Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘pais valencià’

Imatge

Avui, de vesprada, la notícia ha corregut ben ràpid, com la pólvora,  cosa ben valenciana. El primer que he llegit venia de bona font, del mur de Miquel Gil. Resulta que Al Tall, després de trenta vuit anys d’escenaris, ho deixen. I és clar, la primera reacció és portar-ho al nostre cosmos més íntim i dir-se que una part de les nostres vides se’n va amb ells, que persones que hi han posat música, dansa i festa ja no ho faran més, o si més no mai més sota eixe nom. I això dol.

He llegit per ahí, a més d’una i més d’un, que Al Tall són el seu primer record musical en valencià. Jo no n’estic segur, dubto entre el Societat de consum de Raimon (amb ell un altre post tinc pendent) i una cançó de Sopa de Cabra que escoltava el germà gran d’un veí. Però d’Al Tall recordo escoltar un disc sencer que rondava per casa, el recopilatori dels seus deu anys amb el sagal despullat, que solia escoltar sent ja més gran. Escoltar-lo i entendre’l, i si no ho entenia tot ho preguntava a mons pares. I aixina aprenguérem més amb Lladres, la Processó o el Tio Canya que amb molts llibres d’història. Com és en eixa edat preadolescent que es forja el sistema de coordenades sobre el qual navegarem després, musicalment Al Tall tenen molta culpa de com he configurat el meu GPS. Si per exemple el tinc sempre apuntant als Ports i ben poc a la vella Tarraco un poc hi han influenciat. Segurament sense Al Tall jo seria diferent, no és una boutade, ho penso segur. Perquè si ara, amb vint-i-vuit anys, vos dono la vara en músiques per ací i per allà, si allà on vaig compro un disc de música local, si una nit a la setmana punxo discos de patxanga ballable en una ràdio local d’Orléans, és perquè als dotze escoltava Al Tall i als catorze Bob Marley. I parlo només de música, però ells ens van despertar inquietuds polítiques i una manera de concebre el país, que trenta-vuit anys més tard encara la volem i d’Aplec dels Ports en Aplec dels Ports, quan ens trobem amb els fidels de cada any, ens pensem que eixe país és possible.

Pleguen, es dissolen. Mai he estat gran defensor d’allargar les carreres més del compte, ni de l’abusar dels rèdits del passat, aixina que més val deixar-ho en paus que estirar massa la corda. Els seus darrers discos mai reemplaçaran els primers, tant sentimentalment com musicalment. A banda d’una discografia brillant, deixen una herència de les bones, els xavals d’ara els coneixeran a través el skatalític Cant dels Maulets que toquen cap al final dels concerts els Obrint Pas, o per mitjà d’una melodia samplejada dels Arrap. O per eixa frase dels Atupa que ressumix la complexitat del país però també l’esperança “Recorde anar a les trobades un any i dir, esos quién son mamá? esos son Al Tall”.

Gràcies per tot Al Tall.

Anuncis

Read Full Post »

Gent normal

No sé si mai serem un país normal, de fet no sé si mai viurem en un món normal. Però un dia de festa nacional, més que les desfilades i les contradesfilades, la gràcia està en recordar-se dels que van anar llevant pedretes del camí.

Read Full Post »

Una porta del Cabanyal, eixes portes me fan caure la baba. De Dedoblege.

He llegit a ca Vicent que corre una iniciativa, que contra excavadores, maletins, trajes i bolsos, poemes! Com sempre em passa, la meua reserva de poesia està en mp3 i no tant en llibres. He buscat aposta Raimon (el voré demà a la Sorbona!) i he trobat este poema que canta d’Anselm Turmeda, ben actual per haver estat escrit al segle XIV.

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

I este poema m’ha recordat ipso facto els versos del Arciprestre de Hita, cantats per Paco Ibanez.

Yo he visto a muchos curas en sus predicaciones,
despreciar el dinero, también sus tentaciones,
pero, al fin, por dinero otorgan los perdones,
absuelven los ayunos y ofrecen oraciones.

Dicen frailes y clérigos que aman a Dios servir,
más si huelen que el rico está para morir,
y oyen que su dinero empieza a retiñir,
por quién ha de cogerlo empiezan a reñir.

Read Full Post »

Aplec 2009

Una altre aplec, un altre diumenge amb son i monyo acartonat del pols dels bancals. Sense entrar a valorar les actuacions musicals, que trobo que és molt personal (em quedo amb The Bandits) i sense ensanyar-nos amb l’equip de so del divendres, la valoració ha de ser bona perquè un any més d’aplec ja és una victòria i a sobre no ha hagut cap incident. L’aplec és la festa de tota la comarca i és una de les ocasions per trobar gent de tots els pobles que en cap altra data ens podem trobar, quan són festes al teu poble també ho són a d’altres, etc. Només per això l’existència pròpia del aplec està justificada, poques comarques poden dir això, que saben que tenen un cap de setmana per trobar-se. A banda està la reivindicació, que potser a vegades passa diluïda entre cubalibres, porros i sexe a la tenda de campanya, però existix i està viva. Si després de trenta-un aplecs la comarca no és un parc temàtic de la ruralitat en part és culpa a l’aplec, que ha anat despertant i espavilant la gent, però no ens enganyem, perquè molts dels joves que ens trobàvem a la Mata este cap de setmana no fem vida a la comarca i els Ports pengen d’un fil. El fem aplec, fem comarca, fem país, és un eslògan de batalla que només pot complir-se si s’entén i s’aplica més dies que un sol cap de setmana, i entenc per fer comarca un dansant de la Todolella i no només un regidor, que no tot és política i la salvació (cremat que està un) no ens vindrà en un canvi de govern. L’aplec d’enguany va tindre la curiositat de ser el primer amb guàrdies de seguretat a l’entrada dels concerts per evitar que la gent entrés en bolso-nevera. Fins ací hem hagut d’arribar vaig pensar, però després llegint el llibret de l’Aplec i veient alguns personatges que rondaven per la Mata li vaig trobar el sentit. Els que fan això (caricatura de punkis o punkis de postal) precisament no entenen tot el sentiment i treball que hi ha darrere la festa i s’ho prenen com un festival punki més. Després seran els primers que ens parlaran de solidaritat.

Com a curiositat, a l’aeroport de Reus quan marxava, vaig trobar Cesk Freixas, que havia cantat el dia anterior en l’última jornada de l’Aplec. Vam estar parlant un ratet de l’aplec, de la comarca, del país, dels països, de música. A voltes el trobo massa plamfetiste entre cançó i cançó i en el diàleg el vaig trobar més reflexiu, com crec que deu passar en tots, dalt dels escenaris les coses clares i el xocolate espés. Un gust haver-lo conegut en persona i un bon colofó per al aplec 2009. L’any que ve: Vilafranca. Via twitter ja hem començat…

Read Full Post »

Ryanair se’n va de València, ho anunciaven ahir pel matí i de vesprada ja rebia un correu on em comunicaven que el meu billet per nadal havia passat a millor vida i que em tornarien els diners, per això cap problema. Però m’han fotut. Justament ara que anava a iniciar un període on la línia Beauvais-València esdevenia ben interessant, van i me la treuen (ens la treuen a tots de fet). De moment he hagut de rendir pleitesia a Clickair pel billet de Nadal, les pròximes anades i vingudes ja veurem amb qui les fem. Algun amic ja m’ha dit que hauré d’esperar l’aeroport de Vilanova d’Alcolea i així estar-li eternament agraït a Carlos Fabra. Fent ciència ficció ja m’imagino la revisteta de la companyia que face el vol entre París i Vilanova indicant els bars modernos de Benicàssim, algun camp de golf i la recomanació d’un restaurant amb the best paellas of the Grau. Un jo hipotètic l’agarraria i diria, xa, el del costat farà cas a la revisteta i jo vinc ací per menjar-me una codorniz en escabeche a l’Anglesola, vore algun bou o fer cerveses a l’aplec.

Es suposa que els bancals de la fotografia seran el futur aeroport de Castelló-Vilanova. Imatge de vescrig.

Read Full Post »

Campanya cromàtica

Andrés m’envia un meme que m’ha obligat a posar-me amb el paint un ratet. Naix com a resposta a una campanya del PP valencià. Uns s’ho han currat més que altres en la resposta, però a mi m’ha fet molt gràcia el que escriguen la parrafada en blau i Zapatero en roig. Així que servidor ha seguit el joc cromàtic incorporant un color…Li passo la pilota a Òscar que sé que li agrada el photoshop i a qui vullgue (és que els colegues blocaires se’m van acabant i açò és un bon marrón…)

Read Full Post »

He arribat a casa i sobre l’escriptori estava la revista de bous al carrer, com cada mes després d’un fum d’anys. Si avui dia em trobo amb qualsevol persona de la Plana o l’Horta i li podria dir si a l’església del seu poble el sol de vesprada li pega a la façana o si tenen un jardinet amb una fonteta al mig és perquè a base de revistes i de vídeos taurins m’he conegut este país de dubtes eterns. Vaig introduir-me a fons en el món de la tauromàquia popular a una edat on estes coses es guarden profundament en la memòria i així encara ara sabria dir els noms de penyes taurines de Museros o Rafelbunyol. Malaguanyada memòria pensarà algú? Doncs no, tota pedra fa paret i ja va sent hora de posar-se a paredar. Perquè per a construir la paret i fer-la gran haurem de contar amb els que estaran demà als bous de la fira d’Onda o els que miren un dels programes amb més regust de RTVV, els bous amb el Soro i J.L. Benlloch. El que tinc claríssim (serà la maduresa) és que penjant teles des d’edificis cèntrics de València no s’avança res.

El títol és una cançó de Pau Alabajos. No és que sigue res inconfessable per a mi, de fet sóc cada vegada més explícit.

Una fotografia d’una desencaixonada d’un bou a Puçol. De Vpuchol.

Read Full Post »

Older Posts »