Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Vilafranca’

Vilafranca, entre parets. De cuxaro.

Per els capricis d’esta meteorologia que els nostres avis no comprendrien i que poc té a vore amb l’èpica de les nevades dels quaranta i dels cinquanta que ells ens explicaven, estos dies de Nadal es propiciaven al passeig a la vora de migdia amb un sol agradable. A la breu escapada per Vilafranca així ho vam fer, vam tindre temps de voltar pel poble i un poc pel terme, visitant espais amanits per als turistes on s’han instal·lat panells explicatius sobre el paisatge i l’arquitectura popular. Ha costat molts anys, Déu i ajuda que dirien els Manel, i el valencià esdevé, almenys a Vilafranca, la llengua en la que es fan per definició molts dels escrits públics, no de bades és la llengua del poble en la que ja fa uns trenta anys que s’educa. Però hi ha un fet que em pertorba, la facilitat amb la que es veuen faltes d’ortografia en valencià en llocs on no n’hauríem de veure’n mai, en plaques d’escultures o en panells d’un museu per exemple, i el que val a Vilafranca val a molts altres llocs del País Valencià i Catalunya, no vull acusar a ningú en particular. Són accents que no hi són o en la mala direcció, són castellanismes quan no en feia falta gastar-ne cap, és una finestra de Google Translator al ordinador d’un dissenyador que va perdut. Una sensació de laxitud ortogràfica i gramatical impera en l’ambient, ja fem prou de fer-ho en valencià, no ho compliqueu encara més demanant que estiga ben escrit al 100% que si us poseu pesats ens passem al castellà i avant. I en castellà dominem l’ortografia i no deixarem perdre cap accent (està per veure).

Ah, i bon any nou!

Anuncis

Read Full Post »

 

La primera foto de Vilafranca que ix a Flickr si clicko vilafranca. D’Andrés Verdeguer, un amic 2.0.

Durant anys i panys quan a l’oratge de TV3 eixia Vilafranca per algun fenomen extrem d’eixos que solen arribar (quins temps aquells en què es veia TV3), el presentador solia parlar de Vilafranca del Maestrat, perquè eixa era el nom català del poble, el que venia dictat per la Enciclopèdia catalana, basat en un error de Sanchis Guarner repetit mil vegades després. Per això mai vam tindre eixa enciclopèdia a casa, fins que no escriureu bé el nom del meu poble no us la comprarem els deia mon pare als venedors que passaven per Mòra. Aleshores jo era un sagal, el millor de la setmana venia quan jugava amb playmobils a bous i l’ofici de venedors d’enciclopèdies existia i consistia en una gent molt pesada que trucava insistentment a la porta. Després aquell ofici va anar de mal en pitjor, un dia en una tanca d’un partit de futbol vaig veure un críptic www.fifa.com, i després tot ha vingut molt ràpid, vam tindre correu electrònic, msn, la wikipedia, els blogs, facebook i twitter.

Avui TV3 no es veu en condicions normals a Vilafranca i els venedors d’enciclopèdies no existixen. El que diu la Enciclopèdia catalana ja no va a missa, per primera vegada vegada en la història els propis vilafranquins van tindre el privilegi i la bona pensada d’escriure quatre ratlles a la wikipedia per deixar clara la confusió sobre a quina comarca pertanyem, les hipòtesis sobre el Cid i altres dubtes genètics del poble. Al remat la wikipedia -amb les seues virtuts i defectes – ha esdevingut una referència molt més usada que la enciclopèdia verda que mai vam arribar a tindre a casa. Els vilafranquins editem contingut al web sense parar, creem un dia i un altre, com qualsevol altre poble del món, i en cap lloc ja apareix el Vilafranca del Maestrat i el cognom del Cid tendix a desaparèixer. Escric tot açò perquè en pocs dies dos fets vénen a confirmar que la batalla de la comarca i del nom l’hem guanyada a la xarxa. Javier Moliner, candidat del PP a la diputació de Castelló, ha creat un moviment 2.0 que es diu moviment 135 (de 135 municipis de Castelló província). No jutjaré el moviment però la fotografia del portalet i de Llosar està a la comarca dels Ports, al costat de les muralles de Morella i no pas amb la font d’En Segures de Benassal. I avui, Vilaweb es feia ressò de la concentració per TV3 a l’estàtua de la dona treballadora, damunt d’uns ditets de neu. I diuen concentracions a Elx, Llíria i Vilafranca dels Ports. Este nom ha aparegut d’una manera tant natural que m’ha fet feliç i m’ha passat de colp tot el jet lag que duia a damunt.

Read Full Post »

Encara va de bous

Esta foto la va impactar. De Toni.

Va entrar la dona de la neteja al despatx, com sempre, discreta, simpàtica, educada. Va mirar si tenia alguna cosa a la paperera, com quasi sempre no hi tenia res, i xarrant-me de vostè em diu:

Mire, l’altre dia ho pensava, vostè podrà explicar-me d’on venen els bous. Vull dir la festa. No ho he vist mai ni sé de ben bé de què va.

No hi havia a Orléans (bé, potser sí, però els contaríem amb els dits d’una mà) algú que  li respondrie a la xica amb tanta passió. En cinc minuts i improvisant vaig intentar resumir-li les diferents tauromàquies i estant com estic encara, embouat després del xute de la setmana passada, me vaig posar a explicar-li les festes de Vilafranca, els bous de carrer. Veient que posava de no veure-ho clar i aprofitant Internet, li vaig ensenyar algunes fotos del blog de Toni i ho va veure més clar. La cara que feia era de sorpresa, no sé si pel fet d’haver trobat un freak de la tauromàquia en un despatx d’Orléans o per haver vist que no anàvem en mandangues i soltem bitxos ben grossos pels carrers. Tancats, això sí, que ella pensava que els soltàvem lliurement pel carrer.

I se’n va anar, com sempre, discreta, simpàtica, educada. I penso, quanta gent que estos dies opina categòricament sobre la tauromàquia ha vist un bou en sa vida?

Read Full Post »

Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

– Què hi ha pitjor que Sarkozy?

– Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

– Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Read Full Post »

Este blog, que durant uns dies va estar en crisi -com tot- gràcies a mundials, tours, aplecs i prohibicions ha pres embranzida. Voldria parlar de les coses que passen per França, que també en passen, i de greus. Ha tornat a haver-hi incidents a les barriades conflictives (te han llamado barrio conflictivo cantaven els Barricada) i això ha posat de ple a l’aparador el debat de la seguretat, i de segones, el dels immigrants. L’escàndol ve quan M. Sarko ens anuncia que preveuen que aquells que cometen un crim contra l’estat (per exemple assassinar un policia) perguen la nacionalitat francesa si tenen origens estrangers, és a dir, que si he entés bé,  gent de nacionalitat francesa d’origen algerià podria perdre-la però francesos amb pedigri es quedarien igual. El senyor Le Pen es podria enfadar perquè ell ja fa anys que ho diu, fins i tot podria demanar-ne drets d’autor. També he escoltat la bajanada que els pares de menors culpables de delictes greus podrien anar a la garjola!

Però, sabeu, acabo de rebre una fotografia dels amaniments d’una activitat quasi il.legal que m’ha posat de bon rotllo i que només vol dir que açò ja està al caure.

Read Full Post »

Tota pedra fa país

S’ha acabat. Ha passat el darrer cap de setmana de juliol i açò vol dir senzillament que hem dit adéu a una nova edició de l’Aplec dels Ports, la festa, amb totes les etiquetes que vullgueu darrere, de la comarca dels Ports. Enguany l’he viscuda d’una altra forma, de l’altre costat de barricada, hem estat nosaltres els del peto groc que aparcaven els cotxes, els que vigilen els equips de so, els que van amunt i avall estressats, els de l’altre costat de la barra a les tantes del dematí, els que s’ho perden tot quan més ganes tindrien de veure-ho tot. Era un deure amb el poble i la comarca i ha estat un plaer aportar el granet de sorra estant molt lluny físicament.

Parlaríem d’èxit, però sincerament tots els aplecs són un èxit, i més exitosos quant més colossal és l’esforç dels pobles menuts. Vilafranca, poble gran, no podia fallar i crec que no ha fallat. Ha hagut aspectes a millorar, tenim un grapat de bons consells a donar als companys d’Herbers, vam tindre unes nits fresques que no donaven molta set, ens va vindre una gent que tenia molt poca perra i el poc que tenien s’ho gastaven al Consum o Mercadona. Però tot i això ens en eixirem. Uf!

Les actuacions musicals han estat de molt nivell, cadascú tindria les seues preferències, però crec que tots els perfils es poden donar per contents dels artistes que han passat pels diferents escenaris, fins i tot gent que fins ara mai havia tingut el seu espai al Aplec.

Voldria que la gent que ha passat estos dies per Vilafranca se’n vaja amb algunes idees més clares. Que hagen descobert que existix un lloc al país dels valencians en que les nits d’estius poden ser fresques – o fredes – on els entrepans encara són de panxeta i no de bacon. Que hi ha una comarca de pobles tranquils, amb les seues peculiaritats, bella, oblidada, maltractada, camp de batalla política. Una terra per la que val la pena implicar-se perquè cada any ens dóna el privilegi de juntar-nos d’esta manera.

Moltes gràcies a tots els visitants de l’Aplec que han fet gasto, els amics del bolso nevera – tan progres ells – sembla que prefereixen donar els diners a la família Roig. Moltes gràcies també als vilafranquins que han col·laborat.

El títol del post és de Cesk Freixas. M’encanta.

Read Full Post »

El carrer, escola d’afició. “Cuchillo”, l’heroi a emular pels xiquets quan juguen a bous.

Ja fa temps que l’ecologisme mal entès, els hyppis 2.0 i el lobby vegeto-progre ens ataca per tots els costats als tauròfils. Res de nou sobre la capa de la terra. La novetat és que ara li he llegit al blocaire i eurodiputat de Iniciativa Raül Romeva, que per moltes raons es mereix el meu més gran respecte, ha demanat a la comissió europea la prohibició de les retransmissions taurines per televisió en horari infantil!

Moltes idees, potser desordenades, em vénen al cap al llegir-ho. La primera, i evident, és que durant les vesprades, en ple horari infantil, es pot veure com el pare confessa que enganya la seua dona des de fa cinc anys, el xic que es confessa homosexual i sa mare el fa fora de casa, el travesti que ensenya en directe els poders de la cirurgia, la xica que es mostra insatisfeta pels atributs del seu mascle, la famosa cocaïnòmana que s’atrevix a parlar de la crisi i altres belleses del món humà. El senyor Romeva estaria d’acord en que això és una barbaritat i precisament ocupa gran part de l’horari infantil de moltes cadenes i tots els dies. De bous, en obert, només se’n deuen fer per Canal 9 i ben de tant en tant. Si es mostra tant sensibilitzat pels continguts que veuen a la gran pantalla els xiquets per què no ataca els programes del cor o als dibuixos animats de caire violent? No, l’objectiu és atacar els bous en el nom de la defensa dels animals, un rival més dèbil.

Segona, quan era menut, a la tele es retransmetien moltes més corregudes, ara tot és absorbit pel Plus, el que fa que pràcticament els bous es vegen només als bars, llocs que no són concorreguts pels sagals. No hauria d’inquietar-lo tant això al senyor Romeva. O el que l’inquieta és que els encierros de Pamplona siguen líders d’audiència per un horari estrany com les 8 del matí any rere any?

Les primeres vegades que vaig anar als bous a la plaça deuria tindre quatre o cinc anys, però abans ja havia vist uns quants bous de carrer i més que en volia veure però mons pares me feien anar a dormir prompte. Per cert, els mateixos pares que em tiraven a la brossa les pistoletes dels playmobils, i poca falta que en feien, que només volia les vaques del Far West i ja imagineu per a què. Des d’aleshores no he parat en l’afició al bou i això no m’ha impedit per exemple anar a manifestacions del mateix costat de la pancarta que el senyor Romeva. Però, què li passa a un xiquet per anar als bous? Senzillament que té més possibilitats que li agraden després i li passe com a mi, que no es desenganxe. Ni serà delinqüent, ni narcotraficant, ni més de dretes, ni un contaminador compulsiu, ni un especulador ni un assassí en sèrie per haver anat als bous de menut.

A mi el que em preocupa de tot plegat és que hi hage pares que “eduquen” els fills ocultant-los la sang, que hi hage una generació futura que desconegue com es mata un pollastre o un conill. Abans els sagals jugaven a futbol en les vesprades de matança amb les panxes del bacó unflades. Ara seria una activitat fora d’horari infantil. Continuem avançant.

Read Full Post »

Older Posts »