Feeds:
Entrades
Comentaris

0B88BFBE-9498-4048-8D23-E68DAC94D704Durant uns quants anys el mapa de la perillositat sísmica de França l’he tingut penjat a una paret del despatx. Sempre em servia per saber si tal o tal departament, l’equivalent de les províncies a l’estat francès, li tocava respectar la normativa sísmica per a les construccions noves. El mapa té la gràcia de tindre un degradat de colors de fàcil interpretació, com més roig pitjor, més alta és la possibilitat d’ocurrència d’un sisme i que este siga fort. I el pitjor de tot seria el morat de les illes caribenyes Martinica i Guadalupe, però eixa és una altra història. En el mapa es distingeixen unes grans regions de color roig, els Pirineus, pràcticament de la costa atlàntica a la mediterrània. També els Alps, des dels Alps del sud, mediterranis, propers a Niça, fins als Alps veïns de Suïssa, els de Savoia, i després una franja estreta d’uns quants pobles fronterers seguix per tota la zona del Jura fins arribar al sud de l’Alsàcia. També un braç que s’estén per l’extrem oest dels Alps provençals fins a proximitat de Marsella. A tots estos llocs acolorits en el mapa d’un color rogenc se’ls coneix terratrèmols forts en els darrers cinc segles. Senyal inequívoc que allà hi ha unes muntanyes encara joves, en creixement, una orografia que encara es forma. Per tant unes muntanyes que encara no han tingut el temps per gastar-se i erosionar-se com les de Bretanya, muntanyes velles. I qui diu tot açò diu valls fondes, pendents, cims, glaceres i obstacles orogràfics entre pobles i ciutats. El principal ingredient del ciclisme, un esport, potser l’únic, que només s’explica amb el paisatge, la geografia, la geologia i la topografia. L’esport dels que estimem els mapes. S’ha de dir que la sismicitat de França, que si bé no és nul·la, tampoc és la de la veïna Itàlia, que té al mapa equivalent molt més roig i morat. Per això el Giro és la gran volta per etapes preferida dels escaladors. I dissortadament només cal pensar en Amatrice al 2016. Si superposen el mapa de la perillositat sísmica francesa amb el de les etapes del Tour que hem de marcar al calendari, aquelles en les que no podem jugar amb la migdiada, coincideixen prou. El roig de la simicitat es superposa amb els grans colls, els mítics. Entre el Tourmalet i l’Aubisque és on els Pirineus són més tremolosos. Vora el llac d’Annecy, des d’on en l’edició de la Grande Boucle d’enguany comença la sèrie de les etapes alpines, va tindre lloc un dels darrers terratrèmols més important, ja fa més de vint anys, el 1996. Un mes de juliol, per cert. Un altre dels darrers sismes més recent important fou a Barcelonette el 2014. Barcelonette, poble de pas per al col de Vars i la Bonette (no passarà la cursa de 2018), tantes voltes transitat pel Tour. Per no parlar dels Alps vora el mar, les costeres impossibles de la París Niça. No totes les taques del mapa corresponen a grans serralades, ni totes les serralades tindrien taca roja. És una simplificació com les que es fan quan s’explica la tectònica de plaques a jovenassos de la ESO.

He reviscolat el Blog per parlar del Tour. El període és propici, tot el món parla de futbol. Durant les setmanes del Tour intentaré comentar a mode de prèvia algunes de les etapes, sobre el seu recorregut, el que hi ha a dir del paisatge, de la geografia i de la geologia. I de ciclisme, evidentment.
Anuncis
img_20160930_152300
I arriba el dia que ixes de casa sent-ne dos, i saps que al cap d’uns dies faràs el mateix recorregut en sentit contrari i en sereu tres. Que res serà com abans i unes quantes tones més de tòpics sobre la paternitat. Tòpics que són veritat. A priori pensava que el trajecte a l’hospital  se’m faria etern, que els semàfors serien eterns i que els vehicles circulant al costat amenaces a la meua família. I sincerament no recordo res del trajecte, a part que vaig aparcar a bon lloc. La ràdio apagada.
Us estalvio els detalls i els tecnicismes d’esta ciència que és el parir. En el fons de mi penso que si els meus avantpassats del Mas del Carro es van reproduir i van parir amb un pam de neu a fora, no passaria res ni ara ignorarem un 10% de la metralla higienista que ens donen a la maternitat de l’hospital. Ni tant ni tant poc.
Passades les emocions i recuperat un poc de la son d’una nit en vetlla, omples un document amb el nom i cognoms de la mare i del pare i vas al registre civil, l’Etat Civil en francès. La simbologia d’inscriure una nova persona al registre, que serà ta filla, és enorme. Aleshores ve el major disgust del dia. Has assistit al part, les contraccions, el anestesista que te fa eixir de l’habitació per no veure les banderilles, les infermeres, la sang del placenta, el cordó umbilical ben fresquet, els crits de la mare, els ànims de les matrones, i al remat és una funcionària de l’ajuntament la que et baixa dels núvols. Estem a França, i la xiqueta serà o Monfort Climent Ménard, o Ménard Monfort Climent, o Monfort Climent a soles o Ménard a soles. Però Monfort Ménard necessitava un dispendi de la llei francesa signat pel consolat d’Espanya, per tal de poder aplicar els hàbits i costums de l’estat del pare. Dutxa freda. Divendres, quatre de la vesprada i és per a dilluns com a molt tard. Un dissabte al mes el consolat de París està obert, i justament és l’endemà, ajuda divina. El viatge a París en cotxe i les teues xiques abandonades a la maternitat, sort que el cotxe no va amb gasolina però amb serotonina. Un funcionari del consolat jove m’ho arregla en deu minuts, el vicecònsol m’ho firma, previ pago de trenta-cinc euros. Tinc ganes de cridar visca Espanya i abraçar el guàrdia civil de la porta. Les hormones.

img_20161002_181803

L’hospital un diumenge

Una volta els tres a casa estem al món real. Els plors, les crisis, els còlics, els mocs, les lleganyes i la caca groguenca com mostassa a l’antiga. També els somriures, les mil faccions de la cara i la baba, la seua, la nostra i la dels iaios. No sóc de cap dogma en això del criar els fills, no m’havia llegit llibres abans, només el Blog de la Margarida que explica com criar en trilingüe, català, francès i castellà, estant a França. Era dels dels de ja vorem. I ara, en moments de desesperació, un poc en silenci i d’amagat, m’he vist buscant a Google coses com: el meu xiquet no dorm i plora. De la manera en que Google em completa la pregunta ja m’espanto. I més espanta encara si fas cap a certes pàgines web, fòrums de desesperats i desesperades, blogs d’autoajuda, YouTubers de la puericultura, alarmistes, extremistes, higienistes, homeopàtics i xamans de la criança. Pàgines només per a mares, com si la criança no anés amb els hòmens. Sí, però la xiqueta seguix plorant. Aleshores tu, que havies anticipat la cosa i li havies comprat un disc de Putumayo amb cançons de bressol índies, afganeses i argentines, davant els crits aguts com d’un porc el dia de Sant Martí, te passes per alt segles i segles de tradició musical de cançons per dormir i li cantes el repertori que domines (imagineu-lo), i només de la vibració del teu tòrax contra el seu s’adorm. També funciona l’aspirador, l’extractor i uns vídeos del Youtube que són una hora sencera de soroll continu homogeni. Està tot inventat.
Les cançons de bressol afganeses. Els blogs d’autoajuda.

Vide-grenier

2765041517_6b1fbd5997_z

Mescla pròpia d’un vide grenier, de Christine

Entre Pasqua i octubre a França no hi ha poble, barri o ciutat que no celebre un vide-grenier. Què és un vide-grenier? Literalment voldria dir un buida-falsa (falsa és el terme vilafranquí de l’andana valenciana o les golfes catalanes), però jo ho traduiria com rastre o fireta de segona mà. El que passa és que els rastres que tenim en ment, els de les grans ciutats com Barcelona o Madrid, estan monopolitzats per professionals de la segona mà. Els vide-grenier francesos, tot i que també veuen acudir alguns brocanters professionals, són sobretot populars, una gran fira popular de la segona mà, com un Wallapop presencial i amb desvirtualització. Es fan arreu, la braderie de Lille és molt coneguda per exemple, i són un acte més de les festes d’estiu dels barris i pobles, és més, en els poblets més modestos les festes moltes voltes es liquiden amb un vide-grenier el diumenge, una tasca per beure cerveses i vins i menjar llonganisses torrades a càrrec de la comissió de festes i unes atraccions de fireta de tercera divisió, en el millor dels casos el dissabte per la nit tindríeu un ball-folk amb l’acordionista més cèlebre de la comarca. Les cases que acumulen molts trastos per revendre es demanen una plaça als organitzadors, pagant un dret per plantar la paradeta, de nou del matí a sis de la vesprada. S’hi està per guanyar diners però també per xerrar amb els veïns i beure l’aperitiu baix del para-sol, un altre símbol nacional francès. Què trobarem? Roba, llibres, vinils, eines, pintures, joguets, xapes i pins, mobles, plats, copes i gots, alguns ho tenen ordenadet, altres a munts. En general mai vindràs d’un vide-grenier amb un objecte útil.

Avui hem anat a un vide-grenier que acompanyava la festa de la cirera d’un poble prop d’Orléans. Com esta primavera ha caigut el diluvi, les cireres estan aigualides i són poc dolces, així que ens motivava més la fireta de segona mà que acompanyava la festivitat. A més, per als futurs pares és una gran oportunitat per comprar en massa objectes que fins ara mai havien passat per la porta de casa. Una amiga ja ens havia avisat, aneu als vide-greniers per no comprar-ho tot nou, de pobles o barris rics millor, tindreu bodies o pijames de marca a un euro la peça. Superada una certa recança en comprar roba que desconeguts han portat, que si estarà net, que a saber què hi han fet, que si la rentarem amb aigua bullint, hem trobat la paradeta ideal. Creixen massa ràpid, no dóna temps a fer-se malbé ens diu la venedora, mentre atrapa per dins la furgoneta la que fa uns anys portava eixos bodies, ben sana ella. Tindrem manies per la roba de segona mà i per la de primera, cosida per xiquetes de Bangladesh, transportada en contàiners fins al port de Nàpols i exposada en botigues on abans que la compres tu quaranta mans l’han tocat no en tindrem cap?.

El pijameta

IMG_20160611_192453

B&B

Ens van dir que seria xiqueta. Fins aquell moment n’havíem fet un poc abstracció del sexe, que siga el que siga, li donàvem un nom privat i íntim entre nosaltres, com quan dones nom de deessa grega als projectes de recerca europeus. Però a partir d’aquell matí de finals de maig tot va esdevindre més concret, encara més concret que una panxa que creixia i una pell que es tibava.

Vam reorganitzar la futura habitació, vam comprar un moble que ens faria falta. Eixa mateixa nit la C va mirar alguns vestidets per Internet d’una marca bio-ètica-madeinfrance, bodies, pijames i altres productes dels quals ignorava el nom i la seua utilitat fins fa unes setmanes. Hi ha productes de puericultura que ignoro com es diuen en valencià, tal com em passa amb el nom dels peixos i fruits tropicals. També hi ha objectes que dubto si existien fa trenta-dos anys, segurament també en açò dels xiquets els productes derivats suposadament mega-pràctics s’hauran disparat en els darrers vint anys. Un negoci que reposa en l’alegria dels amics, la joia dels uelos i els sentiments exaltats dels pares ha de ser més que fructuós. Amb un gest un poc simètric a la C vaig mirar roba de xiquet a la tablet, totes les tendes de roba infantil en línia un poc underground de València i Barcelona. D’allà vaig fer cap a la tenda en línia del meu equip de futbol, i vaig picar, perquè tot està fet per a que piquem, per molt que vulguem ser racionals.

Ja em direu, per pur narcisisme dels pares, pel plaer de tindre una fotografia de la xiqueta de quatre mesos – que ella descobrirà anys més tard – amb un pijama a ratlles roges i blanques que resa “Athletic Club”, les coses que fem. No serà del Athletic per posar-li un pijameta amb quatre mesos, no li agradaran els bous perquè juguem amb un peluix de vaca mansa de la Torre Leandra i a saber quin ritme exòtic escoltarà al 2028 per molt que ara li cante a la panxa unfla, unfla el baló.  Però açò ens assegura a nosaltres, futurs pares, que les primeres pedres vénen d’una cantera que coneixem.

DSCN1622

Passejar sense aturador per Santo Domingo, pel barri colonial construït pels primers espanyols que arribaren per quedar-s’hi uns segles. DSCN1634Cada racó, cada carrer, és una frase d’este paràgraf que ve, purament descriptiu, perquè no fa falta cap acció en la història, la única acció que val és el meu caminar indecís – sobretot en travessar el carrer. Primer que res una estranya, fins i tot pertorbadora sensació de proximitat. Les manises del terra de coloret marronet. Les cases baixes d’una sola planta amb grans finestres que donen al carrer i sempre de par en par, i quan passes per la vorera mires de reüll dins de les cases, una tele vella en un moble vell i un quadro de figures negres pintat per pintors anònims d’Haití. Si pares l’orella un comentarista polític enervat parla per la ràdio o s’escolta un vell merengue. De vegades et creues amb la mirada furtiva de l’habitant, però no diu res i tu continues. Els maons de les cases rogencs com a Saragossa, les plaques dels noms de carrer de Muel. Passejar pel Colonial i no saber si estàs al Carib, a Ciutadella, a Sevilla o a Puçol. A cada cantonada de l’entramat regular de carrers hi ha un Colmado, sempre oberts i sempre amb la bachata ben forta, amb els amos amb cara de cansats darrere el taulell i darrere ells un mosaic de llaunes i ampolles.

Les façanes envellides, de tots els colors, n’hi ha ben poques de sanes. Si baixes al voramar ve la decepció de descobrir que malgrat tot és una ciutat vivint d’esquenes a la mar. Totes eixes botelles d’aigua que llencem a les cunetes profundes del carrer – no hi ha papereres – van al mar, i allà les trobem, oscil·lant amb el vaivé de les ones. Passejar amb aires de turista i veure’s proposar de tot, béns i serveis. Les perruqueries plenes de gent. A qualsevol cantonada apareix un edifici amb un angle amb uns carreus de pedra calcària blanca tallada perfectament, alçar el cap i veure un caos de cables de la llum. Ací tots són Can Vies i ací els diners de la llum se’ls han gastat tots en qualsevol cosa. Brutícia i desídia vages on vages. Quan cau la vesprada les places i els carrers s’omplen de gent que baixa a la fresca, ben mediterrani tot. Apareixen taulers d’escacs i jocs de dominó. DSCN1642Els xiquets juguen a beisbol en una placeta empedrada al costat d’una joieta renaixentista. El venedor ambulant de mangos, ous i cocos passa una vegada al dia per baix al carrer, porta el missatge gravat en un cassette. Els policies van de dos en dos dalt la moto vella sense casc i ningú els diu res. Els barris rics amb el vigilant armat a baix de casa. Als barris pobres l’urbanisme va ser el darrer en arribar. A l’hora de dinar es sent l’olor de pollastre fregit.

La Freixneda, per _persona_

La cooperativa modernista de Gandesa, baixar a la Fontcalda, el poble vell de Corbera destruït per les bombes durant la guerra civil, una jota ballada a la plaça de la Fatarella, el vi de Batea. Les roques del Masmut de Pena-roja, la foto idíl·lica de Vall-de-roures, menjar unes potes de bacó a la fonda de Calaceit, banyar-se a Beseit, la plaça amb porxos de la Freixneda. Més porxos a Morella, el Sexenni de Morella, ah! i l’Anunci!, el castell de Morella, els flaons de Morella. Suposo que heu trobat l’error.
Des de fa uns dies alguns mitjans es fan ressò d’una iniciativa que proposa aglutinar tres territoris, la Terra Alta, el Matarranya i Morella, sota una marca turística. Que el municipi morellà i les dos comarques tenen punts en comú és més que evident i no ho negaré. Fins als vint-i-tres anys vaig travessar el Sénia un cap de setmana sí i un no, de Móra d’Ebre a Vilafranca i viceversa, sé el que ens unix i també el que ens diferencia, però eixe no és el debat al meu entendre. El problema de esta campanya, com bé haureu comprès, és que Morella aparega com a únic representant d’un territori, en este cas de la comarca dels Ports. Ignoro completament si en esta iniciativa l’ajuntament de Morella ha estat pro-actiu i ha incitat la resta de pobles de la comarca i estos li han dit que no els interessa o bé si Morella ha tirat pel dret i si la resta de pobles volen vindre ja vindran (però jo no els aniré a buscar). No cal tampoc passar per alt que esta iniciativa ajunta dos comarques, el Matarranya i la Terra Alta, oficialment reconegudes com a tal per l’administració de l’Aragó i Catalunya, i al País Valencià ja sabem que la comarcalització és un deure pendent, però no oblidem que hi ha les mancomunitats per exemple. El fet és que malfiats com podem ser a vegades els vilafranquins respecte de Morella, esta aparició mediàtica de Morella al mateix nivell que dos comarques és si més no molesta. Que els vilafranquins tenim la pell molt fina en estes històries? És més que evident, només cal veure els darrers resultats de les primàries socialistes sense haver de caure en el compendi de situacions durant la història en la que no hem estat d’acord. Voldria pensar que això és passat i que en ple segle XXI, per una iniciativa de desenvolupament turístic que hauria de passar per sobre d’interessos partidistes, Morella hagués pogut fer un gest i no monopolitzar-ho tot per a ella sola una vegada més. Ei, sabeu que vosaltres i nosaltres, sumats, som quatre gats?. M’agradaria que poguérem incorporar al text del capdamunt el següent, naturalment, parlar realment de tres territoris. La Roca Parda i la Roca Roja. Sant Pere de Castellfort. Un Sant Antoni al Forcall, entrar amb la malea a Vilafranca. Fer-se de dia en un Aplec. 
Voldria que em donaren arguments per seguir reclamant que Vilafranca és dels Ports o del contrari acabarem donant per bo l’error de Sanchis Guarner, que ens va col·locar a l’Alt Maestrat.

Al Tall a Morella

Dissabte passat Al Tall feien un dels seus darrers concerts i segurament l’últim a la comarca dels Ports. Com des de fa uns dies col·laboro en la revista digital musical Tres Deu, ací us deixo l’enllaç a la crònica que n’he fet.