Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘rumba’

Sempre cap a finals d’any solc fer un recopilatori dels que m’han semblat els millors discos de l’any acabat, però crec que més que parlar de discos enguany parlaré de grups, els que m’han “marcat” este any que no tenen perquè haver publicat el 2009.

Començaré amb Manel, que potser a hores d’ara algú que viu a Barcelona li semblarà que o treuen noves cançons o rebentarà d’avorrir-los, però a mi m’han marcat l’any, cert, poc original, però les coses com són. Es podria parlar molt de la nova escena pop catalana, que si és un trencament o només una transició amb el rock català, i podríem a arribar fàcilment al mateix tipus de deliris que es fa alguna gent des de fa anys.

Un bon dia li vaig llegir a Vicent que havia un grup que es deia Arthur Caravan, alcoians, que publicaven les seues cançons a last.fm i es podien descarregar lliurement sense incórrer en delicte. Fastuós dia. El nou pop valencià és en general més punki i gamberro que el català, menys políticament correcte, potser perquè cantar en valencià ja és tant outsider que de perdidos al rio. Toca el rock’n’roll de les cinc del matí.

Seguint en eixa nova escena valenciana encara diria dos noms més. Verdcel, que van publicar Sàmara el 2008 però que me l’he escoltat prou enguany i Senior i el cor brutal. Els primers tenen bon gust pels videoclips, dels millors que es poden veure fets ací, sovint molt amateurs, i un estil que o agrada o no. Sóc dels primers. Senior estaria més en la línia de Arthur Caravan, ja que s’ha de ser un poc punki per cantar València eres una puta tot i que la referència punk acaba només en l’actitud.

Dijous paella han tret disc al 2009 i els seus fans l’hem degustat delerits, poc a poc han guanyat un so característic i en un món com el de rumba, on de vegades es canta sense massa lirisme estic feliç leré leré, els graciencs en són una bona excepció. De l’altra costat, d’una rumba més canalla, estan els Impagaos, que amb els esforços d’uns bons amics sembla que s’enlairen definitivament. Com a debut discogràfic No lo intenten en casa no està gens malament.

El Belda i el conjunt Badabadoc durant molt temps eren un concepte només de concerts i ben difícil era poder-los escoltar a casa. Enguany han publicat per jamaicanes, un recull de vells hits catalans passats per acordió i ska. El millor és que el disc és només una part de la grandesa dels directes. En la mateixa línia de passar-ho tot per l’acordió estan els bascos de Trikizio, que sonaven prou per casa els mesos de calor i esperances roig i blanques amb el seu Jo ta ke de Su Ta Gar.

Muse, i sense voler entrar en disputes amb els seguidors de Radiohead o Coldplay, seria el gran grup del decenni. Esperàvem el seu nou disc, The resistance, que potser no l’he comprés del tot però em sembla que hi sobra piano i hi falten riffs. de guitarra Tot i això s’hi troba alguna peça per a conservar i pel que sembla en directe és impressionant.

En un post de Toni de l’Hostal vaig descobrir un dels grups en voga a Portugal, Deolinda. Fan fados, però d’una altra  manera, no és la portuguesa que canta les seues penes en una taverna lisboeta per a turistes que mengen una torrada de sardines. Movimento Perpétuo Associativo, que sembla ser que parla del menfotisme dels portuguesos, sense captar-li ni la meitat de la gràcia, enganxa.

Per acabar, Berri Txarrak. Els canvis en la formació no han fet canviar ni el compromís, ni la forma, ni les referències. Amb un so més garage que en els anteriors discos Payola és un gran disc de rock, acì, a Pamplona i a Chicago.

La gent normal (cover de Pulp) de Manel.

Movimento Perpétuo Associativo de Deolinda.

Arbres, software i un té de Verdcel.

Maravillas de Berri Txarrak.

Com resum de tot, Senior versiona Manel.

Anuncis

Read Full Post »

La modernor va per barris

Alguna cosa m’hauria d’haver enganxat Barcelona en cinc anys passats, i si no va ser el Barça haurà de ser la rumba. Com ara em perdo els saraus i les presentacions de discos amb passe d’amic, habito els myspaces i importo en sòlid de quan en quan. Els últims dos productes me fa goig mostrar-los. El primer perquè és un grup que sé que han hagut de voltar per saletes de mal nom, per  concerts de mal pagar i amb quatre gats a la barra, i ara em vénen amb un disc que sona bé amb els mateixos aires gamberros de sempre. Es diuen Impagaos i no us espereu el grup multicultural amb un paio tocant el ventilador de tant en tant. No lo intenten en su casa potser no aporta de primeres la canya que tenen en directe  però acaba enganxant. El segon producte rumbero és el recopilatori Achilifunk 2, que elabora amb tot el mimo del món Txarly Brown, personatge polifacètic de la nit barcelonina. Si algú vol saber perquè val la pena encara avui comprar discos és per trobar-nos no només el compacte sinó un disseny, un llibret i un producte que dóna gust tindre’l a la mà. En este segon volum ens trobem remescles de cançons rumberes d’ara i de fa anys passades per un filtratge dur, i ens apareixen temes que no sabem si vénen de Kingston, de Bristol o del carrer la Cera. La modernor és relativa i va per barris, els cassetes de gasolinera no estan tan a lluny de Nova Orléans (i de la vella també).

Como llueve de Los Impagaos.

Read Full Post »

Dijous 15 de maig. Carrer Alegre de Dalt. En un dels millors bars de Gràcia – gallec, com tot bon bar a Barcelona – es respirava un ambient mesclat abans del Rumba Club, toca concert Ai ai ai i Dijous paella. Per una banda teníem els que venien de la revista TimeOut, organitzadors del sarau, cosmopolites i coneixedors pam a pam de la nit barcelonina, des dels bars de Marià Cubí fins la foscor de les escales del lavabo del KGB, passegen ells combinacions de vambes i americana, elles uns talons més alts que el Tibidabo. Després vèiem un grup tampoc massa habitual al Rumba Club, amb accent de poble i samarretes de casals populars d’arreu dels Països Catalans, es notava la crida de Dijous Paella. Després hi hauria l’heterogeni grup dels habituals, des de les gitanes jovenetes catalanes a les guiris de torn perdudes en tal festival passant per més fruites i verdures variades. Tota esta gent dins la mateixa sala. Rumba style union.

Començava el concert Ai ai ai, històric grup rumbero dels noranta que ha retornat als escenaris amb nou disc. De primeres podia sobtar el cantant, un gesticulador incansable, tot un personatge dalt de l’escenari. Van tocar cançons noves, acompanyades de bases electròniques molt xumberes. Va haver versioneta de Volando voy de Kiko Veneno però no van fer el Tot això eren vinyes. El nou single, la cançó dedicada a TimeOut va fer moure el personal quan ja s’apropava la segona part.

Dijous paella. Però si algú n’havia menjat, més li valia haver-la païda, que la cosa va bellugar. Comença amb Queda’t amb mi, no inclosa en el vell disc, però publicada a Musicalliure. Una de les millors cançons d’amor feta en català en els darrers deu anys. El poder d’Àgata Casas – ara líder en solitari del grup després de la marxa de Titot – dalt de l’escenari és abrumador, ara miro ací, ara miro allà, ara alto els braços i miro als del racó que babegen amb el meu vestit negre i espardenyes de cànem. Ovidi no falta, i ens emprenya de nou amb el Desesperat. Es van mesclar cançons noves i de velles, més lentes i més ràpides, però sempre mostrant energia dalt de l’escenari. Per exemple és un plaer veure Marc Serrats moure el ventilador. Com a grup compromès van recordar en Franki i abans dels visos va vindre Pagès de l’amor. Se’n van i el cronista comença el crit valencià d’una cançoneta i mo n’anem. Els de darrere, amb uns quants jolgorios del rotllo a les esquenes, segueixen. Tornen amb Sicus de Sabor de Gràcia per cantar la cançó que han enregistrat per a la Bressola, La calma de la mar. S’acaba. Ha estat un plaer. Els de darrere canten el Virolai i el trombonista alça el puny. Som uns freaks.

Fotografies dels Ai ai ai i Dijous paella de Rockviu, tot un crack.

Read Full Post »

Carrer Aristides Maillol, al mig de la vorera – ai, si no ho dic mai jo això quan parlo – em trobo una llauna de cervesa barata que ha aguantat tota la nit davant les oficines del Barça. Avanço uns guiris despistats i una família gitana formada per xiquet, adolescent, mare i tia (és un suposar) ocupa tota l’amplada. Els avanço entre un arbre i un cotxe aparcat i paro l’orella, com sempre faig, obsessivament, caçant accents i llengües. Amb els gitanos encara és més fastuós el fet, perquè si són del barri de Sants-Hostafrancs tenen un català molt pur. Sí, he tingut sort, el jove comentava: a la tele ha sortit una paia que s’ha quedat prenyada així artificial... i ja no he seguit, ja estava lluny. M’ha costat adonar-me’n del sentit de la paraula paia en aquella boca.

Un patriarca, per gennarobc.

Read Full Post »

La festa de Sant Gaudenci al Rumba Club de KGB pot suscitar tota una sèrie de preguntes que es respondrien ben fàcilment amb la catàrsis rumbera que els assistents vam patir. Però com tots no hi van poder anar i la gràcia és trobar-li nous fidels al sant, en parlarem un poc. Per què un conjunt de gent jove, que musicalment ens mouríem des del rock fins el reggae, ens ajuntem en una festa-concert on acabem ballant Sarandonga? Que els publicistes franquistes feren de la rumba un input per al guiri, i gent com Peret en fossen en el seu moment una icona, no li lleva un gram de mèrit a la rumba. Molt dels que anit ballotejàvem per allà, abans de tindre un criteri propi musical, en plena eufòria olímpica de Barcelona, escoltàvem Los Manolos i Peret tot el dia, el all my loving, ella tiene poder i un units per sempre més festero que el de la Caballé i Mercury. Després vam crèixer i alguns vam emprendre camins musicals diferents, però un dia arribà un Dusminguet o qui fos per dir-nos que la culpa de tot la tenia un tal Gato, Pescaílla i Peret. I així estàvem anit, ballant Sarandonga sense cap vergonya de que un dit acusador ens digués: horteres! Es podrà dir que no és més que una moda esta tornada de la rumba, com quan es van tornar a portar les sabatilles Vitoria fa un estiu o dos. I?
La segona pregunta és que fa un agnòstic com jo, i com més que n’hi havia al KGB de Gràcia, en una festa d’un sant, que només coneixien els d’Horta: Sant Gaudenci. Doncs res, com els Sants són la part més simpàtica del catolicisme – poca conya, jo sóc de fe escassa però un Sant Antoni, San Fermin o Sant Roc que no me’l toquen – ara una colla d’Horta ha fet del seu patró una marca rumbera. I el que un dia va ser el sant que portà la pluja als pagesos d’Horta ara irriga rumba per la xarxa, està en xapes, en samarretes i al youtube.
La bacanal rumbera va ser prou apoteòsica, amb un escenari plagat de grups i grupets que reinterpreten a la seua una cosa tan senzilla i complicada com tocar la guitarra espanyola amb el ventilador.

Read Full Post »