Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Ovidi Montllor’

L’any passat, no sé per quina raó, suposo que el fet d’estar desconnectat del món deuria influir, vaig passar per alt una iniciativa que hagués hagut de festejar sí o sí, la festa Estellés, és a dir, un dia cibernètic (i real també) dedicat al poeta de Burjassot en el que seria el seu aniversari.

M’és difícil escollir-ne un poema concret. He triat el document gràfic següent perquè és colpidor, amb aquells decorats televisius dels anys setanta i vuitanta on igual podia aparèixer Alaska que un cantautor valencià que una colla de punks, de quan a TVE hi podia actuar un Ovidi cantant un poeta valencià, tot encara sota l’efervescència de les autonomies quan tot era bonic i enriquidor. Doncs en este cas l’Ovidi està allà, entre boles de cristall i onades de plàstic l’Ovidi, amb els músics asseguts sobre cadires de cuina amb funda d’escai, i canten el M’aclame a tu, del fill del forner de Burjassot. I s’ericen els pèls.

Anuncis

Read Full Post »

Gent normal

No sé si mai serem un país normal, de fet no sé si mai viurem en un món normal. Però un dia de festa nacional, més que les desfilades i les contradesfilades, la gràcia està en recordar-se dels que van anar llevant pedretes del camí.

Read Full Post »

Una nit al teatre

Vetlada al teatre d’Orléans, l’obra comença prompte, a les set, i potser per tractar-se d’un horari tan exòtic només hi ha jubilats i algú que passava, com jo mateix que vaig comprar les entrades en un pack bo de preu a canvi d’escollir les obres i els dies a l’atzar. Això fa que una vesprada ventosa de febrer et trobes en un teatre per veure una obra de la que poc en saps abans d’asseure’t a la butaca. Entre tota aquella collada de jubilats que baixaven amb dificultat els esglaons hi havia de tot, però hi abundava el collaret, l’anell d’or, les arracades sumptuoses, les perles i sobretot unes converses antològiques. Un déjà vu.

Read Full Post »

Em sumo a la iniciativa de postejar uns versos de Salvador Espriu en homenatge al vint-i-cinquè aniversari de la seua mort. En el cas d’Espriu em passa com a la comtessa, que tota la culpa la té Raimon per ser-ne el descobridor, Indesinenter i aquells crits de llibertat al recital de Madrid, en ple centre de la pell de brau. Però he escollit un poema que va ser recitat per l’Ovidi Montllor amb aquella gràcia que tenia, perquè també és bo treure’l de l’oblit de tant en tant, ara que ja no és cool posar una frase de l’Ovidi per anunciar una calçotada.

Dedicat especialment a la diàspora de la generació ryanair.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Read Full Post »