Manifest de bons inicis d’any per la salvaguarda de l’ortografia

Vilafranca, entre parets. De cuxaro.

Per els capricis d’esta meteorologia que els nostres avis no comprendrien i que poc té a vore amb l’èpica de les nevades dels quaranta i dels cinquanta que ells ens explicaven, estos dies de Nadal es propiciaven al passeig a la vora de migdia amb un sol agradable. A la breu escapada per Vilafranca així ho vam fer, vam tindre temps de voltar pel poble i un poc pel terme, visitant espais amanits per als turistes on s’han instal·lat panells explicatius sobre el paisatge i l’arquitectura popular. Ha costat molts anys, Déu i ajuda que dirien els Manel, i el valencià esdevé, almenys a Vilafranca, la llengua en la que es fan per definició molts dels escrits públics, no de bades és la llengua del poble en la que ja fa uns trenta anys que s’educa. Però hi ha un fet que em pertorba, la facilitat amb la que es veuen faltes d’ortografia en valencià en llocs on no n’hauríem de veure’n mai, en plaques d’escultures o en panells d’un museu per exemple, i el que val a Vilafranca val a molts altres llocs del País Valencià i Catalunya, no vull acusar a ningú en particular. Són accents que no hi són o en la mala direcció, són castellanismes quan no en feia falta gastar-ne cap, és una finestra de Google Translator al ordinador d’un dissenyador que va perdut. Una sensació de laxitud ortogràfica i gramatical impera en l’ambient, ja fem prou de fer-ho en valencià, no ho compliqueu encara més demanant que estiga ben escrit al 100% que si us poseu pesats ens passem al castellà i avant. I en castellà dominem l’ortografia i no deixarem perdre cap accent (està per veure).

Ah, i bon any nou!

Read Full Post »

La batalla per tindre un nom

 

La primera foto de Vilafranca que ix a Flickr si clicko vilafranca. D’Andrés Verdeguer, un amic 2.0.

Durant anys i panys quan a l’oratge de TV3 eixia Vilafranca per algun fenomen extrem d’eixos que solen arribar (quins temps aquells en què es veia TV3), el presentador solia parlar de Vilafranca del Maestrat, perquè eixa era el nom català del poble, el que venia dictat per la Enciclopèdia catalana, basat en un error de Sanchis Guarner repetit mil vegades després. Per això mai vam tindre eixa enciclopèdia a casa, fins que no escriureu bé el nom del meu poble no us la comprarem els deia mon pare als venedors que passaven per Mòra. Aleshores jo era un sagal, el millor de la setmana venia quan jugava amb playmobils a bous i l’ofici de venedors d’enciclopèdies existia i consistia en una gent molt pesada que trucava insistentment a la porta. Després aquell ofici va anar de mal en pitjor, un dia en una tanca d’un partit de futbol vaig veure un críptic www.fifa.com, i després tot ha vingut molt ràpid, vam tindre correu electrònic, msn, la wikipedia, els blogs, facebook i twitter.

Avui TV3 no es veu en condicions normals a Vilafranca i els venedors d’enciclopèdies no existixen. El que diu la Enciclopèdia catalana ja no va a missa, per primera vegada vegada en la història els propis vilafranquins van tindre el privilegi i la bona pensada d’escriure quatre ratlles a la wikipedia per deixar clara la confusió sobre a quina comarca pertanyem, les hipòtesis sobre el Cid i altres dubtes genètics del poble. Al remat la wikipedia -amb les seues virtuts i defectes – ha esdevingut una referència molt més usada que la enciclopèdia verda que mai vam arribar a tindre a casa. Els vilafranquins editem contingut al web sense parar, creem un dia i un altre, com qualsevol altre poble del món, i en cap lloc ja apareix el Vilafranca del Maestrat i el cognom del Cid tendix a desaparèixer. Escric tot açò perquè en pocs dies dos fets vénen a confirmar que la batalla de la comarca i del nom l’hem guanyada a la xarxa. Javier Moliner, candidat del PP a la diputació de Castelló, ha creat un moviment 2.0 que es diu moviment 135 (de 135 municipis de Castelló província). No jutjaré el moviment però la fotografia del portalet i de Llosar està a la comarca dels Ports, al costat de les muralles de Morella i no pas amb la font d’En Segures de Benassal. I avui, Vilaweb es feia ressò de la concentració per TV3 a l’estàtua de la dona treballadora, damunt d’uns ditets de neu. I diuen concentracions a Elx, Llíria i Vilafranca dels Ports. Este nom ha aparegut d’una manera tant natural que m’ha fet feliç i m’ha passat de colp tot el jet lag que duia a damunt.

Read Full Post »

Encara va de bous

Esta foto la va impactar. De Toni.

Va entrar la dona de la neteja al despatx, com sempre, discreta, simpàtica, educada. Va mirar si tenia alguna cosa a la paperera, com quasi sempre no hi tenia res, i xarrant-me de vostè em diu:

Mire, l’altre dia ho pensava, vostè podrà explicar-me d’on venen els bous. Vull dir la festa. No ho he vist mai ni sé de ben bé de què va.

No hi havia a Orléans (bé, potser sí, però els contaríem amb els dits d’una mà) algú que  li respondrie a la xica amb tanta passió. En cinc minuts i improvisant vaig intentar resumir-li les diferents tauromàquies i estant com estic encara, embouat després del xute de la setmana passada, me vaig posar a explicar-li les festes de Vilafranca, els bous de carrer. Veient que posava de no veure-ho clar i aprofitant Internet, li vaig ensenyar algunes fotos del blog de Toni i ho va veure més clar. La cara que feia era de sorpresa, no sé si pel fet d’haver trobat un freak de la tauromàquia en un despatx d’Orléans o per haver vist que no anàvem en mandangues i soltem bitxos ben grossos pels carrers. Tancats, això sí, que ella pensava que els soltàvem lliurement pel carrer.

I se’n va anar, com sempre, discreta, simpàtica, educada. I penso, quanta gent que estos dies opina categòricament sobre la tauromàquia ha vist un bou en sa vida?

Read Full Post »

Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

– Què hi ha pitjor que Sarkozy?

– Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

– Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Read Full Post »

Barri conflictiu

Este blog, que durant uns dies va estar en crisi -com tot- gràcies a mundials, tours, aplecs i prohibicions ha pres embranzida. Voldria parlar de les coses que passen per França, que també en passen, i de greus. Ha tornat a haver-hi incidents a les barriades conflictives (te han llamado barrio conflictivo cantaven els Barricada) i això ha posat de ple a l’aparador el debat de la seguretat, i de segones, el dels immigrants. L’escàndol ve quan M. Sarko ens anuncia que preveuen que aquells que cometen un crim contra l’estat (per exemple assassinar un policia) perguen la nacionalitat francesa si tenen origens estrangers, és a dir, que si he entés bé,  gent de nacionalitat francesa d’origen algerià podria perdre-la però francesos amb pedigri es quedarien igual. El senyor Le Pen es podria enfadar perquè ell ja fa anys que ho diu, fins i tot podria demanar-ne drets d’autor. També he escoltat la bajanada que els pares de menors culpables de delictes greus podrien anar a la garjola!

Però, sabeu, acabo de rebre una fotografia dels amaniments d’una activitat quasi il.legal que m’ha posat de bon rotllo i que només vol dir que açò ja està al caure.

Read Full Post »

Tota pedra fa país

S’ha acabat. Ha passat el darrer cap de setmana de juliol i açò vol dir senzillament que hem dit adéu a una nova edició de l’Aplec dels Ports, la festa, amb totes les etiquetes que vullgueu darrere, de la comarca dels Ports. Enguany l’he viscuda d’una altra forma, de l’altre costat de barricada, hem estat nosaltres els del peto groc que aparcaven els cotxes, els que vigilen els equips de so, els que van amunt i avall estressats, els de l’altre costat de la barra a les tantes del dematí, els que s’ho perden tot quan més ganes tindrien de veure-ho tot. Era un deure amb el poble i la comarca i ha estat un plaer aportar el granet de sorra estant molt lluny físicament.

Parlaríem d’èxit, però sincerament tots els aplecs són un èxit, i més exitosos quant més colossal és l’esforç dels pobles menuts. Vilafranca, poble gran, no podia fallar i crec que no ha fallat. Ha hagut aspectes a millorar, tenim un grapat de bons consells a donar als companys d’Herbers, vam tindre unes nits fresques que no donaven molta set, ens va vindre una gent que tenia molt poca perra i el poc que tenien s’ho gastaven al Consum o Mercadona. Però tot i això ens en eixirem. Uf!

Les actuacions musicals han estat de molt nivell, cadascú tindria les seues preferències, però crec que tots els perfils es poden donar per contents dels artistes que han passat pels diferents escenaris, fins i tot gent que fins ara mai havia tingut el seu espai al Aplec.

Voldria que la gent que ha passat estos dies per Vilafranca se’n vaja amb algunes idees més clares. Que hagen descobert que existix un lloc al país dels valencians en que les nits d’estius poden ser fresques – o fredes – on els entrepans encara són de panxeta i no de bacon. Que hi ha una comarca de pobles tranquils, amb les seues peculiaritats, bella, oblidada, maltractada, camp de batalla política. Una terra per la que val la pena implicar-se perquè cada any ens dóna el privilegi de juntar-nos d’esta manera.

Moltes gràcies a tots els visitants de l’Aplec que han fet gasto, els amics del bolso nevera – tan progres ells – sembla que prefereixen donar els diners a la família Roig. Moltes gràcies també als vilafranquins que han col·laborat.

El títol del post és de Cesk Freixas. M’encanta.

Read Full Post »

Bous en horari infantil

El carrer, escola d’afició. “Cuchillo”, l’heroi a emular pels xiquets quan juguen a bous.

Ja fa temps que l’ecologisme mal entès, els hyppis 2.0 i el lobby vegeto-progre ens ataca per tots els costats als tauròfils. Res de nou sobre la capa de la terra. La novetat és que ara li he llegit al blocaire i eurodiputat de Iniciativa Raül Romeva, que per moltes raons es mereix el meu més gran respecte, ha demanat a la comissió europea la prohibició de les retransmissions taurines per televisió en horari infantil!

Moltes idees, potser desordenades, em vénen al cap al llegir-ho. La primera, i evident, és que durant les vesprades, en ple horari infantil, es pot veure com el pare confessa que enganya la seua dona des de fa cinc anys, el xic que es confessa homosexual i sa mare el fa fora de casa, el travesti que ensenya en directe els poders de la cirurgia, la xica que es mostra insatisfeta pels atributs del seu mascle, la famosa cocaïnòmana que s’atrevix a parlar de la crisi i altres belleses del món humà. El senyor Romeva estaria d’acord en que això és una barbaritat i precisament ocupa gran part de l’horari infantil de moltes cadenes i tots els dies. De bous, en obert, només se’n deuen fer per Canal 9 i ben de tant en tant. Si es mostra tant sensibilitzat pels continguts que veuen a la gran pantalla els xiquets per què no ataca els programes del cor o als dibuixos animats de caire violent? No, l’objectiu és atacar els bous en el nom de la defensa dels animals, un rival més dèbil.

Segona, quan era menut, a la tele es retransmetien moltes més corregudes, ara tot és absorbit pel Plus, el que fa que pràcticament els bous es vegen només als bars, llocs que no són concorreguts pels sagals. No hauria d’inquietar-lo tant això al senyor Romeva. O el que l’inquieta és que els encierros de Pamplona siguen líders d’audiència per un horari estrany com les 8 del matí any rere any?

Les primeres vegades que vaig anar als bous a la plaça deuria tindre quatre o cinc anys, però abans ja havia vist uns quants bous de carrer i més que en volia veure però mons pares me feien anar a dormir prompte. Per cert, els mateixos pares que em tiraven a la brossa les pistoletes dels playmobils, i poca falta que en feien, que només volia les vaques del Far West i ja imagineu per a què. Des d’aleshores no he parat en l’afició al bou i això no m’ha impedit per exemple anar a manifestacions del mateix costat de la pancarta que el senyor Romeva. Però, què li passa a un xiquet per anar als bous? Senzillament que té més possibilitats que li agraden després i li passe com a mi, que no es desenganxe. Ni serà delinqüent, ni narcotraficant, ni més de dretes, ni un contaminador compulsiu, ni un especulador ni un assassí en sèrie per haver anat als bous de menut.

A mi el que em preocupa de tot plegat és que hi hage pares que “eduquen” els fills ocultant-los la sang, que hi hage una generació futura que desconegue com es mata un pollastre o un conill. Abans els sagals jugaven a futbol en les vesprades de matança amb les panxes del bacó unflades. Ara seria una activitat fora d’horari infantil. Continuem avançant.

Read Full Post »

Tiene sabor

L’almoneda de Sant Antoni.

Seguim en l’endarreriment.

Vilafranca, de nou. S’ha fet llarg. Quan vaig marxar per última vegada el poble estava concentrat al parador i celebrava l’almoneda de Sant Antoni, com sempre, com tota la vida, perquè és un costum del poble i no l’anem a llevar. Ara és abril i entremig han passat coses, no massa bones. Les sabíem, les preveníem, les ignoràvem volent. Tot i això tranquil·litza vore que moltes altres coses, les de sempre, van fent camí. La volta ciclista a Castelló arriba en la seua etapa reina a Vilafranca i com cada any els fa mala hora. Guanya un flamenc i quina gosadia, l’entrevistem en francès! L’aplec va prenent forma, amb un programa ben rumbero, en concordància amb els amics djs que vam portar per al 3r pro-aplec. Les altres festes de l’any es van muntant (quina orquestra porten els de Sant Cristòbal? quins bous per a festes?). La gent mira el cel i la terra, bon any, mal any, ja es veurà, de moment el terreno està verd. La banda seguix gaudint i fent gaudir al certamen de bandes de Castelló. Tot açò no es pot perdre.

Read Full Post »

Màxim

Una bonica funció amb un màxim i dos mínims, treta d’uns apunts de Química de la Rovira i Virgili.

Corria el final de l’estiu de 2006. Festes de la mare de Déu del Llosar, sobre el 8 de setembre. Per la plaça de la Constitució de Vilafranca van soltar unes vaques de corro de tercera o quarta categoria, res d’excepcional. Allà a les set de la vesprada al parador de festes una constructora convidava a tot el poble a una gran brena popular i de pas ens presentarien els seus projectes urbanístics a Vilafranca, la tercera línia de mar, a una hora de les pistes d’esquí i a una hora de la platja, la gran aposta, la panacea. Aquells canapès, aquelles safates de pernil i aquells cambrers immaculats que t’obrien les llaunes de cervesa representen senzillament el màxim, la cota més alta de la situació absurda en la que vivíem. El tèxtil ja no anava balder però portàvem croissantets de sobrassada enganxats als ulls.

Deuria ser la primavera següent i en una sala d’ordinadors de la facultat de Nancy la C. em passava un article de Le Figaro que anunciava un possible pet del sistema immobiliari i d’hipoteques nord-americà. Reconec no haver-li fet massa cas i no haver-ho entès del tot. Aquell estiu la carpa de festes de Vilafranca encara portava el patrocini d’una constructora i pel poble havia cartells anunciant urbanitzacions anomenades “pedra + adjectiu”, però el punt màxim ja l’havíem passat.

Read Full Post »

Ere que ere

Com quan ens constipem i busquem si va ser quan ens vam treure el jersei en aquell bar o el corrent d’aire del finestró de la cuina, amb el famós ERE fem el mateix, buscar els culpables. Lògic, amb un fet com este al davant, que pot dinamitar un poble i una comarca. Les culpes les podríem repartir entre els xinos, per treballar tant a tant baix preu, a la camorra per importar roba dels xinos, als grups inversors que ens han dut a la bancarrota global, els polítics perquè la seua faena  és evitar això i a la pròpia empresa perquè alguna cosa no han fet bé, i me’n deixo. Però com passa amb el constipat, arriba un moment on el que vols és curar-te el més prompte possible i eixir al carrer de nou. Què més dóna si va ser el finestró de la cuina?

No és la primera vegada que Vilafranca coneix un fet similar, no fa tants anys hi havia un bon nombre de fàbriques i fabriquetes de tèxtil, i de tota aquella estructura ara només en queden dos, Marie Claire i la de les faixes, la resta van tancar o van marxar. Per tant els vilafranquins han viscut tot este temps sabent que convivien amb el risc, volent pensar que no passaria mai però sabent que en el fons podia passar, perquè ja havia passat. Potser hem entropessat una altra vegada en la mateixa pedra i la patacada fa mal.

Parlem d’alternatives? A tots ens venen al cap els altres sectors econòmics, altres activitats, per variar, diversificar que en diuen, però cap d’elles donarà tres cents llocs de treball. Per exemple en cada programa electoral de tots els partits que s’han presentat a les municipals apareix  de manera recurrent el polígon industrial. Bé sigue perquè els vilafranquins fa temps que no coincidixen a votar el mateix color polític que mana a la plaça de les Aules o al palau de Benicarló, bé sigue perquè les diferents corporacions no ho han conduit idòniament, el polígon industrial avui dia no existix. Però és un polígon industrial una solució en sí mateixa? Un polígon  té moltes possibilitats de convertir-se en uns carrers asfaltats, un solars erms i uns comptadors de la llum que esperen l’empresari ideal que  decidirà ubicar-se a Vilafranca per inspiració divina. Un polígon industrial no té sentit si darrere no hi ha tota una activitat, altres sectors, tota una xarxa comercial i uns avantatges fiscals.

El turisme. Alguns pensen que és la solució. Jo penso que dóna per al que dóna, i és veritat que algú més es podria pujar al carro, però ni la pedra en sec  ni el pont romànic de la Pobla són un input suficient com per omplir el carrer Major de tendes de souvenirs. Tampoc serem la tercera línia de mar, perquè els que s’ho van creure ara ja no deuen creure en res.

L’agricultura? Cert, eixir del foc per a caure a les brases. Però quan veig les patates, les tavelles o les carabasses que ixen de l’artiga o de la vega (tot biològic i amb l’aigua del cel!) em pregunto si no podria ser una possibilitat, si més no per a guardar-la en la memòria. Ara que l’agricultura ecològica va de més en més, que tenim més problemes amb els sols perquè hem estat massa intensius en altres llocs i tu,  algun dia haurem de tornar a consumir més producte local i menys verdura de l’altra punta de món.

I podríem encara parlar de la fusta i el bosc, dels rovellons, de la gastronomia o del teletreball (a llarg terme la salvació del medi rural).

Que tinguem sort.

Read Full Post »