Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘problema domèstic’

Matrícules

El país més centralitzat del món de vegades et sorprèn i es treu una llei on possaran un símbol “regional” a les noves matrícules dels cotxes, però el millor és que cadascú pot triar la regió en la que es sent més identificat.  Res a veure amb el suposat estat autonòmic espanyol on una simple matrícula CS deuria semblar-los massa descentralitzat. Els bretons i els corsos a sobre han aconseguit que a la placa hi hage la bandera respectiva i no pas el logotip regional. Què triaria jo? Languedoc-Roussillon té un logotip lleig i sense 4 barres, una bandera corsa o bretona seria faltar greument a les meues afinitats espacials, la regió Centre senzillament no per artificial, així que crec que apostaria per la Lorraine.

Anuncis

Read Full Post »

Imatge del que no he fet, d’ann.inspain.

Divendres sant, a la feina (sí, treballava) em deien: oh là là veuràs el solet, la platja, el bon temps, les processons i la gent plorant d’emoció. Com tot en esta vida, la resposta i la realitat que ha vingut darrere ha estat més complexa que eixe conjunt de tòpics mal units. Divendres després de dinar preníem el cafè a Orléans, feia sol i estava arremangat, i de fet la vetlla m’havia passejat amb una samarreta subversiva pels carrers del centre. La mateixa nit del divendres València em rebia amb pluja i al coll d’Ares nevava, per a gran alegria de Canal Neu que han enviat un corresponsal especial tot el cap de setmana per gravar este fenomen rar i paranormal. Arribat al poble vaig saber que la processó havia estat suspesa i ningú va plorar per l’anul·lació. L’endemà em vaig passejar encara sota la neu que no volia quallar del tot i anava amb botes tot el dia. Diumenge el sol lluïa però amb un vent de dalt gelat, i mudats i adormits hem anat a la processó del encontre, a portar el pendó i saludar-nos amb l’altra comitiva. El perquè d’anar-hi a la processó podria desembocar en un atzucac de difícil escapatòria, simplement, en un poble, certes coses s’han de fer perquè sempre s’han fet.

Read Full Post »

Gra al cul

Ens el trobem en un parc, va sol, passeja un gos, ens comença a parlar sense demanar-li. Va saltant de temes i ens fa un resum dels seus canvis temporals i espacials de faena, sempre amb històries de cartes a superiors, jo sòc el més coherent d’ací, la resta no sabeu, un gra al cul per a tots els llocs on haurà passat. L’última distracció deduïm que deu ser tocar-li la moral a l’ajuntament i al seleccionador francès (i mig de la Terra Alta) Raymond Domènech. Al cap d’un quart d’hora l’home ja ha esdevingut el nostre gra al cul.

Fotografia de la guerra d’Algèria, una de les coses que havia fet l’home. De ValentinoBeretta.

Read Full Post »

Ho vaig dir, deixar d’anar en tramvia m’ha substret tota una temàtica que donava prou de si.  En canvi el carril bici a diari em planteja alguns dubtes de comportament. Així, quan en el tramvia veies que pujava un conegut d’eixos que al cap de cinc minuts ja no tens ganes de parlar-li més et feies l’adormit, llegies o miraves per la finestra, en la bicicleta, si te’n trobes un de paregut, què fas? L’avances (ho sento, no anem al mateix ritme) o bé seguixes més o menys al costat sense parlar, perquè de fet no en tens ganes? L’altre dubte ve quan et trobes amb algú que va a un ritme bo que ja et va bé, i potser perquè he vist massa tours de França, m’entren ganes de proposar-li relleus, ara tires tu, ara tiro jo. Però potser s’ho prendrà malament, o seria pitjor si faig el globero anant sempre darrere seu. Per si no en tenia prou, avui un ciclista m’ha dit bon dia, cortesia entre camarades. He de ser així de cortés amb la resta de ciclistes jo?

Fotografia de pianococtail.

Read Full Post »

Serà pel sol que aplana Orléans,  perquè ja se sap que la primavera la sang altera, serà per l’energia portada des del sud el cap de setmana, serà perquè d’alguna manera he de dissimular que és Magdalena i falles, porto una alegria damunt que ni càrregues policials ni vagues generals em treuran. Coses de l’exili.

Magdalena tot l’any a la foto, potser és passar-se. De xieta.

Read Full Post »

La visita

Espero un parell d’amics que s’han escapat uns dies del rotllo i canya per vindre a Orléans. Rebre visites sempre fa molta il·lusió, més quan un està en esta espècie d’exili voluntari. Hi ha un tema que és curiós, el fet que vinguem em dóna ganes de fer-me una paelleta o una fideuà, unes braves i unes mandonguilles o un poc d’orella. I ells, que venen fins ací dalt per exotisme, potser el que menys els abellix és això, i ja em teniu fent una raclette, i comprant quaranta mil formatges diferents.

Unes mandonguilles com les que me fotria ara mateix. De Buxeda.

Read Full Post »

El divendres 13 és per als francesos el dia de la mala sort. A mi el dimarts mai m’havia afectat gaire, però el divendres m’ha tocat la pera, si fos per avui em tornaria supersticiós i el proper divendres 13 no eixiria del llit. Doncs res, que molt de blà blà de Barcelona i Manel i ara escric des d’Orléans, fotut per una avaria del avió. Al tornar a casa estava tocat, un tros de camembert m’ha començat a animar. Després els mitjans digitals m’han recordat el X aniversari de la mort de Carles Sabater i via Spotify he tirat de Sau. M’agradaven, m’agraden, d’ací cinquanta anys en els llibres de text dels instituts hauran de presentar Sau com el grup més normalitzador del català, perquè normalitzador vol dir fer coses normals, tindre fans histèriques i crear himnes intergeneracionals. I entre les quatre barres de bar, el tren de mitjanit i la Perestroika el avió perdut és com si m’hagués dut els anys noranta en aquell institut del Ebre prop del Loira.

Fotografia del Carles Sabater, d’art_es_anna.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »