Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘futbol’

Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.

“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.

El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.

Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.

Anuncis

Read Full Post »

7 anys més tard, la sort li va girar la cara a Lance.

Qualsevol onze de juliol comença sempre de la mateixa manera, un despertador que sona abans de les vuit del matí, tant és entre setmana com en dissabte i diumenge, per engegar el televisor i seguir la retransmissió en directe de TVEi  del encierro de Pamplona. L’onze de juliol de 2010 era diumenge, la banlieue de Paris es despertava amb botxorno a casa d’un company i un Miura va agarrar un corredor habitual que anava amb una samarreta de Raul, 7, Real Madrid. Arranquem, per una autovia dels afores de Paris, un cotxe de matrícula francesa molt hispà de decoraciò ens saludava a nosaltres – cotxe de matrícula espanyola – però no el vam correspondre, les aparences enganyen.

Sota el sol de migdia, entre camps de cereal ben grocs, trobem fonda i un kebab-frites. Després gaudim dels carrers medievals de Provins, ciutat de la que mai hauríem imaginat el que amaga passant simplement per la circumval·lació. Es fa tard, trago d’aigua i ràdio al cotxe, segon ritual d’un onze de juliol, Tour de France. Etapa alpina que passarà a la història del ciclisme per haver sepultat un heptacampió, aquell que sempre tenia la sort de cara en els viratges ara li ve tot de cop. Ja vaig dir l’any passat que no vaig entendre la maniobra d’Armstrong de tornar, sabent que era molt difícil guanyar i rendir al seu nivell d’abans, com els  grans toreros que tornen a les places per diners i resulten ser una caricatura d’ells mateixos. Entre planícies i boscos verds frondosos la ràdio esportiva es s’entretallava quan Samuel Sanchez atacava, i com si d’un contra-atac del Athletic es tractés, el cor s’accelera, però llàstima, Andy Schleck guanyava l’etapa.

Torno a casa, la ciutat està tranquil·la, l’asfalt està desfet, creuo les avingudes pel mig. Ja es deuen portar jugats vint minuts del partit. Em faig el sopar i miro el partit. A partir d’este moment la història la sabem. Quan alcen la copa jo ja estic escurant els plats i la colònia d’espanyols d’Orléans ho celebra amb clàxons pel carrer. Resultat just. M’alegro per alguns jugadors, sobretot per Javitxu i Fernando, llàstima de no arribar als nivells de protagonisme durant la competició que van tindre Zarra o Iribar. Després, i això ja és 12 de juliol, a la feina em feliciten (!), em pregunten si vaig eixir amb el cotxe (no) i me veig obligat a portar-los croissantets per esmorzar (!!!). Tot açò amb un to el més diplomàtic possible i pensant que mentre això no degenere en banderes, vivas, orgulls i crits es pot aguantar.

Read Full Post »

Quedarà diluït pel final de lliga, la victòria del Barcelona i el fracàs blanc, però als del Athletic la notícia és que Joseba Etxeberria “el gallo” s’ha retirat com a jugador, amb una bonica victòria dissabte a San Mamés.

Que es retire Joseba significa que es retira l’últim jugador que quedava a la plantilla d’aquell Athletic de quan era adolescent, i com tots tenim l’equip de la nostra adolescència mitificat el fet és marcant. Jo era jove i en cap moment se’m va passar pel cap ser futbolista, però això no treu que vèiem als futbolistes del nostre equip com referents, com persones majors, peluts (al Athletic hi abundaven) i amb caràcter als que emulàvem, precisament de l’època del gran Luis Fernandez encara guardo el costum d’anar sempre arremangat quan porto camises de màniga llarga, vici que ja mai més podré treure’m del damunt. I poc a poc vam vore com els nostres referents al pati de l’institut penjaven les botes, després els de la nostra quinta debutaven en el primer equip i arriba el dia que un equip com l’Athletic es sustenta en jugadors de la meua quinta (cas de Llorente o Toquero) i de més jóvens. Amb actes d’emoció col·lectiva com els d’ahir i amb reportatges com el que li han fet a ETB, ens adonem que el pas del temps d’ells, esportistes exposats als ulls de tothom, també és el nostre pas del temps,  per als que hem estat de l’altre costat de la grada o de la pantalla, patint, patint molt, però amb algunes alegries que no canviaríem per res.

Read Full Post »

La pinya dels jugadors del Athletic abans un matx. De Omaira87.

Ja fa uns dies que a uns companys els sobta una expressió meua quan parlo de futbol i del Athletic, les victòries (i les derrotes, que espero que tarden en arribar) les faig en primera persona del plural i això en francès sembla ser que no és possible. Salta a la vista que no remato els còrners, ni corro pel lateral sota l’ombra de l’arc de San Mamés, ni xupo banqueta al costat d’un panxut en boina i camisa de ratlles roges i blanques i ni tan sols em deixo veu i diners al fons nord. I? Això no em sembla motiu suficient com per a parlar del Athletic amb l’aire fred i neutre de la tercera persona, com quan diem que plou (il pleut) o que són les set (il est sept heures). Ja ho diu l’himne:

Athletic, gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria

Athletic, roig i blanc; per a tots ets nostre.

Read Full Post »

Florentino la té molt més gran, fotografia de Naiarais

Florentino Pérez pot fer dels seus diners, dels diners del Madrid i dels prèstecs dels bancs el que vulgue, eixe gasto no m’afecta, no sòc jo el que es queixarà de la situació (però en el fons penso en els mileuristes merengues i en els que paguen una hipoteca…). Del que ja començo a estar fart és dels francesos que m’assalten pressuposant moltes coses i em pregunten pel què està passant al Madrid, que els prenem els millors jugadors. I em cansa molt haver de dir sempre el mateix, que el Madrid m’importa només dos diumenges a l’any, quan juguen contra el Athletic i que els desitjo la pitjor sort universal, i després, com en veuen puesto, em diuen que és una bogeria pagar eixa millonada per un tipus que no sap dir dos frases seguides. Si li hagués soltat el discurs oficialista sobre els beneficis venent samarretes que això porta i totes eixes menjades de tarro neoliberals també m’hauria remarcat que Ribéry és una vergonya del sistema educatiu francès?

Read Full Post »

Athletic!

Sense paraules, o potser si, Iribar, Guerrero, San Mamés, Pichichi, Bilbao, Kepa Junkera, Llorente, Urzaiz, Clemente, MCD, Toquero, Iraizoz, gabarra, ria, bakalao, Yeste, Etxeberria, punk. Futbol.

Read Full Post »

Futbol regional

Els diumenges de vesprada han estat molts anys diumenges de RENFE (o SNCF). Avui també ho ha estat, però abans he pogut anar fins a Miravet i allà m’he trobat sense pensar-ho en un match de tercera regional: una d’eixes coses que marxant prompte els diumenges de vesprada m’he perdut estos anys, el futbol regional. Insults de tot tipus a l’àrbitre, les nòvies dels jugadors menjant pipes i un home solitari a l’altre costat del camp entre publicitats de carnisseries i constructores. Qui millor ha descrit eixe ambient de futbol va ser Jesús Moncada en algun dels seus relats curts. En el meu cas, perdent-me els partits del CF Vilafranca, no he assistit a la consagració dels membres de la meua generació a tots els estaments del club i el que és pitjor, perdent-te això, al dissabte  següent vas perdut quan les converses del bar giren al voltant del futbol regional.

Fotografia d’una porteria d’un camp de terra, com molts de regional. De Oliver Miranda.

Read Full Post »

Older Posts »