Les taques roges del mapa

Durant uns quants anys el mapa de la perillositat sísmica de França l’he tingut penjat a una paret del despatx. Sempre em servia per saber si tal o tal departament, l’equivalent de les províncies a l’estat francès, li tocava respectar la normativa sísmica per a les construccions noves. El mapa té la gràcia de tindre un degradat de colors de fàcil interpretació, com més roig pitjor, més alta és la possibilitat d’ocurrència d’un sisme i que este siga fort. I el pitjor de tot seria el morat de les illes caribenyes Martinica i Guadalupe, però eixa és una altra història. En el mapa es distingeixen unes grans regions de color roig, els Pirineus, pràcticament de la costa atlàntica a la mediterrània. També els Alps, des dels Alps del sud, mediterranis, propers a Niça, fins als Alps veïns de Suïssa, els de Savoia, i després una franja estreta d’uns quants pobles fronterers seguix per tota la zona del Jura fins arribar al sud de l’Alsàcia. També un braç que s’estén per l’extrem oest dels Alps provençals fins a proximitat de Marsella. A tots estos llocs acolorits en el mapa d’un color rogenc se’ls coneix terratrèmols forts en els darrers cinc segles. Senyal inequívoc que allà hi ha unes muntanyes encara joves, en creixement, una orografia que encara es forma. Per tant unes muntanyes que encara no han tingut el temps per gastar-se i erosionar-se com les de Bretanya, muntanyes velles. I qui diu tot açò diu valls fondes, pendents, cims, glaceres i obstacles orogràfics entre pobles i ciutats. El principal ingredient del ciclisme, un esport, potser l’únic, que només s’explica amb el paisatge, la geografia, la geologia i la topografia. L’esport dels que estimem els mapes. S’ha de dir que la sismicitat de França, que si bé no és nul·la, tampoc és la de la veïna Itàlia, que té al mapa equivalent molt més roig i morat. Per això el Giro és la gran volta per etapes preferida dels escaladors. I dissortadament només cal pensar en Amatrice al 2016. Si superposen el mapa de la perillositat sísmica francesa amb el de les etapes del Tour que hem de marcar al calendari, aquelles en les que no podem jugar amb la migdiada, coincideixen prou. El roig de la simicitat es superposa amb els grans colls, els mítics. Entre el Tourmalet i l’Aubisque és on els Pirineus són més tremolosos. Vora el llac d’Annecy, des d’on en l’edició de la Grande Boucle d’enguany comença la sèrie de les etapes alpines, va tindre lloc un dels darrers terratrèmols més important, ja fa més de vint anys, el 1996. Un mes de juliol, per cert. Un altre dels darrers sismes més recent important fou a Barcelonette el 2014. Barcelonette, poble de pas per al col de Vars i la Bonette (no passarà la cursa de 2018), tantes voltes transitat pel Tour. Per no parlar dels Alps vora el mar, les costeres impossibles de la París Niça. No totes les taques del mapa corresponen a grans serralades, ni totes les serralades tindrien taca roja. És una simplificació com les que es fan quan s’explica la tectònica de plaques a jovenassos de la ESO.

He reviscolat el Blog per parlar del Tour. El període és propici, tot el món parla de futbol. Durant les setmanes del Tour intentaré comentar a mode de prèvia algunes de les etapes, sobre el seu recorregut, el que hi ha a dir del paisatge, de la geografia i de la geologia. I de ciclisme, evidentment.

Read Full Post »

El tsunami

Un magnífic gravat japonès, preciós i destructor.

El tsunami de l’oceà Índic del dia de Nadalet de 2004 va ser un gran cop. Recordo que els mitjans per primera vegada utilitzaven imatges gravades amb el telèfon mòbil i amb aparells domèstics, imatges completament amateur. Possiblement va ser una de les primeres catàstrofes naturals amb molts recursos gràfics per poder entendre un fenomen que fins ara ens explicaven com devastador però ben pocs l’havien pogut gravar. Amb el tsunami del divendres al Japó hem donat un pas més, hem pogut anar directament a veure eixos vídeos saltant-nos els mitjans convencionals, hem pogut saber com li va a un català que viu a Tokio, hem twitejat sense parar. I este matí em trobo una piulada que me demana un post. Ací estem.

Per internet i a les televisions es poden trobar les intervencions de geòlegs, sismòlegs i més gent de la comunitat científica. Tinc la sensació que darrere una catàstrofe com esta les preguntes que se’ls fa solen ser sempre les mateixes, la predicció, nosaltres estem en risc, és el major de la història de la humanitat, s’apropa la fi del món?

Sobre la predicció s’han dit ja moltes coses. Nosaltres solem dir que sent les incerteses de la predicció molt i molt grans i el risc de les falses alertes elevat, és millor treballar en reduir la vulnerabilitat. Què és la vulnerabilitat? La capacitat que tenim per resistir a un esdeveniment com este. Reduïm la nostra vulnerabilitat front als terratrèmols construint millor i seguint les normes sísmiques, assumint en certs casos danys per a la estructura de l’edifici però que no se’n vinga a terra, però també preparant-se evitant de tindre un gran armari ple d’enciclopèdies al passadís que ens durà cap a la porta d’eixida.

Enfront dels tsunamis la noció de vulnerabilitat és complexa. Una persona que circula pel carrer i que de sobte li ve una onada de més de dos metres, carregada de vaixells, cotxes i altres objectes pesats, desgraciadament ho té complicat per salvar-se, el millor que pot fer és cercar el edifici de formigó més proper i pujar a l’últim pis. El que es treballa és en sistemes d’alerta, que al Japó i al Pacífic en general el tenen prou desenvolupat (en alguns vídeos veureu que hi ha alarmes sonant en continu). Estos sistemes es basen en la detecció de qualsevol terratrèmol, i si es reunixen dos condicions, tindre una magnitud superior a X i tindre l’epicentre al fons marí, s’activa l’alerta tsunami. Esta alerta es pot activar en relatius pocs minuts (5-10 minuts), però si com en el cas del Japó l’epicentre està tant a prop de la costa, l’arribada del tsunami a la costa és pràcticament imminent i el marge de maniobra és molt reduït. Això són els tsunamis en camp proper, molt difícils d’alertar a la població. El mateix tsunami s’ha escampat per tot el Pacífic i allà sí que van tindre el temps d’activar l’alerta i protegir la població situant-la a una certa alçada. Seria un tsunami en camp llunyà. Noteu que un mateix tsunami pot ser de camp proper per a algunes zones i de camp llunyà per a d’altres.

Un comentari que he llegit moltes vegades és que este terratrèmol és el major de la història del Japó. Fals. És el major terratrèmol mesurat al Japó, sabent que segons el que he llegit tenen sismògrafs des de fa 140 anys. Això vol dir que grosso modo fa cent quaranta anys que mesurem els terratrèmols en magnitud (com ara l’escala de Richter o la magnitud de moment que és la que gastem ara) que és una mesura basada en la mesura del senyal enregistrat pel sismògraf. Però de testimonis de terratrèmols en tenim des de fa molts anys, des de l’antiguitat tenim escrits que parlen de tremolor del sòl i destrosses de temples. Per poder integrar tota la informació que ens aporten estos escrits històrics es va crear la escala d’intensitat sísmica, que no es basa en els enregistraments dels sismògrafs sinó en els efectes dels terratrèmols. Esta escala va en xifres romanes, des del I (quasi res) fins el XII (destrucció total). Molts periodistes es fan un autèntic embolic entre les magnituds i les intensitats i encara sort que no saben que els japonesos no tenen la mateixa escala d’intensitat que els europeus.

Read Full Post »

Conviure amb el risc

Devastació al Abruzzo. Es pot veure com algunes cases estan en peu i d’altres no. Fotografia de Il mesaggero.

Li he llevat el títol del post a un programa de TV3, allà pels inicis dels dos mil, que ens va servir als que aleshores havíem escollit amb cautela les geociències com ofici que hi havia futur i matèria per a fer i pensar. En dies com avui malauradament es demostra. En riscos naturals es sol definir el risc com un producte entre la perillositat i la vulnerabilitat. La perillositat seria el que és intrínsec a la Terra, que en terratrèmols series les zones amb sismicitat. La vulnerabilitat estaria relacionada amb els béns exposats, més vulnerable una casa vella que un búnquer de formigó armat. Potser en alguna zona de Sibèria la perillositat és elevada però si no hi ha res a perdre com a bé, el risc és nul. No cal dir que a Itàlia avui el producte ha donat un resultat elevat.  Dins del producte es sol assumir la perillositat com un valor constant i si reduïm la vulnerabilitat reduirem el risc. Esta és la línia actual. No obstant, un geòleg  italià havia anunciat per les televisions que hi hauria un terratrèmol fort a finals de març, ja que la concentració de radó augmentava, i això és un indici de sismicitat, no sempre és així, pot fallar, no esta vegada. S’ha equivocat d’una setmana, què hauríem d’haver fet? Desallotjar amb pànic tota una província d’Itàlia, sense saber quan perdrien la seua casa? I si s’hagués allargat una setmana més?

En fi, tota la solidaritat amb els italians i italianes i  per a la nostra corresponsal que ha passat un mal dia.

Read Full Post »