Feeds:
Entrades
Comentaris

Vide-grenier

2765041517_6b1fbd5997_z

Mescla pròpia d’un vide grenier, de Christine

Entre Pasqua i octubre a França no hi ha poble, barri o ciutat que no celebre un vide-grenier. Què és un vide-grenier? Literalment voldria dir un buida-falsa (falsa és el terme vilafranquí de l’andana valenciana o les golfes catalanes), però jo ho traduiria com rastre o fireta de segona mà. El que passa és que els rastres que tenim en ment, els de les grans ciutats com Barcelona o Madrid, estan monopolitzats per professionals de la segona mà. Els vide-grenier francesos, tot i que també veuen acudir alguns brocanters professionals, són sobretot populars, una gran fira popular de la segona mà, com un Wallapop presencial i amb desvirtualització. Es fan arreu, la braderie de Lille és molt coneguda per exemple, i són un acte més de les festes d’estiu dels barris i pobles, és més, en els poblets més modestos les festes moltes voltes es liquiden amb un vide-grenier el diumenge, una tasca per beure cerveses i vins i menjar llonganisses torrades a càrrec de la comissió de festes i unes atraccions de fireta de tercera divisió, en el millor dels casos el dissabte per la nit tindríeu un ball-folk amb l’acordionista més cèlebre de la comarca. Les cases que acumulen molts trastos per revendre es demanen una plaça als organitzadors, pagant un dret per plantar la paradeta, de nou del matí a sis de la vesprada. S’hi està per guanyar diners però també per xerrar amb els veïns i beure l’aperitiu baix del para-sol, un altre símbol nacional francès. Què trobarem? Roba, llibres, vinils, eines, pintures, joguets, xapes i pins, mobles, plats, copes i gots, alguns ho tenen ordenadet, altres a munts. En general mai vindràs d’un vide-grenier amb un objecte útil.

Avui hem anat a un vide-grenier que acompanyava la festa de la cirera d’un poble prop d’Orléans. Com esta primavera ha caigut el diluvi, les cireres estan aigualides i són poc dolces, així que ens motivava més la fireta de segona mà que acompanyava la festivitat. A més, per als futurs pares és una gran oportunitat per comprar en massa objectes que fins ara mai havien passat per la porta de casa. Una amiga ja ens havia avisat, aneu als vide-greniers per no comprar-ho tot nou, de pobles o barris rics millor, tindreu bodies o pijames de marca a un euro la peça. Superada una certa recança en comprar roba que desconeguts han portat, que si estarà net, que a saber què hi han fet, que si la rentarem amb aigua bullint, hem trobat la paradeta ideal. Creixen massa ràpid, no dóna temps a fer-se malbé ens diu la venedora, mentre atrapa per dins la furgoneta la que fa uns anys portava eixos bodies, ben sana ella. Tindrem manies per la roba de segona mà i per la de primera, cosida per xiquetes de Bangladesh, transportada en contàiners fins al port de Nàpols i exposada en botigues on abans que la compres tu quaranta mans l’han tocat no en tindrem cap?.

El pijameta

IMG_20160611_192453

B&B

Ens van dir que seria xiqueta. Fins aquell moment n’havíem fet un poc abstracció del sexe, que siga el que siga, li donàvem un nom privat i íntim entre nosaltres, com quan dones nom de deessa grega als projectes de recerca europeus. Però a partir d’aquell matí de finals de maig tot va esdevindre més concret, encara més concret que una panxa que creixia i una pell que es tibava.

Vam reorganitzar la futura habitació, vam comprar un moble que ens faria falta. Eixa mateixa nit la C va mirar alguns vestidets per Internet d’una marca bio-ètica-madeinfrance, bodies, pijames i altres productes dels quals ignorava el nom i la seua utilitat fins fa unes setmanes. Hi ha productes de puericultura que ignoro com es diuen en valencià, tal com em passa amb el nom dels peixos i fruits tropicals. També hi ha objectes que dubto si existien fa trenta-dos anys, segurament també en açò dels xiquets els productes derivats suposadament mega-pràctics s’hauran disparat en els darrers vint anys. Un negoci que reposa en l’alegria dels amics, la joia dels uelos i els sentiments exaltats dels pares ha de ser més que fructuós. Amb un gest un poc simètric a la C vaig mirar roba de xiquet a la tablet, totes les tendes de roba infantil en línia un poc underground de València i Barcelona. D’allà vaig fer cap a la tenda en línia del meu equip de futbol, i vaig picar, perquè tot està fet per a que piquem, per molt que vulguem ser racionals.

Ja em direu, per pur narcisisme dels pares, pel plaer de tindre una fotografia de la xiqueta de quatre mesos – que ella descobrirà anys més tard – amb un pijama a ratlles roges i blanques que resa “Athletic Club”, les coses que fem. No serà del Athletic per posar-li un pijameta amb quatre mesos, no li agradaran els bous perquè juguem amb un peluix de vaca mansa de la Torre Leandra i a saber quin ritme exòtic escoltarà al 2028 per molt que ara li cante a la panxa unfla, unfla el baló.  Però açò ens assegura a nosaltres, futurs pares, que les primeres pedres vénen d’una cantera que coneixem.

DSCN1622

Passejar sense aturador per Santo Domingo, pel barri colonial construït pels primers espanyols que arribaren per quedar-s’hi uns segles. DSCN1634Cada racó, cada carrer, és una frase d’este paràgraf que ve, purament descriptiu, perquè no fa falta cap acció en la història, la única acció que val és el meu caminar indecís – sobretot en travessar el carrer. Primer que res una estranya, fins i tot pertorbadora sensació de proximitat. Les manises del terra de coloret marronet. Les cases baixes d’una sola planta amb grans finestres que donen al carrer i sempre de par en par, i quan passes per la vorera mires de reüll dins de les cases, una tele vella en un moble vell i un quadro de figures negres pintat per pintors anònims d’Haití. Si pares l’orella un comentarista polític enervat parla per la ràdio o s’escolta un vell merengue. De vegades et creues amb la mirada furtiva de l’habitant, però no diu res i tu continues. Els maons de les cases rogencs com a Saragossa, les plaques dels noms de carrer de Muel. Passejar pel Colonial i no saber si estàs al Carib, a Ciutadella, a Sevilla o a Puçol. A cada cantonada de l’entramat regular de carrers hi ha un Colmado, sempre oberts i sempre amb la bachata ben forta, amb els amos amb cara de cansats darrere el taulell i darrere ells un mosaic de llaunes i ampolles.

Les façanes envellides, de tots els colors, n’hi ha ben poques de sanes. Si baixes al voramar ve la decepció de descobrir que malgrat tot és una ciutat vivint d’esquenes a la mar. Totes eixes botelles d’aigua que llencem a les cunetes profundes del carrer – no hi ha papereres – van al mar, i allà les trobem, oscil·lant amb el vaivé de les ones. Passejar amb aires de turista i veure’s proposar de tot, béns i serveis. Les perruqueries plenes de gent. A qualsevol cantonada apareix un edifici amb un angle amb uns carreus de pedra calcària blanca tallada perfectament, alçar el cap i veure un caos de cables de la llum. Ací tots són Can Vies i ací els diners de la llum se’ls han gastat tots en qualsevol cosa. Brutícia i desídia vages on vages. Quan cau la vesprada les places i els carrers s’omplen de gent que baixa a la fresca, ben mediterrani tot. Apareixen taulers d’escacs i jocs de dominó. DSCN1642Els xiquets juguen a beisbol en una placeta empedrada al costat d’una joieta renaixentista. El venedor ambulant de mangos, ous i cocos passa una vegada al dia per baix al carrer, porta el missatge gravat en un cassette. Els policies van de dos en dos dalt la moto vella sense casc i ningú els diu res. Els barris rics amb el vigilant armat a baix de casa. Als barris pobres l’urbanisme va ser el darrer en arribar. A l’hora de dinar es sent l’olor de pollastre fregit.

La Freixneda, per _persona_

La cooperativa modernista de Gandesa, baixar a la Fontcalda, el poble vell de Corbera destruït per les bombes durant la guerra civil, una jota ballada a la plaça de la Fatarella, el vi de Batea. Les roques del Masmut de Pena-roja, la foto idíl·lica de Vall-de-roures, menjar unes potes de bacó a la fonda de Calaceit, banyar-se a Beseit, la plaça amb porxos de la Freixneda. Més porxos a Morella, el Sexenni de Morella, ah! i l’Anunci!, el castell de Morella, els flaons de Morella. Suposo que heu trobat l’error.
Des de fa uns dies alguns mitjans es fan ressò d’una iniciativa que proposa aglutinar tres territoris, la Terra Alta, el Matarranya i Morella, sota una marca turística. Que el municipi morellà i les dos comarques tenen punts en comú és més que evident i no ho negaré. Fins als vint-i-tres anys vaig travessar el Sénia un cap de setmana sí i un no, de Móra d’Ebre a Vilafranca i viceversa, sé el que ens unix i també el que ens diferencia, però eixe no és el debat al meu entendre. El problema de esta campanya, com bé haureu comprès, és que Morella aparega com a únic representant d’un territori, en este cas de la comarca dels Ports. Ignoro completament si en esta iniciativa l’ajuntament de Morella ha estat pro-actiu i ha incitat la resta de pobles de la comarca i estos li han dit que no els interessa o bé si Morella ha tirat pel dret i si la resta de pobles volen vindre ja vindran (però jo no els aniré a buscar). No cal tampoc passar per alt que esta iniciativa ajunta dos comarques, el Matarranya i la Terra Alta, oficialment reconegudes com a tal per l’administració de l’Aragó i Catalunya, i al País Valencià ja sabem que la comarcalització és un deure pendent, però no oblidem que hi ha les mancomunitats per exemple. El fet és que malfiats com podem ser a vegades els vilafranquins respecte de Morella, esta aparició mediàtica de Morella al mateix nivell que dos comarques és si més no molesta. Que els vilafranquins tenim la pell molt fina en estes històries? És més que evident, només cal veure els darrers resultats de les primàries socialistes sense haver de caure en el compendi de situacions durant la història en la que no hem estat d’acord. Voldria pensar que això és passat i que en ple segle XXI, per una iniciativa de desenvolupament turístic que hauria de passar per sobre d’interessos partidistes, Morella hagués pogut fer un gest i no monopolitzar-ho tot per a ella sola una vegada més. Ei, sabeu que vosaltres i nosaltres, sumats, som quatre gats?. M’agradaria que poguérem incorporar al text del capdamunt el següent, naturalment, parlar realment de tres territoris. La Roca Parda i la Roca Roja. Sant Pere de Castellfort. Un Sant Antoni al Forcall, entrar amb la malea a Vilafranca. Fer-se de dia en un Aplec. 
Voldria que em donaren arguments per seguir reclamant que Vilafranca és dels Ports o del contrari acabarem donant per bo l’error de Sanchis Guarner, que ens va col·locar a l’Alt Maestrat.

Al Tall a Morella

Dissabte passat Al Tall feien un dels seus darrers concerts i segurament l’últim a la comarca dels Ports. Com des de fa uns dies col·laboro en la revista digital musical Tres Deu, ací us deixo l’enllaç a la crònica que n’he fet.

El 2012 musical

Ara que ve Nadal, és temps de fer balanç musical, com ja és un hàbit per esta casa, on sóc cada volta menys prolífic però no us penseu que l’abandono completament. Enguany, per això de tindre una doble vida en la que compagino la faena amb un programeta musical en una ràdio local d’Orléans, he escoltat més música que mai. Bé, o potser hauria de dir música més variada que mai. Gràcies a “Pachanga” he entrat de fons en eixa etiqueta que anomenen grosserament world music, en la que hi cap de tot, perquè eixa etiqueta no deixa de ser la que gasten alguns gringos quan es canta en una llengua no anglesa i s’ix relativament un poc dels estàndards del rock. Però sí que és veritat que les meues hores d’ipod i de viatges de tren i cotxe han anat més al ritme de ska, cúmbia, rumba, son, guaracha que no pas de rock, així que un balanç del meu any 2012 mai podrà entrar a dir que en penso del darrer de Muse, perquè per falta d’hores en un dia no l’he escoltat i ha passat en prioritat 2 o 3. Heretgia en diran alguns? Haver descobert Bomba Estereo o Chico Trujillo, per exemple, ho supera tot.

Dels discos més propers de casa començo per Tashkenti, que han debutat amb un disc que em recorda molt als debuts de Dusminguet, amb una base d’acordió hi sumen rumba, ska i so Mano Negra i movem l’esquelet. No és res de nou, però si el model Pegatina triomfa per què uns de la Vall d’Albaida no ho poden fer?. Atzembla podríem dir que segueixen la estela d’Obrint Pas, amb un ska adolçainat, però el ser col·legues dels Atupa fa que es posen a fer uns rapejats després de la potència de la dolçaina que encara no havíem escoltat mai i això els fa entrar a la llista de facto. I el que dic pel disc d’Atzembla és vàlid pel disc d’Atupa, que també ha eixit este 2012. La cançó Llengua d’Atupa, amb Atzembla pel mig, i Memòria d’Atzembla amb Atupa pel mig són d’aquelles que un es posa a tot drap a l’habitació els dies de motivació extrema per menjar-se el món, no com individus sinó com país. També en rap estan Arrap, millor nom impossible per a un grup de rap valencià, que se n’ixen un poc del rap gentil que havíem escoltat fins ara en valencià i aborden temes i fan unes lletres entre gamberres i punyents que els situen al nivell dels At versaris per exemple. Però l’any 2012 ha acabat amb una autèntica bomba musical, que l’esperàvem però no sabíem per on petaria, i ho ha fet en forma de volcà islandès, el disc 3.0 d’Orxata. Potser té menys cançons tipus “LOLOLO” que el precedent i necessita una escolta més profunda per apreciar-lo, però l’evolució, la reinvenció i la recerca en la tradició hi continuen. Cúmbia, dubstep, albaes i marxes mores. Un London Calling dels Clash adaptat al riu Túria. Un Botifarra electronitzat. 

Un poc més al nord, dins l’escena del nou pop català hi ha hagut vàries novetats. Però no he escoltat suficientment el nou Antònia Font com per haver poder entès el concepte d’un disc d’una quarantena de cançons, els nous de Mishima o de la Brigada amb prou penes els he aflorat. Parlaré del que sí he escoltat. Sílvia Pérez Cruz i el seu personalíssim “11 de novembre” hauria de ser en qualsevol llistat d’este tipus que es facen, no només amb òptica catalana sinó de la world music global. Les coses sembla ser que van per eixe camí quan lliges bons comentaris en webs especialitzades. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi van enregistrar un concert en directe el Nadal passat a Solsona i uns mesos més tard va veure la llum el disc. Sinó fore pel disc precedent de la Sílvia ells haurien d’arrasar en premis, llistats i altres recompenses immaterials. La majestuositat de la cobla, allunyada dels estàndards de la sardana, sumada a la veu i el complex univers de Mas (Mikel Laboa, la Bien Pagá, l’Aigle Noire de Barbara, Fabrizio d’André), el converteixen en un disc total, aconsellable a tot aquell que es declare mitjanament eclèctic. Uns que han guanyat el bingo este 2012 són els Txarango i el seu “Benvinguts al llarg viatge”. Els ingredients del èxit mai els sabràs, potser el haver sabut mesclar cançons per alçar la polseguera en un festival d’estiu al costat d’altres per ballar calmosament al costat d’una foguera vora la platja, amb uns textos més elaborats que alguns altres que trobem en l’escena de la patxanga catalana. Entre els combos rumberos, les sorpreses del 2012 vénen de Lady Gipsy, que ve a reivindicar a Dolores Vargas la Terremoto, amb eixe puntet kitsch, costumista en diuen alguns, de color de hule de plàstic i gots Duralex, que degudament subministrat mola. Viejos Rumberos (els patriarcas de la rumba sense el Tio Paló), han fet un disc amb alguna cançó ben ballable, que demostra el que ja cantava el Gato Pérez, que la rumba és filla de Cuba i d’un gitanet.

De Colòmbia, un país al que s’hi ha d’estar ben atent si vol saber el que es cou en l’underground llatí, durant el 2012 han aparegut alguns discos de bandera. El principi sol ser la cúmbia mesclada amb qualsevol altra salsa i de fet la cúmbia és un dels ritmes que està arrasant més en certs ambients moderns, potser encara no a casa els gafapastis de casa nostra. Qui pilota el barco? Sense dubte Bomba Estéreo, grup indiepop-cúmbia, sí senyors, mots que mai us hauríeu pensat veure mesclats. La seua elegància tropical és la clara prova que és pot ser modern, cosmopolita sense haver d’escopir sobre els vells vinils de Lucho Bermúdez. Monsieur Periné, també colombians, igual versionen el clàssic “Sabor a mi” que canten un jazz manouche francès un pelet tropicalitzat. Seguir-los per les xarxes socials és un plaer per la sempre original iconografia que gasten. I finalment estaria Ondatrópica, que és un disc fet entre Colòmbia i l’Anglaterra, els uns hi posen la cúmbia i els altres el dub i l’electrònica. La mescla és una màquina per ballar, per aquells que deixen moure les neurones per sons que mai havien escoltat fins ara. De Xile he descobert Chico Trujillo i el seu darrer disc “El gran pecador”, que fan una cúmbia potser més clàssica, però el producte final és música de polseguera en festivals d’estiu. Basta veure algun vídeo en directe per comprovar-ho. El somni, somniar és de bades, seria vore’ls al costat d’uns Obrint Pas, i vore quins fan suar més al personal. Els germans Rodrigo i Gabriela són uns virtuosos hevis de la guitarra que no han tingut reparos per reconvertir-se poc a poc als sons llatins i el seu Area 52 és un magnífic disc de música llatina. Hi ha qui dirà que s’han pervertit, jo no puc fer res més que felicitar-los. I ja per acabar, encara un disc a mig camí entre l’electrònica i la tradició, els mexicans de Instituto Mexicano del Sonido i el seu àlbum “Político”, on entre cúmbies i corridos electrònics desgranen el panorama un poc assolat del seu país. I així, havent anat de Bogotà a Mèxic, i d’Islàndia a València, acabem este llistat alternatiu dins l’alternatiu. Bones festes i bona música. 

Si heu arribat fins ací, premi, la llista spotify amb alguna d’estes recomanacions i moltes més.

Ferreteries

https://i2.wp.com/farm1.staticflickr.com/37/84618731_d59db23d6d.jpg

Una ferreteria qualsevol, per d’Aquella manera.

Dia entre setmana en mode vacacional al Pont de Suert. He tingut el temps suficient per fer-hi una volta pel poble, veure que darrere els blocs de pisos fets amb major o menor encert estètic, darrere la església que seria al romànic el que la restauració del fresc de Borja a un Boticelli, darrere tot açò hi ha uns carrers amb porxos i un centre històric amb tendes. Els cartells de les botigues, alguns, no tots, encara contenen les velles marques que no sé si han aguantat estos darrers temps convulsos i en el cas d’haver-ho fet segur que han canviat de logo. Hi ha carnisseries, sabateries, tendes de joguets i ferreteries! Les tendes de roba encara fan pinta de ser de les que reben viatjants de tant en tant, este d’una casa de Saragossa i aquell de Terrassa. Les carnisseries tenen alguna estanteria amb productes de primera necessitat, com passa a Vilafranca. Si he començat a escriure açò és perquè quan vens de França, on este sistema de comerç ha pràcticament desaparegut perquè duen uns anys d’avantatge en això de l’aniquilació del comerç tradicional, em sobta trobar-me encara velles tendes al Pont de Suert i em desperta el nét de botiguers que porto dins i la nostàlgia aflora. 

 En una ciutat o en un poble gran francès qualsevol, si us passegeu pel centre, trobareu les mateixes franquícies que a la ciutat trenta quilòmetres més enllà, amb el mateix cartell, que no té dret a envellir. Hi entrareu i us deixaran escollir tranquil·lament sense molestar-vos i el dependent us atendrà al final sense haver dialogat massa amb vosaltres, el que importa és la introducció terminal del diner de plàstic. Si per una d’aquelles teniu un problema més tècnic i voleu una dotzena de tatxes, una bombeta o un tros de fusta, si esteu al centre us desesperareu perquè només hi trobareu roba interior íntima, decoració cara, sabons, perfums, còmics, i gastronomia fina. Els únics resistents del centre que encara treballen al vell estil són els forners i els carnissers. Per tant, per comprar la dotzena de tatxes, haureu d’agarrar el cotxe, i si viviu a un poble anar fins a la ciutat propera amb una àrea comercial a la rotonda de l’entrada, allà on està el Buffalo Grill, el hipermercat i un equivalent per tot el que és ferreteria però que li diem Bricolatge que és més sexy. Us vendran les tatxes per capsetes de vint, us perdreu per trobar-les entre tanta opció i un jove eficient amb una armilla verda us guiarà en el desastre. I com ja estareu allà a la zona comercial anireu a comprar queviures, cervesa, un llibre de butxaca i flors de plàstic. Tornareu a agarrar la rotonda, passareu per la circumval·lació que al centre hi ha semàfors i un radar i a casa. 

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.