Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Orléans’

Diumenge vesprada

Un carrer darrere la catedral d’Orléans. Fotografia de Photojol.

Més d’una vegada he lloat els passejos urbans, per carrers desconeguts, allunyats, deserts, si pot ser els diumenges per la vesprada, el moment més decadent de la setmana. Avui el cel d’Orléans ho acompanyava tot molt bé i feia encara més decadent la vesprada, cel gris i cops de vent fresc.  Si a més hi sumem que avui s’acaben les vacances per a molts i que dijous comença l’escola tenim l’escenari perfecte, la decadència total. La ciutat desprenia tristor, fi i principi, maletes, la tomata podrida al fons de la nevera, la bústia plena de cartes i de publicitat, l’herba crescuda del jardí. Molt poca gent pels carrers, només l’adolescent que va a tota castanya amb el vespino pels carrers d’urbanitzacions de burgesos de fa cinquanta anys. Sort que enmig de tot, sense esperar-ho, després d’una casa normal apareix la del veí, una casa modernista preciosa, sense faltar-li cap detall i soltes un “collons!” que fa tot hage merescut la pena.

Ah, i per si tot això era poc, ha començat la lliga! I molt bé que ho ha fet.

Anuncis

Read Full Post »

Encara va de bous

Esta foto la va impactar. De Toni.

Va entrar la dona de la neteja al despatx, com sempre, discreta, simpàtica, educada. Va mirar si tenia alguna cosa a la paperera, com quasi sempre no hi tenia res, i xarrant-me de vostè em diu:

Mire, l’altre dia ho pensava, vostè podrà explicar-me d’on venen els bous. Vull dir la festa. No ho he vist mai ni sé de ben bé de què va.

No hi havia a Orléans (bé, potser sí, però els contaríem amb els dits d’una mà) algú que  li respondrie a la xica amb tanta passió. En cinc minuts i improvisant vaig intentar resumir-li les diferents tauromàquies i estant com estic encara, embouat després del xute de la setmana passada, me vaig posar a explicar-li les festes de Vilafranca, els bous de carrer. Veient que posava de no veure-ho clar i aprofitant Internet, li vaig ensenyar algunes fotos del blog de Toni i ho va veure més clar. La cara que feia era de sorpresa, no sé si pel fet d’haver trobat un freak de la tauromàquia en un despatx d’Orléans o per haver vist que no anàvem en mandangues i soltem bitxos ben grossos pels carrers. Tancats, això sí, que ella pensava que els soltàvem lliurement pel carrer.

I se’n va anar, com sempre, discreta, simpàtica, educada. I penso, quanta gent que estos dies opina categòricament sobre la tauromàquia ha vist un bou en sa vida?

Read Full Post »

Vista de Laval, la germana de Gandia. De François.

Deuria haver una època, fa uns vint anys, que els municipis de l’estat espanyol volien afirmar la seua europeïtat i miraven al nord buscant un germà, un altre poble o ciutat amb qui agermanar-se. No sabem ben bé de què va exactament un agermanament tret d’una bona excusa per a les respectives corporacions municipals de gaudir d’unes bones vacances i unes exquisides mostres de les respectives cuines locals. Fruit d’eixa falera agermanadora i europeista viatjant per França em trobo molts pobles i ciutats valencians i catalans agermanats amb municipis francesos. En canvi molts menys pobles castellans o d’altres comunitats, potser perquè eren més euroescèptics?. He seleccionat tres dels municipis que més conec i que veges tu estan aparellats amb municipis ben propers. Però per què? I què es fa?

Per exemple Orléans està agermanada amb Tarragona, bella casualitat per ser un nascut a Tarragona. Tot ve d’una professora de l’univeristat d’Orléans, Ana Dols, que va organitzar molts intercanvis d’estudiants entre les dos ciutats als anys setanta. I ara què es fa? Pel que he vist intercanvis culturals, per exemple va haver un esbart dansaire de Tarragona a les festes de Joana d’Arc fa dos anys!

Eixint d’Orléans està Saint Jean la Ruelle, agermanada amb Amposta. Està clar que un nexe és el riu, l’Ebre i el Loira, dos pobles lligats a un riu. L’associació encarregada de l’agermanament a Saint Jean hi organitza cursos de castellà (els ensenyaran xeic mano?), alumnes de l’IES Montsià hi han actuat i el club de roller va organitzar (o organitza encara) un raid entre les dos localitats, 1200 quilòmetres en patins en línia! Amposta té una plaça dedicada al seu germà i en un fotolog un estudiant recorda aquell viatge a Saint Jean de quan eren estudiants i tot era més tranquil.

La C. viu prop de Laval, agermanada de Gandia. Al web del ajuntament de Laval diuen que l’agermanament és per promoure intercanvis escolars, esportius i lingüístics, però a Laval encara no hi he trobat ningù que em face eixes o que semblen a tant de la Safor. En este cas van ser uns ciclistes francesos els que se’n van anar fins a Gandia en vuit etapes. De totes formes, segons sembla l’agermanament està un poc mort segons esta notìcia i segons esta des de Laval estan a la caça i captura de gent motivada per dinamitzar l’intercanvi. Cerquen tous les aficionados de la péninsule ibérique (sic). Pel costat de Gandia pràcticament només he trobat que el grup de danses Rois de Corella va actuar-hi i poca cosa més a part un carrer.

En fi, que estos agermanaments sembla ser que es limiten a enviar els estudiants de viatge de fi de curs, i el record que uns guardaran del germà serà aquell petó al autocar, aquella cervesa d’estrangis en una terrassa, aquell equip d’handbol tan roin. Potser m’enganyo, però estos agermanaments, nascuts de l’eufòria europea, estan en crisis. Simptomàtic?

Read Full Post »

Les Aubrais – Orléans, de diaryof70stenns.

Com cada matí llig el mail que ens envia la bona gent de rodamots. Avui la paraula tenia el seu aquell, engavanyament, que vol dir:

Acció d’engavanyar; l’efecte. Engavanyar és ‘impedir una peça de roba els moviments naturals del cos’.

I després venia, com sempre, el millor, la cita d’un text, en este cas de Pla (“El viatge”, Destino 1967):

“El viatge a París, essent una mica llarg, implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren. No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients.”

Les Aubrays -bé, les Aubrais de fet- és l’estació de facto d’Orléans, la del centre de la ciutat és un cul de sac i molts trens només es paren a les Aubrais, havent-hi un enllaç amb trenet entre les dos. Conec perfectament de que parlava Pla, és més, uns quants anys més tard la història continua sent la mateixa. Agafem el tren a Barcelona, Figueres o Portbou, i fa bona hora, sol, lleugera tramuntana. Ens agitem a la llitera del tren i mentre somiem, o escoltem com ronca el veì del costat, pugem xino-xano cap al nord. Es fa de dia, el revisor ens desperta, prochaine arrêt les Aubrais. Baixes, el cel és gris i cau una lleugera pluja. Sort de la calefacció sempre a fons del trenet llançadera per no fer del canvi metereològic res massa radical.

Aprofito el post, tot i que no té res a vore, per rebotar el reconeixement de Maria (no la romana, la parisina), que em va fer un meme Val la pena fer una mirada a este blog (a la imatge en portuguès). Gràcies Maria! Ara he de correspondre i aconsellar deu blogs que valguen la pena. La cosa és que a molts ja els he aconsellat alguna volta, aixina que no arribaré a fer una llista de deu, però s’intentarà. A més aprofitaré per posar a dia la llista de blogs, que hi ha alguns cadàvers i altres que encara no estan.

El bagul de les lletres, blog hiper premiat i de veres, fet pels xiquets d’escola de Vilafranca sota la batuta de la mestra Vanesa Marin. Felicitats!

Sempre plou quan no hi ha escola, de Pau Barrina. Val, sí, som amics i és del poble, però ara que diràs que té una seguida i es curra uns textos molt bons, val la pena fer-li més difusió. Que dure!

Piltrafes, blog de Nurieta de Vinaròs i si no m’enganyo companya de promoció de l’anterior blocaire. Fervent defensora de que el Sènia no és cap frontera.

Indicat, bon blog musical en català. Malgrat el títol, trobem molt més que indie nyonyo. I com està fet des del País Valencià abasten tot l’espectre. Recomanable.

Mamà, qui som?, de noiadevidre (li guardarem l’anonimat), reflexions personals, a vegades un pèl incomprensibles, a vegades antoniafont-istes, a vegades les dos coses.

I pels taurins, un enorme blog de fotografies taurines, el blog de Manon. El reconeixement que jo li puc donar no és res comparat amb el que ja li han fet altres, però volia aportar el meu granet de sorra (de Albero a poder ser).

Read Full Post »

La Joana d’Arc de 2010, de phantase.

Este cap de setmana Orléans celebra la seua festa, la commemoració de l’entrada de Joana d’Arc a la ciutat i per tant l’inici del recul dels anglesos. Es fan desfilades, mercats medievals, exhibicions de vols d’aus rapaces i s’escolleix una xica que fa de Joana i es passeja a cavall per la ciutat, tot acompanyat de patriotisme francès, bien sûr!

Els mercats medievals m’avorrixen i els defujo, mescla heterogènia de hippies picapedrers i apassionats de l’esoterisme. Després les festes que consistixen en moltes desfilades  amb un ordre molt establert també m’avorrixen, per mi la festa és interacció entre els actors principals i la gent, tot el contrari de veure passant gent pel mig del carrer i tu mirant dret a la vorera. A mi m’agraden les processons tumultuoses, caòtiques, sorolloses i plenes de xafons: Patum, jaleos de Ciutadella, riau-riau.

Un punt curiós (i lamentable) de la festa és la tria de la xica que fa de Joana d’Arc. A Joana a França se la coneix com la pucelle (la verge) i per tant la xica que la representa ho ha de ser. Estos anys enrere es veu que les joanes sempre eren xiques del institut catòlic d’Orléans vinculades a un grup de scouts on no deuen fer pas acampades sexuals com cantaven Tom Bombadil. Enguany en canvi la xica ve d’un institut públic, demostrant que es pot ser verge als 17 anys en un centre educatiu públic. La pega? Que és filla d’una regidora del UMP (partit de Sarkozy).

Si la tria de falleres, reines i demés ja em sembla un punt a suprimir a les festes del nostre país, encara sort que no incorporem un test de virginitat. Us imagineu? Sort té la Violant d’Hongria de Magdalena de representar la segona esposa del rei Jaume.

Amb la descripció que us he fet no cal que us digue que no he tret el nas per la desfilada, i això que és la festa major de la meua ciutat i a quatre passos de casa. Però xa, hi ha coses que no puc en elles.

Read Full Post »

Una nit al teatre

Vetlada al teatre d’Orléans, l’obra comença prompte, a les set, i potser per tractar-se d’un horari tan exòtic només hi ha jubilats i algú que passava, com jo mateix que vaig comprar les entrades en un pack bo de preu a canvi d’escollir les obres i els dies a l’atzar. Això fa que una vesprada ventosa de febrer et trobes en un teatre per veure una obra de la que poc en saps abans d’asseure’t a la butaca. Entre tota aquella collada de jubilats que baixaven amb dificultat els esglaons hi havia de tot, però hi abundava el collaret, l’anell d’or, les arracades sumptuoses, les perles i sobretot unes converses antològiques. Un déjà vu.

Read Full Post »

Estava fent cua al supermercat amb un pot de salsa de tomata biològic, l’etiqueta del qual em servia d’entreteniment durant eixos minuts d’espera cansada de final de jornada. Davant meu un home amb la mateixa jaqueta antitot que tenim els majorals de Sant Antoni aguantava un pack d’ampolles de llet de marca blanca. En això que pel passadís de menjar de bebès apareixen tres militars, vestits tots de caqui i amb boina blava, que porten coca-coles a la mà de litre i mig i busquen desesperadament una caixa lliure sense limitacions del tipus dones embarassades o només pagaments amb xecs. Cada vegada que em trobo un militar pel carrer m’entra una fredor pel bescoll i de vegades penso que això és perquè vinc d’on vinc, on els militars, malgrat tot el que em puguen dir, són un cos amb el que marques una distància, Milans del Bosch, la mili, la música militar, el una y no cinquenta y una, etc. i potser ací, que són militars amb valors republicans les coses serien diferents. Però quan he vist la cara de sorpresa que feia la xica de la cua del costat al veure eixa espècia fora del seu àmbit privat, una escena un tant de país en guerra, m’he adonat que no, que fins i tot amb valors republicans un militar a un supermercat causa sorpresa i fredor pel bescoll.

A Paco Ibáñez i a Georges Brassens crec que també els entrava fredor pel bescoll.

Read Full Post »

Older Posts »