Passejar sense aturador per Santo Domingo, pel barri colonial construït pels primers espanyols que arribaren per quedar-s’hi uns segles. 
Cada racó, cada carrer, és una frase d’este paràgraf que ve, purament descriptiu, perquè no fa falta cap acció en la història, la única acció que val és el meu caminar indecís – sobretot en travessar el carrer. Primer que res una estranya, fins i tot pertorbadora sensació de proximitat. Les manises del terra de coloret marronet. Les cases baixes d’una sola planta amb grans finestres que donen al carrer i sempre de par en par, i quan passes per la vorera mires de reüll dins de les cases, una tele vella en un moble vell i un quadro de figures negres pintat per pintors anònims d’Haití. Si pares l’orella un comentarista polític enervat parla per la ràdio o s’escolta un vell merengue. De vegades et creues amb la mirada furtiva de l’habitant, però no diu res i tu continues. Els maons de les cases rogencs com a Saragossa, les plaques dels noms de carrer de Muel. Passejar pel Colonial i no saber si estàs al Carib, a Ciutadella, a Sevilla o a Puçol. A cada cantonada de l’entramat regular de carrers hi ha un Colmado, sempre oberts i sempre amb la bachata ben forta, amb els amos amb cara de cansats darrere el taulell i darrere ells un mosaic de llaunes i ampolles.
Les façanes envellides, de tots els colors, n’hi ha ben poques de sanes. Si baixes al voramar ve la decepció de descobrir que malgrat tot és una ciutat vivint d’esquenes a la mar. Totes eixes botelles d’aigua que llencem a les cunetes profundes del carrer – no hi ha papereres – van al mar, i allà les trobem, oscil·lant amb el vaivé de les ones. Passejar amb aires de turista i veure’s proposar de tot, béns i serveis. Les perruqueries plenes de gent. A qualsevol cantonada apareix un edifici amb un angle amb uns carreus de pedra calcària blanca tallada perfectament, alçar el cap i veure un caos de cables de la llum. Ací tots són Can Vies i ací els diners de la llum se’ls han gastat tots en qualsevol cosa. Brutícia i desídia vages on vages. Quan cau la vesprada les places i els carrers s’omplen de gent que baixa a la fresca, ben mediterrani tot. Apareixen taulers d’escacs i jocs de dominó. 
Els xiquets juguen a beisbol en una placeta empedrada al costat d’una joieta renaixentista. El venedor ambulant de mangos, ous i cocos passa una vegada al dia per baix al carrer, porta el missatge gravat en un cassette. Els policies van de dos en dos dalt la moto vella sense casc i ningú els diu res. Els barris rics amb el vigilant armat a baix de casa. Als barris pobres l’urbanisme va ser el darrer en arribar. A l’hora de dinar es sent l’olor de pollastre fregit.
el cadafal 