El gran èxit de l’internacional papanates

A la plaça de bous d’esta imatge s’hi van fer moltes corregudes en territori català. A partir de l’u de gener de 2012 açò ja no serà possible.

Un programa de TV3 de fa un parell d’anys consistia a tancar dos famílies de ciutat en un mas perdut d’Osona i fer-los viure en les mateixes condicions que fa cent anys. Un dels màxims drames del concurs era quan havien de matar un pollastre però de tant maldestres (puc dir inútils?) que eren se’ls va morir una ovella. Doncs bé, eixe seria un retrat de la societat moderna, catalana, espanyola i conxinxinera, volem el màxim confort que ens aporta la tecnologia però que ens vingue tot fet i sobretot sense tacar-nos de sang, la mort és molt lletja, fins i tot la d’un conill.D’esta manera, poquet a poquet, estem covant una generació que ha humanitzat tant l’animal que arribem a l’absurd absolut. M’horroritza pensar que les facultats de veterinària estan plenes de gent que hi van pensant-se que es passaran la seua vida operant de cataractes a iguanes i que a sobre es pensaran que estan fent un bé a l’humanitat. Doncs bé en un acte més dins d’esta dinàmica animalista, mesclada amb la lluita actual per desmarcar-se paranoïcament de qualsevol  signe d’espanyolitat, s’han prohibit les corregudes a la comunitat autònoma catalana (cal no oblidar que Ceret és una ciutat ben catalana i taurina). Més que el fet en sí mateix, a Catalunya la festa  formal estava ferida de mort, el que em fa por és que ara el lobby animalista comence a portar este debat a la resta de parlaments i qui sap  si ens acabaran prohibint  la llonganissa. El futur estat català no es fonamenta en els principis de respecte ni d’obertura que voldria, sinó en els postulats d’una colla de friquis afiliats de la Internacional Papanates que diu Quim Monzó. Avui m’han declarat il.legal a una terra que és meua. Sort que no m’ha enganxat a Barcelona però Orléans té avui un regustet d’exili.

Si se’m permet l’ironia i l’agranar cap a casa, potser a partir d’ara les places de bous que estan prop de Catalunya (Vinaròs, Castelló, Vilafranca?) programaran corregudes de qualitat per que vinguen catalans d’estranquis com els seus pares anaven a vore porno a Perpinyà. Sí, ho heu notat, anem enrere.

Read Full Post »

No és temps per anar al super

Increïble imatge de Shadowjumper.

Estic que no dono crèdit a la notícia, els presumptes cinc etarres identificats en una càmera de vigilància d’un Carrefour de la vora de París no eren etarres sinó uns bombers catalans que estaven de vacances per anar a escalar, suposo que a la coneguda zona de Fontainebleau. Un policia jubilat va veure’ls i li van semblar sospitosos, cinc hómens jóvens parlant en llengua llatina estranya, ben fàcil, etarres. Tot plegat és un cúmul de despropòsits, dimecres el primer ministre anunciava la mort d’un policia que estava en coma fruit d’una altra història quan en realitat havia eixit del coma i avui el vídeo dels bombers catalans. A pocs dies de la segona volta de les eleccions regionals, amb el front nacional als talons i amb la qüestió de la seguretat al centre del debat, perquè ells – la dreta i l’extrema dreta – han volgut, es pot dir que el tir els ha eixit per la culata. Que no ens emboliquen més amb la seguretat, la preocupació dels francesos és tindre una faena, un sou i unes vacances. I si ens podem evitar viure en un Big Brother permanent encara millor.

Fa quinze dies va vindre un amic de l’època d’estudiant a Barcelona a veure’ns a un amic que està a París i a mi. Vam anar a Versalles, els castells del Loire, vam posar gasolina en un hipermercat i fins i tot vam entrar a alguna tenda. Devem estar enregistrats a unes quantes càmeres de seguretat, més quan Orléans està a la punta d’estes històries. Hagués bastat que un policia jubilat amb l’orella tova, però no prou per distingir entre el nostre català meridional i el basc o el castellà tònic dels bascos, s’hagués xivat als vells col·legues i el nostre vídeo aparegués a tots els mitjans, i tots buscant-nos per voler refer un comando.

Read Full Post »

Bous, toros i braus

El mestre. Fotografia de Catalan bulls.

Divendres es va acceptar a tràmit la ILP de la plataforma Prou per prohibir les corregudes de bous a Catalunya. Cap sorpresa, ara vindrà un nou dia amb la votació per prohibir-les o no. Divendres la blogosfera n’anava plena, amb opinions d’un costat i de l’altre. Avui, al tren, he anat cavil·lant el post i no sé si cabrà tot: s’intentarà.

La setmana passada va aparèixer un manifest signat per personalitats de Catalunya en català en favor dels bous, de tots els colors i amb més d’un d’eixos dels que no ho esperes (un actor de Nissaga de poder a favor dels bous!). Crec que ha estat dels actes més aconseguits de la plataforma a favor dels bous, de la resta, malauradament, no puc dir el mateix. El moviment pro-taurí ha estat massa dependent de la corda dels Ciudadanos i el PP, que en el cas català és com portar una pedra a la sabata, una nosa, un destorb. No s’ha gosat fer una web a favor de la tauromàquia amb un punt cat com una casa, com si per salvar els bous no ens haguéssem d’enfadar amb l’Abc.  Si les webs tenen coses en català obliden les dos esses  sistemàticament i si te descuides estan fetes amb traductor automàtic. El súmmum és fer les conferències taurines a la casa de Madrid a Barcelona, que deu ser com l’ambaixada americana a Caracas. No s’ha demostrat que agradar els bous va més enllà d’un color polític i que forma part de la pròpia intimitat de cadascú, no s’ha buscat, o no s’ha aconseguit, o no s’ha volgut, buscar un tauròfil de cada partit i posar sobre la taula que realment, la llibertat de vot l’haurien de seguir tots els partits.

Les coses pinten bastos i els animalistes sembla que podran prohibir les corregudes de bous en nom del tracte i el sentiment dels animals. Els bous, com una simple punta d’iceberg. Exagerant, si la proposta tira avant, conseqüentment i seguint l’aritmètica electoral, en nom del sentiments dels animals, la majoria de catalans hauria de ser vegetarià o menjar només carn d’animals que hagen viscut lliures i en pau i mort dignament. Però tots sabem que l’endemà de la suposada prohibició un becari de la facultat de biologia arribarà en retard a la faena per culpa dels caòtics trens de rodalies i es passarà el dia injectant un nou medicament a unes ratetes i després anotarà quantes es moren i quantes no. Eixa mateixa nit un grup d’amics anirà a sopar sushi a un japonès, a eixos restaurants on el maitre maneja a vistes de tots un gran ganivet per tallar la tonyina, i després es faran unes copes de garrafó en un bar modern, per acabar cantant el Rosa d’Abril ebris a meitat carrer. I quan algú fart de soroll els tirarà un ou de gallina per la finestra decidiran fer-se un shawarma a Marià Cubí, que ja se sap que fer-se un shawarma amb tu és el millor que hi ha. El mateix dia a la plaça de Vic continuarà fent pudor dels purins i un col·lega davant el seu ordinador cridarà: merda el pou està contaminat de nitrats! Però Catalunya serà un país (lliure) de corregudes. El que no ens treuran mai serà el saber que alguna de les pàgines de la història de la tauromàquia s’ha escrit a Barcelona.

Read Full Post »

Interdit interdire

Prohibit, de Mikel Agirregabiria.

Una vegada li vaig llegir en una entrevista a Manolo Molés, periodista taurí de les Alqueries, que quan gent de Madrid, Andalusia o Salamanca li preguntaven que com era que algú de Castelló tingués tanta afició al bou fins al punt de ser el periodista referència, ell responia que precisament per ser d’esta terra, que en pocs altres llocs un viu tant al dia a dia els bous, al carrer, al barri, a la ramaderia a la vora de la carretera que no és de cap senyorito sinó del tio Vicent. A mi en certa manera em va passar igual, la màgia del bou viscuda amb tanta proximitat em va captivar de menut i no m’ha abandonat. Esta passió de vegades la he duta amagada, si tinc esta afició no és per haver viscut a Móra d’Ebre o haver estudiat a Barcelona, als dos llocs contaria en els dits de les mans els que els agraden els bous. Les conversacions més llargues de bous que he tingut en territori català les he tingut amb un amic de Segorbe, un cas igual al meu. Cap company de la universitat havia vist un bou de veritat de no ser que hagués tingut l’única experiència taurina acceptada: San Fermin. Per tant, els joves catalans de pura cepa que no tinguen una cosina a Puçol, un avi a Tolosa, una tia a Pozoblanco o un padrastre de Mora de Rubielos no sé com s’aficionaran mai als bous si ningú els motivarà a anar un dia a la Monumental. De la Barcelona de les tres places de bous i que rebentava amb Chamaco als anys 50 fins la Barcelona estampa del menjaflorisme i l’ecologisme mal entès d’ara ha hagut tota una generació que ha deixat d’anar als bous. Tanmateix hi ha una afició, que durant l’any no els trobes, que no xarren de bous al metro de Barcelona, que semblen uns catalans més, dels que mengen totes les pastes que el calendari diu que s’han de menjar, que un dia van a la Monumental, quan la ocasió s’ho mereix. No sé quants en són, no sé a qui voten però estic segur que no és un club de fans de Vidal-Quadras, sé que existixen, tampoc són qualsevol, hi ha gent de pes. Si un dia se’ls prohibix anar als bous hauran de fer com sons pares quan anaven a Perpinyà a vore Ultimo tango en Paris i aniran a Ceret o a Vinaròs. I de fet Ultimo tango en Paris mai l’hauria comprat un dia al FNAC de rebaixes de no ser per estes històries que he escoltat dels viatges amb 600 fins a Perpinyà. M’explico?

Read Full Post »

Tags contradictoris

Hi ha estones i estones. Hores tèbies com un electrodomèstic funcionant, hores fredotes com una tronada al cap. Hi ha minuts per a la velocitat, altres per a la poesia incomprensible en idioma aliè i hi ha uns segons, un grapat amb tot el que cap a les mans, per a allò inclassificable, per trencar els esquemes. No hi ha baròmetre per predir els vaivens, ni cap ciclista per seguir-me tota l’etapa, perquè no podria amb el meu ritme canviant. En l’època 2.0 què vivim, el millor que pot fer un (o si més no el més punki) és respondre a molts tags diferents, i si són contradictoris entre ells millor.

La culpa d’este post ràpid i a deshora:

Read Full Post »

Patum!

Arribo a Berga amb l’Alsina Graells en una gran plaça costa amunt. Si no fos perquè sé que és dissabte de Patum i que allò és Berga, quan vaig arribar el que es veia per allà no corresponia pas a una ciutat en festa grossa. Ni els carrers bruts plens de gots pel terra i amb olor de pixat, ni un borratxo local fent agonia sota un arbre del passeig. La gent comprava a les tendes, amb el Regió 7 sota el braç, com si res. Els indicis de festa només eren en una placeta una ballada de sardanes, banderes als balcons i unes barreres que protegien alguns aparadors (a  quina hora solten el bou?). Però passen uns minuts de les set de la vesprada i la plaça Sant Pere s’omple de gent que ix com rovellons, de no se sap on. Es fan les 19:30, sona la campana de l’església i aleshores comprens la dimensió de la festa, de les ganes que li posen els berguedans a cada volta de la guita.

Fotografia de la Guita, de QuiToxic.

Read Full Post »