Les taques roges del mapa

Durant uns quants anys el mapa de la perillositat sísmica de França l’he tingut penjat a una paret del despatx. Sempre em servia per saber si tal o tal departament, l’equivalent de les províncies a l’estat francès, li tocava respectar la normativa sísmica per a les construccions noves. El mapa té la gràcia de tindre un degradat de colors de fàcil interpretació, com més roig pitjor, més alta és la possibilitat d’ocurrència d’un sisme i que este siga fort. I el pitjor de tot seria el morat de les illes caribenyes Martinica i Guadalupe, però eixa és una altra història. En el mapa es distingeixen unes grans regions de color roig, els Pirineus, pràcticament de la costa atlàntica a la mediterrània. També els Alps, des dels Alps del sud, mediterranis, propers a Niça, fins als Alps veïns de Suïssa, els de Savoia, i després una franja estreta d’uns quants pobles fronterers seguix per tota la zona del Jura fins arribar al sud de l’Alsàcia. També un braç que s’estén per l’extrem oest dels Alps provençals fins a proximitat de Marsella. A tots estos llocs acolorits en el mapa d’un color rogenc se’ls coneix terratrèmols forts en els darrers cinc segles. Senyal inequívoc que allà hi ha unes muntanyes encara joves, en creixement, una orografia que encara es forma. Per tant unes muntanyes que encara no han tingut el temps per gastar-se i erosionar-se com les de Bretanya, muntanyes velles. I qui diu tot açò diu valls fondes, pendents, cims, glaceres i obstacles orogràfics entre pobles i ciutats. El principal ingredient del ciclisme, un esport, potser l’únic, que només s’explica amb el paisatge, la geografia, la geologia i la topografia. L’esport dels que estimem els mapes. S’ha de dir que la sismicitat de França, que si bé no és nul·la, tampoc és la de la veïna Itàlia, que té al mapa equivalent molt més roig i morat. Per això el Giro és la gran volta per etapes preferida dels escaladors. I dissortadament només cal pensar en Amatrice al 2016. Si superposen el mapa de la perillositat sísmica francesa amb el de les etapes del Tour que hem de marcar al calendari, aquelles en les que no podem jugar amb la migdiada, coincideixen prou. El roig de la simicitat es superposa amb els grans colls, els mítics. Entre el Tourmalet i l’Aubisque és on els Pirineus són més tremolosos. Vora el llac d’Annecy, des d’on en l’edició de la Grande Boucle d’enguany comença la sèrie de les etapes alpines, va tindre lloc un dels darrers terratrèmols més important, ja fa més de vint anys, el 1996. Un mes de juliol, per cert. Un altre dels darrers sismes més recent important fou a Barcelonette el 2014. Barcelonette, poble de pas per al col de Vars i la Bonette (no passarà la cursa de 2018), tantes voltes transitat pel Tour. Per no parlar dels Alps vora el mar, les costeres impossibles de la París Niça. No totes les taques del mapa corresponen a grans serralades, ni totes les serralades tindrien taca roja. És una simplificació com les que es fan quan s’explica la tectònica de plaques a jovenassos de la ESO.

He reviscolat el Blog per parlar del Tour. El període és propici, tot el món parla de futbol. Durant les setmanes del Tour intentaré comentar a mode de prèvia algunes de les etapes, sobre el seu recorregut, el que hi ha a dir del paisatge, de la geografia i de la geologia. I de ciclisme, evidentment.

Read Full Post »

Maleït toc de clàxon

Sé que hi ha molts més temes importants i transcendentals per tocar, les vagues del nord i del sud, l’expulsió de gitanos i més senyora i més. Però al “menda” li agrada parlar de bicicletes. Enguany durant el Tour de França en algun post que deu estar per allà als arxius vaig dir que per fi durant un Tour no parlàvem de dòping, de mètodes clínics, de provetes i de concentracions en sang sinó estrictament del que passava damunt l’asfalt. Fins i tot vaig alegrar-me de la victòria final de Contador i vaig pegar un toc de clàxon a l’entrada de la zona d’acampada de l’aplec. Fail, epic fail que diuen per Internet. La història del bistec d’Irun és rocambolesca i al final la culpa serà dels ramaders bascos! El divertit de la història – tot i ser ben trist en el fons – és com reacciona la gent, per a molts espanyols és un atac a la unitat nacional espanyola i ressuscitem Agustina d’Aragó, per alguns francesos és una prova irrefutable més que esportista espanyol és equivalent de drogat. Però la confiança de l’aficionat, el que aplaudix a tots els que s’esforcen vinguen d’on vinguen, s’acaba. Repassar la llista dels vencedors dels últims guanyadors del Tour és repassar vint casos de dopatge, de confessions tardanes o de rumors.

Fignon, pobre, se’n va anar d’este món sense haver d’assistir a això. Ell que defensava la puresa del nou ciclisme que tenia com a representant a Contador…

Read Full Post »

Fignon

Ahir va ser encendre la ràdio i en allò que agarres una notícia a meitat, i per la grandiloqüència i pel seguit de flors i elogis que es deien sobre un personatge, de seguida vaig saber que algú s’havia mort. Esportista per a més senyes. Un dels grans del ciclisme, i l’últim vencedor francès de la Grande Boucle: Laurent Fignon.

Quan este mes de juliol parlava amb tanta passió del Tour, passió retrobada després de massa edicions de desencisos, en part era culpa d’un home, d’un comentarista amb una veu esgarrada, malalta, que feia patir al televident però que deia veritats com a punys i que en sabia molt de ciclisme. Hores i hores davant un televisor, amb el zum zum d’un helicòpter sobrevolant el massís central i Laurent Fignon impartint classes de ciclisme. I com el professor d’institut que fa cara d’espant davant uns jovenets esvalotats de l’ESO, Fignon es posava les mans al cap amb i clamava al cel que aquella batalla entre Schleck i Contador no tenia sentit i contradeia les bases del ciclisme antic. Pràcticament no en recordo res d’ell quan corria, però pel que he sabut era dels que no s’amagava. Malgrat els seus dos èxits sonats al Tour se’l recordarà per haver perdut el mallot groc als Camps Elisis en l’única vegada que s’ha acabat amb contrarellotge.

Au revoir.

Read Full Post »

Agustina d’Aragó no anava en bicicleta…

ni el Timbaler del Bruc sabia què és un Shimano 6. Foto de beagle34.

Ahir, quan vaig escriure l’entrada, ja intuïa que l’afer de Contador i la cadena de Schleck podia esdevindre fàcilment un tema de conflicte de caire nacionalciclístic entre la grandeur francesa i la fúria espanyola i així ha estat. És ben sabut que hi ha dos grups, ben definits i irreconciliables, que tenen tanta passió patritòtica com poca idea de ciclisme, futbol, tenis o pilota valenciana. Estos són els que si ahir els fets hagueren estat diferents avui tindrien un discurs completament al revés i tant amples. Si esta gent foren simplement lectors de les edicions digitals dels diaris, els llegiríem els comentaris, ens en riuríem i en pau. El problema és que esta gent també ocupa les redaccions dels diaris i els escons del parlament. Així s’entenen avui algunes portades i reaccions a dreta i a esquerra, i encara sort que Schleck és luxemburguès i no crec que hi hage cap conflicte històric entre les dues corones (reials, no del plat de la bici), del contrari ja estaria Agustina d’Aragó i el Timbaler del Bruc dalt del Tourmalet. Tot i això, que per mi un dels grans obstacles a la construcció d’un sentiment de pertinença única a Europa, en el cas de les bicicletes col·loquialment me la sua. Els fets van ser com van ser i si Bernard Hinault, Laurent Jalabert, Pedro Delgado o fins i tot Rjiis, gent que sap pedalar, opinen que el fair play no és això el debat està zanjat.

Read Full Post »

Vive le tour

Luis Ocana, caigut vestit de groc baixant el col d’Aspet de J. B. Wadley. A través ddsiple.

Era el juliol de 1998, uns dies abans França havia guanyat el mundial de futbol i a les carreteres dels Alps es corria el tour. Esclatava la polèmica Festina, el dopatge al ciclisme eixia a la primera pàgina dels diaris – esportius i no esportius, blancs i grocs. Després va vindre una cacera de bruixes, a voltes acertada, a voltes paranoica. Han passat dotze anys, set dominats pel gran Lance Armstrong, però sobretot han estat dotze anys on la polèmica i el que és pitjor, els daltabaixos a la classificació general, no es decidien a la carretera sinó als despatxos dels jutges, a la redacció de l’Equipe i als laboratoris anti-dòping. Enguany és diferent, o això vull creure. Segur que hi ha dopatge, de cinquena generació si convé, però tornen les pàjares i els abanderats dins del pilot de l’anti-dòping aconseguixen guanyar etapes. De tot plegat em quedo amb el fet que la polèmica al tour 2010 es crea a la carretera, i continuo rabiant, indignant-me i cridant però per causes purament esportives. I avui ha estat un dia d’eixos en que un s’indigna. Resum dels fets: Andy Schleck ataca a l’últim port abans de baixar a Luchon, se li ix la cadena i per darrere ni Contador ni ningú es para a esperar-lo. Un cop a meta Schleck diu que ell en la mateixa situació s’hauria esperat i Contador diu que no havia vist l’avaria i que no sabia res. A Anquetil, Pantani i Ocana tots junts en l’olimp de la bicicleta se’ls s’hauran remogut les panxes i Eddy Merckx se n’haurà rigut a gust. Ni fair play fora de lloc ni xuplamentes de dit, en eixes condicions no es perdona res i no cal amagar-se’n. O bé la nova generació de ciclistes (que són de la meua edat), per culpa de la Nocilla, les vídeo consoles, Bola de Drac i els caçafantasmes  estan fets d’una altra pasta, o bé és només una mostra puntual de papanatisme associat a bones cames i millors pulmons. Vist el vist, m’alegraria i molt de veure a Samuel Sánchez furtar-los la cartera als dos. Ah, i com m’agrada este esport quan és només això, un esport.

Read Full Post »

11 de juliol

7 anys més tard, la sort li va girar la cara a Lance.

Qualsevol onze de juliol comença sempre de la mateixa manera, un despertador que sona abans de les vuit del matí, tant és entre setmana com en dissabte i diumenge, per engegar el televisor i seguir la retransmissió en directe de TVEi  del encierro de Pamplona. L’onze de juliol de 2010 era diumenge, la banlieue de Paris es despertava amb botxorno a casa d’un company i un Miura va agarrar un corredor habitual que anava amb una samarreta de Raul, 7, Real Madrid. Arranquem, per una autovia dels afores de Paris, un cotxe de matrícula francesa molt hispà de decoraciò ens saludava a nosaltres – cotxe de matrícula espanyola – però no el vam correspondre, les aparences enganyen.

Sota el sol de migdia, entre camps de cereal ben grocs, trobem fonda i un kebab-frites. Després gaudim dels carrers medievals de Provins, ciutat de la que mai hauríem imaginat el que amaga passant simplement per la circumval·lació. Es fa tard, trago d’aigua i ràdio al cotxe, segon ritual d’un onze de juliol, Tour de France. Etapa alpina que passarà a la història del ciclisme per haver sepultat un heptacampió, aquell que sempre tenia la sort de cara en els viratges ara li ve tot de cop. Ja vaig dir l’any passat que no vaig entendre la maniobra d’Armstrong de tornar, sabent que era molt difícil guanyar i rendir al seu nivell d’abans, com els  grans toreros que tornen a les places per diners i resulten ser una caricatura d’ells mateixos. Entre planícies i boscos verds frondosos la ràdio esportiva es s’entretallava quan Samuel Sanchez atacava, i com si d’un contra-atac del Athletic es tractés, el cor s’accelera, però llàstima, Andy Schleck guanyava l’etapa.

Torno a casa, la ciutat està tranquil·la, l’asfalt està desfet, creuo les avingudes pel mig. Ja es deuen portar jugats vint minuts del partit. Em faig el sopar i miro el partit. A partir d’este moment la història la sabem. Quan alcen la copa jo ja estic escurant els plats i la colònia d’espanyols d’Orléans ho celebra amb clàxons pel carrer. Resultat just. M’alegro per alguns jugadors, sobretot per Javitxu i Fernando, llàstima de no arribar als nivells de protagonisme durant la competició que van tindre Zarra o Iribar. Després, i això ja és 12 de juliol, a la feina em feliciten (!), em pregunten si vaig eixir amb el cotxe (no) i me veig obligat a portar-los croissantets per esmorzar (!!!). Tot açò amb un to el més diplomàtic possible i pensant que mentre això no degenere en banderes, vivas, orgulls i crits es pot aguantar.

Read Full Post »

Retirada

Una retirada a temps és una victòria.

Miguel Indurain, després de guanyar cinc vegades el Tour de França i no haver pogut en el sisè, es va veure obligat a anar a la Vuelta i es va haver de retirar al passar per davant del hotel del equip Banesto a Cangas de Onís. No va poder ser i l’heroi esportiu va anunciar que deixava la bici quan teníem a la retina la imatge de l’helicòpter i un hotel de carretera asturià. Armstrong en el seu moment va decidir deixar-ho i ho va fer al punt màxim, amb set Tours de França a les esquenes i sent el millor, i sobretot en eixos anys li havíem ben pocs moments de feblesa. Enguany, al 2009, pel que sigue va decidir tornar, i hem aguantat fins avui amb la incògnita de si era el mateix ésser inhumà,  però el 19 de juliol de 2009 l’hem vist patint de valent en un port de muntanya dels Alps suïssos. Encara no està tot decidit, però ja forma part dels humans i la seua ambició l’ha dut fins ací, a ser xiulat a les arribades i tots pedalant amb Contador perquè no podia ser que tornés a guanyar el 8è Tour. No sé si li ha valgut la pena la jugada de tornar, per a la seua fundació segurament que sí perquè s’ha tornat a parlar d’ell, però la bicicleta, l’asfalt i les carreteres l’han fet baixar de l’altre univers on estava per acabar com avui, sol, mallot obert, lluny de la tête de la course.

El maillot jaune que més ràpid va, de Remi avec un  i.

Read Full Post »

Asfalt desfet

Fotografia de Garmin.

Només li coneixia un estiu a Orléans i no mereixia ni el nom d’estiu. Ara ja ens ha vingut la calor, la bona, la de veres, la de ablanir l’asfalt. Li diria calor de tour de França, d’estar espatxurrat al sofà i esperar el sprint final en una ciutat perduda entre Paris i Toulouse i al acabar anar al xiringuito de la piscina a fer un polo. Dissabte comença el gran espectacle de la bicicleta, i sé que un dia hauré de parlar d’EPO 3.0 perquè ja he oblidat els anys en que no ho fem. Però el Tour d’enguany és morbós, Armstrong repetirà o li deixarà pas a Contador? Entre setmana em resignaré a seguir-lo via lequipe.fr i em perdré Perico Delgado, les seues batalletes i els comentaris del tipus: muchos españoles en los Pirineos, quan des de l’helicòpter es veu una serp i una destral pintats a la carretera.

Read Full Post »

UCI vs. Tour

La temporada ciclista ja fa uns dies que va, i ara ja estem en coses serioses com la Tirreno-Adriàtic i la Paris-Niça i no pas el Down Under. Enguany és una temporada complicada – i ja en portem unes quantes – però el més espectacular és que enguany ja no només parlem de dòping, de vampirs pels matins, a més hi afegim la guerra entre les grans voltes i l’UCI (Unió Ciclista Internacional). Esta guerra ve en part perquè l’UCI ha volgut fer un invent, el UCI pro Tour, on els millors equips competixen en les proves més dures, com si fos una Champions League. Les restriccions que això imposa a les organitzacions de les proves a l’hora de convidar equips més modestos a competir són molt grans. A més això ha dinamitat les proves modestes, tipus volta Comunitat Valenciana (nom oficial…), on els equips i la televisió n’han perdut l’interès. Vaja, que al gos flac tot són puces. Pràcticament no hi ha ningú que estigue content amb este funcionament, tant és així, que les grans voltes i els seus organitzadors han decidit que enguany no participen en este invent, és a dir, que el Tour, el Giro, la Vuelta i la Paris-Roubaix per exemple no estan a la Champions del ciclisme. La setmana passada UCI i equips professionals van trencar relacions, i és que per als equips la Champions és el Tour, allà on hi ha els flashos i la popularitat – no ens oblidem del pes de la publicitat en este esport – i no pas una carrera per Austràlia. Les coses han arribat a un punt que el Tour no està autoritzat per l’UCI i es fonamenta amb el permís de les autoritats franceses. Es tracta clarament d’un xoc de titans entre l’UCI i l’organització del Tour fonamentalment de l’altre costat. Però en este esport d’organització tan complicada el pes no el té la federació internacional, sinó una prova, la millor, la de death or glory que deien els Clash. Així que no patim pel Tour, que en tindrem, sense Alberto Contador però, que al meu parer es va equivocar al anar-se’n a un equip tacat com Astana. L’UCI pro Tour potser sí que té els dies comptats…Ah, i quines ganes tinc de poder parlar un dia de ciclisme sense haver de fer crònica de successos.

Read Full Post »