Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘menjar’

Ha aparegut una gran publicitat per les avingudes d’Orléans, amb una vaca o un pollastre i al costat escrit fièrement halal (halal amb orgull), just una setmana abans el ramadà. A este país, que la laïcitat la porta malament, potser perquè era una laïcitat concebuda sota una sola religió, estes coses causen furor i omplen pàgines i pàgines de diaris. Per pura llei de mercat, si hi ha una part dels clients que són susceptibles d’adquirir xarcuteria i carn matado a lo musulman que vaig escoltar un dia per Paris, és lògic que hi hage publicitat i que els supermercats ens proposen productes així. Fins i tot hi ha restaurants de fast food que tota la carn de les hamburgueses que proposen és halal i les cadenes de pizza tenen una icona als catàlegs per indicar-te els productes halal. Tot açò m’ha dut a buscar com es mata una vedella halal i citant textualment la viquipèdia:

el sacrifici de l’animal s’ha de realitzar mitjançant una ràpida incisió a l’esquena feta amb un ganivet afilat, tallant la vena jugular i l’artèria caròtide, però deixant intacta l’espina dorsal. L’objectiu d’aquesta tècnica és permetre un major drenatge de la sang, aconseguint una major higiene a la carn, i minimitzant el dolor i l’agonia de l’animal.

Vaja, res que ens canvie el gust de l’aliment, no hi ha per a escandalitzar-se.

També està el debat del burka. Per què prohibir portar un burka i no les samarretes de Custo Barcelona? I el que porta el tatuatge de Cristo Rey a l’esquena, què en fem d’ell? En principi cadascú es vestix com li ve soberanament de gust amb dos peròs. Un, que sigues vertaderament tu la que ha decidit vestir-se com un pingüí al mes d’agost. I dos, de tant en tant cal donar la cara, al banc o a l’ajuntament. Però com el punt u ja el tinc en dubte…

Anuncis

Read Full Post »

Quan arribo…

Mmmm. De Jules Stone.

Quan arribo a Barcelona (o València) hi ha una sèrie de primeres coses que m’agrada fer. La primera de totes sol anar a un bar, ni que sigue un macro bar amb cambrers amb micròfon inhalàmbric, per fer-me un cafè amb llet i un bocadillo de pernil, tomata i oli. El per què de tanta falera per entrar en un bar a esmorzar és ben senzill, a França s’ix esmorzat de casa i no es menja fins a l’hora de dinar (a migdia). Per tant a meitat matí no es para la jornada laboral per anar al bar del costat i de fet hi ha molts bars on no es concep menjar altra cosa que no sigue un croissant. A més quan arribo solc tindre ganes de fer-me un bon cafè fart de l’aigua xirla que servixen com a cafè per França. De l’entrepà de pernil sucat amb tomata què he de dir, l’únic però que li puc posar és que a Barcelona hi ha un greu problema amb el pa, han oblidat com fer-lo. Després solc comprar-me algun diari, algun llibre de butxaca per allò de dinamitzar el sector cultural i que no tots els meus diners es queden a Orléans. També sol caure l’enderrock (endogamirrock a la valenciclopèdia) que tot i que de vegades els estamparia un miler de cassetes de Carraixet al cap continuen sent un projecte seriós de premsa musical (endogàmica).

Read Full Post »

La visita

Espero un parell d’amics que s’han escapat uns dies del rotllo i canya per vindre a Orléans. Rebre visites sempre fa molta il·lusió, més quan un està en esta espècie d’exili voluntari. Hi ha un tema que és curiós, el fet que vinguem em dóna ganes de fer-me una paelleta o una fideuà, unes braves i unes mandonguilles o un poc d’orella. I ells, que venen fins ací dalt per exotisme, potser el que menys els abellix és això, i ja em teniu fent una raclette, i comprant quaranta mil formatges diferents.

Unes mandonguilles com les que me fotria ara mateix. De Buxeda.

Read Full Post »