Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘poesia’

Una porta del Cabanyal, eixes portes me fan caure la baba. De Dedoblege.

He llegit a ca Vicent que corre una iniciativa, que contra excavadores, maletins, trajes i bolsos, poemes! Com sempre em passa, la meua reserva de poesia està en mp3 i no tant en llibres. He buscat aposta Raimon (el voré demà a la Sorbona!) i he trobat este poema que canta d’Anselm Turmeda, ben actual per haver estat escrit al segle XIV.

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

I este poema m’ha recordat ipso facto els versos del Arciprestre de Hita, cantats per Paco Ibanez.

Yo he visto a muchos curas en sus predicaciones,
despreciar el dinero, también sus tentaciones,
pero, al fin, por dinero otorgan los perdones,
absuelven los ayunos y ofrecen oraciones.

Dicen frailes y clérigos que aman a Dios servir,
más si huelen que el rico está para morir,
y oyen que su dinero empieza a retiñir,
por quién ha de cogerlo empiezan a reñir.

Anuncis

Read Full Post »

Em sumo a la iniciativa de postejar uns versos de Salvador Espriu en homenatge al vint-i-cinquè aniversari de la seua mort. En el cas d’Espriu em passa com a la comtessa, que tota la culpa la té Raimon per ser-ne el descobridor, Indesinenter i aquells crits de llibertat al recital de Madrid, en ple centre de la pell de brau. Però he escollit un poema que va ser recitat per l’Ovidi Montllor amb aquella gràcia que tenia, perquè també és bo treure’l de l’oblit de tant en tant, ara que ja no és cool posar una frase de l’Ovidi per anunciar una calçotada.

Dedicat especialment a la diàspora de la generació ryanair.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Read Full Post »