Una entrada a la place Stan, de tempete2pixel.
Cap de setmana a Nancy, encara Nancy, sempre Nancy. De nou he caminat pels carrers empedrats amb pedra blanca, he tornat a veure les cases modernistes d’una època on allà es coïa un nou art i m’he estat deu minuts sol i en silenci a la plaça Stanislas, que és dels indrets més bells del planeta. Pels carrers més excèntrics estaven les finestres d’alguns pisos obertes de bat a bat amb estudiants que celebraven l’entrada al curs, els bars de sempre estaven regentats pels de sempre i tancaven a l’hora de sempre i després eixe kebab de resopar davant l’estació. Me dol perquè a partir d’este cap de setmana tindré menys excuses per anar-hi, però les excuses estan fetes per buscar-les.
Són molts els racons de món que estan en perill d’extinció però avui m’interesso a un que en certa manera em pertany, no obstant un lloc on hi he viscut un any sencer alguna cosa es mereix, la Lorraine. El dimoniet casat en la cantant pop i els seus amics 
Uns companys enginyers geòlegs de Barcelona avui han arribat a Nancy, s’hi passaran tot un any. M’han fet enveja al parlar amb ells un minutet pel gmail i això que es passaran tot el mes d’agost allà dalt (cosa que jo no hagués pogut aguantar de cap de les maneres, amb el que em ve a partir d’esta vesprada i la setmana que ve). Que ells estiguen allà em fa certa il·lusió pel fet que en sóc bastant culpable. En un intercanvi entre les escoles de Nancy i Barcelona van vindre un cap de setmana per descobrir la realitat allà quan jo estava a Nancy. Vaig fer-los una visita profunda a l’escola, a la ciutat, als bars de vins, a la vida d’estudiants i al Nancy Jazz Festival. Els vaig convèncer i allà estan ara.
Les muntanyes dels Alps se l’han engolit. Prop de sa casa, de la vella Massilia, la ciutat de l’OM, el pastís i l’accent marsellès que deixava anar en l’intimitat. Li ha passat a ell precisament, que d’aventures no n’havia tingut poques, perquè recòrrer bona part de l’Àfrica francòfona amb aquella furgoneta deuria ser tota una aventura. Parlava de l’Àfrica amb passió i en ressentiment a la vegada. Un “poc” a l’esquerra, com tots. Pacient, sempre envoltat de gent de a veure qui la feia més grossa. Com si fos un poble, pocs els cridaven pel seu nom, sinó Pollack, per eixes estranyes raons que es tenen a l’hora de batejar. Ens vam vore per última volta en aquella nit a Nancy on els camins divergien, però tots sabíem que allò era un simple à bientôt. Doncs ho continuarà sent, malgrat que a les muntanyes no els hi agrade.
Estos xics es passen la vida, els dies, les vesprades i l’entrada de les nits a la porta del locutori seu. De fet ell és col·lega perquè fins un dia també es passava la vida, els dies, les vesprades i les nits a la porta d’un supermercat. Però un dia, per mitjà d’un 
el cadafal 