Abdallah diu

Un mançaner, de sonen5855.

Abdallah diu que al seu país la gent no es distreu prenent el sol, que ja tenen la pell morena de per sí i que per això passa les cortinetes del compartiment de tren que compartirem. Abdallah diu que a l’Alemanya de fa vint anys tenien més consciència ecològica que a França avui, que quan ell va estar-hi al pis d’estudiants ja tenien tres poals de basura i que cal parar compte de travessar el semàfor de peatons en roig. Abdallah diu que al president se li ocorren cada vegada més barbaritats i que acabarà col·locant a la família, com han fet tots abans. Abdallah diu que la religió cadascú se l’aplica com vol, que cada religió és com un mançaner i la maçana d’una rama no té per què ser com la de la branca veïna. Abdallah diu que ell és creient però que no el veuran a la mesquita de Paris per fer-se fotografiar com a islamista perillós només eixir per la porta. Abdallah diu que el burka, que és una gran bestiesa, hi ha moltes dones que el porten perquè amb ell es senten bé amb Déu. Abdallah diu que tinc raó quan dic que al meu país hem viscut uns anys de bogeria fent cases a la vora del mar per a mig Europa i que encegats pel present ningú pensava en el futur, que ara és present. Abdallah diu un proverbi marroquí : l’home amb preses ja és mort. Abdallah podia semblar un xerraire de tren d’inici de vacances, però Abdallah diu unes veritats com a punys.

Read Full Post »

Virtualitats

Hi ha coses que encara es poden crompar en un basar.

Un dia aleatori es decideix fer una broma sobre el verb “crompar” i d’allà passa a que un benassalenc li diu que s’agüela també ho diu, la d’Almassora s’hi apunta a la gresca, un de Vilafranca ho matisa i la de Rafelbunyol hi posa cullerada. I d’allà el protagonista fa cap a un grup independentista occità que li proposa crompar material subversiu.

L’era actual no és ni pitjor ni millor que una altra, però no direu que situacions com eixa no són una revolució.

Read Full Post »

Aplec 2009

Una altre aplec, un altre diumenge amb son i monyo acartonat del pols dels bancals. Sense entrar a valorar les actuacions musicals, que trobo que és molt personal (em quedo amb The Bandits) i sense ensanyar-nos amb l’equip de so del divendres, la valoració ha de ser bona perquè un any més d’aplec ja és una victòria i a sobre no ha hagut cap incident. L’aplec és la festa de tota la comarca i és una de les ocasions per trobar gent de tots els pobles que en cap altra data ens podem trobar, quan són festes al teu poble també ho són a d’altres, etc. Només per això l’existència pròpia del aplec està justificada, poques comarques poden dir això, que saben que tenen un cap de setmana per trobar-se. A banda està la reivindicació, que potser a vegades passa diluïda entre cubalibres, porros i sexe a la tenda de campanya, però existix i està viva. Si després de trenta-un aplecs la comarca no és un parc temàtic de la ruralitat en part és culpa a l’aplec, que ha anat despertant i espavilant la gent, però no ens enganyem, perquè molts dels joves que ens trobàvem a la Mata este cap de setmana no fem vida a la comarca i els Ports pengen d’un fil. El fem aplec, fem comarca, fem país, és un eslògan de batalla que només pot complir-se si s’entén i s’aplica més dies que un sol cap de setmana, i entenc per fer comarca un dansant de la Todolella i no només un regidor, que no tot és política i la salvació (cremat que està un) no ens vindrà en un canvi de govern. L’aplec d’enguany va tindre la curiositat de ser el primer amb guàrdies de seguretat a l’entrada dels concerts per evitar que la gent entrés en bolso-nevera. Fins ací hem hagut d’arribar vaig pensar, però després llegint el llibret de l’Aplec i veient alguns personatges que rondaven per la Mata li vaig trobar el sentit. Els que fan això (caricatura de punkis o punkis de postal) precisament no entenen tot el sentiment i treball que hi ha darrere la festa i s’ho prenen com un festival punki més. Després seran els primers que ens parlaran de solidaritat.

Com a curiositat, a l’aeroport de Reus quan marxava, vaig trobar Cesk Freixas, que havia cantat el dia anterior en l’última jornada de l’Aplec. Vam estar parlant un ratet de l’aplec, de la comarca, del país, dels països, de música. A voltes el trobo massa plamfetiste entre cançó i cançó i en el diàleg el vaig trobar més reflexiu, com crec que deu passar en tots, dalt dels escenaris les coses clares i el xocolate espés. Un gust haver-lo conegut en persona i un bon colofó per al aplec 2009. L’any que ve: Vilafranca. Via twitter ja hem començat…

Read Full Post »

Els Ports

Alguns comentaris desordenats i ràpids.

Està plovent a Orléans, i ja podria caure a Horta de Sant Joan, el mal que està fet ja està fet però que puguem salvar un dels paratges més bonics de les Terres de l’Ebre, els Ports.

Demà marxo cap al aplec dels Ports, a la Mata enguany. Altra volta ens trobarem amics que només veiem d’aplec en aplec, a l’entrada de la Mata ens pararà la Benemérita i a dins ens posarem l’enganxina del tort i tot allò. L’Aplec, el nostre Woodstock particular i d’anar per casa, uns dies on te penses que tots ens coneixem (i no només per facebook).

Read Full Post »

Retirada

Una retirada a temps és una victòria.

Miguel Indurain, després de guanyar cinc vegades el Tour de França i no haver pogut en el sisè, es va veure obligat a anar a la Vuelta i es va haver de retirar al passar per davant del hotel del equip Banesto a Cangas de Onís. No va poder ser i l’heroi esportiu va anunciar que deixava la bici quan teníem a la retina la imatge de l’helicòpter i un hotel de carretera asturià. Armstrong en el seu moment va decidir deixar-ho i ho va fer al punt màxim, amb set Tours de França a les esquenes i sent el millor, i sobretot en eixos anys li havíem ben pocs moments de feblesa. Enguany, al 2009, pel que sigue va decidir tornar, i hem aguantat fins avui amb la incògnita de si era el mateix ésser inhumà,  però el 19 de juliol de 2009 l’hem vist patint de valent en un port de muntanya dels Alps suïssos. Encara no està tot decidit, però ja forma part dels humans i la seua ambició l’ha dut fins ací, a ser xiulat a les arribades i tots pedalant amb Contador perquè no podia ser que tornés a guanyar el 8è Tour. No sé si li ha valgut la pena la jugada de tornar, per a la seua fundació segurament que sí perquè s’ha tornat a parlar d’ell, però la bicicleta, l’asfalt i les carreteres l’han fet baixar de l’altre univers on estava per acabar com avui, sol, mallot obert, lluny de la tête de la course.

El maillot jaune que més ràpid va, de Remi avec un  i.

Read Full Post »

Brie

Brie Président, de Laralee.

No sé si mai he parlat del boig que em torno al supermercat, secció de formatges. Vaig delerit i me’ls enduria tots, cosa que no em passa a la secció de paper higiènic, menjar de gos o iogurts. Si un dia vaig dir que era impossible llegir i escoltar-ho tot, em va faltar citar els formatges. Quan era menut era molt mal menjador, els avions plens de paella mai aterraven a la meua boca i es passaven les menjades voltant davant els meus ulls, i el dia que vaig obrir l’aerport va ser gràcies als primers programes d’Arginaño i al brie Président. Ara sé que el formatge Président es fa a Mayenne, el país de C., el país de les tres vaques per habitant, i és ara també que he sabut que Président és l’empresa lletera més gran de França i que el Brie que em va obrir l’aeroport no és el millor que hi ha.

Read Full Post »

Balanç twittero

Farà ja un temps vaig escriure un post pamfletaire a favor dels blogs i escèptic amb el microblogging i el twitter. Després va vindre la polèmica, Pau Barrina o Cuxaro (no recordo qui va ser) van crear un grup facebook per a que ho provés i uns dies després vaig provar-ho. Encara no m’he donat de baixa, sóc un usuari relativament actiu que escriu uns dos o tres tweets al dia, depenent del dia, i sempre de set a dotze. No porto internet al mòbil i per tant no em puc permetre missatges del tipus: al tren ha pujat un esplai de kumbaiàs no dormiré. Crec que el moment és arribat de fer un balanç de l’experiència. Com a primera prova de pes està que no m’he donat de baixa o l’he deixat caure en l’oblit, és interessant perquè seguisc uns quants amics que són una colla de freaks que estan el dia penjats del twitter i ells es poden permetre missatges com el d’abans o un d’històric de Cuxaro que deia que a la feina el volien atracar. Només per això ja val la pena, per anar amollant animalades, perquè a Internet una bona part del temps ens el passem dient animalades. En el meu cas a més em serveix per estar “al dia” de fets del poble que no s’expliquen a 3×4 o a Tele Vilafranca com ara qui serà majoral de l’any que ve a Sant Cristòbal o que algú se li va fer molt rellarg un plat de caldo al dinar de la mateixa festa. També hi ha coses més serioses a seguir a Twitter, però com més gent s’afegix més llarga és fa la llista a seguir i es perd interès, com passa en Internet en general. No em plantejo tindre Internet al mòbil, el twitter 24h demana un temps i una voluntat de fer de la teua vida un Big Brother que de moment ni puc ni vull assumir. Això substituirà els blogs? No, estem parlant de coses diferents, tot el que vinc d’explicar en estes 335 paraules finc ací m’ocuparia uns quants tweets.

Read Full Post »

Cuando la fiesta nacional…

Ayo, ben propera de la gent, anit a les Francofolies. De Xavier Lecty.

Brassens, i Paco Ibáñez després, deien que el 14 de juliol es quedaven al llit igual. Com a bones referències que són tots dos els he fet cas, i la grasse matiné ha estat llarga perquè la vetlla va ser llarga també. Estàvem a les Francofolies, un festival de música només en francès que enguany complia vint-i-cinc anys i que és una referència mundial (a França). A part de la curiositat de ser un festival molt familiar on a la barra només trobaves cervesa i per seguretat no podies fer res, musicalment he escoltat coses ben interessants que poden interessar a algun lector que busque  entre línies. Pràcticament no parlaré de cap grup de música, tot eren actuacions de gent que amb l’èxit ha anat creant un grup de músics al seu voltant. Thomas Fersen toca l’ukelelé, és barbut, apareix vestit de nóvio i novia a la vegada, i parla de gossos que mengen xocolate, cal seguir? Va ser el meu favorit, s’havia de ser un pèl irreverent entre un públic tan soft. Bénabar és una bèstia dalt dels escenaris i porta un espectacle que està a mig camí del musical. Arrasa entre les dones però la seua gràcia s’acaba a les fronteres de França, ja que sense comprendre el què diu no té cap substància. Ayo no sé què feia a les Francofolies perquè a banda de que s’ha fet conèixer gràcies als bars musicals de Paris és alemanya i no canta en francès, però ja estava bé posar-la abans de Bénabar i ensenyar a les ansioses xiquetes de primera fila que hi ha una cosa que es diu reggae, soul, blues on la paraula i l’idioma a voltes és el de menys. Anis, ska i reggae, agradable d’escoltar però sense la capacitat de transportar a Jamaica. Emily Loizeau és del més recent que hi ha de la típica chanson française, eixes cançons amb una veueta fina que ens trobem a les pelis de deshora de la 2. El format de festival no està fet per a este tipus de música, li pega més e n un teatre, i tot i així se’n va eixir molt bé i va arrencar els meus primers aplaudiments sincers del festival. Abans d’ella havia vist Grégoire, un tio que vaig descobrir gràcies a un vídeo del youtube que va penjar Marina i que com jo molts altres el van conèixer així, de fet va ser amb els internautes que es va produir el seu disc. Com sol passar en molt casos, una sola cançó no dóna per a un concert, ni de 45 minuts.

A banda del que he vist, el festival ha estat polèmica perquè havia d’actuar el grup de rap Orelsan que té una cançó que es diu Sale pute (Puta guarra) i al final qui paga va decidir que no anaven. Qui paga? Doncs Ségolène Royal, ja que estàvem a la regió que ella governa. Com cada vegada que es toquen afers de llibertat d’expressió es munta un embolic fenomenal a França perquè es toquen les bases mateixes de l’estat. A més, com estava Ségo pel mig, els de Sarko han dit que és un abús i un atac a la llibertat d’expressió, quan ells haurien fet el mateix amb un altre. La cançó és coenta i abominable, però després ve un raper americà, no fem l’esforç de traduir, i ens està dient el mateix.

Read Full Post »

Per qui sonen les campanes?

Els bous, a diferència dels caragols, tenen banyes de veritat, que ferixen. I quan encerten, com avui al matí, se’ns ve el món avall, per molt que sabem que allò és de veritat i que pot passar, però a eixa nóvia que anava al tanatori sabent el que trobaria no li serveixen de res totes estes coses. Molts noms, moltes places i molts pobles em vénen al cap, la ruleta russa del bou avui li ha tocat a Daniel al lloc més emblemàtic del món taurí. Descansa en pau.

¡Que no quiero verla!
Que no hay cáliz que la contenga,
que no hay golondrinas que se la beban,
no hay escarcha de luz que la enfríe,
no hay canto ni diluvio de azucenas,
no hay cristal que la cubra de plata.
No.
¡¡Yo no quiero verla!!

Llanto a la muerte de Ignacio Sanchez Mejias, de Federico Garcia Lorca.

Read Full Post »

Alegría mañanera

Impressionant fotografia, de l’any passat, de Chema Concellon.

Eixia de la dutxa este matí, televisió encesa al menjador, tve internacional. Ulleres entelades, m’apropo a la caixa tonta encara amb el barnús, una càmera enfoca un carrer de Pamplona. Estic mig adormit i les ulleres encara no han recuperat l’estat inicial, però reconec una samarreta de la penya el Bou de Morella. I al costat un jersei blau molt familiar…, és ell!, i em poso a cridar tot sol per casa, estúpidament feliç per haver vist un dels màxims culpables que m’agraden (tant) els bous. No puc dir tots els dies que he vist un cinctorrà a la tele.

Read Full Post »