I tu què fas?

Fotografia de domingofatidico.

Em va agafar un dia la benada i sense parar-me massa a pensar em va eixir un conte modern i futurista sobre el sense sentit de la nostra societat, de la pèrdua d’importància de factors com el temps o la distància, de l’oblit de la funcionalitat de les coses,  l’època de les alegries compartides en xarxa. Ara el torno a llegir i em sembla una gran marxada de pilota, però la ciència ficció ja ho té això. El cas és que ha agradat a algú i l’han premiat a la fira del llibre ebrenc de Móra d’Ebre, on començo a ser reincident. Sense voler-li llevar l’ofici a l’Almudena, vist que el que vaig escrivint agrada a la gent, potser va sent hora d’assumir ser escriptor amateur. I tu què fas? Les jornades enginyer geòleg i a estones escric. No sona del tot malament.

Quan Llibres ebrencs publique el relat ja el posaré, no vull antincipar-me. I de fet, el corregiré, que li he trobat algunes i sense accent (maleït teclat francès). Coses d’enviar-lo ràpid i a deshora.

Read Full Post »

Oli

Difícilment trobaríem alguna cosa millor que l’oli d’oliva per definir la mediterraneïtat, és com si fos el llegat més pacífic i integrador d’uns avantpassats que van guerrejar per totes bandes del mar. He de dir que això del mediterrani no ho vaig valorar, ni comprendre del tot fins que vaig eixir-me’n dels aires marinats. La primera vegada que vaig veure mantequilla fonent-se al fons d’una paella per cuinar alguna cosa va ser tota una aparició que no sabia com gestionar per falta d’experiència. Ningú és millor ni superior a ningú, cadascú el seu, i l’oli d’oliva és meu, ve amb mi com cada persona del món porta a sobre seu una càrrega. Estellés glossava a la meravella com sempre el plaer de menjar ben sucat en oli un pimentó torrat.  A Orléans quan m’entren ganes de jugar a fer d’Estellés tinc una reserva en oli de la Ribera d’Ebre, que resulta que és un dels guanyador del premi de la Fira de l’Oli de Móra la Nova. El fa Miquel Esteve, que tant guanya fent oli com escrivint. Felicitats.

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés, Horacines, Dins Obra Completa Voum 2.

Escalivada d‘Oriol Llado.

Read Full Post »

Les variants

Les variants o circumval·lacions ens acurten els viatges, però si ens posem en pla sentimental són ben llagrimoses, eixos pobles dels que ja no sabrem com evolucionen…

Si per exemple prenc la ruta que més conec, de Móra d’Ebre a Vilafranca, vegem el que dóna.

Ginestar recordo que passàvem per dins del poble fa molts anys. Ara crec recordar que l’església quedava a la dreta si anàvem en sentit Sud…

A Xerta, l’avinguda entre plataners tenia olor a mandarina i a taronja. Els caps de setmana els que baixaven i els que pujaven s’hi paraven a qualsevol de les portes que tenien un sac de cítrics de reclam. Ara un cartell resa: De Xerta, la taronja, però ja no sé quantes portes encara tenen un sac.

Per Santa Bàrbara es circulava pel mig del tot, després per un carrer secundari i ara apenes el toquem. Encara gràcies que tenen un semàfor i veiem la cara dels alcaldables. I sobretot gràcies a que una de les espectaculars masades que tenen estan als afores i sempre la veurem.

La Galera té una església que sembla una torre de defensa i en sabria menys del poble si no fos perquè una vegada, atrets pel cartell de la fira de la Terrissa que posen al desviament de la variant, hi vam entrar.

A Traiguera per dins del poble mai vaig arribar a transitar. En una època la Nacional vorejava el poble i un terrisser tenia el taller, amb un pàrquing i molts màstils per poques banderes. La variant encara va allunyar-se més del poble i el terrisser va posar el corresponent cartellet de “continuo existint” a una eixida de la rotonda. Espero que continue obert…

Per la Jana no recordo haver hagut de passar obligatòria entre els plataners que pugen cap al turonet on està el poble. Pel barri d’Anroig – barri de Xert – en recordo una església – magatzem, unes agüeles jugant al guinyot a la vora de la carretera i un anunci d’un secadero de pernil. On deuen parar les velletes? Qui deu anar ara a missa?

Finalment a Catí ara en preparen una. Ja no ens trobarem el Desvio provisional por fiestas per uns carreros ben estrets, ni farem parades a la font ni trobarem un camió de cara davant els porxos gòtics del vell edifici del ajuntament. Arribarem més ràpid entre camps d’ametllers, passant de llarg dels pobles. Però ens estarem perdent també alguna cosa, als pobles només s’hi anirà aposta…

Foto d’una carretera entre plataners d’Ernest.

Read Full Post »