Sovint explico coses del carrer de Barcelona o del trajecte habitual. Avui és un dia d’eixos. Pujava des de la parada del bicing i eixien xiquets d’una escola o d’alguna activitat extraescolar, no ho sé. Davant meu anaven una parella gran i una xiqueta agarrada de la mà, amb la seua motxilla feta a mida d’un entrepà de pa bimbo. I li explicaven que el tio vindrie a sopar, tal com ho he escrit. I això al meu carrer és rar, perquè o bé diuen que el oncle ve a sopar o bé diuen que el tio viene a cenar o fins i tot ho diuen en altres idiomes dels que no tinc instal·lada la font al ordinador. A sobre no ha dit la erre final de sopar, així que els podia situar bé, ni molt amunt del Sénia ni molt avall. Així ha quedat tot. M’he quedat amb les ganes de dos coses: saber si la xiqueta xarre com els agüelos o com la resta de gent del meu carrer i veure si eixa gent són els que viuen al edifici del costat del meu, amb qui compartim pati de llums i dels que ja he clixat alguna vegada el seu accent. Jo tinc la mania que són de Traiguera o prop…
La Font de la Salut de Traiguera, de ossy59.
‘havia mig eixit un post sobre els encierros però em semblava el mateix que vaig dir l’any passat, que si Cuatro o la 1. També tenia al cap dir alguna cosa sobre les maleses dels quintos, però no hi ha res més a dir que estos, després d’una nit canyera i llarga, reunixen els canyissos del poble en algun lloc com ara l’estàtua de la dona treballadora vilafranquina. Fins i tot se m’acudia dir alguna coseta sobre el que llegia avui al blog 
Uns xiquets eixien de karate o judo, una activitat extraescolar més. Com després de donar voltes i més voltes sobre el tatami encara no estaven rebentats, ja al carrer es dedicaven a perseguir-se vorera amunt, vorera avall. Mentrestant els pares, a la porta del Club de Judo, parlen de temes intranscendents i el professor encara amb el kimono i el cinturó negre els acomiada fins a la setmana que ve. Un dels pares se n’alegra per dins de la que s’ha salvat, el monitor – un especímen que cobra molt i que considera el judo l’eix de rotació terrícola – no els ha fotut enlaire el dissabte de matí amb una competició comarcal en un pavelló de l’àrea metropolitana. Així, divendres de vesprada podrà agafar el monovolum amb la família i tornar al seu poble, a
tastar alguna cirera del hort, que amb tanta aigua deuen estar aigualides i badades. En una de les arrencades dels xiquets un vianant els esquiva creient-se un crack del retall lliure, però només el pare feliç comprén el gest rar del vianant.
Una veu per un interfon et diu que no, que sense autorització, ergo targeta, no s’hi entra. I ja li pots dir missa en llatí vulgar, fer conèixer la teua cita a eixe lloc concret amb un nom i uns cognoms i tots els teus problemes i solucions per a un món millor, amb més aigua i menys pudenta. Res: la veu llatina d’ultramar no entén d’arguments ni el meu castellà atalabalado. Prohibit. Prohibit prohibir deien fa 40 anys: Potser ara alguns d’aquells els agrada posar-nos barreres a cada pas de les nostres vides des de les seues poltrones d’edificis degudament inaccsessibles.
M’he passat el dia amb camisa arremangada. A priori no fa elegant, però és com un vici, i no només primaveral. Dic que no fa elegant perquè solem associar la figura del arremangat a un avalentonat que ha d’embrutar-se les mans. Per exemple al polític només el veurem arremangat en mànigues de camisa quan visita el dia de les paelles d’un poble allunyat del centre o quan adoctrina als jovenets en les jornades estivals del partit. A mi crec que el vici em ve dels debuts de l’adolescència, on qualsevol cosa que aparegués per la gran pantalla podia acabar sent un model a seguir. Que jo sigue de tendència fàcil a pujar la màniga, en té la culpa Luis Fernandez, entrenador a aquella època del meu equip de futbol, l’Athletic Club. Plogués, nevés, caiguessen xufos de punta, sempre anava arremangat, i a sobre acompanyat d’una riquesa gestual de la que també em va passar alguna cosa. La imatge de Luis 
Sona el telèfon, número desconegut. Vegem què és, si em volen encolomar un producte nou no em ve de gust respondre, una enquesta perquè no, m’agrada mentir en eixos casos. Una veu robotitzada es presenta en nom d’una entitat bancària, per formular-me unes qüestions sobre l’oficina de Vilafranca. M’estranya, és un robot amb nom i cognoms. Després he vist que reaccionava de manera relativament espontània, era humà! Primera mentida, li dic que hi he anat a la oficina en els últims mesos. Durant la resta de preguntes vaig donant aleatòriament una nota de mitja notable perquè no tinc cap queixa de les últimes vegades – llunyanes – que hi he anat. Finalment em pregunten si vull afegir alguna cosa més: sí, el caixer, canvieu-lo, modernitzeu-lo. És com si ens haguérem quedat a la prehistòria de la modernor, amb un monitor de fons negre, xifres pixelades i que imprimeix per defecte un rebut. No es correspon amb el poble que envia SMS per anunciar bocadillos gratis a la casa dels jubilats o que s’està plantejant el wifi para todos.
el cadafal 