Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2010

El carrer, escola d’afició. “Cuchillo”, l’heroi a emular pels xiquets quan juguen a bous.

Ja fa temps que l’ecologisme mal entès, els hyppis 2.0 i el lobby vegeto-progre ens ataca per tots els costats als tauròfils. Res de nou sobre la capa de la terra. La novetat és que ara li he llegit al blocaire i eurodiputat de Iniciativa Raül Romeva, que per moltes raons es mereix el meu més gran respecte, ha demanat a la comissió europea la prohibició de les retransmissions taurines per televisió en horari infantil!

Moltes idees, potser desordenades, em vénen al cap al llegir-ho. La primera, i evident, és que durant les vesprades, en ple horari infantil, es pot veure com el pare confessa que enganya la seua dona des de fa cinc anys, el xic que es confessa homosexual i sa mare el fa fora de casa, el travesti que ensenya en directe els poders de la cirurgia, la xica que es mostra insatisfeta pels atributs del seu mascle, la famosa cocaïnòmana que s’atrevix a parlar de la crisi i altres belleses del món humà. El senyor Romeva estaria d’acord en que això és una barbaritat i precisament ocupa gran part de l’horari infantil de moltes cadenes i tots els dies. De bous, en obert, només se’n deuen fer per Canal 9 i ben de tant en tant. Si es mostra tant sensibilitzat pels continguts que veuen a la gran pantalla els xiquets per què no ataca els programes del cor o als dibuixos animats de caire violent? No, l’objectiu és atacar els bous en el nom de la defensa dels animals, un rival més dèbil.

Segona, quan era menut, a la tele es retransmetien moltes més corregudes, ara tot és absorbit pel Plus, el que fa que pràcticament els bous es vegen només als bars, llocs que no són concorreguts pels sagals. No hauria d’inquietar-lo tant això al senyor Romeva. O el que l’inquieta és que els encierros de Pamplona siguen líders d’audiència per un horari estrany com les 8 del matí any rere any?

Les primeres vegades que vaig anar als bous a la plaça deuria tindre quatre o cinc anys, però abans ja havia vist uns quants bous de carrer i més que en volia veure però mons pares me feien anar a dormir prompte. Per cert, els mateixos pares que em tiraven a la brossa les pistoletes dels playmobils, i poca falta que en feien, que només volia les vaques del Far West i ja imagineu per a què. Des d’aleshores no he parat en l’afició al bou i això no m’ha impedit per exemple anar a manifestacions del mateix costat de la pancarta que el senyor Romeva. Però, què li passa a un xiquet per anar als bous? Senzillament que té més possibilitats que li agraden després i li passe com a mi, que no es desenganxe. Ni serà delinqüent, ni narcotraficant, ni més de dretes, ni un contaminador compulsiu, ni un especulador ni un assassí en sèrie per haver anat als bous de menut.

A mi el que em preocupa de tot plegat és que hi hage pares que “eduquen” els fills ocultant-los la sang, que hi hage una generació futura que desconegue com es mata un pollastre o un conill. Abans els sagals jugaven a futbol en les vesprades de matança amb les panxes del bacó unflades. Ara seria una activitat fora d’horari infantil. Continuem avançant.

Anuncis

Read Full Post »

Vista de Laval, la germana de Gandia. De François.

Deuria haver una època, fa uns vint anys, que els municipis de l’estat espanyol volien afirmar la seua europeïtat i miraven al nord buscant un germà, un altre poble o ciutat amb qui agermanar-se. No sabem ben bé de què va exactament un agermanament tret d’una bona excusa per a les respectives corporacions municipals de gaudir d’unes bones vacances i unes exquisides mostres de les respectives cuines locals. Fruit d’eixa falera agermanadora i europeista viatjant per França em trobo molts pobles i ciutats valencians i catalans agermanats amb municipis francesos. En canvi molts menys pobles castellans o d’altres comunitats, potser perquè eren més euroescèptics?. He seleccionat tres dels municipis que més conec i que veges tu estan aparellats amb municipis ben propers. Però per què? I què es fa?

Per exemple Orléans està agermanada amb Tarragona, bella casualitat per ser un nascut a Tarragona. Tot ve d’una professora de l’univeristat d’Orléans, Ana Dols, que va organitzar molts intercanvis d’estudiants entre les dos ciutats als anys setanta. I ara què es fa? Pel que he vist intercanvis culturals, per exemple va haver un esbart dansaire de Tarragona a les festes de Joana d’Arc fa dos anys!

Eixint d’Orléans està Saint Jean la Ruelle, agermanada amb Amposta. Està clar que un nexe és el riu, l’Ebre i el Loira, dos pobles lligats a un riu. L’associació encarregada de l’agermanament a Saint Jean hi organitza cursos de castellà (els ensenyaran xeic mano?), alumnes de l’IES Montsià hi han actuat i el club de roller va organitzar (o organitza encara) un raid entre les dos localitats, 1200 quilòmetres en patins en línia! Amposta té una plaça dedicada al seu germà i en un fotolog un estudiant recorda aquell viatge a Saint Jean de quan eren estudiants i tot era més tranquil.

La C. viu prop de Laval, agermanada de Gandia. Al web del ajuntament de Laval diuen que l’agermanament és per promoure intercanvis escolars, esportius i lingüístics, però a Laval encara no hi he trobat ningù que em face eixes o que semblen a tant de la Safor. En este cas van ser uns ciclistes francesos els que se’n van anar fins a Gandia en vuit etapes. De totes formes, segons sembla l’agermanament està un poc mort segons esta notìcia i segons esta des de Laval estan a la caça i captura de gent motivada per dinamitzar l’intercanvi. Cerquen tous les aficionados de la péninsule ibérique (sic). Pel costat de Gandia pràcticament només he trobat que el grup de danses Rois de Corella va actuar-hi i poca cosa més a part un carrer.

En fi, que estos agermanaments sembla ser que es limiten a enviar els estudiants de viatge de fi de curs, i el record que uns guardaran del germà serà aquell petó al autocar, aquella cervesa d’estrangis en una terrassa, aquell equip d’handbol tan roin. Potser m’enganyo, però estos agermanaments, nascuts de l’eufòria europea, estan en crisis. Simptomàtic?

Read Full Post »

Estiu

Les menorquines al Carib, darrera experiència estiuenca.

Avui he pujat al cotxe i el seient me cremava les natges, mentre intentava refredar allò com fos possible conduïa amb els dits. Tots ho hem fet. Ara estic en pantalons curts i ja és tard. No sé quant durarà, però sí que se l’ha esperat durant molt de temps després d’un hivern llarg, l’estiu arriba. I amb l’estiu, els gelats, les menorquines i les cançons de la Gossa Sorda en bucle. Avui els de Pego han tret L’últim heretge, nou disc. Me l’he escoltat un poc per damunt, buscant-hi òbviament la cançó que acompanyarà els gelats i les menorquines del 2010. I xa, no l’he trobat, o potser sí, però no n’estic segur, i em pregunto si sóc jo que ha canviat o són ells que s’han deixat anar. Si alguna cançó s’hi aproxima és esta, Falsos i absurds, molt estil Fabulosos Cadillacs.

Per cert, què gran, el dia que treuen el disc ja està a spofity.

Read Full Post »

Quedarà diluït pel final de lliga, la victòria del Barcelona i el fracàs blanc, però als del Athletic la notícia és que Joseba Etxeberria “el gallo” s’ha retirat com a jugador, amb una bonica victòria dissabte a San Mamés.

Que es retire Joseba significa que es retira l’últim jugador que quedava a la plantilla d’aquell Athletic de quan era adolescent, i com tots tenim l’equip de la nostra adolescència mitificat el fet és marcant. Jo era jove i en cap moment se’m va passar pel cap ser futbolista, però això no treu que vèiem als futbolistes del nostre equip com referents, com persones majors, peluts (al Athletic hi abundaven) i amb caràcter als que emulàvem, precisament de l’època del gran Luis Fernandez encara guardo el costum d’anar sempre arremangat quan porto camises de màniga llarga, vici que ja mai més podré treure’m del damunt. I poc a poc vam vore com els nostres referents al pati de l’institut penjaven les botes, després els de la nostra quinta debutaven en el primer equip i arriba el dia que un equip com l’Athletic es sustenta en jugadors de la meua quinta (cas de Llorente o Toquero) i de més jóvens. Amb actes d’emoció col·lectiva com els d’ahir i amb reportatges com el que li han fet a ETB, ens adonem que el pas del temps d’ells, esportistes exposats als ulls de tothom, també és el nostre pas del temps,  per als que hem estat de l’altre costat de la grada o de la pantalla, patint, patint molt, però amb algunes alegries que no canviaríem per res.

Read Full Post »

Les Aubrais – Orléans, de diaryof70stenns.

Com cada matí llig el mail que ens envia la bona gent de rodamots. Avui la paraula tenia el seu aquell, engavanyament, que vol dir:

Acció d’engavanyar; l’efecte. Engavanyar és ‘impedir una peça de roba els moviments naturals del cos’.

I després venia, com sempre, el millor, la cita d’un text, en este cas de Pla (“El viatge”, Destino 1967):

“El viatge a París, essent una mica llarg, implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren. No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients.”

Les Aubrays -bé, les Aubrais de fet- és l’estació de facto d’Orléans, la del centre de la ciutat és un cul de sac i molts trens només es paren a les Aubrais, havent-hi un enllaç amb trenet entre les dos. Conec perfectament de que parlava Pla, és més, uns quants anys més tard la història continua sent la mateixa. Agafem el tren a Barcelona, Figueres o Portbou, i fa bona hora, sol, lleugera tramuntana. Ens agitem a la llitera del tren i mentre somiem, o escoltem com ronca el veì del costat, pugem xino-xano cap al nord. Es fa de dia, el revisor ens desperta, prochaine arrêt les Aubrais. Baixes, el cel és gris i cau una lleugera pluja. Sort de la calefacció sempre a fons del trenet llançadera per no fer del canvi metereològic res massa radical.

Aprofito el post, tot i que no té res a vore, per rebotar el reconeixement de Maria (no la romana, la parisina), que em va fer un meme Val la pena fer una mirada a este blog (a la imatge en portuguès). Gràcies Maria! Ara he de correspondre i aconsellar deu blogs que valguen la pena. La cosa és que a molts ja els he aconsellat alguna volta, aixina que no arribaré a fer una llista de deu, però s’intentarà. A més aprofitaré per posar a dia la llista de blogs, que hi ha alguns cadàvers i altres que encara no estan.

El bagul de les lletres, blog hiper premiat i de veres, fet pels xiquets d’escola de Vilafranca sota la batuta de la mestra Vanesa Marin. Felicitats!

Sempre plou quan no hi ha escola, de Pau Barrina. Val, sí, som amics i és del poble, però ara que diràs que té una seguida i es curra uns textos molt bons, val la pena fer-li més difusió. Que dure!

Piltrafes, blog de Nurieta de Vinaròs i si no m’enganyo companya de promoció de l’anterior blocaire. Fervent defensora de que el Sènia no és cap frontera.

Indicat, bon blog musical en català. Malgrat el títol, trobem molt més que indie nyonyo. I com està fet des del País Valencià abasten tot l’espectre. Recomanable.

Mamà, qui som?, de noiadevidre (li guardarem l’anonimat), reflexions personals, a vegades un pèl incomprensibles, a vegades antoniafont-istes, a vegades les dos coses.

I pels taurins, un enorme blog de fotografies taurines, el blog de Manon. El reconeixement que jo li puc donar no és res comparat amb el que ja li han fet altres, però volia aportar el meu granet de sorra (de Albero a poder ser).

Read Full Post »

La Joana d’Arc de 2010, de phantase.

Este cap de setmana Orléans celebra la seua festa, la commemoració de l’entrada de Joana d’Arc a la ciutat i per tant l’inici del recul dels anglesos. Es fan desfilades, mercats medievals, exhibicions de vols d’aus rapaces i s’escolleix una xica que fa de Joana i es passeja a cavall per la ciutat, tot acompanyat de patriotisme francès, bien sûr!

Els mercats medievals m’avorrixen i els defujo, mescla heterogènia de hippies picapedrers i apassionats de l’esoterisme. Després les festes que consistixen en moltes desfilades  amb un ordre molt establert també m’avorrixen, per mi la festa és interacció entre els actors principals i la gent, tot el contrari de veure passant gent pel mig del carrer i tu mirant dret a la vorera. A mi m’agraden les processons tumultuoses, caòtiques, sorolloses i plenes de xafons: Patum, jaleos de Ciutadella, riau-riau.

Un punt curiós (i lamentable) de la festa és la tria de la xica que fa de Joana d’Arc. A Joana a França se la coneix com la pucelle (la verge) i per tant la xica que la representa ho ha de ser. Estos anys enrere es veu que les joanes sempre eren xiques del institut catòlic d’Orléans vinculades a un grup de scouts on no deuen fer pas acampades sexuals com cantaven Tom Bombadil. Enguany en canvi la xica ve d’un institut públic, demostrant que es pot ser verge als 17 anys en un centre educatiu públic. La pega? Que és filla d’una regidora del UMP (partit de Sarkozy).

Si la tria de falleres, reines i demés ja em sembla un punt a suprimir a les festes del nostre país, encara sort que no incorporem un test de virginitat. Us imagineu? Sort té la Violant d’Hongria de Magdalena de representar la segona esposa del rei Jaume.

Amb la descripció que us he fet no cal que us digue que no he tret el nas per la desfilada, i això que és la festa major de la meua ciutat i a quatre passos de casa. Però xa, hi ha coses que no puc en elles.

Read Full Post »

Bancarrota

Els PIGS de Trumble.

A la ràdio avui han dit alguna cosa com: els països del sud d’Europa en crisi, després de Grècia li toca a Espanya.

Tothom sap que l’oli d’oliva, els acords de Tomatito, la migdiada, el sol, la vinya, la garrofera, la pizza, el pi blanc, els rovellons, l’all i oli, el rebetiko, Fellini, el cuscús, l’albergínia, el shawarma, la sardina, l’abadejo, els bous i els fados són sinònims d’evasió fiscal, d’economia en negre, de màfia, corrupció, caos, favors i descontrol. I al nord? Diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, desvetllada i feliç. I els hi toca pagar la disbauxa surenya.

Read Full Post »

Older Posts »