Made in Spain, de Christian Luna.
Ahir vaig anar a un festival, mig infantil mig no-sé-què, dedicat a Espanya. Oh, sorpresa preguntarà algun lector toca punyetes, traïció dirà el laportista. M’explico. Tot es passava a prop del poble de la C., Mayenne, i com tampoc són tantes les activitats culturals que tenen lloc en una zona rural vam anar-hi, però sobretot vaig insistir perquè hi havia una xerrada sobre els exiliats de la guerra espanyols que van fer cap a eixa regió, i com el tema guerra – república és una debilitat no ho podia deixar passar. A més feia massa temps que no anava a conferències amb aroma tricolor i no em va decebre, vaig eixir amb algunes anècdotes ben gustoses i el regust general que tota eixa gent va eixir del foc per caure a les brases.
A banda de la xerrada, el cas és que la resta del festival, que tenia molts actes de animació per als sagals, un poc de música en directe i molta decoració pensada per a la ocasió, era un popurri curiós. D’una part estava tota la imatge idealista republicana que guarden molts francesos i per exemple els guitarristes tocaven Ay carmela i altres cançons de la guerra civil. Per l’altra part estaven els tòpics com les sevillanes, les pelis d’Almodovar, els xurros, Picasso, els bous, el futbol i fins i tot la tomatina. Als xiquets els pintaven la cara i els donaven banderetes (d’Espanya, del Barça o del Madrid, a escollir) i els feien dibuixar bous i toreros de Picasso o Miró. I sí, vaig pensar que si a una excursió de xiquets al museu Picasso de Barcelona se’ls fes pintar un bou seria un escàndol, una denuncia d’un pare, un debat al parlament, dimissions, enquestes al programa del Cuni i alguna imbecilada més.
PS: a Mayenne guardaven un bon record d’un xic exiliat que jugava a futbol molt bé, davanter centre, Manolo, de Bilbao. M’agrada que un jugador que fes sensacio vora el poble de la C. fos biscaí.
Divendres vam anar a una granja a comprar unes ampolles de sidra per passar l’hivern, que les crêpes no s’acompanyen amb vi del Priorat, cal fer-ho amb suc de maçana un pèl alcoholitzat. A la granja no s’hi arribava per un camí de terra sinó d’asfalt, entre vaques pasturant i arbres gebrats. La casa de pedra, teulat negre i doble finestra. Aparquem el cotxe en un espai habilitat per als clients i l’amo al veure’ns apareix. De tan idíl·lic paratge no apareix un granger playmobil, l’amo és l’alcalde del poblet més proper a la granja i ens solta unes frases sobre la crisi que no m’atrevisc a rebatre i les deixo caure com veritats absolutes. Feta la conversa anem a per les ampolles, sidra, 
el cadafal 