Gertrudis. Gertrudis també era un dels grups que s’havia pres un temps per reflexionar, vore què feien i què no feien, cap a on anaven. A Tripolar abracen l’electrònica, juguen amb el pop – de fet inviten gent que està més o menys en la òrbita del pop de Barcelona com Roger Mas o Óscar de Factor Delafé – sense perdre de vista la rumba. A la nova rumba catalana li feia falta un disc així, texts elaborats i obrir-se cap a eixa escena pop. I si açò no fore poc, Gertrudis enguany també participaven al disc Alegria revisitat on diversos grups versionaven el disc Alegria d’Antònia Font. Ells feien Patxanga i per mi és la més reeixida del disc, i això que davant hi havia Mishima, Joan Colomo, Litoral, La Bien querida o Tomeu Penya.

La barraca de Pep Botifarra i els Quicos. El pan y las ganas de comer dels castellans. Al final del disc Botifarra els diu als Quicos: i vosatros on estàveu amagats xe?, si dieu les mateixes porcaes i animalaes que mosatros!“. Pos això, un bell resum del disc.

Música i lletra de Feliu Ventura. D’un xativí a un altre. Feliu també venia d’un llarg silenci – artístic – i al setembre, per a les fulles seques, ens va treure nou disc. Música i lletra és un disc molt nu, com la portada, hi ha pocs arranjaments, potser és un pèl més trist que els anteriors. Però hi retrobem el Feliu lletrista incisiu, irònic, estellesià i ovidià a matar.

Mil milles per veure una bona armadura de Manel. Sé que no és molt original posar-lo, que a hores d’ara potser estan més repetits que l’all i oli, però els Manel han de ser-hi a l’inventari. Poc importa que en directe siguen un poc semos, que siguen un fenomen de masses que poden arribar a generar histèria i cues de fans en pavellons poliesportius de mala mort. El disc suposo que apareixerà a llistes, inventaris i premis diversos, de tots els rangs. Hi estan perquè tenen el do de dir coses que potser mai ens havíem plantejat però que un colp dites per ells acabes assentint i dient: xa, si són dimonis, coses així també m’han passat. Manel hi són perquè musicalment han encertat amb la fórmula, diria que al lloc i al moment adequat.

Coratge d’Obrint Pas. Crec que alguna vegada ho he dit, a fora estant, de tots els grups de la terreta que un pot posar a unes orelles que entendran ben poca cosa, Obrint Pas és dels que millor passa. De fet són dels que més gent de fora me ve i me diu que coneix. I clar, estic més tou que una carabassa. Amb Coratge tenia una certa temor, por a que el format “Obrint Pas” ja no tingués cabuda, que amb tot el boom del pop català que ha esclatat des que van publicar Benvinguts al Paradís al 2007 no trobaren la seua plaça i navegaren perduts, ells i nosaltres. Això sense comptar la onada neocon en la que estem. Però no, no s’han perdut i per no fer-ho han tornat als seus orígens, geogràfics i musicals, la ciutat de València i el folk, el punk i el ska, eixe combo referencial que molts tenim format per Al Tall i Muguruza. A Coratge fins i tot es permeten de fer un himne sentimental del país dels valencians, l’excepcional País de l’olivera. Si València fore una ciutat normal l’alcaldessa estaria ben tova de que li hagueren fet un disc-homenatge a la ciutat de tal calibre. Però és clar, si València fore una ciutat normal este disc no hauria existit.

Des d’altres llocs, en altres parles i amb altres ritmes a la sang, el 2011 també ha estat un any ben productiu. Hem tingut nou disc de Beirut, de Berri Txarrak, d’Extremoduro, de La Mal Coiffée, de Camille, de La Canaille. Me quedo amb dos coses per acabar, amb el disc de The Lito, per allò d’alegrar-te de veure un mig amic eixir-se’n bé en esta fauna musical. L’altra és el clip dels biscains Zea Mays, optimisme des d’un país on en gasten i n’han de gastar.

Ací he fet una llisteta amb algunes coses bo. Perdoneu però l’eclecticisme és total.

Anuncis

Read Full Post »

Orxata, per entonceees.

Tot em ve d’un article al Pais sobre el nuevo pop catalan. Hi apareixen eixes idees que sempre es van repetint en els mitjans espanyols quan es posen a xarrar de músiques en llengües perifèriques, que si la politització del ús de la llengua, que si la nova generació per fi salta tot això, com ens agraden quan parlen de soldadets o de llapis d’Ikea, que poc ens agraden quan prenen un to més terrenal i parlen del país de l’olivera. Ahir Pau Alabajos feia una reflexió al facebook tot dient, val, i els cantautors, els que protestem, on estem? Jo, consumidor malalt de crònica musical, sempre acabo trobant que des de certs mitjans s’utilitzen sempre els mateixos postulats.

El rock català estava polititzat, ergo, era roin. A mi tret d’algunes cançons dels Pets i quatre coses de Sau o Sopa de Cabra, la resta no m’ho va semblar mai però a certs Mèdia eixe moviment sempre els ha semblat pèssim i el trepitjaran fins a la fi dels dies. Que l’Empordà, Boig per tu o Bon dia siguen himnes generacionals tant els importa. Que es puga omplir el Sant Jordi és una quimera nacionalista.

Després ve aquell argument que diu que la música més combativa és musicalment roïna, i no hi ha res més a dir, amb eixe argument, el de la qualitat, es ventilen tot un gènere. Certs crítics musicals partixen del precepte que tot el que escapa dels estàndards de la música pop i el indiepop no mereix cap atenció. Fins i tot entre eixa gent es situarien susceptibles abolicionistes de gèneres com el reggae, el ska, el dub, el punk, i per tant Obrint Pas, Doctor Calypso o Inadaptats no mereixen res. Afortunadament el món és més divertit que les neurones d’una part dels crítics i voltant per eixe planeta els únics grups de casa que la gent m’ha citat son Obrint Pas i Dusminguet (més Kortatu i Fermin si allarguem un poc la casa). I jo els dic, és clar, que tot un plaer. Sense anar més lluny dissabte, en ple Carib, vam fer sonar Botifarra & Obrint Pas.

Un altre punt que els agrada als mitjans és preguntar-los a la nova escena pop sobre quins referents tenen. I sempre apareix Jaume Sisa, que ara s’exalça fins als cels quan l’home va fer de director d’orquestra al Qué apostamos dels inefables Ramon Garcia i Ana Obregon. I quan estava allà dalt de la tarima amb jaqueta blava elèctrica els del Pais de las tentaciones no clamaven al cel tot dient vergonya, què fa en Sisa allà. També agrada molt a la crítica que tota la nova generació haja passat de puntetes pel rock català, abracen a l’avi (el folk, la nova cançó) i maten al pare (el rock català). Tant linear no deu ser la qüestió quan Manel toca el No t’enyoro i els Amics inviten a Gavaldà a cantar, però és igual la qüestió és matar als pares, al rock català roin i subvencionat.

L’altre aspecte abordat és el d’anar a les Espanyes a tocar. Al nuevo pop català se’ls busca, agraden i se’ls escolta a Madrid i a Valladolid, i alguns mitjans espanyols adoren que hi haja esta normalitat. Benvinguda, després d’anys d’estat de les autonomies encara estem a este punt de descoberta de l’estat plurilingüe, magnífic. Però esta és la mateixa normalitat que hi ha en els comentaris dels internautes dels mitjans digitals al voltant de la notícia que Manel fos numero u en ventes del Mil milles per veure una bona armadura (hi rondava gent treta de qualsevol d’eixes teles fatxes que el gran invent del TDT ens ha dut), la mateixa normalitat amb la que els baretos punkis i alternatius de tot Espanya posen una cançó que s’alegra de la fugida d’un militant d’ETA poeta dins d’un bafle o una altra que diu que no hi ha treva. Tot és normal.

I finalment està el silenci absolut respecte la música feta en valencià del País Valencià, tant de la que protesta, com la que és per anar de festa com la que no molesta, silenci. Els mitjans espanyols quan parlen de l’escena catalana el que fan es preguntar als col·legues de Barcelona. Però l’escena valenciana és molt mal coneguda pels propis catalans, així que Arthur Caravan, Senior, Verdcel, 121db, Briz o Amanida Peiot mai estaran entre les cites de capçalera del nou pop en català. La culpa està repartida, és clar, si al País Valencià existiren mitjans potents on tota esta gent i més aparegueren de forma natural tot tindria un caire menys of the record. Però si els catalans pensaren en l’àmbit lingüístic més sovint i no només un dia a l’any també estaria bé.

 Tot això en una primavera que ens ha dut material nou i esperat de Manel, Orxata, Pau Alabajos, Obrint Pas i Antònia Font. Cadascú en el seu univers, discos tots molt bons. El millor poter és escoltar-los i gaudir-los, sense manies.


Read Full Post »

Miguel, per Maurisico.

Em va agarrar en ple Carib la gran campanya mediàtica del llançament del nou disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura. El disc eixirà el proper 15 de març però ens han avançat dos cançons per anar-nos fent gola. De seguida la xarxa s’ha dividit entre aquells que preferim Boomerang i els que preferixen Aniversari. Totes dos tenen les seues coses, però clar, amb una estrofa com esta “Aquell juliol en què  es va fondre l’Indurain i vam maleir al danès i a les rampes d’Hautacam” servidor té la elecció ben fàcil. No és d’estranyar esta referència al Tour en els Manel, ja fa temps vaig llegir una entrevista a Guillem Gisbert (cantant de Manel) en què es confessava un apassionat del ciclisme i del Tour de França en particular. Aquell Tour del 1996 estava preparat per a Miguel, una etapa arribava a Pamplona i passava per Villaba – sa casa! – però Miguelon no va passar-hi vestit de groc perquè un danès – Rijs – ens havia destronat el mite a Hautacam, prop de Lourdes.  Tots esperàvem el miracle, la reacció, però mai va arribar i Indurain va perdre aquell Tour i es va retirar a finals de la temporada en un hotel vora de carretera prop de Cangas de Onis durant la Vuelta. Amb les rampes d’Hautacam ens vam reconciliar en aquella escapada suïcida de Javier Otxoa amb Armstrong com un bou per darrere al 2000. Aquell estiu de 1996 a Vilafranca no va arribar cap tio bohemi de les antípodes per portar-nos un boomerang però recordo la terrassa de la piscina patint per la desventura de Miguel i els més grans  – com a la cançó – es menjaven pipes fardons asseguts en qualsevol pedrís i ens deien com havíem de fer.

que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord,
acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda
una veritat:
El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Read Full Post »

Neu normal

Olaf ix de casa, porta unes esportives, però només posar els peus a sobre de la vorera sap que no era la millor idea, està nevant i pot acabar xop. Tant és, pensa, tampoc he de fer una excursió. Els parabrises del cotxe estan glaçats, es treu un rascador de la guantera que li van regalar al concessionari i rasca el gel. El cotxe s’escalfa prompte, poc té a veure amb aquells cotxes d’indústria soviètica que ell havia conegut en els seus inicis de conductor. Tot un plaer. La ràdio parla del crack financer que està a punt de caure i de l’enfonsament de tota una sèrie de països del primer món. El meteoròleg parla de risc de nevades i una publicitat per incentivar el consum de carn local el talla dràsticament. Olaf arriba a la feina, l’ordinador li funciona (malgrat la neu), es connecta a Internet per confirmar els resultats del campionat de cricket de la vetlla. L’espera un dia normal.

Neu normal, com la gent normal.

Read Full Post »

Sempre cap a finals d’any solc fer un recopilatori dels que m’han semblat els millors discos de l’any acabat, però crec que més que parlar de discos enguany parlaré de grups, els que m’han “marcat” este any que no tenen perquè haver publicat el 2009.

Començaré amb Manel, que potser a hores d’ara algú que viu a Barcelona li semblarà que o treuen noves cançons o rebentarà d’avorrir-los, però a mi m’han marcat l’any, cert, poc original, però les coses com són. Es podria parlar molt de la nova escena pop catalana, que si és un trencament o només una transició amb el rock català, i podríem a arribar fàcilment al mateix tipus de deliris que es fa alguna gent des de fa anys.

Un bon dia li vaig llegir a Vicent que havia un grup que es deia Arthur Caravan, alcoians, que publicaven les seues cançons a last.fm i es podien descarregar lliurement sense incórrer en delicte. Fastuós dia. El nou pop valencià és en general més punki i gamberro que el català, menys políticament correcte, potser perquè cantar en valencià ja és tant outsider que de perdidos al rio. Toca el rock’n’roll de les cinc del matí.

Seguint en eixa nova escena valenciana encara diria dos noms més. Verdcel, que van publicar Sàmara el 2008 però que me l’he escoltat prou enguany i Senior i el cor brutal. Els primers tenen bon gust pels videoclips, dels millors que es poden veure fets ací, sovint molt amateurs, i un estil que o agrada o no. Sóc dels primers. Senior estaria més en la línia de Arthur Caravan, ja que s’ha de ser un poc punki per cantar València eres una puta tot i que la referència punk acaba només en l’actitud.

Dijous paella han tret disc al 2009 i els seus fans l’hem degustat delerits, poc a poc han guanyat un so característic i en un món com el de rumba, on de vegades es canta sense massa lirisme estic feliç leré leré, els graciencs en són una bona excepció. De l’altra costat, d’una rumba més canalla, estan els Impagaos, que amb els esforços d’uns bons amics sembla que s’enlairen definitivament. Com a debut discogràfic No lo intenten en casa no està gens malament.

El Belda i el conjunt Badabadoc durant molt temps eren un concepte només de concerts i ben difícil era poder-los escoltar a casa. Enguany han publicat per jamaicanes, un recull de vells hits catalans passats per acordió i ska. El millor és que el disc és només una part de la grandesa dels directes. En la mateixa línia de passar-ho tot per l’acordió estan els bascos de Trikizio, que sonaven prou per casa els mesos de calor i esperances roig i blanques amb el seu Jo ta ke de Su Ta Gar.

Muse, i sense voler entrar en disputes amb els seguidors de Radiohead o Coldplay, seria el gran grup del decenni. Esperàvem el seu nou disc, The resistance, que potser no l’he comprés del tot però em sembla que hi sobra piano i hi falten riffs. de guitarra Tot i això s’hi troba alguna peça per a conservar i pel que sembla en directe és impressionant.

En un post de Toni de l’Hostal vaig descobrir un dels grups en voga a Portugal, Deolinda. Fan fados, però d’una altra  manera, no és la portuguesa que canta les seues penes en una taverna lisboeta per a turistes que mengen una torrada de sardines. Movimento Perpétuo Associativo, que sembla ser que parla del menfotisme dels portuguesos, sense captar-li ni la meitat de la gràcia, enganxa.

Per acabar, Berri Txarrak. Els canvis en la formació no han fet canviar ni el compromís, ni la forma, ni les referències. Amb un so més garage que en els anteriors discos Payola és un gran disc de rock, acì, a Pamplona i a Chicago.

La gent normal (cover de Pulp) de Manel.

Movimento Perpétuo Associativo de Deolinda.

Arbres, software i un té de Verdcel.

Maravillas de Berri Txarrak.

Com resum de tot, Senior versiona Manel.

Read Full Post »

No t’enyoro

Les coses potser no estan per a alegries, perquè este món modern es desestabilitza i mai és agradable veure que allà on t’havies aguantat fins ara cau, i tu ja ho pensaves que podria caure però no hi havia altre gaiato en eixe moment. No obstant, altres coses que cauen em fan somriure, poc, simplement soltant un poc d’aire pel nas, moderadament. Però res, tot això són minudàncies comparat en el bon rotllo que te dóna una punyetera versió que circula per Youtube d’un grup que m’ha costat assumir i que ara assumisc plenament meu. Bé, això, i que demà estic a Barcelona.

Read Full Post »