Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘mitjans’

Que vinga la llum

Llegim açò. I penso en el meu agüelo, que quan se’n van a la plana a passar un hivern un poquet més càlid deixen penjat a la porta, amb un celo, un tros de paper amb la lectura dels comptadors de la llum i de l’aigua, si te descuides escrit en un sobre reaprofitat de la mateixa Iberdrola. També penso en un amic que treballa a “l’aigua”, per no dir noms, que va a turnos i mai sabràs si per ell és de dia, és de nit o és festa de guardar. I els dissabtes de nit, en la solitud al més pur estil Homer Simpson, el criden a la faena els borratxos que tornen de les discoteques i li diuen la lectura del comptador, el de l’aigua, no el del gintònic. I pensem, és clar, en els empalmes que se fan entre pallisses i corrals per portar un poc de llum al que era un edifici agrícola i ara, durant deu dies a l’any, és una penya. Ara també podrem dir que a Vilafranca hem estat veient els morros de l’Abradelo, les monleonetes, les entrades de Segorbe, els shows de Ximo Rovira i altres joies de la radiotelevisió pública, i possiblement allò no ho pagava ni déu.

Este 2011 que hem deixat enrere, moltes vegades hem mirat de cara a Grècia, inventors de moltes paraules, entre elles democràcia i cadastre, i natros, altius, dèiem que qui desori de pais, si ni cadastre tenien, que per fer el cens compten amb les factures de la llum.

Read Full Post »

Orxata, per entonceees.

Tot em ve d’un article al Pais sobre el nuevo pop catalan. Hi apareixen eixes idees que sempre es van repetint en els mitjans espanyols quan es posen a xarrar de músiques en llengües perifèriques, que si la politització del ús de la llengua, que si la nova generació per fi salta tot això, com ens agraden quan parlen de soldadets o de llapis d’Ikea, que poc ens agraden quan prenen un to més terrenal i parlen del país de l’olivera. Ahir Pau Alabajos feia una reflexió al facebook tot dient, val, i els cantautors, els que protestem, on estem? Jo, consumidor malalt de crònica musical, sempre acabo trobant que des de certs mitjans s’utilitzen sempre els mateixos postulats.

El rock català estava polititzat, ergo, era roin. A mi tret d’algunes cançons dels Pets i quatre coses de Sau o Sopa de Cabra, la resta no m’ho va semblar mai però a certs Mèdia eixe moviment sempre els ha semblat pèssim i el trepitjaran fins a la fi dels dies. Que l’Empordà, Boig per tu o Bon dia siguen himnes generacionals tant els importa. Que es puga omplir el Sant Jordi és una quimera nacionalista.

Després ve aquell argument que diu que la música més combativa és musicalment roïna, i no hi ha res més a dir, amb eixe argument, el de la qualitat, es ventilen tot un gènere. Certs crítics musicals partixen del precepte que tot el que escapa dels estàndards de la música pop i el indiepop no mereix cap atenció. Fins i tot entre eixa gent es situarien susceptibles abolicionistes de gèneres com el reggae, el ska, el dub, el punk, i per tant Obrint Pas, Doctor Calypso o Inadaptats no mereixen res. Afortunadament el món és més divertit que les neurones d’una part dels crítics i voltant per eixe planeta els únics grups de casa que la gent m’ha citat son Obrint Pas i Dusminguet (més Kortatu i Fermin si allarguem un poc la casa). I jo els dic, és clar, que tot un plaer. Sense anar més lluny dissabte, en ple Carib, vam fer sonar Botifarra & Obrint Pas.

Un altre punt que els agrada als mitjans és preguntar-los a la nova escena pop sobre quins referents tenen. I sempre apareix Jaume Sisa, que ara s’exalça fins als cels quan l’home va fer de director d’orquestra al Qué apostamos dels inefables Ramon Garcia i Ana Obregon. I quan estava allà dalt de la tarima amb jaqueta blava elèctrica els del Pais de las tentaciones no clamaven al cel tot dient vergonya, què fa en Sisa allà. També agrada molt a la crítica que tota la nova generació haja passat de puntetes pel rock català, abracen a l’avi (el folk, la nova cançó) i maten al pare (el rock català). Tant linear no deu ser la qüestió quan Manel toca el No t’enyoro i els Amics inviten a Gavaldà a cantar, però és igual la qüestió és matar als pares, al rock català roin i subvencionat.

L’altre aspecte abordat és el d’anar a les Espanyes a tocar. Al nuevo pop català se’ls busca, agraden i se’ls escolta a Madrid i a Valladolid, i alguns mitjans espanyols adoren que hi haja esta normalitat. Benvinguda, després d’anys d’estat de les autonomies encara estem a este punt de descoberta de l’estat plurilingüe, magnífic. Però esta és la mateixa normalitat que hi ha en els comentaris dels internautes dels mitjans digitals al voltant de la notícia que Manel fos numero u en ventes del Mil milles per veure una bona armadura (hi rondava gent treta de qualsevol d’eixes teles fatxes que el gran invent del TDT ens ha dut), la mateixa normalitat amb la que els baretos punkis i alternatius de tot Espanya posen una cançó que s’alegra de la fugida d’un militant d’ETA poeta dins d’un bafle o una altra que diu que no hi ha treva. Tot és normal.

I finalment està el silenci absolut respecte la música feta en valencià del País Valencià, tant de la que protesta, com la que és per anar de festa com la que no molesta, silenci. Els mitjans espanyols quan parlen de l’escena catalana el que fan es preguntar als col·legues de Barcelona. Però l’escena valenciana és molt mal coneguda pels propis catalans, així que Arthur Caravan, Senior, Verdcel, 121db, Briz o Amanida Peiot mai estaran entre les cites de capçalera del nou pop en català. La culpa està repartida, és clar, si al País Valencià existiren mitjans potents on tota esta gent i més aparegueren de forma natural tot tindria un caire menys of the record. Però si els catalans pensaren en l’àmbit lingüístic més sovint i no només un dia a l’any també estaria bé.

 Tot això en una primavera que ens ha dut material nou i esperat de Manel, Orxata, Pau Alabajos, Obrint Pas i Antònia Font. Cadascú en el seu univers, discos tots molt bons. El millor poter és escoltar-los i gaudir-los, sense manies.


Read Full Post »

 

La primera foto de Vilafranca que ix a Flickr si clicko vilafranca. D’Andrés Verdeguer, un amic 2.0.

Durant anys i panys quan a l’oratge de TV3 eixia Vilafranca per algun fenomen extrem d’eixos que solen arribar (quins temps aquells en què es veia TV3), el presentador solia parlar de Vilafranca del Maestrat, perquè eixa era el nom català del poble, el que venia dictat per la Enciclopèdia catalana, basat en un error de Sanchis Guarner repetit mil vegades després. Per això mai vam tindre eixa enciclopèdia a casa, fins que no escriureu bé el nom del meu poble no us la comprarem els deia mon pare als venedors que passaven per Mòra. Aleshores jo era un sagal, el millor de la setmana venia quan jugava amb playmobils a bous i l’ofici de venedors d’enciclopèdies existia i consistia en una gent molt pesada que trucava insistentment a la porta. Després aquell ofici va anar de mal en pitjor, un dia en una tanca d’un partit de futbol vaig veure un críptic www.fifa.com, i després tot ha vingut molt ràpid, vam tindre correu electrònic, msn, la wikipedia, els blogs, facebook i twitter.

Avui TV3 no es veu en condicions normals a Vilafranca i els venedors d’enciclopèdies no existixen. El que diu la Enciclopèdia catalana ja no va a missa, per primera vegada vegada en la història els propis vilafranquins van tindre el privilegi i la bona pensada d’escriure quatre ratlles a la wikipedia per deixar clara la confusió sobre a quina comarca pertanyem, les hipòtesis sobre el Cid i altres dubtes genètics del poble. Al remat la wikipedia -amb les seues virtuts i defectes – ha esdevingut una referència molt més usada que la enciclopèdia verda que mai vam arribar a tindre a casa. Els vilafranquins editem contingut al web sense parar, creem un dia i un altre, com qualsevol altre poble del món, i en cap lloc ja apareix el Vilafranca del Maestrat i el cognom del Cid tendix a desaparèixer. Escric tot açò perquè en pocs dies dos fets vénen a confirmar que la batalla de la comarca i del nom l’hem guanyada a la xarxa. Javier Moliner, candidat del PP a la diputació de Castelló, ha creat un moviment 2.0 que es diu moviment 135 (de 135 municipis de Castelló província). No jutjaré el moviment però la fotografia del portalet i de Llosar està a la comarca dels Ports, al costat de les muralles de Morella i no pas amb la font d’En Segures de Benassal. I avui, Vilaweb es feia ressò de la concentració per TV3 a l’estàtua de la dona treballadora, damunt d’uns ditets de neu. I diuen concentracions a Elx, Llíria i Vilafranca dels Ports. Este nom ha aparegut d’una manera tant natural que m’ha fet feliç i m’ha passat de colp tot el jet lag que duia a damunt.

Read Full Post »

ni el Timbaler del Bruc sabia què és un Shimano 6. Foto de beagle34.

Ahir, quan vaig escriure l’entrada, ja intuïa que l’afer de Contador i la cadena de Schleck podia esdevindre fàcilment un tema de conflicte de caire nacionalciclístic entre la grandeur francesa i la fúria espanyola i així ha estat. És ben sabut que hi ha dos grups, ben definits i irreconciliables, que tenen tanta passió patritòtica com poca idea de ciclisme, futbol, tenis o pilota valenciana. Estos són els que si ahir els fets hagueren estat diferents avui tindrien un discurs completament al revés i tant amples. Si esta gent foren simplement lectors de les edicions digitals dels diaris, els llegiríem els comentaris, ens en riuríem i en pau. El problema és que esta gent també ocupa les redaccions dels diaris i els escons del parlament. Així s’entenen avui algunes portades i reaccions a dreta i a esquerra, i encara sort que Schleck és luxemburguès i no crec que hi hage cap conflicte històric entre les dues corones (reials, no del plat de la bici), del contrari ja estaria Agustina d’Aragó i el Timbaler del Bruc dalt del Tourmalet. Tot i això, que per mi un dels grans obstacles a la construcció d’un sentiment de pertinença única a Europa, en el cas de les bicicletes col·loquialment me la sua. Els fets van ser com van ser i si Bernard Hinault, Laurent Jalabert, Pedro Delgado o fins i tot Rjiis, gent que sap pedalar, opinen que el fair play no és això el debat està zanjat.

Read Full Post »

De ràdios

Carlos Gurpegi, de Mr. Fox Talbot.

La meua adolescència va ser molt radiofònica. Els dissabtes i diumenges estaven consagrats al Carrusel deportivo i a les nits, vetlador com sóc, em xuplava el Larguero amb José Ramon de la Morena fins quedar-me algun diumenge penjat dels auriculars i escoltar el començament de Molés i Antonete. El millor record que en guardo possiblement són els programes que feien en directe des de les ciutats final d’etapa de la Vuelta, on es parlava més que de costum de ciclisme i a sobre a l’època de Chaba Jiménez d’allí en saltaven guspires, amb una sèrie de personatges de traca: Manolo Saiz, Olano i la seua dona, Vicent Belda, Perico, Linares. Quan vaig començar la carrera a Barcelona tot anava per la mateixa marxa fins que va saltar el cas Gurpegi per dòping i com qualsevol aficionat del Athletic amb dos dits de front vaig dir prou, tanta calúmnia, tant d’insult i tanta ràbia no es podien aguantar. Mai més l’he tornat a escoltar, ja s’apanyarà. Suposo que ara, vuit anys més tard, al Larguero el Athletic devem ser junt al Barça l’enemic número u, els màxims beneficiats del Villarato. Però penso que els pip pip pip dels gols de Llorente se li deuen fer molt llargs i me n’alegro.

Al arribar a un nou país fer-te uns mitjans teus és cosa de temps. A França vaig entrar de seguida en sintonia amb els mitjans escrits (Le Monde i Libération), a les teles encara no els hi he trobat el què i amb les ràdios ara començo. Per exemple als matins m’agrada la repassada de la premsa de France Inter (l’emissora pùblica, una reserva d’esquerrosos), m’agrada escoltar el reggae  que punxen els estudiants a Ràdio Campus i per exemple avui he enganxat la ràdio dels portuguesos d’Orléans amb el programa Balcon de Espanya, que repassava cançó espanyola, encadenant Beth, Emilio el moro i Machin, del més kitsch que es pot trobar. Sensacional fins i tot per a un hispano escèptic.

I ja que estem parlant de ràdio, i perdoneu per la propaganda, us convido a escoltar el programa Tot en un xip, que ja li fem podcasts i es pot escoltar des de tot el món i part de l’estranger. Al grup facebook del programa tenim més coses.

Read Full Post »

Referències

Molts me diuen a vegades, i de bona fe, que em falta cultura francesa per a entendre tot el que diuen en converses. Clar, només faltaria, de menut mirava els barrufets i la volta al món en 80 dies i la cançó de Mocedades i no el que es gastava per ací, que tot sigue dit,  com ja vam nàixer en un planeta un poc global algunes vegades coincideixen els dibuixos i només canvien les cançons. No conec ni les monleonetes gavatxes ni el Peregrí Peregrí Peregrí de Marsella i això em limita un poc a l’hora de comprendre algunes bromes. Les referències no només són de gràcies, també poden ser de grans crims o escàndols, i potser per això alguna nit m’he distret mirant programes de revisió històrica de telebasura que en condicions normals em faria vergonya però així he sabut que als francesos els mitjans els van fer creure que un anticicló pararia el núvol tòxic de Txernobil, que als vuitanta a un hospital van fer transfusions de sang contaminada de SIDA i he conegut els crims que van sacsejar França (com les xiquetes d’Alcàsser?). En fi, excuses que es busca un per mirar telebasura sense remordiments.

Un freak igual no el tindran en la vida…

Read Full Post »

Revolta 2.0

P6140015

Seguirem un poc amb l’Iran, però prompte ho matarem, que una setmana no dóna per a ser un expert en el país ni en el conflicte generat. D’esta revolta verda es diu que és 2.0, perquè naix de grups de facebook i s’escampa pel youtube i pel twitter. Fins ara havia estat molt escèptic amb la capacitat de revolta de la xarxa, perquè precisament creia que es quedava en revolta virtual i  no arribava a ser real. És molt fàcil afegir-se a un grup facebook que busca un milió de persones fartes de Fabra perquè és només fer un click i queda cool, però després es diumenge, fa sol i votem platja i aftersun. A Occident, i amb excepcions, crec que el 2.0 ha servit més per explicar com Paco, Paco, Paco ha tornat a ser un èxit que per trobar un moviment de contestació polític organitzat i imprevist pels de dalt. La generació de jóvens iranians que ixen al carrer es serveix del 2.0 i a la volta dels còctels molotov i amb tots estos mitjans han muntat una bona bullanga, baixant al carrer. Parlant amb alguns companys em van semblar completament il·luminats pel facebook com espai de llibertat. M’explico, jo en sóc un usuari diari però sé perfectament que és un big brother, d’utilitat discutible i a voltes superficial. Per a ells en canvi és una cosa completament a les antípodes del règim, meravellosa. Espero que se n’isquen d’on estan per a que un dia ens tornem a trobar i em diguen els errors del nostre sistema.

Read Full Post »

Older Posts »