Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘coses’

Potser avui em vindria de gust parlar del personatge que feia cua darrere meu al Caprabo, que cantava a viva veu el hip hop que escoltava per l’iPod i que s’ha passat una bona estona de cua per comprar alcohol de cremar. O potser parlaria del bon disc de 121dB, que passa un poc desapercebut entre els mitjans del nord (els del sud, excepte els coneguts, ja es dóna per suposat), potser perquè del sud només poden vindre dolçaines a ritmes frenètics, que ajuda a mantindre allò de que el Pais Valencià és simplement una cosa exòtica. Potser parlaria de la fuga radioactiva a Ascó i de la tranquil·litat naïf de no saber-ho tot. No se m’escaparia citar eIs parisins i la seua rebuda a la flama olímpica. I diràs que els fets em precipitarien a escriure unes ratlles sobre l’aigua, de la crisi oberta, del que en diuen uns i uns altres. Però coses que voldria dir ja les ha dit Pedro Arrojo i altres potser serien políticament incorrectes. Només dir una cosa, el messies de la nova cultura de l’aigua encara l’espero i si anés a l’Expo de Saragossa s’autolapidaria de saber els plans del govern d’Iglesias als Monegros. Bona nit, anem a vore l’especial orgasme a TV3. Potser sí que això és de les poques coses que en Convergència no passava.

Fotografia d’aigua de colors d’Alfanhui.

Anuncis

Read Full Post »

La seua cantonada

Ella ix de casa, uns cent metres per la vorera del costat Llobregat i ja es troba la parada de metro. Du a la mà una bossa de boutique, de paper plastificat i anses de cordill, amb la vestimenta de treball, escassa. Deu minuts de metro i es plantarà al Camp Nou a vora les vuit de la vesprada, l’hora de començar a treballar. Al metro es pot asseure al costat d’una estudiant que treu de la motxilla un diari gratuït i repasa les notícies del cor, què ha fet ara la Bruni? Al costat dos llimpiadores sudamericanes comenten si n’arriba a ser de malcriat el xiquet de la casa on treballa la més alta, que està de peu i s’aguanta en una barra. Parada Collblanc, un carrer ample en direcció muntanya i ja estarà al seu lloc faena. Entre el Miniestadi i el Palau es creua amb xic amb ulleres que parla per telefon en francès. Només li cal passar un pas zebra, protegit per un semàfor que parpelleja perpètuament àmbar i endinsar-se en un carrer enfosquit pels arbres alts i amb uns fanals febles, envoltat de laboratoris de la universitat. Allà, al costat del Ford Fiesta d’un biòleg que s’ha d’estar fins a les tantes perquè si no se li moriran els bacteris claus en el seu doctorat hi ha la furgoneta de l’amo. Es canvia, es maquilla i aguanta els seus crits. Camina fins a Industrials amb cantonada Química, la seua cantonada.

Read Full Post »