Tiene sabor

L’almoneda de Sant Antoni.

Seguim en l’endarreriment.

Vilafranca, de nou. S’ha fet llarg. Quan vaig marxar per última vegada el poble estava concentrat al parador i celebrava l’almoneda de Sant Antoni, com sempre, com tota la vida, perquè és un costum del poble i no l’anem a llevar. Ara és abril i entremig han passat coses, no massa bones. Les sabíem, les preveníem, les ignoràvem volent. Tot i això tranquil·litza vore que moltes altres coses, les de sempre, van fent camí. La volta ciclista a Castelló arriba en la seua etapa reina a Vilafranca i com cada any els fa mala hora. Guanya un flamenc i quina gosadia, l’entrevistem en francès! L’aplec va prenent forma, amb un programa ben rumbero, en concordància amb els amics djs que vam portar per al 3r pro-aplec. Les altres festes de l’any es van muntant (quina orquestra porten els de Sant Cristòbal? quins bous per a festes?). La gent mira el cel i la terra, bon any, mal any, ja es veurà, de moment el terreno està verd. La banda seguix gaudint i fent gaudir al certamen de bandes de Castelló. Tot açò no es pot perdre.

Read Full Post »

Cinètica

El diumenge passat a l’esplanada de la plaça de bous de Vilafranca es feia l’últim acte de la festa de Antoni, la subhasta dels troncs. Així es posava el punt i final a tot un any d’activitats ben diverses que ens han ensenyat a fer coses que abans no havíem fet mai, no exageraria que he après coses més pràctiques en esta majoralia que en algunes assignatures d’enginyeria geològica. La festa comporta una gran part d’activitat cinètica, són incomptables les hores passades en moure coses d’ací cap allà, carabasses dalt del remolc, carabasses baix del remolc, els sacs de carabassa tallada dalt del remolc, els pots de confitura d’un local al altre, les safates de pastissos de dins del forn al muntacàrregues, descarrega els barrils de cervesa, les capses de mistela de la furgoneta (Vanette) al local de la majoralia, porta el motoserra a la pallissa de X, pugeu abadejo fregit cap al pinar, una bóta de vi a l’esquena per a regar les goles seques, estos conills van al parador de festes i sobretot carregar malea dalt d’un remolc als confins del terme de Vilafranca (quin plaer per a la vista!). Una altra gran part del temps ens l’hem passada escurant recipients, en el meu cas sobretot calderes de coure amb confitura enganxada per les revores d’un recipients que se n’han vist moltes i paelles, primer escura-la per poder fregir abadejo i escura-la després per poder fer l’arròs deliciós del diumenge. Passada la festa sé que els companys majorals volien passar-se un cap de setmana tranquil sense històries, però a mi em va arribar una invitació d’eixes difícils de rebutjar, ajudar a unes mudances d’un apartament a una casa adossada. Així he continuat en la dinàmica del moviment, canviant la Vanette per un camió de lloguer i els productes agrícoles i de regust rural per capses i capses de llibres i còmics i vaixella mexicana. A més se’m va ocòrrer oferir-me per fer una paella per agarrar forces i ara, mentre escric  estes línies, hi ha un paelló que m’espera.

Read Full Post »

Oblidarem?

Obama, el bou que hem sortejat els majorals de Sant Antoni. Quants majorals ens atreviríem a pegar-li ganivetada en una matança, sabríem desbudellar-lo i fer botifarres? Quants dels nostres avis ho haurien fet sense cap reparo?

Estic enganxat als paràgrafs continus i llargs de Joan Francesc Mira i el seu professor d’història, perquè només des de l’inici del llibre ja enganxa amb eixa descripció un tant críptica de l’actual alumnat de les facultats, un poc en la línia del que deia en un post de fa uns dies dels piercings, tangues, tatuatges i altres, que sembla que la modernor mal entesa només és mal gust. O potser la modernor ja és això, oblidar les capacitats d’una era anterior, com els artistes romànics que haurien suat la cansalada per fer una estàtua grega nosaltres ja som una generació que no sabrà ni entendre com es guanyaven la vida els nostres avis. I els avis no entenen com ens guanyem la vida.

Read Full Post »

Quatre coses a dir del fnac

Una visita al FNAC sempre serveix de moltes coses, fins i tot al d’Orléans que és menut i curt de repertori (ja em conec tots els destrios de discos que tenen). La primera observació que es podria fer, que ja fa temps que la duc al cap i no sé si mai la he dit per ací, a França per a trobar xungos i xandalls anar directament a la secció de rap. Segona, no sé quin sou els deuen donar als treballadors però crec que allà dins hi ha gent que s’ho passa pipa esperant quin serà el client que els preguntarà per aquella peli rara i difícil de trobar. Tercera, a Mickael Jackson no li va anar bé morir-se però a les discogràfiques els salvarà de la crisi. Quarta i darrera, les pantalles dels Mac són un escàndol, per a prohibir-les!

Read Full Post »

Fins a la gola del llop

Prohibit el pas, bou al carrer.

Postal ben estiuenca a l’arribar a casa, un  autocar italià encallat en una cantonada de carrers estrets del centre d’Orléans. Cua de cotxes esperant la maniobra d’alliberació, que a sobre de la calor i la mala gaita que dóna treballar en agost, han d’aguantar els turistes. Gent des de la vorera mirant, algun dirigint. Suor, suor al coll, suor al front, suor a les mans del xòfer italià que deuria estar maleint (cazzo!) el GPS – posarem que tenia veu femenina i es deia Ana Rita – que l’havia aconsellat anar per allà. De vegades els GPS ens arreglaran la vida, però d’altres ens duen fins la gola del llop. La imatge del autocar italià era festiva, potser perquè esta setmana tot té caire festiu, però segur que avui, demà i passat demà en un poble de Castelló, un autocar de turistes, un camió repartidor de coca-coles o un 4×4 de Barcelona, s’han trobat en un carreró sense eixida, o tallat, o de mala girada, perquè l’Ana Rita de torn no diu que són festes i fan bous. Me n’alegro d’estos fracassos relatius de la tecnologia.

I res, que a partir de divendres el cadafal està en festes, i això s’actualitzarà poc.

Read Full Post »

La guardiola de Florentino?

Florentino la té molt més gran, fotografia de Naiarais

Florentino Pérez pot fer dels seus diners, dels diners del Madrid i dels prèstecs dels bancs el que vulgue, eixe gasto no m’afecta, no sòc jo el que es queixarà de la situació (però en el fons penso en els mileuristes merengues i en els que paguen una hipoteca…). Del que ja començo a estar fart és dels francesos que m’assalten pressuposant moltes coses i em pregunten pel què està passant al Madrid, que els prenem els millors jugadors. I em cansa molt haver de dir sempre el mateix, que el Madrid m’importa només dos diumenges a l’any, quan juguen contra el Athletic i que els desitjo la pitjor sort universal, i després, com en veuen puesto, em diuen que és una bogeria pagar eixa millonada per un tipus que no sap dir dos frases seguides. Si li hagués soltat el discurs oficialista sobre els beneficis venent samarretes que això porta i totes eixes menjades de tarro neoliberals també m’hauria remarcat que Ribéry és una vergonya del sistema educatiu francès?

Read Full Post »

I tu què fas?

Fotografia de domingofatidico.

Em va agafar un dia la benada i sense parar-me massa a pensar em va eixir un conte modern i futurista sobre el sense sentit de la nostra societat, de la pèrdua d’importància de factors com el temps o la distància, de l’oblit de la funcionalitat de les coses,  l’època de les alegries compartides en xarxa. Ara el torno a llegir i em sembla una gran marxada de pilota, però la ciència ficció ja ho té això. El cas és que ha agradat a algú i l’han premiat a la fira del llibre ebrenc de Móra d’Ebre, on començo a ser reincident. Sense voler-li llevar l’ofici a l’Almudena, vist que el que vaig escrivint agrada a la gent, potser va sent hora d’assumir ser escriptor amateur. I tu què fas? Les jornades enginyer geòleg i a estones escric. No sona del tot malament.

Quan Llibres ebrencs publique el relat ja el posaré, no vull antincipar-me. I de fet, el corregiré, que li he trobat algunes i sense accent (maleït teclat francès). Coses d’enviar-lo ràpid i a deshora.

Read Full Post »

Matrícules

El país més centralitzat del món de vegades et sorprèn i es treu una llei on possaran un símbol “regional” a les noves matrícules dels cotxes, però el millor és que cadascú pot triar la regió en la que es sent més identificat.  Res a veure amb el suposat estat autonòmic espanyol on una simple matrícula CS deuria semblar-los massa descentralitzat. Els bretons i els corsos a sobre han aconseguit que a la placa hi hage la bandera respectiva i no pas el logotip regional. Què triaria jo? Languedoc-Roussillon té un logotip lleig i sense 4 barres, una bandera corsa o bretona seria faltar greument a les meues afinitats espacials, la regió Centre senzillament no per artificial, així que crec que apostaria per la Lorraine.

Read Full Post »

Tòpics mal units

Imatge del que no he fet, d’ann.inspain.

Divendres sant, a la feina (sí, treballava) em deien: oh là là veuràs el solet, la platja, el bon temps, les processons i la gent plorant d’emoció. Com tot en esta vida, la resposta i la realitat que ha vingut darrere ha estat més complexa que eixe conjunt de tòpics mal units. Divendres després de dinar preníem el cafè a Orléans, feia sol i estava arremangat, i de fet la vetlla m’havia passejat amb una samarreta subversiva pels carrers del centre. La mateixa nit del divendres València em rebia amb pluja i al coll d’Ares nevava, per a gran alegria de Canal Neu que han enviat un corresponsal especial tot el cap de setmana per gravar este fenomen rar i paranormal. Arribat al poble vaig saber que la processó havia estat suspesa i ningú va plorar per l’anul·lació. L’endemà em vaig passejar encara sota la neu que no volia quallar del tot i anava amb botes tot el dia. Diumenge el sol lluïa però amb un vent de dalt gelat, i mudats i adormits hem anat a la processó del encontre, a portar el pendó i saludar-nos amb l’altra comitiva. El perquè d’anar-hi a la processó podria desembocar en un atzucac de difícil escapatòria, simplement, en un poble, certes coses s’han de fer perquè sempre s’han fet.

Read Full Post »

Gra al cul

Ens el trobem en un parc, va sol, passeja un gos, ens comença a parlar sense demanar-li. Va saltant de temes i ens fa un resum dels seus canvis temporals i espacials de faena, sempre amb històries de cartes a superiors, jo sòc el més coherent d’ací, la resta no sabeu, un gra al cul per a tots els llocs on haurà passat. L’última distracció deduïm que deu ser tocar-li la moral a l’ajuntament i al seleccionador francès (i mig de la Terra Alta) Raymond Domènech. Al cap d’un quart d’hora l’home ja ha esdevingut el nostre gra al cul.

Fotografia de la guerra d’Algèria, una de les coses que havia fet l’home. De ValentinoBeretta.

Read Full Post »