U
na de les coses més impactants d’una estació de tren de Paris, i que més les diferencia amb les de la campagne, és la presència militar. Per seguretat diuen, per evitar-nos que un boig face bogeries. Però que voleu que us diga, quan les metralletes i armes més espectaculars que mai he vist han estat en una estació de tren d’un país suposadament en pau és que hay algo aqui que va mal que deien els Kortatu. Sempre he passat davant d’ells mirant-los de reüll i accelerant el pas, em fa temor tindre una metralleta a la vora. Després del que ha passat este cap de setmana a Carcassona encara més.
Imatge de les escales que van de la Gare du Nord a la Garde l’Est. Molt més agradable imaginar-se Amélie corrent per eixes escales que un soldat. Per a gustos colors. De Hylaride.
Arribem a Ciutadella de Menorca i el que més movia la gent el dissabte de nit era anar a veure es be: una muntonada de gent veient un marrà exposat en un cotxera de Ciutadella. No vaig entendre res, però palpava la emoció de la gent. L’endemà, abans d’una dosi de platja, llegint el programa de les festes de Sant Joan de Ciutadella no entenia massa cosa, molts actes vestits amb noms incomprensibles per forans. De vesprada, vam veure com un jove del poble passejava a muscles, descalç i amb una pell de corder es be, seguit d’una massa no despreciable de gent, que l’acompanyava pels carrers del centre, on pujava a casa de certes persones. Ens vam allunyar i vam anar al molí de vent a fer un gotet i ens vam trobar el terra ple de closca d’avellana. Feia una estona s’hi havia lliurat una gran batalla d’avellanes, degeneració d’una tradició que consistia a tirar dolços a les xiques i ara permet tirar closca d’avellana per l’escot i pel cul de les xiques. Un cop tot calmat, des del centre de la ciutat venia una cridòria que acompanyava en Borja, el portador del be que feia hores i hores que el portava a muscles. Vam seguir-lo a la velocitat vertiginosa a la que anava, protegit per policies locals que deixen beure pomada al carrer però no destorbar el pas del be. Veient tot el poble animant aquell xic durant tota aquella avinguda de paviment hostil per a un peu descalç amb un marrà a sobre i amb la cara de Borja un cop arribat al destí final, vaig comprendre que allà hi havia moltes coses que se m’escapaven i que només els ciutadellencs poden sentir. Però jo no ho vaig viure com una simple tradició peculiar, em va arribar ben endins eixe passeig acompanyat la comitiva, és molt gran poder trobar encara avui coses tant fastuoses sense un sentit aparent. Després, durant la resta de festes de Sant Joan, he tornat a sentir eixa sensació de que si jo fora d’allà tindria la pell de gallina.
Les muntanyes dels Alps se l’han engolit. Prop de sa casa, de la vella Massilia, la ciutat de l’OM, el pastís i l’accent marsellès que deixava anar en l’intimitat. Li ha passat a ell precisament, que d’aventures no n’havia tingut poques, perquè recòrrer bona part de l’Àfrica francòfona amb aquella furgoneta deuria ser tota una aventura. Parlava de l’Àfrica amb passió i en ressentiment a la vegada. Un “poc” a l’esquerra, com tots. Pacient, sempre envoltat de gent de a veure qui la feia més grossa. Com si fos un poble, pocs els cridaven pel seu nom, sinó Pollack, per eixes estranyes raons que es tenen a l’hora de batejar. Ens vam vore per última volta en aquella nit a Nancy on els camins divergien, però tots sabíem que allò era un simple à bientôt. Doncs ho continuarà sent, malgrat que a les muntanyes no els hi agrade.
ersos en la dinàmica de la indefinició, el poble no tenia una comarca clara. La comarca històrica, la capital de la qual es va independitzar, de vegades l’agafa i de vegades no. Se li assigna una altra comarca i així ho reconeixen molts. A més el poble és el nucli d’una comarca alternativa que agafa trossos d’una, de l’altra i de regne enllà. Per embolicar-ho més, el nom i el cognom. Al nom, quan parlem entre nosaltres, se’ns escapa una ll pròpia de la llengua del regne veí. Quan apareix a la columna de la dreta d’un blog és amb una sola l. El cognom més conegut ja ve de lluny, amb el nom d’un home que li van fer una peli a Peníscola. Tal home poc té a veure amb el poble però. Després, molt pocs (potser només Tomàs Molina) li donen un altre cognom, que no és ni menys ni més que la comarca assignada. Impossible identificar-se pel món d’esta manera. Un tret diferencial, orgull de la gent del poble, podria ser una dansa anomenada ball pla. Nova desgràcia: Google ens ensenya com un poble de mateix nom situat uns quants quilòmetres al nord ballen també un 
els túnels més llargs de l’estat, a gener de 2008. He agarrat els que estan més o menys en el mateix ordre de magnitud, per a que vegeu on estan i on porten. Per sobre de 3000 m hi ha el túnel d’Isuskitza (3377 m) que està a l’autovia que comunica Vitòria-Gasteiz amb Donostia. Després el de Guadarrama (3345 m), que va de Madrid a Segòvia. El de Bielsa (3070 m) passa per sota dels Pirineus d’Aragó a França en una zona on no hi ha cap altre pas. El de Sòller (3023 m) a banda de ser un dels casos de corrupció més grans de les illes és un túnel que comunica Palma amb Sòller per evitar la tortuositat de la serra de Tramuntana. El de 
Amb congelador ben abastit de la carnisseria del poble – que a Barcelona a saber d’on ve la carn – més una bona reserva en llaunes de sardines i derivats i un pakistanès a baix de casa que no sabem d’on es proveix i que té igual de músties les tomates amb o sense Mercabarna, podem passar la crisis. Més que passar-la, estem com si no existís. Als menjadors universitaris encara els queden eixes maçanes atemporals que sempre es troben llocs aixina, que no vull saber d’on ixen, visc més tranquil en la ignorància. El transport el faig amb bicing, que dóna igual de problemes amb o sense crisis. Malgrat tot, amb esta història li comencem a veure les orelles al llop.
Hola, sóc una figureta d’un banderillero de plàstic. Vaig nàixer a Xina sense saber què era, ni quin era el meu ofici ni la meua funció al món, això del banderillero m’ho han explicat després. Un cop assecada la pintura d’uns pals que aguanto amb les mans vaig pujar en un vaixell que traslladava milers de camarades plàstics fins Europa, tots dins un container. Un bon amic, un porc de plàstic, el van enviar a Anglaterra, a mi a Barcelona. En un gran magatzem ple de camarades de carn i també de plàstic m’assignaren un destí: una tenda xinesa com jo, al barri de Sants, Barcelona. Des d’ací us parlo, a la mateixa estanteria tinc com companys i companyes més figuretes de plàstic: bous, toreros, futbolistes i ossets de color marró. Jo estava en segona fila, fins que un banderillero de davant meu se l’ha endut una dona esta mateixa setmana. Tenim poca demanda nosaltres. Dalt nostre en canvi hi ha unes camarades, de plàstic endurit també, que representen una dona amb poca roba i molta mamella. No hi ha setmana que no n’hi hage una que se’n va per sempre. Amb la resta de material del magatzem tinc poc contacte, tot i que tots comuniquem en mandarí. La vida dins este local fosc en un carrer fosc és trista. Ens entra la llum a partir de les nou del matí i és aleshores que l’ama encén la música estrident, que ho és fins i tot per a mi, pobre banderillero de plàstic. Allà a la vora de les deu entren unes dones cridaneres, ho regiren tot i agafen poc. L’ama els diu adéu amagada darrere una tauleta i envoltada de més camarades plàstics. A les dotze ve l’home de l’ama, es fuma un cigarret a la porta i normalment ens porten més camarades. A la vesprada l’ama està amb un xiquet, quan este ix d’escola. Quan ja és fosc l’ama tanca i ens deixa sols tota la nit, és el millor moment de la meua existència. Estem en silenci. Obro la porta als somnis. M’imagino en una estanteria assolejada d’una casa com la que té dibuixada la guardiola que està just davant meu. Viuria amb més camarades. Jo aguantaria un llibre. Mai hi hauria companys que se’n van, sempre n’arribarien de nous. Crec que pels que som de plàstic això és l’èxit màxim en l’existència.
Ha començat l’Eurocopa de Suïssa i Àustria, és a dir, una competició futbolística amb resum de gols a ritme latino, ni que sigue d’un partit entre txecs i suecs. Són dies per a veure el futbol sense cap pressió, ben instal·lat al sofà, amb l’espectacle de la crème europea davant nostre, sense patir perquè no m’hi jugo res, ni tan sols pot haver una actuació tan bona d’un jugador del meu equip que després vingue un club més ric i se l’endugue. Ni això. El veí de davant del pis, un poc malalt, celebrarà els gols del seu equip amb sorollam i ens ensenyarà una bandera inconstitucional del seu país. Riurem. Com és impossible ser neutral, somriuré amb les alegries de l’equip del país de la C, amb un pollastre constitucional inclòs.
el cadafal 
