Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Ribera d’Ebre’

Difícilment trobaríem alguna cosa millor que l’oli d’oliva per definir la mediterraneïtat, és com si fos el llegat més pacífic i integrador d’uns avantpassats que van guerrejar per totes bandes del mar. He de dir que això del mediterrani no ho vaig valorar, ni comprendre del tot fins que vaig eixir-me’n dels aires marinats. La primera vegada que vaig veure mantequilla fonent-se al fons d’una paella per cuinar alguna cosa va ser tota una aparició que no sabia com gestionar per falta d’experiència. Ningú és millor ni superior a ningú, cadascú el seu, i l’oli d’oliva és meu, ve amb mi com cada persona del món porta a sobre seu una càrrega. Estellés glossava a la meravella com sempre el plaer de menjar ben sucat en oli un pimentó torrat.  A Orléans quan m’entren ganes de jugar a fer d’Estellés tinc una reserva en oli de la Ribera d’Ebre, que resulta que és un dels guanyador del premi de la Fira de l’Oli de Móra la Nova. El fa Miquel Esteve, que tant guanya fent oli com escrivint. Felicitats.

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés, Horacines, Dins Obra Completa Voum 2.

Escalivada d‘Oriol Llado.

Anuncis

Read Full Post »

Vi és el vi

Sense voler caure en això tan perillós en la blogosfera com és la crònica de fets intranscendents, vull parlar de la fira del vi de Móra la Nova. En un territori privilegiat del món on en pocs kilòmetres tenim les DO Priorat, Montsant i Terra Alta, un esdeveniment com este dóna l’oportunitat de catar vins de categoria i que difícilment trobaríem en una carta d’un restaurant normal a Barcelona o en un supermercat. Els que ens agrada el vi i jugar a buscar sabors i varietats, una fira com esta és una autèntica xalera. Per a uns altres, en general més joves, esta fira pensada per catar vi (no cal acabar la copa si no es vol) s’ha convertit en un xollo, amb alcohol barat en un ambient de festa. Alguns s’han esverat d’esta tendència que ha pres la fira que no imaginava  acabar  sent un botellon. No m’esvero gens, fins i tot ja em sembla bé. Si el final és inevitable (acabar borratxos en una discoteca) millor que arriben contents havent begut vi bo que no combinats anglosaxons o transoceànics, que açò ja ho faran els altres quaranta-nou caps de setmana de l’any. El retard cultural que portem en el vi no sé on el guanyarem (dubtosament fent botellons), ni sé quan apartarem la pesta de la riojitis, però si entre tots els bevedors d’ahir algú  farà la pròxima festa grossa amb vi ja hem guanyat alguna cosa.

El millor grup folk de Vilafranca de tota la història, Adesiara, ja van cantar

vi és el vi,

la coca-cola pels americans.

Imatge, l’essència del priorat, de Josep Maria Marti.

Read Full Post »