Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘musica’

Estiu

Les menorquines al Carib, darrera experiència estiuenca.

Avui he pujat al cotxe i el seient me cremava les natges, mentre intentava refredar allò com fos possible conduïa amb els dits. Tots ho hem fet. Ara estic en pantalons curts i ja és tard. No sé quant durarà, però sí que se l’ha esperat durant molt de temps després d’un hivern llarg, l’estiu arriba. I amb l’estiu, els gelats, les menorquines i les cançons de la Gossa Sorda en bucle. Avui els de Pego han tret L’últim heretge, nou disc. Me l’he escoltat un poc per damunt, buscant-hi òbviament la cançó que acompanyarà els gelats i les menorquines del 2010. I xa, no l’he trobat, o potser sí, però no n’estic segur, i em pregunto si sóc jo que ha canviat o són ells que s’han deixat anar. Si alguna cançó s’hi aproxima és esta, Falsos i absurds, molt estil Fabulosos Cadillacs.

Per cert, què gran, el dia que treuen el disc ja està a spofity.

Anuncis

Read Full Post »

Raimon, el 14 d’abril a la Sorbona. Fotografia de Daniel Mordzinski.

Fins avui no havia tingut temps a posar-me tranquil·lament, tal com ho demana la ocasió, per escriure unes ratlles sobre el concert de Raimon a Paris el passat dimecres. Eixir del metro en un Paris bell de primavera i escoltar gent que diu: a on deu ser? en versió original ja provocava un neguiteig.

Qui pot anar a un concert de Raimon a Paris? Primer, els nostàlgics, els que fa quaranta anys ja hi eren, després estàvem els de la diàspora, perquè actes així ajuden a unir la comunitat i a matar el saudade i la nota extravagant diria que eren els estudiants de la Sorbona que anaven acompanyant al professor (que solia ser del primer o del segon grup), que els hauria xarrat de Raimon, del carrer Blanc de Xàtiva, d’Espriu, de Franco, dels grisos i tot eixe món.

El concert. Breu, massa breu. Havia llegit per algun lloc sobre el concert de la integral a Barcelona i les més de dos hores de concert i a Paris no ens va arribar per a tant. No passa res, no li ho tindré en compte. Tampoc li discutiré el que va cantar, d’una obra majestuosa com la seua, no podem enfadar-nos si no toca Societat de consum o Veles e vents. Almenys no racaneja com feia Llach amb l’Estaca i sap que Diguem no i Al vent s’esperen en candeleta i van caure als bisos. Podia sorprendre l’energia d’un home que té vora setanta anys  (al any quaranta, quan jo vaig nàixer) i que fa cinquanta que va compondre el seu hit més gran, però no hi ha cosa més bella que arribar a la maduresa aixina i aprofitar-la. I la veu, quina veu, la mateixa veu del cassette que hi havia a casa del concert a Bellaterra. La veu d’un temps, d’un país.

Read Full Post »

Raimon a Paris

Divendres rebia un mail del Institut Ramon Llull amb un pdf adjunt. Un concert de Raimon per al proper 14 d’abril (millor dia impossible) a la Sorbona de Paris, entrada gratuïta amb reserva telefònica, organitzat per el IRLL. Avui dilluns, a primera hora cridava la delegació de la generalitat de Catalunya a Paris i ja tinc la meua plaça assegurada. Si bé la Sorbona no és l’Olympia, déu n’hi do la simbologia de tot plegat:  Raimon, 14 d’abril, la Sorbona, Paris. I la gràcia és que això em recorda a Ismael Serrano.

Read Full Post »

Fil musical

Tres vaques al bocage del pays d’Aude, de Aïch of the clan.

Des de fa uns mesos estic vehiculitzat. Creieu-me que el confort més gran del nou cotxe, sense desmerèixer la resta, és el reproductor de CD. Fins avui tots els cotxes “meus” funcionaven amb cassetes i els discos només es podien llegir amb aquell cassette adaptador capaç de destroçar els millors acords de guitarra tal com el tècnic de so més cràpula del món o la sala amb pitjor sonoritat del planeta. També subsistia amb aquells cassetes regravats sobre cursos d’anglès i entre cançó i cançó la veu femenina del listening, esmorteïda, intentant fer-nos aprendre uns phrasal verbs en un mal lloc i en un mal moment. Ara puc escoltar els discos directament i ja sé que algun amic em dirà que  el que cal és adaptar l’ipod al vehicle. Temps al temps. Fetitxista amb els discos, abans de comprar recopilatoris per de Barry White o Diana Ross per quatre xavos per posar-los al cotxe, he tret pols als discos gravats. A la guantera  duc un porta CDs ple de discos que coneixen les biblioteques més emblemàtiques de la Barcelona d’exàmens i els seients afelpats de color blau d’uns quants Catalunya Exprés. D’esta manera al cotxe em trobo escoltant discos recopilatoris domèstics enregistrats fa anys, de quan les cançons es descarregaven d’una en una i de quan en quan ix aquella cançó que en el seu dia tantes coses volia dir i ara tan poc. També hi he trobat aquells discos que em van gravar, que en el seu moment no els hi vaig prestar massa cas i per exemple, diumenge de vesprada, conduint entre prats de color verd tenyits de neu, turons ondulats i vaques pasturant per donar-nos als humans camembert, li vaig trobar tota l’essència a algunes cançons de la Bonet.

Read Full Post »

Montluçon

Montluçon, de kiwiFR.

Hi ha llocs que porten una etiqueta malèfica al damunt, la ciutat de Montluçon n’és una. Situada al centre de França, cau tant al nord d’Alvèrnia que els alverniats diuen que no és Alvèrnia i els del centre l’ignoren completament en el seu dia a dia. Així està, perduda, oblidada, la petita ciutat de Montluçon. Jo he estat a uns quants llocs, entre ells Montluçon, i un dia podria publicar la llista dels pobles més lleigs què he vist i Montluçon no hi estaria, el castell al centre era ben bonic amb carrers peatonals. Però la reputació és més aviat que a Montluçon no hi passa res, només hi ha un bar per quaranta mil habitants i les etapes intranscendents del Tour s’aturen cada vint anys, Montluçon, la vache, Montluçon c’est mort. Inspirant-se en això, Mickey 3D, grup de pop-rock francès, han fet una cançó que es diu Montluçon. Gent de Montluçon, no és la millor propaganda que us poden fer!

A Montluçon, dans ta cité triste a mourir
J’étais venu à reculons / Simplement pour te faire plaisir

A Montluçon, pendant qu’tu reniflais mes fleurs
Les mains planquées dans mon blouson / Je regardais passer les heures

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Pour me souhaiter la bienvenue

A Montluçon, en plus t’étais même pas jolie
T’étais habillée tout en gris / On aurait dit une p’tite mamie

A Montluçon, un monsieur est venu me parler
J’ai pas compris qu’est-ce qu’y m’a dit / On aurait dit du vieux français

A Montluçon, y avait des enfants qui jouaient
A s’faire des croche-pieds sous la pluie / Ca m’a donné envie d’pleurer

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Quand il m’a pris pour une bagnole

A Montluçon, j’me sentais comme dans une prison
Et quand ton père m’a tiré dessus / J’ai couru jusqu’à Montbrison
Pour revenir à la maison.

Traducció faite maison, fins i tot me l’he jugada amb alguna rima.

A Montluçon, en la teua barriada trista a matar
vaig arribar a reculons / Simplement per t’agradar

A Montluçon, mentre oloraves les meues flors
les mans dins la jaqueta / mirava com passaven les hores

A Montluçon, l’únic que he trobat entretingut
va ser quan se’m va pixar un gos / per dir-me sigues benvingut

A Montluçon, a sobre no eres ni tans sols guapa
estaves vestida de gris / n’hauríem dit una beata

A Montluçon, un senyor em va vindre a parlar
no vaig entendre res del que em va dir / diria que parlava el vell francès

A Montluçon, vaig vore xiquets jugar
a fer-se la traveta sota la pluja/ i em va donar ganes de plorar

A Montluçon, l’únic que he trobat distret
va ser quan se’m va pixar un gos /al confondre’m amb un cotxe

A Montluçon, em sentia com en una presó
i quan ton pare em va disparar / vaig córrer fins a Montbrison
per tornar à la maison.

Read Full Post »

Olympia

D’avui fins a dissabte es celebra a la veïna Paris l’Expolangues, una fira per promoure el plurilingüisme i el aprendre llengües noves que sempre va bé. L’Institut Ramon Llull i la casa de Catalunya de Paris ens ha enviat des de fa dies el programa a la diàspora i la veritat és que hi ha activitats interessants però la fira no està feta per a nosaltres, els que el parlem bé (i ple de vicis) no hi tenim res a pelar. A part d’això el IRL de Paris organitza prou activitats durant l’any, però fer el viatge fins a Paris per una lectura de poesia en català del segle XIX no deixa de ser una gran fricada (i més demanar-se vesprada lliure!), suposo que si visqués a Paris hi aniria amb més regularitat. Per exemple la setmana que ve, el divendres, hi ha una conferència a la Sorbona de la situació sociolingüística de València a càrrec d’Emili Casanova, però per a un orleanés és impossible d’arribar a l’hora. De totes formes estes activitats, si es comparen amb el que es coïa per Paris als anys seixanta, no deixen de ser peccata minuta, en aquells anys l’Ovidi, Raimon, Llach, Paco Ibanez passaven pel Olympia al mateix temps que Brel, Brassens, Barbara i Ferré. Sense IRL. Hem perdut pes tat? Ara que… dels francesos o belgues que he citat no en queda ni un!

Read Full Post »

Belgues

Este dematí, quan deixàvem Bèlgica al darrere, el cel era gris i la boira tocava el terra. El cel semblava que plorava i raons no li’n faltaven. Perquè ja ho deia el gran Brel:

Avec un ciel si bas qu’un canal s’est perdu
Avec un ciel si bas qu’il fait l’humilité
Avec un ciel si gris qu’un canal s’est pendu
Avec un ciel si gris qu’il faut lui pardonner

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »