Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Vilafranca’

L’almoneda de Sant Antoni.

Seguim en l’endarreriment.

Vilafranca, de nou. S’ha fet llarg. Quan vaig marxar per última vegada el poble estava concentrat al parador i celebrava l’almoneda de Sant Antoni, com sempre, com tota la vida, perquè és un costum del poble i no l’anem a llevar. Ara és abril i entremig han passat coses, no massa bones. Les sabíem, les preveníem, les ignoràvem volent. Tot i això tranquil·litza vore que moltes altres coses, les de sempre, van fent camí. La volta ciclista a Castelló arriba en la seua etapa reina a Vilafranca i com cada any els fa mala hora. Guanya un flamenc i quina gosadia, l’entrevistem en francès! L’aplec va prenent forma, amb un programa ben rumbero, en concordància amb els amics djs que vam portar per al 3r pro-aplec. Les altres festes de l’any es van muntant (quina orquestra porten els de Sant Cristòbal? quins bous per a festes?). La gent mira el cel i la terra, bon any, mal any, ja es veurà, de moment el terreno està verd. La banda seguix gaudint i fent gaudir al certamen de bandes de Castelló. Tot açò no es pot perdre.

Anuncis

Read Full Post »

Màxim

Una bonica funció amb un màxim i dos mínims, treta d’uns apunts de Química de la Rovira i Virgili.

Corria el final de l’estiu de 2006. Festes de la mare de Déu del Llosar, sobre el 8 de setembre. Per la plaça de la Constitució de Vilafranca van soltar unes vaques de corro de tercera o quarta categoria, res d’excepcional. Allà a les set de la vesprada al parador de festes una constructora convidava a tot el poble a una gran brena popular i de pas ens presentarien els seus projectes urbanístics a Vilafranca, la tercera línia de mar, a una hora de les pistes d’esquí i a una hora de la platja, la gran aposta, la panacea. Aquells canapès, aquelles safates de pernil i aquells cambrers immaculats que t’obrien les llaunes de cervesa representen senzillament el màxim, la cota més alta de la situació absurda en la que vivíem. El tèxtil ja no anava balder però portàvem croissantets de sobrassada enganxats als ulls.

Deuria ser la primavera següent i en una sala d’ordinadors de la facultat de Nancy la C. em passava un article de Le Figaro que anunciava un possible pet del sistema immobiliari i d’hipoteques nord-americà. Reconec no haver-li fet massa cas i no haver-ho entès del tot. Aquell estiu la carpa de festes de Vilafranca encara portava el patrocini d’una constructora i pel poble havia cartells anunciant urbanitzacions anomenades “pedra + adjectiu”, però el punt màxim ja l’havíem passat.

Read Full Post »

Ere que ere

Com quan ens constipem i busquem si va ser quan ens vam treure el jersei en aquell bar o el corrent d’aire del finestró de la cuina, amb el famós ERE fem el mateix, buscar els culpables. Lògic, amb un fet com este al davant, que pot dinamitar un poble i una comarca. Les culpes les podríem repartir entre els xinos, per treballar tant a tant baix preu, a la camorra per importar roba dels xinos, als grups inversors que ens han dut a la bancarrota global, els polítics perquè la seua faena  és evitar això i a la pròpia empresa perquè alguna cosa no han fet bé, i me’n deixo. Però com passa amb el constipat, arriba un moment on el que vols és curar-te el més prompte possible i eixir al carrer de nou. Què més dóna si va ser el finestró de la cuina?

No és la primera vegada que Vilafranca coneix un fet similar, no fa tants anys hi havia un bon nombre de fàbriques i fabriquetes de tèxtil, i de tota aquella estructura ara només en queden dos, Marie Claire i la de les faixes, la resta van tancar o van marxar. Per tant els vilafranquins han viscut tot este temps sabent que convivien amb el risc, volent pensar que no passaria mai però sabent que en el fons podia passar, perquè ja havia passat. Potser hem entropessat una altra vegada en la mateixa pedra i la patacada fa mal.

Parlem d’alternatives? A tots ens venen al cap els altres sectors econòmics, altres activitats, per variar, diversificar que en diuen, però cap d’elles donarà tres cents llocs de treball. Per exemple en cada programa electoral de tots els partits que s’han presentat a les municipals apareix  de manera recurrent el polígon industrial. Bé sigue perquè els vilafranquins fa temps que no coincidixen a votar el mateix color polític que mana a la plaça de les Aules o al palau de Benicarló, bé sigue perquè les diferents corporacions no ho han conduit idòniament, el polígon industrial avui dia no existix. Però és un polígon industrial una solució en sí mateixa? Un polígon  té moltes possibilitats de convertir-se en uns carrers asfaltats, un solars erms i uns comptadors de la llum que esperen l’empresari ideal que  decidirà ubicar-se a Vilafranca per inspiració divina. Un polígon industrial no té sentit si darrere no hi ha tota una activitat, altres sectors, tota una xarxa comercial i uns avantatges fiscals.

El turisme. Alguns pensen que és la solució. Jo penso que dóna per al que dóna, i és veritat que algú més es podria pujar al carro, però ni la pedra en sec  ni el pont romànic de la Pobla són un input suficient com per omplir el carrer Major de tendes de souvenirs. Tampoc serem la tercera línia de mar, perquè els que s’ho van creure ara ja no deuen creure en res.

L’agricultura? Cert, eixir del foc per a caure a les brases. Però quan veig les patates, les tavelles o les carabasses que ixen de l’artiga o de la vega (tot biològic i amb l’aigua del cel!) em pregunto si no podria ser una possibilitat, si més no per a guardar-la en la memòria. Ara que l’agricultura ecològica va de més en més, que tenim més problemes amb els sols perquè hem estat massa intensius en altres llocs i tu,  algun dia haurem de tornar a consumir més producte local i menys verdura de l’altra punta de món.

I podríem encara parlar de la fusta i el bosc, dels rovellons, de la gastronomia o del teletreball (a llarg terme la salvació del medi rural).

Que tinguem sort.

Read Full Post »

Preciosa fotografia de Manuel Vallejo per al post que mai voldríem fer.

Tanto fué el cántaro a la fuente que al final se rompió.

Males notícies ens arriben.

Read Full Post »

Canyes

La Farola, nom propi de Castelló. De Didac Margaix.

Ens situem al vell Castelló, a eixe que li agrada a la Maria, la ciutat menuda i el poble gran, tot mesclat. Allà per la Farola un vilafranquí que fa de transportista amb un camionet espera un altre convilatà que ha baixat a la ciutat per arreglar uns papers i algun recado més, pujaran junts. Mentre l’espera es fuma un cigarret, de tabaco verd, i de mig del Ribalta apareix l’altre, boina, camisa a quadres blava i jaqueta de llana. Es saluden i pugen, arranca el motor i deixen Castelló. Abans d’arribar a Borriol, al passar per damunt d’un barranc, el xòfer solta la primera frase del viatge:  ira! canyes. El viatge va prosseguir, van entrar per Borriol, després les corbes de la Pobla Tornesa entre  aquells pins i les roques rogenques del massís del Desert, el pla de la Barona, els Ibarsos, Sant Pau d’Albocàsser, les costes d’Ares, tot en el més absolut silenci. I al mas del Vent, ja en terme de Vilafranca, el copilot respongué: pa fer flautes.

L’altre dia vaig explicar esta història a uns companys quan parlàvem de compartir viatge de cotxe en desconeguts que trobes en una pàgina web. El que més temor em fa és trobar-me en un viatge de tres hores amb un desconegut amb ben poques coses a dir-li.

Read Full Post »

El diumenge passat a l’esplanada de la plaça de bous de Vilafranca es feia l’últim acte de la festa de Antoni, la subhasta dels troncs. Així es posava el punt i final a tot un any d’activitats ben diverses que ens han ensenyat a fer coses que abans no havíem fet mai, no exageraria que he après coses més pràctiques en esta majoralia que en algunes assignatures d’enginyeria geològica. La festa comporta una gran part d’activitat cinètica, són incomptables les hores passades en moure coses d’ací cap allà, carabasses dalt del remolc, carabasses baix del remolc, els sacs de carabassa tallada dalt del remolc, els pots de confitura d’un local al altre, les safates de pastissos de dins del forn al muntacàrregues, descarrega els barrils de cervesa, les capses de mistela de la furgoneta (Vanette) al local de la majoralia, porta el motoserra a la pallissa de X, pugeu abadejo fregit cap al pinar, una bóta de vi a l’esquena per a regar les goles seques, estos conills van al parador de festes i sobretot carregar malea dalt d’un remolc als confins del terme de Vilafranca (quin plaer per a la vista!). Una altra gran part del temps ens l’hem passada escurant recipients, en el meu cas sobretot calderes de coure amb confitura enganxada per les revores d’un recipients que se n’han vist moltes i paelles, primer escura-la per poder fregir abadejo i escura-la després per poder fer l’arròs deliciós del diumenge. Passada la festa sé que els companys majorals volien passar-se un cap de setmana tranquil sense històries, però a mi em va arribar una invitació d’eixes difícils de rebutjar, ajudar a unes mudances d’un apartament a una casa adossada. Així he continuat en la dinàmica del moviment, canviant la Vanette per un camió de lloguer i els productes agrícoles i de regust rural per capses i capses de llibres i còmics i vaixella mexicana. A més se’m va ocòrrer oferir-me per fer una paella per agarrar forces i ara, mentre escric  estes línies, hi ha un paelló que m’espera.

Read Full Post »

Visca!

Ja quasi s’ha acabat Sant Antoni, o almenys per a mi. Ara ja hem conegut l’altra cara d’esta meravellosa festa que sempre la veies de fora sense preguntar-te qui havia fregit l’abadejo i escurat les paelles on es fregia. Hi ha alguns companys de la majoralia que han avorrit els pastissos de confitura de carabassa, que evitaran l’abadejo uns dies i que aparcaran la jota at eternum. Jo, serà per estar encara amb la sobredosi de la festa, quan tanco els ulls veig dotzenes de pastissos a ritme de jota.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »