Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘politica’

L’endemà

L’endemà Jokin es va alçar amb una lleugera ressaca, la vetlla, mentre miraven el partit a la taverna van fer unes cerveses de més per acabar la nit a l’okupa que dóna al port ballant velles melodies.

L’endemà l’Andoni va baixar al quiosc del passeig Sarasate i es va comprar tots els diaris que va poder trobar-hi, fins i tots els que mai s’havia comprat fins aleshores. Al arribar a casa els va escampar per damunt de la taula del menjador i vés per on la portada que més el va impactar era la d’aquell diari que mai s’havia comprat i que mai més es compraria a partir de l’endemà.

L’endemà la poetessa en l’exili es pensava que li eixirien els sonets més fàcils que mai però allò no rajava de cap de les maneres. No obstant l’alegrava de saber que a partir d’aquell dia ella ja podia aspirar a escriure en una llengua en la que també es pot dir t’estimo, cardiovascular i xandall sense que ningú cerqués en els seus versos pistoles darrere de les rimes.

L’endemà, les sigles més sanguinàries del país van esdevenir, passades a minúscules, una simple conjunció per ajuntar dos idees en una de les llengües més misterioses de l’envellida Europa.

L’endemà d’aquell dia Leire va pensar més que mai en son germà, la gent a la parada del mercat li va recordar més que mai a son germà, son germà va estar present més que mai.

L’endemà Ohiane va enviar-li un mail a la seua millor amiga a l’altra punta del Atlàntic.

L’endemà, en una cel·la d’una presó de l’interior del País Valencià pel sostre va entrar-hi un poc de txirimiri.

El dia després Ekaitz va baixar al local d’assaig, es va mirar la txalaparta, li va treure algunes partícules de pols. El temps dels documentals televisius que parlaven del problema amb el so de la txalaparta de fons, amb aquelles imatges de les cases sobre muntanyes pintades de verd i encaputxats corrent pel bosc s’havia acabat.

L’endemà l’Haritz i la Mireia engendraven sense premeditació una criatura que ja no coneixeria tot allò.

L’endemà, el zulo amagat de fa vint anys seguia sotmès als processos geomorfològics que el farien desaparèixer ben aviat, geològicament parlant.

L’endemà la Maria va sentir-se un poc alleujada, el Roberto no tornaria, però ella voldria tornar a aquella barriada de Sant Sebastià i anar amb la Jana a aquell jatetxe on dinaven els diumenges aquelles magnífiques truites d’abadejo.

El dia després la Dolores i l’Ernest estaven sorneguers i riallers allà dalt i van exclamar un “ja era hora!” amb el mateix to que utilitza el pacient aficionat de l’estadi a qui se li allarga una eternitat el partit.

Read Full Post »

Indigneu-vos!

A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de Xavier de Torres (c).

Este país de vegades me sorprèn, sobretot per la facilitat i l’afició que tenen a la revolució. Des de fa unes setmanes hi ha un llibret del que tothom en parla, que es troba a totes les llibreries – de fet al FNAC te’l trobes allà on els supermercats posen els xiclets – i que ja va per la tretzena edició: Indignez-vous! (Indigneu-vos!) de Stéphane Hessel, un vell diplomat francès de 93 anys, quasi res! El llibret, d’una trentena de pàgines, és un pamflet, una crida a favor del pensament crític, que incita a indignar-se com resposta ciutadana davant la política de fets consumats. Crec que la importància i la transcendència del llibre recau en qui ho diu, car Hessel no és un avi qualsevol sinó que va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, resistent contra els nazis i que en cap cas es pot prendre com algú amb un discurs extrem (és un diplomat!). I tanmateix l’home, als 93 anys, va i diu prou, que ja està bé, que ja està bé del que passa a Palestina, amb els gitanos, amb les jubilacions. Hi ha un apartat dedicat a la no-violència com a camí: la violència gira l’esquena a l’esperança […] tant de costat dels oprimits com dels opressors, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió, és la via per eliminar el terrorisme. […] Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, la violació dels quals, siga qui siga l’autor, ha de provocar la nostra indignació. No podem ser transigents sobre estos drets.

Read Full Post »

Possiblement no conegueu Manuel Valls. En canvi tot francès que estiga minimament al dia de la política -només li fa falta posar la ràdio al dematí o vore algun programa dels dissabtes de nit  que estan entre les varietés i l’anàlisi polític – el coneix sobradament. Curiós, perquè és català! Manuel Valls, nascut a Barcelona i pel que sembla trilingüe, és una figura amb pes dins dels socialistes francesos i ara per ara candidat a les primàries  del PS que serviran per escollir el candidat dels socialistes que intentarà furtar-li l’Elysée a Sarko (tasca complicada!). I per què és rellevant Manuel Valls? Doncs per què es caracteritza per tindre un discurs diguem-ne realista o molt crític amb certs postulats i promeses de l’esquerra que després són impossibles de realitzar (l’antítesi de Ségolène Royal). Per exemple estos darrers dies ha dit que cal reveure la jornada laboral de 35 hores perquè no ha aportat el que es pensava que aportaria i costa cara a l’estat. Alguns el veuen com l’ala més extremadament social-demòcrata del partit i per això li cauen meteorits en continu, alguns justificats d’altres no tant. No sé què pensar-ne d’ell. Quan l’escolto per una banda no puc evitar d’alegrar-me de que un paisà un dia siga líder socialista i qui sap si més tard president de la République, per l’altre, la moderació del discurs em tira enrere i no obstant el comprenc, comprenc que estiga fart de camarades friquis que prometen el oro y el moro i després els socialistes honestos han d’arrastrar el mort.

Read Full Post »

Tots els mitjans s’han fet ressò estos últims dies, el govern de Sarkozy està expulsant gitanos de l’Europa de l’Est. Avui sectors catòlics, que sostenen la dreta de Sarkozy, criticaven la mesura basant-se en la moral cristiana. La qüestió és complexa, només per donar un nom a tal comunitat un ja es perd i descobreix amb sorpresa que a França existixen infinites maneres d’anomenar als gitanos (atenció les explicacions són d’anar per casa, no he aconseguit trobar res massa clar, tots els termes són uns sinònims sí però no): primer estan els roms, terme que en principi definiria a tot el poble gitano -d’ací ve allò de poble romaní- però ací el percebo sobretot referit als de l’Europa de l’Est que ara són expulsats, gitanos són els que viuen al sud del país  (al barri de Sant Jaume de Perpinyà per exemple), els que toquen la guitarra amb ventilador i que es troben a Saintes Maries de la Mer una vegada a l’any, estan els tsiganes, els sinti o manouches que serien els que vivien a Alemanya i més patiren la persecució nazi (serien els de les joies de la Castafiore?) i per acabar-ho d’adobar està el terme legal francès gens de voyage (gent de viatge), inventat per algun jurista per encabir la població nòmada sense reconèixer cap identitat ètnica a l’interior de la República francesa. Complicat!

El que està més clar que l’aigua és que este debat és prou artificial, per distreure l’atenció i no parlar de l’augment en l’edat de la jubilació o del cas de l’Oréal. Perquè malgrat alguns incidents ben locals, els gitanos i els seus campaments no formarien part dels maldecaps d’un francès mitjà. Però d’esta forma ens en oblidem de tot i atacant al més feble fem creure que estem actuant amb mà dura en favor de la seguretat, quan acabar amb les desigualtats seria la manera més eficaç de podar els brots de violència. D’altra banda, siguem realistes, eixe francès mitjà que no li preocupa en absolut esta història al mateix temps no li faria gens de gràcia que el solar del davant de casa estigués ocupat per caravanes tot l’any i és el mateix que fa una carassa quan la xica amb la filla al braç l’interrompen la lectura del diari gratuït per demanar caritat en un rodalies de París. Durant anys hem tractat així els gitanos, que guay els Gipsy Kings, quina acceleració de vents la Fanfaria Ciocarlia, quin geni Camarón, quines veròniques De Paula, visca el rei Peret. Però dos carrers més enllà millor que al replà de la meua escala. Per cert, que amb les centrals nuclears, els parcs eòlics, els abocadors i altres invents fem un poc el mateix.

Ell ho deia molt millor.

Read Full Post »

A la plaça de bous d’esta imatge s’hi van fer moltes corregudes en territori català. A partir de l’u de gener de 2012 açò ja no serà possible.

Un programa de TV3 de fa un parell d’anys consistia a tancar dos famílies de ciutat en un mas perdut d’Osona i fer-los viure en les mateixes condicions que fa cent anys. Un dels màxims drames del concurs era quan havien de matar un pollastre però de tant maldestres (puc dir inútils?) que eren se’ls va morir una ovella. Doncs bé, eixe seria un retrat de la societat moderna, catalana, espanyola i conxinxinera, volem el màxim confort que ens aporta la tecnologia però que ens vingue tot fet i sobretot sense tacar-nos de sang, la mort és molt lletja, fins i tot la d’un conill.D’esta manera, poquet a poquet, estem covant una generació que ha humanitzat tant l’animal que arribem a l’absurd absolut. M’horroritza pensar que les facultats de veterinària estan plenes de gent que hi van pensant-se que es passaran la seua vida operant de cataractes a iguanes i que a sobre es pensaran que estan fent un bé a l’humanitat. Doncs bé en un acte més dins d’esta dinàmica animalista, mesclada amb la lluita actual per desmarcar-se paranoïcament de qualsevol  signe d’espanyolitat, s’han prohibit les corregudes a la comunitat autònoma catalana (cal no oblidar que Ceret és una ciutat ben catalana i taurina). Més que el fet en sí mateix, a Catalunya la festa  formal estava ferida de mort, el que em fa por és que ara el lobby animalista comence a portar este debat a la resta de parlaments i qui sap  si ens acabaran prohibint  la llonganissa. El futur estat català no es fonamenta en els principis de respecte ni d’obertura que voldria, sinó en els postulats d’una colla de friquis afiliats de la Internacional Papanates que diu Quim Monzó. Avui m’han declarat il.legal a una terra que és meua. Sort que no m’ha enganxat a Barcelona però Orléans té avui un regustet d’exili.

Si se’m permet l’ironia i l’agranar cap a casa, potser a partir d’ara les places de bous que estan prop de Catalunya (Vinaròs, Castelló, Vilafranca?) programaran corregudes de qualitat per que vinguen catalans d’estranquis com els seus pares anaven a vore porno a Perpinyà. Sí, ho heu notat, anem enrere.

Read Full Post »

El carrer, escola d’afició. “Cuchillo”, l’heroi a emular pels xiquets quan juguen a bous.

Ja fa temps que l’ecologisme mal entès, els hyppis 2.0 i el lobby vegeto-progre ens ataca per tots els costats als tauròfils. Res de nou sobre la capa de la terra. La novetat és que ara li he llegit al blocaire i eurodiputat de Iniciativa Raül Romeva, que per moltes raons es mereix el meu més gran respecte, ha demanat a la comissió europea la prohibició de les retransmissions taurines per televisió en horari infantil!

Moltes idees, potser desordenades, em vénen al cap al llegir-ho. La primera, i evident, és que durant les vesprades, en ple horari infantil, es pot veure com el pare confessa que enganya la seua dona des de fa cinc anys, el xic que es confessa homosexual i sa mare el fa fora de casa, el travesti que ensenya en directe els poders de la cirurgia, la xica que es mostra insatisfeta pels atributs del seu mascle, la famosa cocaïnòmana que s’atrevix a parlar de la crisi i altres belleses del món humà. El senyor Romeva estaria d’acord en que això és una barbaritat i precisament ocupa gran part de l’horari infantil de moltes cadenes i tots els dies. De bous, en obert, només se’n deuen fer per Canal 9 i ben de tant en tant. Si es mostra tant sensibilitzat pels continguts que veuen a la gran pantalla els xiquets per què no ataca els programes del cor o als dibuixos animats de caire violent? No, l’objectiu és atacar els bous en el nom de la defensa dels animals, un rival més dèbil.

Segona, quan era menut, a la tele es retransmetien moltes més corregudes, ara tot és absorbit pel Plus, el que fa que pràcticament els bous es vegen només als bars, llocs que no són concorreguts pels sagals. No hauria d’inquietar-lo tant això al senyor Romeva. O el que l’inquieta és que els encierros de Pamplona siguen líders d’audiència per un horari estrany com les 8 del matí any rere any?

Les primeres vegades que vaig anar als bous a la plaça deuria tindre quatre o cinc anys, però abans ja havia vist uns quants bous de carrer i més que en volia veure però mons pares me feien anar a dormir prompte. Per cert, els mateixos pares que em tiraven a la brossa les pistoletes dels playmobils, i poca falta que en feien, que només volia les vaques del Far West i ja imagineu per a què. Des d’aleshores no he parat en l’afició al bou i això no m’ha impedit per exemple anar a manifestacions del mateix costat de la pancarta que el senyor Romeva. Però, què li passa a un xiquet per anar als bous? Senzillament que té més possibilitats que li agraden després i li passe com a mi, que no es desenganxe. Ni serà delinqüent, ni narcotraficant, ni més de dretes, ni un contaminador compulsiu, ni un especulador ni un assassí en sèrie per haver anat als bous de menut.

A mi el que em preocupa de tot plegat és que hi hage pares que “eduquen” els fills ocultant-los la sang, que hi hage una generació futura que desconegue com es mata un pollastre o un conill. Abans els sagals jugaven a futbol en les vesprades de matança amb les panxes del bacó unflades. Ara seria una activitat fora d’horari infantil. Continuem avançant.

Read Full Post »

Increïble imatge de Shadowjumper.

Estic que no dono crèdit a la notícia, els presumptes cinc etarres identificats en una càmera de vigilància d’un Carrefour de la vora de París no eren etarres sinó uns bombers catalans que estaven de vacances per anar a escalar, suposo que a la coneguda zona de Fontainebleau. Un policia jubilat va veure’ls i li van semblar sospitosos, cinc hómens jóvens parlant en llengua llatina estranya, ben fàcil, etarres. Tot plegat és un cúmul de despropòsits, dimecres el primer ministre anunciava la mort d’un policia que estava en coma fruit d’una altra història quan en realitat havia eixit del coma i avui el vídeo dels bombers catalans. A pocs dies de la segona volta de les eleccions regionals, amb el front nacional als talons i amb la qüestió de la seguretat al centre del debat, perquè ells – la dreta i l’extrema dreta – han volgut, es pot dir que el tir els ha eixit per la culata. Que no ens emboliquen més amb la seguretat, la preocupació dels francesos és tindre una faena, un sou i unes vacances. I si ens podem evitar viure en un Big Brother permanent encara millor.

Fa quinze dies va vindre un amic de l’època d’estudiant a Barcelona a veure’ns a un amic que està a París i a mi. Vam anar a Versalles, els castells del Loire, vam posar gasolina en un hipermercat i fins i tot vam entrar a alguna tenda. Devem estar enregistrats a unes quantes càmeres de seguretat, més quan Orléans està a la punta d’estes històries. Hagués bastat que un policia jubilat amb l’orella tova, però no prou per distingir entre el nostre català meridional i el basc o el castellà tònic dels bascos, s’hagués xivat als vells col·legues i el nostre vídeo aparegués a tots els mitjans, i tots buscant-nos per voler refer un comando.

Read Full Post »

Dotze per cent

Jean Marie Le Pen, una bellesa de persona, de MieL.

Ahir es celebraven les eleccions regionals a França, pecata minuta, les regions, potser llevat de l’excepció corsa, alsaciana i les Antilles, tenen ben poques competències i les que tenen no sabem quines són. Com tampoc sabem qui és el president o els consellers. Tota comparació amb una comunitat autònoma (les del cafè per a tothom incloses) és pura miopia. Al meu departament (província) han guanyat els socialistes, com a molts altres llocs, donant així un color rosa ben marcat al mapa electoral. Preocupen els resultats del Front Nacional de Le Pen, quan ens pensàvem que el fantasma havia desaparegut (engolit pel discurs dretà de Sarkozy) ara tornen a la palestra. Un dotze per cent de vots per a l’ultradreta al meu departament (Loiret). On estan? Un dotze per cent no és negligeable, te’ls deus trobar en algun lloc, ens hem creuat per la vorera, al supermercat, al tramvia, s’hauran quedat amb el meu accent i hauran dit: mira un altre que ens lleva la faena. Sorprèn com esta gent del FN són capaços de treure bons resultats malgrat que cap medi periodístic majoritari els riurà les gràcies, que els ignoraran i els tractaran com escòria. Però ahí està el seu dotze per cent. Quan això passa és que alguna cosa grinyola, el FN no és més que la resposta radical i fàcil a uns problemes que ni la dreta ni l’esquerra han sabut resoldre o ni tan sols abordar. A més el FN a la vegada ha sabut portar el debat polític cap al seu terreny i els altres partits (sobretot el de Sarkozy) han picat, i així estem contínuament debatent de la unitat nacional, del restaurant de menjar ràpid que només té carn hallal, del bel, els minarets, el burca i com encabir-ho en una república laica. Problemes que òbviament ens afecten en el nostre dia a dia.

Read Full Post »

Bous, toros i braus

El mestre. Fotografia de Catalan bulls.

Divendres es va acceptar a tràmit la ILP de la plataforma Prou per prohibir les corregudes de bous a Catalunya. Cap sorpresa, ara vindrà un nou dia amb la votació per prohibir-les o no. Divendres la blogosfera n’anava plena, amb opinions d’un costat i de l’altre. Avui, al tren, he anat cavil·lant el post i no sé si cabrà tot: s’intentarà.

La setmana passada va aparèixer un manifest signat per personalitats de Catalunya en català en favor dels bous, de tots els colors i amb més d’un d’eixos dels que no ho esperes (un actor de Nissaga de poder a favor dels bous!). Crec que ha estat dels actes més aconseguits de la plataforma a favor dels bous, de la resta, malauradament, no puc dir el mateix. El moviment pro-taurí ha estat massa dependent de la corda dels Ciudadanos i el PP, que en el cas català és com portar una pedra a la sabata, una nosa, un destorb. No s’ha gosat fer una web a favor de la tauromàquia amb un punt cat com una casa, com si per salvar els bous no ens haguéssem d’enfadar amb l’Abc.  Si les webs tenen coses en català obliden les dos esses  sistemàticament i si te descuides estan fetes amb traductor automàtic. El súmmum és fer les conferències taurines a la casa de Madrid a Barcelona, que deu ser com l’ambaixada americana a Caracas. No s’ha demostrat que agradar els bous va més enllà d’un color polític i que forma part de la pròpia intimitat de cadascú, no s’ha buscat, o no s’ha aconseguit, o no s’ha volgut, buscar un tauròfil de cada partit i posar sobre la taula que realment, la llibertat de vot l’haurien de seguir tots els partits.

Les coses pinten bastos i els animalistes sembla que podran prohibir les corregudes de bous en nom del tracte i el sentiment dels animals. Els bous, com una simple punta d’iceberg. Exagerant, si la proposta tira avant, conseqüentment i seguint l’aritmètica electoral, en nom del sentiments dels animals, la majoria de catalans hauria de ser vegetarià o menjar només carn d’animals que hagen viscut lliures i en pau i mort dignament. Però tots sabem que l’endemà de la suposada prohibició un becari de la facultat de biologia arribarà en retard a la faena per culpa dels caòtics trens de rodalies i es passarà el dia injectant un nou medicament a unes ratetes i després anotarà quantes es moren i quantes no. Eixa mateixa nit un grup d’amics anirà a sopar sushi a un japonès, a eixos restaurants on el maitre maneja a vistes de tots un gran ganivet per tallar la tonyina, i després es faran unes copes de garrafó en un bar modern, per acabar cantant el Rosa d’Abril ebris a meitat carrer. I quan algú fart de soroll els tirarà un ou de gallina per la finestra decidiran fer-se un shawarma a Marià Cubí, que ja se sap que fer-se un shawarma amb tu és el millor que hi ha. El mateix dia a la plaça de Vic continuarà fent pudor dels purins i un col·lega davant el seu ordinador cridarà: merda el pou està contaminat de nitrats! Però Catalunya serà un país (lliure) de corregudes. El que no ens treuran mai serà el saber que alguna de les pàgines de la història de la tauromàquia s’ha escrit a Barcelona.

Read Full Post »

Tema calent. Si se li pregunta a un martiniquès què és, en la gran majoria dels casos de primeres dirà que és martiniquès. Quan parlarà de França (la que a tots ens ve al cap, la de la baguette, el Tour i Asterix) en dirà França i no pas Metropole com només en diuen els francesos que s’hi troben allà. L’endemà de la famosa mà de Titi Henry a un xic li vaig fer una referència a la mà i em va dir, quasi molest, que per a ell la ùnica mà de Déu va ser la de Maradona, que ell era del Barça (encara no ha arribat el dia que em trobo algù del Athletic a l’altra punta de planeta) i que les bleus li importaven ben poc. Tot això per situar-nos en el contexte sentimental de l’identitat nacional. Per tant, des d’un punt de vista utòpic, de llibertat dels pobles i dels homes, barrejat amb un poc de Malcolm X, diria que només seran lliures quan seran independents. Ara ve la praxis. Els martiniquès sembla que només se’n recorda de França a l’hora de tindre privilegis ben europeus com l’atur, les subvencions, la seguretat social i cert benestar comparat amb els veïns (Haiti o Jamaica per exemple), coses que els costaria assumir per ells sols. L’argument és colpidor, l’independència els duria a la misèria, i això que ara ja és el territori de la UE amb una de les tases d’atur més elevades.  Però em va sobtar molt el fet que al supermercat et trobes, menys els productes produïts localment, tot de productes francesos. Pel formatge ja em sembla normal, però no hi ha terra més a prop que produisque llet per exemple? Tenen una economia  de subsistència completament dependent de França i que ha girat l’esquena als veïns, petites illes però també Veneçuela o Brasil. Seguiran com ara o faran un pas més en l’autonomia? Ho decidiran el proper 24 de gener en referèndum.

Read Full Post »

Older Posts »