Avui, de vesprada, la notícia ha corregut ben ràpid, com la pólvora, cosa ben valenciana. El primer que he llegit venia de bona font, del mur de Miquel Gil. Resulta que Al Tall, després de trenta vuit anys d’escenaris, ho deixen. I és clar, la primera reacció és portar-ho al nostre cosmos més íntim i dir-se que una part de les nostres vides se’n va amb ells, que persones que hi han posat música, dansa i festa ja no ho faran més, o si més no mai més sota eixe nom. I això dol.
He llegit per ahí, a més d’una i més d’un, que Al Tall són el seu primer record musical en valencià. Jo no n’estic segur, dubto entre el Societat de consum de Raimon (amb ell un altre post tinc pendent) i una cançó de Sopa de Cabra que escoltava el germà gran d’un veí. Però d’Al Tall recordo escoltar un disc sencer que rondava per casa, el recopilatori dels seus deu anys amb el sagal despullat, que solia escoltar sent ja més gran. Escoltar-lo i entendre’l, i si no ho entenia tot ho preguntava a mons pares. I aixina aprenguérem més amb Lladres, la Processó o el Tio Canya que amb molts llibres d’història. Com és en eixa edat preadolescent que es forja el sistema de coordenades sobre el qual navegarem després, musicalment Al Tall tenen molta culpa de com he configurat el meu GPS. Si per exemple el tinc sempre apuntant als Ports i ben poc a la vella Tarraco un poc hi han influenciat. Segurament sense Al Tall jo seria diferent, no és una boutade, ho penso segur. Perquè si ara, amb vint-i-vuit anys, vos dono la vara en músiques per ací i per allà, si allà on vaig compro un disc de música local, si una nit a la setmana punxo discos de patxanga ballable en una ràdio local d’Orléans, és perquè als dotze escoltava Al Tall i als catorze Bob Marley. I parlo només de música, però ells ens van despertar inquietuds polítiques i una manera de concebre el país, que trenta-vuit anys més tard encara la volem i d’Aplec dels Ports en Aplec dels Ports, quan ens trobem amb els fidels de cada any, ens pensem que eixe país és possible.
Pleguen, es dissolen. Mai he estat gran defensor d’allargar les carreres més del compte, ni de l’abusar dels rèdits del passat, aixina que més val deixar-ho en paus que estirar massa la corda. Els seus darrers discos mai reemplaçaran els primers, tant sentimentalment com musicalment. A banda d’una discografia brillant, deixen una herència de les bones, els xavals d’ara els coneixeran a través el skatalític Cant dels Maulets que toquen cap al final dels concerts els Obrint Pas, o per mitjà d’una melodia samplejada dels Arrap. O per eixa frase dels Atupa que ressumix la complexitat del país però també l’esperança “Recorde anar a les trobades un any i dir, esos quién son mamá? esos son Al Tall”.
Senior, tot sol. Un tio Gran. Fotografia de Josep M. Martí.
Com cada any, quan arriba esta època del any, m’agrada publicar un poc un inventari musical del que més he escoltat i més m’ha agradat. Normalment la gent li agrada més publicar-lo quan els torrons ja formen part del quotidià, però a mi, serà per les ànsies de publicar-ho ràpid, sempre solc fer-lo a principis de desembre.
Són temps de crisi, temps en els que l’únic que sabem és que res no serà com abans. No són temps per a un optimisme sense explicacions, al 2011 potser els Pets no haurien fet cançons com Estúpidament feliç o Bon dia, per què senzillament no hi ha raons per mostrar-se feliç així, de facto. Potser la cançó fa més falta que mai i sense dubtes és més present, és fa més música que mai, s’escolta més música que mai, tenim més accès a músiques d’arreu que mai. La xarxa permet coses coses completament inversemblants fa uns anys – eixe abans que ja no tornarà – com ara que un servidor pot dir no haver-se perdut cap novetat musical del país estant lluny. És més, el gran esdeveniment musical, l’avançament de dos cançons del disc dels Manel allà al mes de febrer, em va agarrar en ple Carib i vaig viure-lo en directe amb les cinc hores menys que corresponen. I a la vegada la xarxa et permet submergir en la escena musical underground de Buenos Aires sense posar-hi els peus, ja no estem als setanta, quan els del continent s’escapaven amb quatre duros com podien i compraven vínils impossibles en tendes de Londres.
Vista la gran quantitat de discos que han eixit en valencià-català-balear, faré inventari dels que més m’han marcat. L’ordre diguem que és aleatori.
2.0 d’Orxata Sound System. Tralla. Festa. Tradició. Tenen el mèrit d’haver fet moure les cames a quasi totes les penyes de Vilafranca, d’estar presents als discos durs dels MCs de les disco-mòbils de poble que quan comença a eixir el sol juguen el joker d’Orxata, el mèrit d’haver trencat molts tabús. El tabú envers la música electrònica, el tabú envers cantar en valencià.
Lamparetes d’Antònia Font. La responsabilitat del grup mallorquí era enorme, perquè si tornaven ho havien de fer de veres i bé, molt bé, com sempre de bé. I no va ser com sempre, perquè amb ells res pot ser com sempre. Primer ens va estranyar no trobar-hi un Wa-yeah, no trobar-hi androides i extraterrestres, trobar-hi referències més terrenals. Però és Antònia Font. “Carreteres que no van enlloc, un camió avariat, abandonat a sa cuneta, fossilitzat. Una senyora ven llimonada a prostitutes acalorades.”
Gran de Senior i el Cor Brutal. Amb el seu primer disc ens van sorprendre. Ara, el segon, se l’esperava i fins i tot en els ambients més gafapastis de Barcelona (qui diu ambients diu portals d’internet que jo jutjo des de la distància) l’esperaven, que ja és dir. No és d’aquells discos que a la primera ja ens el fem nostre, li fa falta unes quantes escoltades de la a a la z, res de mode aleatori. Rock ianqui amb accent de València, “ma que sóc poc sense tu”.
Una amable, una trista, una petita pàtria de Pau Alabajos. Va ser el primer disc del 2011 i com han passat tantes coses entremig quasi l’oblidem, però no. No l’oblidem perquè el títol del post fa referència a la millor cançó del disc, Inventari, on una llista dels objectes que ens recorden a una persona pot esdevindre – amb èxit – una preciosa cançó. També està Eydoll, la cançó amb el nom impossible del volcà islandès, que ja aleshores em va inspirar un post per la bellesa d’una història – o una nit de sexe, tant s’hi val – provocada per un vol anul·lat.
Tripolar de Gertrudis. Gertrudis també era un dels grups que s’havia pres un temps per reflexionar, vore què feien i què no feien, cap a on anaven. A Tripolar abracen l’electrònica, juguen amb el pop – de fet inviten gent que està més o menys en la òrbita del pop de Barcelona com Roger Mas o Óscar de Factor Delafé – sense perdre de vista la rumba. A la nova rumba catalana li feia falta un disc així, texts elaborats i obrir-se cap a eixa escena pop. I si açò no fore poc, Gertrudis enguany també participaven al disc Alegria revisitat on diversos grups versionaven el disc Alegria d’Antònia Font. Ells feien Patxanga i per mi és la més reeixida del disc, i això que davant hi havia Mishima, Joan Colomo, Litoral, La Bien querida o Tomeu Penya.
La barraca de Pep Botifarra i els Quicos. El pan y las ganas de comer dels castellans. Al final del disc Botifarra els diu als Quicos: i vosatros on estàveu amagats xe?, si dieu les mateixes porcaes i animalaes que mosatros!“. Pos això, un bell resum del disc.
Música i lletra de Feliu Ventura. D’un xativí a un altre. Feliu també venia d’un llarg silenci – artístic – i al setembre, per a les fulles seques, ens va treure nou disc. Música i lletra és un disc molt nu, com la portada, hi ha pocs arranjaments, potser és un pèl més trist que els anteriors. Però hi retrobem el Feliu lletrista incisiu, irònic, estellesià i ovidià a matar.
Mil milles per veure una bona armadura de Manel. Sé que no és molt original posar-lo, que a hores d’ara potser estan més repetits que l’all i oli, però els Manel han de ser-hi a l’inventari. Poc importa que en directe siguen un poc semos, que siguen un fenomen de masses que poden arribar a generar histèria i cues de fans en pavellons poliesportius de mala mort. El disc suposo que apareixerà a llistes, inventaris i premis diversos, de tots els rangs. Hi estan perquè tenen el do de dir coses que potser mai ens havíem plantejat però que un colp dites per ells acabes assentint i dient: xa, si són dimonis, coses així també m’han passat. Manel hi són perquè musicalment han encertat amb la fórmula, diria que al lloc i al moment adequat.
Coratge d’Obrint Pas. Crec que alguna vegada ho he dit, a fora estant, de tots els grups de la terreta que un pot posar a unes orelles que entendran ben poca cosa, Obrint Pas és dels que millor passa. De fet són dels que més gent de fora me ve i me diu que coneix. I clar, estic més tou que una carabassa. Amb Coratge tenia una certa temor, por a que el format “Obrint Pas” ja no tingués cabuda, que amb tot el boom del pop català que ha esclatat des que van publicar Benvinguts al Paradís al 2007 no trobaren la seua plaça i navegaren perduts, ells i nosaltres. Això sense comptar la onada neocon en la que estem. Però no, no s’han perdut i per no fer-ho han tornat als seus orígens, geogràfics i musicals, la ciutat de València i el folk, el punk i el ska, eixe combo referencial que molts tenim format per Al Tall i Muguruza. A Coratge fins i tot es permeten de fer un himne sentimental del país dels valencians, l’excepcional País de l’olivera. Si València fore una ciutat normal l’alcaldessa estaria ben tova de que li hagueren fet un disc-homenatge a la ciutat de tal calibre. Però és clar, si València fore una ciutat normal este disc no hauria existit.
Des d’altres llocs, en altres parles i amb altres ritmes a la sang, el 2011 també ha estat un any ben productiu. Hem tingut nou disc de Beirut, de Berri Txarrak, d’Extremoduro, de La Mal Coiffée, de Camille, de La Canaille. Me quedo amb dos coses per acabar, amb el disc de The Lito, per allò d’alegrar-te de veure un mig amic eixir-se’n bé en esta fauna musical. L’altra és el clip dels biscains Zea Mays, optimisme des d’un país on en gasten i n’han de gastar.
Ací he fet una llisteta amb algunes coses bo. Perdoneu però l’eclecticisme és total.
Tot em ve d’un article al Pais sobre el nuevo pop catalan. Hi apareixen eixes idees que sempre es van repetint en els mitjans espanyols quan es posen a xarrar de músiques en llengües perifèriques, que si la politització del ús de la llengua, que si la nova generació per fi salta tot això, com ens agraden quan parlen de soldadets o de llapis d’Ikea, que poc ens agraden quan prenen un to més terrenal i parlen del país de l’olivera. Ahir Pau Alabajos feia una reflexió al facebook tot dient, val, i els cantautors, els que protestem, on estem? Jo, consumidor malalt de crònica musical, sempre acabo trobant que des de certs mitjans s’utilitzen sempre els mateixos postulats.
El rock català estava polititzat, ergo, era roin. A mi tret d’algunes cançons dels Pets i quatre coses de Sau o Sopa de Cabra, la resta no m’ho va semblar mai però a certs Mèdia eixe moviment sempre els ha semblat pèssim i el trepitjaran fins a la fi dels dies. Que l’Empordà, Boig per tu o Bon dia siguen himnes generacionals tant els importa. Que es puga omplir el Sant Jordi és una quimera nacionalista.
Després ve aquell argument que diu que la música més combativa és musicalment roïna, i no hi ha res més a dir, amb eixe argument, el de la qualitat, es ventilen tot un gènere. Certs crítics musicals partixen del precepte que tot el que escapa dels estàndards de la música pop i el indiepop no mereix cap atenció. Fins i tot entre eixa gent es situarien susceptibles abolicionistes de gèneres com el reggae, el ska, el dub, el punk, i per tant Obrint Pas, Doctor Calypso o Inadaptats no mereixen res. Afortunadament el món és més divertit que les neurones d’una part dels crítics i voltant per eixe planeta els únics grups de casa que la gent m’ha citat son Obrint Pas i Dusminguet (més Kortatu i Fermin si allarguem un poc la casa). I jo els dic, és clar, que tot un plaer. Sense anar més lluny dissabte, en ple Carib, vam fer sonar Botifarra & Obrint Pas.
Un altre punt que els agrada als mitjans és preguntar-los a la nova escena pop sobre quins referents tenen. I sempre apareix Jaume Sisa, que ara s’exalça fins als cels quan l’home va fer de director d’orquestra al Qué apostamos dels inefables Ramon Garcia i Ana Obregon. I quan estava allà dalt de la tarima amb jaqueta blava elèctrica els del Pais de las tentaciones no clamaven al cel tot dient vergonya, què fa en Sisa allà. També agrada molt a la crítica que tota la nova generació haja passat de puntetes pel rock català, abracen a l’avi (el folk, la nova cançó) i maten al pare (el rock català). Tant linear no deu ser la qüestió quan Manel toca el No t’enyoro i els Amics inviten a Gavaldà a cantar, però és igual la qüestió és matar als pares, al rock català roin i subvencionat.
L’altre aspecte abordat és el d’anar a les Espanyes a tocar. Al nuevo pop català se’ls busca, agraden i se’ls escolta a Madrid i a Valladolid, i alguns mitjans espanyols adoren que hi haja esta normalitat. Benvinguda, després d’anys d’estat de les autonomies encara estem a este punt de descoberta de l’estat plurilingüe, magnífic. Però esta és la mateixa normalitat que hi ha en els comentaris dels internautes dels mitjans digitals al voltant de la notícia que Manel fos numero u en ventes del Mil milles per veure una bona armadura (hi rondava gent treta de qualsevol d’eixes teles fatxes que el gran invent del TDT ens ha dut), la mateixa normalitat amb la que els baretos punkis i alternatius de tot Espanya posen una cançó que s’alegra de la fugida d’un militant d’ETA poeta dins d’un bafle o una altra que diu que no hi ha treva. Tot és normal.
I finalment està el silenci absolut respecte la música feta en valencià del País Valencià, tant de la que protesta, com la que és per anar de festa com la que no molesta, silenci. Els mitjans espanyols quan parlen de l’escena catalana el que fan es preguntar als col·legues de Barcelona. Però l’escena valenciana és molt mal coneguda pels propis catalans, així que Arthur Caravan, Senior, Verdcel, 121db, Briz o Amanida Peiot mai estaran entre les cites de capçalera del nou pop en català. La culpa està repartida, és clar, si al País Valencià existiren mitjans potents on tota esta gent i més aparegueren de forma natural tot tindria un caire menys of the record. Però si els catalans pensaren en l’àmbit lingüístic més sovint i no només un dia a l’any també estaria bé.
Tot això en una primavera que ens ha dut material nou i esperat de Manel, Orxata, Pau Alabajos, Obrint Pas i Antònia Font. Cadascú en el seu univers, discos tots molt bons. El millor poter és escoltar-los i gaudir-los, sense manies.
Els diumenges al tard, per la ràdio pública francesa France Inter, passen un programa de ràdio, Le masque et la plume, que és una espècie de catedral del que entenem per crítica cultural, amb tot el bo però també tot el roí de la crítica, sovint amb aquelles crítiques bèsties i sense compassió de la pel·lícula que havies vist dissabte i que havies trobat bé. A voltes és tant ferotge el programa que val la pena escoltar-lo només per veure com els gurús de la crítica cultural francesa es barallen entre ells per una pel·lícula de sèrie B iraniana. Són tant durs que esdevenen caricatures de la crítica, són els exemples dels que han portat la crítica a ser posada en dubte.
Per tant a Le masque et la plume els casos on hi ha consens per decidir que un llibre, una pel·lícula o una peça de teatre són bons són molt rars. Just kids, l’autobiografia de Patti Smith, ho va aconseguir. Per tant no és d’estranyar que al cap d’uns dies em trobés a la cua d’un FNAC amb Just kids a la mà. És molt més que una autobiografia convencional, Patti narra la seua joventut un poc catacumbal, que encara ens ho deu parèixer més des del nostre punt de vista aposentat europeo-rural. El llibre gravita al voltant de la seua relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, mort de sida als vuitanta, de fet el llibre és un homenatge. De la seua mà ens passegem per un hotel qualsevol de Nova York, el Chelsea Hotel, Patti es creua a l’escala Janis Joplin o de sobte entra un tal Bob Dylan al bar, de manera natural. Recomanable, tant si aprecieu Patti Smith com si no heu escoltat res d’ella.
Des de fa ja un temps, anys diria jo, gent de diferents bandes i orígens ben diferents, es queixen del carreró sense eixida en el que ha entrat l’anomenada – més que autoanomenada – cançó protesta. Tenim falta de noves propostes, discursos repetits, déjà vus i més déjà vus, referències gastades i tot per adonar-se que el Che Guevara hagués hagut de viure cinquanta anys més per crear més frases revolucionàries. S’ha acabat el rock combatiu?
Hi ha poques bandes en actiu d’aquelles que utilitzaven la guitarra per disparar. Qualsevol banda que per casa nostra fa rock combatiu citaria com referència els The Clash, Mano Negra, Kortatu, Negu Gorriak, Bob Marley, The Specials, però totes estes bandes ja fa anys que van plegar. Cada any que passa els seus grans discos són un any més vells i es fa difícil bastir un projecte musical sòlid quan les referències ja no hi són.
En actiu només hi ha dos fronts que em semblen oberts. Un és el rap, una música que li dóna molt de pes a la lletra i que per tant es presta completament a una música que vol transmetre missatges. No m’hi conec gens però tinc la sensació que dins del món del rap es fa molt difícil fer segons quines coses, que deu haver una gran diglòssia entre rap independent i rap comercial i la llengua és un pas que encara no hem salvat, com parlar xungo en català? Tot un repte, però per exemple els At-versaris se n’ixen molt bé, per no parlar dels admirats Orxata. L’altre front és Àfrica, aixi en majúscules. Primera per què si hi ha un continent a despertar són ells. L’altra és perquè a Àfrica per exemple tenen a en Tiken Jah Fakoly, un home d’eixos que encara assumix que cada nota pot servir per construir una Àfrica lliure. Com ho feien Marley, Dylan, Raimon o Muguruza.
Però a la vella Europa corren mals temps per a la cançó protesta. De fet corren mals temps per a la protesta i les esquerres a seques, sense músiques. Com la cançó, la social democràcia europea s’han contentat d’un discurs còmode de cara a la galeria, fent de gestos lloables com el matrimoni homosexual una icona de la progressia, deixant darrere unes quantes misèries i un sac d’exemples que la dreta sabrà aprofitar per rastrejar-nos-els per la cara durant uns quants anys.
Hem passat massa anys cridant No a la guerra amb un cubalibre a la mà mentre un rastafari tocava amb el baix una melodia enganxosa i caribenya dalt de l’escenari. S’ha acabat, la gent ara per escoltar això un se’n va directament a escoltar algú que li dirà que a Roma fa dos mil anys existia l’amor, sense perdre per este gest un punt d’implicació en el reciclatge. En l’era de la informació potser ja no cal fer arribar certs missatges via la cançó.
Vindrà una nova generació de cançó protesta, de rock combatiu i de mestissatge compromès? Suposo que vindrà amb la recuperació de l’esperit critic però haurà de vindre amb menys festa i recuperar un poc aquella tensió ambiental, aquella transferència d’energia positiva i rebel·lia que es transmetia en els vells recitals de Raimon i Paco Ibanez al Olympia. Perquè de moments catàrtics com aquells si que ens en fan falta.
No sé si mai serem un país normal, de fet no sé si mai viurem en un món normal. Però un dia de festa nacional, més que les desfilades i les contradesfilades, la gràcia està en recordar-se dels que van anar llevant pedretes del camí.
Crec que més d’una vegada he postejat les cançons de l’estiu d’esta casa, que no tenen per què correspondre a discos d’enguany. són cançons d’eixes que transmeten bon rotllo, que s’han creuat a la teua vida en el lloc, circumstàncies i moment oportú, com per exemple m’ha passat amb la de l’anunci d’Estrella. Segurament algú a hores d’ara ja l’haurà avorrit amb el seu papapapà però jo – i molts – hi hem caigut.
Encara més mediterranis que els australians The triangles són els Amanida Peiot, que també me’ls vaig creuar este mes de juny (en persona!), i que també acompanyen este estiu, com per exemple fa un ratet quan estava escurant els plats.
Les menorquines al Carib, darrera experiència estiuenca.
Avui he pujat al cotxe i el seient me cremava les natges, mentre intentava refredar allò com fos possible conduïa amb els dits. Tots ho hem fet. Ara estic en pantalons curts i ja és tard. No sé quant durarà, però sí que se l’ha esperat durant molt de temps després d’un hivern llarg, l’estiu arriba. I amb l’estiu, els gelats, les menorquines i les cançons de la Gossa Sorda en bucle. Avui els de Pego han tret L’últim heretge, nou disc. Me l’he escoltat un poc per damunt, buscant-hi òbviament la cançó que acompanyarà els gelats i les menorquines del 2010. I xa, no l’he trobat, o potser sí, però no n’estic segur, i em pregunto si sóc jo que ha canviat o són ells que s’han deixat anar. Si alguna cançó s’hi aproxima és esta, Falsos i absurds, molt estil Fabulosos Cadillacs.
Per cert, què gran, el dia que treuen el disc ja està a spofity.
Raimon, el 14 d’abril a la Sorbona. Fotografia de Daniel Mordzinski.
Fins avui no havia tingut temps a posar-me tranquil·lament, tal com ho demana la ocasió, per escriure unes ratlles sobre el concert de Raimon a Paris el passat dimecres. Eixir del metro en un Paris bell de primavera i escoltar gent que diu: a on deu ser? en versió original ja provocava un neguiteig.
Qui pot anar a un concert de Raimon a Paris? Primer, els nostàlgics, els que fa quaranta anys ja hi eren, després estàvem els de la diàspora, perquè actes així ajuden a unir la comunitat i a matar el saudade i la nota extravagant diria que eren els estudiants de la Sorbona que anaven acompanyant al professor (que solia ser del primer o del segon grup), que els hauria xarrat de Raimon, del carrer Blanc de Xàtiva, d’Espriu, de Franco, dels grisos i tot eixe món.
El concert. Breu, massa breu. Havia llegit per algun lloc sobre el concert de la integral a Barcelona i les més de dos hores de concert i a Paris no ens va arribar per a tant. No passa res, no li ho tindré en compte. Tampoc li discutiré el que va cantar, d’una obra majestuosa com la seua, no podem enfadar-nos si no toca Societat de consum o Veles e vents. Almenys no racaneja com feia Llach amb l’Estaca i sap que Diguem no i Al vent s’esperen en candeleta i van caure als bisos. Podia sorprendre l’energia d’un home que té vora setanta anys (al any quaranta, quan jo vaig nàixer) i que fa cinquanta que va compondre el seu hit més gran, però no hi ha cosa més bella que arribar a la maduresa aixina i aprofitar-la. I la veu, quina veu, la mateixa veu del cassette que hi havia a casa del concert a Bellaterra. La veu d’un temps, d’un país.
Divendres rebia un mail del Institut Ramon Llull amb un pdf adjunt. Un concert de Raimon per al proper 14 d’abril (millor dia impossible) a la Sorbona de Paris, entrada gratuïta amb reserva telefònica, organitzat per el IRLL. Avui dilluns, a primera hora cridava la delegació de la generalitat de Catalunya a Paris i ja tinc la meua plaça assegurada. Si bé la Sorbona no és l’Olympia, déu n’hi do la simbologia de tot plegat: Raimon, 14 d’abril, la Sorbona, Paris. I la gràcia és que això em recorda a Ismael Serrano.
Enginyer geòleg, periodiste estival i de cap de setmana. Entre Barcelona, l'Ebre, Vilafranca (Ports) i França, tot podria ser bastant complex si no es tingués un kilòmetre 0: Plaça Peiró Scala altrament conegut com els Columpios, Vilafranca.
Raimon, el 14 d’abril a la Sorbona. Fotografia de 
el cadafal 