Sempre cap a finals d’any solc fer un recopilatori dels que m’han semblat els millors discos de l’any acabat, però crec que més que parlar de discos enguany parlaré de grups, els que m’han “marcat” este any que no tenen perquè haver publicat el 2009.
Començaré amb Manel, que potser a hores d’ara algú que viu a Barcelona li semblarà que o treuen noves cançons o rebentarà d’avorrir-los, però a mi m’han marcat l’any, cert, poc original, però les coses com són. Es podria parlar molt de la nova escena pop catalana, que si és un trencament o només una transició amb el rock català, i podríem a arribar fàcilment al mateix tipus de deliris que es fa alguna gent des de fa anys.
Un bon dia li vaig llegir a Vicent que havia un grup que es deia Arthur Caravan, alcoians, que publicaven les seues cançons a last.fm i es podien descarregar lliurement sense incórrer en delicte. Fastuós dia. El nou pop valencià és en general més punki i gamberro que el català, menys políticament correcte, potser perquè cantar en valencià ja és tant outsider que de perdidos al rio. Toca el rock’n’roll de les cinc del matí.
Seguint en eixa nova escena valenciana encara diria dos noms més. Verdcel, que van publicar Sàmara el 2008 però que me l’he escoltat prou enguany i Senior i el cor brutal. Els primers tenen bon gust pels videoclips, dels millors que es poden veure fets ací, sovint molt amateurs, i un estil que o agrada o no. Sóc dels primers. Senior estaria més en la línia de Arthur Caravan, ja que s’ha de ser un poc punki per cantar València eres una puta tot i que la referència punk acaba només en l’actitud.
Dijous paella han tret disc al 2009 i els seus fans l’hem degustat delerits, poc a poc han guanyat un so característic i en un món com el de rumba, on de vegades es canta sense massa lirisme estic feliç leré leré, els graciencs en són una bona excepció. De l’altra costat, d’una rumba més canalla, estan els Impagaos, que amb els esforços d’uns bons amics sembla que s’enlairen definitivament. Com a debut discogràfic No lo intenten en casa no està gens malament.
El Belda i el conjunt Badabadoc durant molt temps eren un concepte només de concerts i ben difícil era poder-los escoltar a casa. Enguany han publicat per jamaicanes, un recull de vells hits catalans passats per acordió i ska. El millor és que el disc és només una part de la grandesa dels directes. En la mateixa línia de passar-ho tot per l’acordió estan els bascos de Trikizio, que sonaven prou per casa els mesos de calor i esperances roig i blanques amb el seu Jo ta ke de Su Ta Gar.
Muse, i sense voler entrar en disputes amb els seguidors de Radiohead o Coldplay, seria el gran grup del decenni. Esperàvem el seu nou disc, The resistance, que potser no l’he comprés del tot però em sembla que hi sobra piano i hi falten riffs. de guitarra Tot i això s’hi troba alguna peça per a conservar i pel que sembla en directe és impressionant.
En un post de Toni de l’Hostal vaig descobrir un dels grups en voga a Portugal, Deolinda. Fan fados, però d’una altra manera, no és la portuguesa que canta les seues penes en una taverna lisboeta per a turistes que mengen una torrada de sardines. Movimento Perpétuo Associativo, que sembla ser que parla del menfotisme dels portuguesos, sense captar-li ni la meitat de la gràcia, enganxa.
Per acabar, Berri Txarrak. Els canvis en la formació no han fet canviar ni el compromís, ni la forma, ni les referències. Amb un so més garage que en els anteriors discos Payola és un gran disc de rock, acì, a Pamplona i a Chicago.
La gent normal (cover de Pulp) de Manel.
Movimento Perpétuo Associativo de Deolinda.
Arbres, software i un té de Verdcel.
Maravillas de Berri Txarrak.
Com resum de tot, Senior versiona Manel.
ara miro ací, ara miro allà, ara alto els braços i miro als del racó que babegen amb el meu vestit negre i espardenyes de cànem. Ovidi no falta, i ens emprenya de nou amb el Desesperat. Es van mesclar cançons noves i de velles, més lentes i més ràpides, però sempre mostrant energia dalt de l’escenari. Per exemple és un plaer veure Marc Serrats moure el ventilador. Com a grup compromès van recordar en Franki i abans dels visos va vindre Pagès de l’amor. Se’n van i el cronista comença el crit valencià d’una cançoneta i mo n’anem. Els de darrere, amb uns quants jolgorios del rotllo a les esquenes, segueixen. Tornen amb Sicus de Sabor de Gràcia per cantar la cançó que 
Carrer Aristides Maillol, al mig de la vorera – ai, si no ho dic mai jo això quan parlo – em trobo una llauna de cervesa barata que ha aguantat tota la nit davant les oficines del Barça. Avanço uns guiris despistats i una família gitana formada per xiquet, adolescent, mare i tia (és un suposar) ocupa tota l’amplada. Els avanço entre un arbre i un cotxe aparcat i paro l’orella, com sempre faig, obsessivament, caçant accents i llengües. Amb els gitanos encara és més fastuós el fet, perquè si són del barri de Sants-Hostafrancs tenen un català molt pur. Sí, he tingut sort, el jove comentava: a la tele ha sortit una paia que s’ha quedat prenyada així artificial... i ja no he seguit, ja estava lluny. M’ha costat adonar-me’n del sentit de la paraula paia en aquella boca.
La festa de 
el cadafal 