Esta nit m’he entretingut amb un programa sobre cases ecològiques, a France 3, que transcorria al voltant de tres famílies, que cadascuna a la seua manera, canviaven d’habitatge per deixar la vella casa construida amb materials habituals i explorar nous materials i tècniques més sostenibles. M’ha impactat la parella bretona, jove, que decidix deixar una casa de pedra (granit per ser més exactes) de les que a mi em fan caure la babaper tres containers de vaixell, d’eixos que venen plens de roba de Xina. No és que esta pràctica sigue generalitzada, de fet la casa ecològica continua sent molt minoritària i els que aposten per viure en una casa amb les parets de palla encara passen per esnobs. La casa, una entitat que des dels romans ha anat incorporant les novetats tecnològiques de manera més o menys equilibrada, sense trencar realment amb la tradició ni amb la forma, ara es veu obligada a canviar des de zero per tornar-se energèticament sostenible. Llavors m’entra el dubte de si els nostres pobles un dia incorporaran containers com a cases als afores i els ecologistes no podrem fer-nos una casa amb totxos o bé amb el fil del temps tindrem una forma de rehabilitar el vell sense haver de recòrrer a estos esnobismes.
Amb congelador ben abastit de la carnisseria del poble – que a Barcelona a saber d’on ve la carn – més una bona reserva en llaunes de sardines i derivats i un pakistanès a baix de casa que no sabem d’on es proveix i que té igual de músties les tomates amb o sense Mercabarna, podem passar la crisis. Més que passar-la, estem com si no existís. Als menjadors universitaris encara els queden eixes maçanes atemporals que sempre es troben llocs aixina, que no vull saber d’on ixen, visc més tranquil en la ignorància. El transport el faig amb bicing, que dóna igual de problemes amb o sense crisis. Malgrat tot, amb esta història li comencem a veure les orelles al llop.
