Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2008

Temor

Una de les coses més impactants d’una estació de tren de Paris, i que més les diferencia amb les de la campagne, és la presència militar. Per seguretat diuen, per evitar-nos que un boig face bogeries. Però que voleu que us diga, quan les metralletes i armes més espectaculars que mai he vist han estat en una estació de tren d’un país suposadament en pau és que hay algo aqui que va mal que deien els Kortatu. Sempre he passat  davant d’ells mirant-los de reüll i accelerant el pas, em fa temor tindre una metralleta a la vora. Després del que ha passat este cap de setmana a Carcassona encara més.

Imatge de les escales que van de la Gare du Nord a la Garde l’Est. Molt més agradable imaginar-se Amélie corrent per eixes escales que un soldat. Per a gustos colors. De Hylaride.

Read Full Post »

De l’estada a les festes de Ciutadella en vaig fer una crònica sent conscient que se m’escapaven molts detalls. No obstant n’hi havia un que mereix una entrada i que enllaça amb un fet que vaig comentar ací fa uns dies: la identitat vilafranquina. Em trobava en ple jaleo a la plaça d’Es Born de Ciutadella, amb cavalls a dreta i esquerra, quan em noto un colp a l’esquena sobre la meua samarreta del Dia de les penyes de Vilafranca. Em giro i no reconec ningú. Segon colp, i la broma ja comença a ser pesada, que vinc de la platja. Em torno a girar i aleshores dos xiques em pregunten si sóc de Vilafranca. Mmmmm, sí però no de la mateixa crec. Eren de la Vilafranca de Mallorca (dita de Bonany) i vaig fer-los saber que al País Valencià  també n’hi ha una. Ens acomiadem amb un visca Vilafranca festiu i tan contents/es. La festa prossegueix i en una altra plaça un xic em ve i em pregunta si era de Vilafranca (del Penedés), tot estranyat per no conèixer la samarreta. Sí, però no la mateixa. Ell en canvi sí que sabia de la nostra existència. Novament ens dediquem uns visques. Només hagués faltat trobar un o una de Vilafranca de Conflent i hauríem fet un encontre entre les vilafranques dels Països Catalans, en el sentit més pur per a mi de PPCC, els punts de convergència entre illencs, valencians i catalans. Sense deixar encara el tema del poble i la seua identitat, acabo de vore el cartell del XXX Aplec dels Ports a Villores i hi ha un error d’eixos garrafals: en un mapa de la comarca Vilafranca no ix, quan a Vilafranca se n’han fet tres i entre els greuges que es solen recollir al Aplec sempre hi ha el de fer de Vilafranca un poble dels Ports i no del Alt Maestrat.

Canviant de tema, via Marina de “Que divertit lo que escric quan estic avorrit” m’arriba un premi Pedraforca de blogs. Gràcies, són coses que donen ganes per passar més estones escrivint. Les normes del premi són les següents:

-S’atorgarà a blocs escrits en Català, que a opinió del que l’atorgui sigui un bloc de qualitat, pels seus continguts, tant literaris, personals o d’entreteniment.
-Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
-La imatge del premi si és possible es penjarà al bloc.
Els meus premis van per a alguns dels blogs que més m’agraden, procurant que als que ja els he vist alguna volta premi no repetisquen.

Read Full Post »

Arribem a Ciutadella de Menorca i el que més movia la gent el dissabte de nit era anar a veure es be: una muntonada de gent veient un marrà exposat en un cotxera de Ciutadella. No vaig entendre res, però palpava la emoció de la gent. L’endemà, abans d’una dosi de platja, llegint el programa de les festes de Sant Joan de Ciutadella no entenia massa cosa, molts actes vestits amb noms incomprensibles per forans. De vesprada, vam veure com un jove del poble passejava a muscles, descalç i amb una pell de corder es be, seguit d’una massa no despreciable de gent, que l’acompanyava pels carrers del centre, on pujava a casa de certes persones. Ens vam allunyar i vam anar al molí de vent a fer un gotet i ens vam trobar el terra ple de closca d’avellana. Feia una estona s’hi havia lliurat una gran batalla d’avellanes, degeneració d’una tradició que consistia a tirar dolços a les xiques i ara permet tirar closca d’avellana per l’escot i pel cul de les xiques. Un cop tot calmat, des del centre de la ciutat venia una cridòria que acompanyava en Borja, el portador del be que feia hores i hores que el portava a muscles. Vam seguir-lo a la velocitat vertiginosa a la que anava, protegit per policies locals que deixen beure pomada al carrer però no destorbar el pas del be. Veient tot el poble animant aquell xic durant tota aquella avinguda de paviment hostil per a un peu descalç amb un marrà a sobre i amb la cara de Borja un cop arribat al destí final, vaig comprendre que allà hi havia moltes coses que se m’escapaven i que només els ciutadellencs poden sentir. Però jo no ho vaig viure com una simple tradició peculiar, em va arribar ben endins eixe passeig acompanyat la comitiva, és molt gran poder trobar encara avui coses tant fastuoses sense un sentit aparent. Després, durant la resta de festes de Sant Joan, he tornat a sentir eixa sensació de que si jo fora d’allà tindria la pell de gallina.

Read Full Post »

Se l’han engolit

Les muntanyes dels Alps se l’han engolit. Prop de sa casa, de la vella Massilia, la ciutat de l’OM, el pastís i l’accent marsellès que deixava anar en l’intimitat. Li ha passat a ell precisament, que d’aventures no n’havia tingut poques, perquè recòrrer bona part de l’Àfrica francòfona amb aquella furgoneta deuria ser tota una aventura. Parlava de l’Àfrica amb passió i en ressentiment a la vegada. Un “poc” a l’esquerra, com tots. Pacient, sempre envoltat de gent de a veure qui la feia més grossa. Com si fos un poble, pocs els cridaven pel seu nom, sinó Pollack, per eixes estranyes raons que es tenen a l’hora de batejar. Ens vam vore per última volta en aquella nit a Nancy on els camins divergien, però tots sabíem que allò era un simple à bientôt. Doncs ho continuarà sent, malgrat que a les muntanyes no els hi agrade.

Serralada de l’Atlas al Marroc. De tonycity.

Read Full Post »

Indefinits

Això era un poble ple d’indefinicions. La localització  prop d’una frontera de vell regne i de llengua ja no l’ajuda per definir-se, com tampoc l’esdevenir del regne en qüestió, perdut en noms més o menys ambiciosos. No caldria parlar ja de la indefinició de la bandera del regne vingut a menys, que d’acord, és un drap, però amb cert valor. Immersos en la dinàmica de la indefinició, el poble no tenia una comarca clara. La comarca històrica, la capital de la qual es va independitzar, de vegades l’agafa i de vegades no. Se li assigna una altra comarca i així ho reconeixen molts. A més el poble és el nucli d’una comarca alternativa que agafa trossos d’una, de l’altra i de regne enllà. Per embolicar-ho més, el nom i el cognom. Al nom, quan parlem entre nosaltres, se’ns escapa una ll pròpia de la llengua del regne veí. Quan apareix a la columna de la dreta d’un blog és amb una sola l. El cognom més conegut ja ve de lluny, amb el nom d’un home que li van fer una peli a Peníscola. Tal home poc té a veure amb el poble però. Després, molt pocs (potser només Tomàs Molina) li donen un altre cognom, que no és ni menys ni més que la comarca assignada. Impossible identificar-se pel món d’esta manera. Un tret diferencial, orgull de la gent del poble, podria ser una dansa anomenada ball pla. Nova desgràcia: Google ens ensenya com un poble de mateix nom situat uns quants quilòmetres al nord ballen també un ball pla.

Read Full Post »

El túnel del Coll d’Ares, segons ja ha eixit a la premsa, serà de 3 Km amb un pendent del 3% i amb tres carrils, triple 3. No s’allunya massa del que vaig dir al desembre, però no em quadra. No em quadra si mirem els túnels de carretera que hi ha d’eixe ordre a l’estat espanyol. Ací hi ha la llista dels túnels més llargs de l’estat, a gener de 2008. He agarrat els que estan més o menys en el mateix ordre de magnitud, per a que vegeu on estan i on porten. Per sobre de 3000 m hi ha el túnel d’Isuskitza (3377 m) que està a l’autovia que comunica Vitòria-Gasteiz amb Donostia. Després el de Guadarrama (3345 m), que va de Madrid a Segòvia. El de Bielsa (3070 m) passa per sota dels Pirineus d’Aragó a França en una zona on no hi ha cap altre pas. El de Sòller (3023 m) a banda de ser un dels casos de corrupció més grans de les illes és un túnel que comunica Palma amb Sòller per evitar la tortuositat de la serra de Tramuntana. El de Rañadoiro (3000 m), que està en construcció, està contemplat dins l’autovia que anirà d’Astúries fins Ponferrada. El túnel de Belate (2968 m) posa en contacte Pamplona amb la vall del Baztan i el País Basc francès tot evitant grans impactes visuals dels eixos viaris. El túnel de la Cumbre (2700 m), a l’illa de la Palma a les Canàries, travessa una serralada important per comunicar els dos extrems de l’illa. El de Louro (2650 m) serà per a una autovia entre Vigo i O Porriño. De la mateixa web, i si ho he entés bé, diu que en tot el País Valencià només hi ha 6 km de túnels en carretera nacional, suposant per tant que no inclou autopistes. He mirat també els túnels de carretera llargs que hi ha a França, i els que he vist del mateix ordre de magnitud del que es preveu a Ares són per salvar ports insalvables (a no ser que sigues Indurain) o per comunicar ciutats com Lió amb d’altres ciutats. Què vull dir amb tot açò? Doncs que el coll d’Ares Indurain se’l faria en dos bufits i que per molt mal que ens sàpiga, Vilafranca no té ni l’atractiu turístic de Sòller, ni els habitants de Vigo ni les festes de Pamplona. Una inversió aixina només per intentar guanyar l’últim reducte que resistix al invasor?

Imatge del voltant al túnel de Bielsa, de Cris García.

Read Full Post »

No parem

Costa escriure, ni que sigue una línia. Però em ve el seu to de veu dient-me que no parem.

Read Full Post »

Older Posts »