Les llistes dels Ports

He entrat a la pàgina de la Diputació de Castelló per consultar les llistes electorals per a les eleccions del 27 de maig. El disseny de la web deixa molt que desitjar, com gran part de les webs oficials de la Generalitat Valenciana i l’entramat que en deriva, i el valencià és sempre la segona opció que s’ha d’anar a buscar aposta. El mateix Butlletí Oficial de la província està només en castellà, què els costaria fer-ne una versió bilingüe ? Poden prendre exemple del butlletí de Biscaia si volen. Massa esforços econòmics per a tant desgastada casa, val més fer grans vídeos de promoció turística.

La qüestió és que al final he consultat les llistes per les municipals als Ports i l’Alt Maestrat. Tret d’alguna raresa, com ara la llista del moribund blaverisme de Coalició Valenciana a la Todolella, només es trobaran llistes del PP o el PSOE. Ni Vilafranca, on EU ha solgut tindre sempre un pes important se’n salva del bipartidisme. La dreta contra l’esquerra, conservadors i progressistes, com vulgueu-li dir. Mirant els partits que es presenten podríem pensar que estem a Salamanca o Ciudad-Real. Res ens faria pensar que els Ports som una comarca diferent a la Manxa, i ho som. Els socialistes han aconseguit des de fa anys aglutinar tota una sèrie de gent de la comarca que combina progressisme i relativa sensibilitat valenciana o panca fins i tot. Potser dels últims reductes que fan mantindre el PV a les sigles del partit. Les característiques dels pobles dels Ports, ben menuts en la seua majoria, fa que sigue ben difícil fer moltes llistes. Les de l’esquerra podrien ser del Bloc, de EU o d’independents, però són dels socialistes. La coneixença directa de les persones fa que sàpigues que no són precisament del sector de Rodriguez Ibarra o Bono, i tanmateix tot és PSOE. O no ?

Foto de Wolfg Appel. Vestigi al Forcall de la època (passada i superada?) de la Comunidad Turistica del Maestrazgo, eixa comarca inventada a la qual els Ports no pertanyem.

Read Full Post »

Tele francesa

Els diumenges a l’hora de dinar o de la migdiada – segons com dinem – a la tele pública francesa, la 2, fan un programa d’exaltació dels fills pròdigs de la gran nació francesa. Cada diumenge un convidat diferent assisteix a Vivement dimanche i amb ell van passant amics, cantants i celebritats vàries. Normalment són el que diríem mundialment coneguts, a França, terme que alguns francesos amb sentit de l’humor àcid fan servir. Avui li tocava a Laure Manaudou, super campiona francesa de natació, que almenys ha fet mèrits per ser coneguda enfora. Una d’eixes grans esportistes que fan realitat el somni dels pares: poder viure d’ella. Mai he tragat els pares que en fan de les activitats esportives dels seus fills una font d’ingressos, fent animalades com els pares de la pobra Laura, que va deixar d’anar a escola als catorze anys. Des d’aleshores nedant dia i nit, sis dies a la setmana. El cas és que Vivement dimanche es fa sempre indigerible, en entrevistes d’eixes pactades, sempre plenes de compliments i llepaculades diverses. El políticament incorrecte seria preguntar-li a la medallista d’or com s’ho ha fet per no estudiar des dels catorze i això mai se li preguntarà. Quin país més hipòcrita de vegades.

Foto de crashprof2000 de Manaudou.

Read Full Post »

Producte comarcal

Fa lleig fer de croniste musical aficionat havent-se baixat el disc a criticar per la mula. Espero la comprensio dels lectors i dels propis musics, que me’ls estimo molt, però des d’on estic no és fàcil comprar el seu últim treball.

Benvinguts al Paradís és el últim disc d’Obrint Pas. Com l’han enregistrat en un mas de Cinctorres el consideraré producte comarcal i entrarà de colp a la llista dels millors discos de la comarca de tota la història, només per darrere dels de la UMV evidentment. Em voldré estalviar paraules buides tipus: maduresa, continuïtat, tradició, etc. Què collons, Obrint Pas! A Benvinguts al Paradís ens vénen a demostrar el que són, una mescla, total, aigua que ve de rius diferents, de Kortau, d’al Tall, dels Fabulosos Cadillacs, de Dusminguet i de Fanfare Ciocarlia. El CD s’acompanya amb un DVD del que van estar fent per Cinctorres.

Benvinguts al paradís. Dóna nom al disc i l’enceta. Vents cerimoniosos i text repassant les tantes i tantes coses que no van bé. Hay algo aqui que va mal deien els Kortatu fa vint anys i abans ja ho deien els The Specials. Punt a part mereixen les veus souleres de Soul Atac, comencem bé.

Viure. El so característic marca de la casa. Un altre cant al que ha estat el seu context, que els ha fet ser com són i arribar on han arribat.

Cau la nit. Introducció per al tema següent, mesclant les veus de Miquel Gil i Rude (raper de Tolosa de Llenguadoc). Gil, el manitas de oro del panorama musical valencià, allà on està la clava. Una intro d’eixes que esdevenen himnes, i d’això els Obrint Pas en saben prou.

El gran circ dels invisibles. Si el primer tema presenta, quasi enumera, els despropòsits de la societat moderna, aci ja prenen posició. La trikitixa, acordió diatònic, queda massa amagada en un solo. En canvi la veu de Rude dóna un final quasi apoteòsic, només falta veure com duran això al directe.

Una història d’amor. La veu de Salvador Allende introdueix esta mitja havanera mitja cumbia que segons experts en la matèria té una tornada clavada a Mater Mea, cançó de processo. Es nota que ahi darrere hi ha gent que s’ha estat un temps en una banda de musica. La cançó és ben ballable, pretos i tot!

Lluna de plata i alça’t. En estes cançons el disc entre en una fase on es reconeix perfectament que són ells però són cançons que passen per alt.

Quan es fa fosc. Potser des dels primers treballs no hi havia una cançó tant hardcore. De tant en tant no va malament i ja sabem que en saben fer de bon hardcore, com a Telefeixisme.

Tres segles. Dos desplaçaments a la vegada, en el temps i en l’espai. La lletra ens du a 1707, a la batalla d’Almansa. La música, als Balcans, a les pelis de Kusturica i a les fanfares. Escoltant-la la habitacio ja és tota una festa, no imagino els directes.

Camins. La millor en diferència de tot el disc i de les millors que han fet Obrint Pas. Havanera per ballar juntets inspirada en Darrer domenge d’octubre d’al Tall. Els acompanyaments de la trikitixa, el llaüt i Pep Botifarra estan a l’alçada. Escoltada des de la distància a casa és tot un atac de morrinya que dirien els gallecs.

Mentides. Franco de Polònia, en una de les introduccions que per al meu gust sobren, ens fa entrar en una cançó amb una lletra poc treballada, amb coses que tots ja sabem.

Malaguenya de Barxeta. Novament sublim. Retornem als Balcans amb Pep Botifarra i la adaptació fanfaristica d’una tonada ben valenciana. Les cames també es mouen soles i teclejo movent la cintura.

Barricades. Més hardcore dolçaina, so de la casa.

Somnis de lluna. Aire caribeny, i el text en fa homenatge a eixa gent, posant a José Marti i tot pel mig, que no oblidem que era valencià. Els veneçolans Area 23 i el seu hip hop només fan que introduir un nou gènere, tot és possible.

Cante. Una altra que no passarà a la historia, només en salvaria la rumbeta del final. Sort que el que ve és bo bo.

Amb la teua gent. Nadal de la Gossa Sorda col·labora ací, en un cant als seus anys de bogeria en els pisos d’estudiants de Benimaclet. Però en el fons, per als que hem estat en un pis d’estudiants i que en guardem de tot plegat un gran record és una cançó perfecta. Per a tots els de poble que colonitzem les ciutats.

Dakar. Mirada al Senegal. Veus del Magrib i txalaparta, eixes coses que fins ara només les feia el gran Fermin. Ens posen Africa al cor. Som nosaltres els que hem posat en eixe embolic.

L’últim combat. Un aire Disidencia amb la col·laboració de Malos Vicios. Si és que la culpa de tot la té el rock’n’roll.

Lo foto és d’una cumbia de Colombia de cdveston. Seran aixina els nous concerts de Obrint Pas?

Read Full Post »

Lladres o quan el mal ve d’Almansa o….

M’he alçat tard, vaig estar llegint Júlia de Isabel Clara-Simo fins ben tard. De què em valia la pena encendre les espelmes en una finestra de les perifèries de Nancy si ningú, ni el espanyol que té la seua bandera penjada al edifici del davant hauria captat que en fons anava per a ell. Un llibre inspirat a Alcoi sempre servirà de reflexió intima per al que avui, 25 d’abril, celebrem. Tres-cents anys de la derrota d’Almansa, de la pèrdua dels furs i per tant de la sobirania del poble valencià. La blogosfera ja me l’he trobada plena de referències i sincerament no em sento capaç de llegir-la tota. El que aquell dia va passar ja ha estat àmpliament explicat, per això estan les viquipèdies i un magnífic disc que ho conta tot al detall, Quan el mal ve d’Almansa d’Al Tall. Alguns pensaran que tres-cents anys són suficients per a que deixem estar estes històries i acceptem la bandera del veí del edifici del davant. Serien molts anys, massa tard en definitiva, si avui este aniversari em passés per alt. Si a la blogosfera es parlés en castellà, si només algun il·luminat en fes al·lusió a tal data, si jo no tingués com nick per algun lloc JBBasset en honor al general Basset. Si jo no hagués escoltat eixes cançons d’Al Tall de menut, si ningú als anys setanta hagués tingut la més mínima voluntat de començar un Aplec dels Ports, aleshores ja no tindria sentit. Però Felip el calça llarga no se’n va eixir del tot bé, va voler copiar un model d’estat que ell i els seus successors l’han anat aplicant, sense tot el èxit que haurien desitjat. Ací estem, obstinadament vius i en peu. De moment el mot valencià encara no és únicament l’adjectiu per un dels millors plats culinaris del món. Xàtiva encara penja el quadre del rei Felip V cap per avall. Malgrat l’estat de les autonomies, un Decret de Nova Planta amagat però mortífer, aguantem. Felicitats.

Foto de pgilabertx.

Read Full Post »

Espinàs

Llig amb satisfacció que Josep Maria Espinàs i el seu últim llibre, Relacions particulars, ha estat el llibre de no ficció més venut en el Sant Jordi d’enguany. Eixe llibre no ha pogut fer cap a les meues mans degut a esta situació de llunyania física, però al final caurà. Que hi hage un home com Espinàs al davant de tant cotitzada llista és un luxe. Exageraria si diguera que he après a llegir amb ell, però no mentiria si dic que va ser A peu per l’Alt Maestrat el primer llibre gran i pensat per a grans que vaig llegir, amb uns set o vuit anys. Ja aleshores el llegir sobre uns pobles, sobre un país i unes gents que eren els meus, em va tocar profundament. Tot començava amb un bou de carrer a Albocàsser per Sant Cristobal i després pujava a Vilafranca, ens contava les converses del bar Villafranca i comprave cistelles a casa Vives. Imagineu. Després, amb els anys, més o menys cada vegada que el Josep Maria ens ha explicat un viatge a peu el llegia amb delit. Eixos matins d’estiu on la calor no deixa més que estar a casa, mentre possiblement ell feia quilòmetres sota eixa calor per algun racó de món. Ens ha donat excel·lents aproximacions a l’Alcalatèn, a la Marina, a Galícia, a la Mallorca interior, a Euskadi, a Jaén, a Castella, a Extremadura i més llocs. Sempre amb la llibreta a la mà com a arma més important per anotar la troballa d’un cassette a la cuneta, la conversa amb un caçador que llegeix el ABC en un bar de Sòria o un pastor que llegeix el Gara vora Durango. Gent al cap i a la fi. Paisatges humans. Si els llibres del Espinàs es llegiren a les escoles d’Almansa endins i d’Almansa enfora ens enstalviariem algunes agres picabaralles.

Foto curiosa del Josep Maria en una tele japonesa. Crec que hi era en qualitat de creador de la lletra del himne del Barça. Foto de ucb.

Read Full Post »

Sant Jordi a Nancy

Dia de Sant Jordi. Lluny de Barcelona, de les Rambles i de les paradetes amb els escriptors més i menys coneguts en la nostra llengua. Sense parades amb roses a favor de mil i una causes. Pero escric des d’un país que avui ofereix novetats i coses a explicar. La primera volta de les eleccions presidencials franceses ens presenta un duel Sarkozy – Royal. Finalment no hi ha hagut la sorpresa del centre – eixe centre sempre relatiu – i la segons volta es desenvoluparà entre socialistes i conservadors. Vaig escoltar atentament els discursos dels tres candidats més importants a la pantalla. Sarkozy, en un teatre parisi, agraïa als francesos la seua confiança i insistia en la seua campanya i el seu programa. Vaig escoltar massa colps ‘identitat nacional’, un debat fantasma que ha estat present gràcies a Le Pen. Si tenen un debat identitari és perquè una sèrie de gent en un moment o altre s’ha sentit fora de la nació. Bayrou era el segon en parlar, en un carrer de Paris. Tot i la evident decepció de ser tercer, es mostrava feliç d’haver col·locat al joc una tercera força, el centre. 7 milions de francesos li han donat la confiança i ara esdevenen un deliciós pastis pels dos finalistes. La última en aparèixer va ser Ségolène Royal des del seu poble. Si em permeteu ho vaig trobar molt original i ho vaig valorar positivament en un estat on per anar en tren de Perpinyà a Baiona una opció sempre és passar per Paris. En el seu discurs s’afirmava la representant del canvi, parlava d’una França sense duresa policial i féu una referència a l’altermundialisme. Malgrat les ombres que té en la seua pujada al PS, l’afiliació on line i el suport a l’independentisme quebequès – al nostre no de moment – és el millor que queda. L’opció d’enfront és una dreta que guinya l’ull a l’extrema dreta, d’on expliquem sino la baixada del FN ?, una dreta que vol la privatització de grans empreses públiques, que no garanteix la independència francesa envers els EUA – com sí ha fet Chirac – i que ja sabem el que ofereix als que es troben fora de la suposada nació.

Foto de la protagonista amb roses, l’altra protagonista del dia. De Danielle Bousquet.

Read Full Post »

Samarretes

Em van avisar i em digueren, esta setmana no et poses samarretes blaves, que signifiquen suport a Sarkozy. Una ximplesa, perquè negar-ho, però com no em dóna la gana que cap sarkozysta pugue interpretar el meu blau de samarreta he tirat dels altres colors del armari. Tot sigue perquè eixe perill public – que ho és – anomenat Sarkozy no entre mai a l’Elisi. Per tant, contra Sarko i contra el racisme, color viu!

Samarreta roja. Ja ens va deixar ben cantat l’Ovidi el que significa una samarreta roja. Dels d’este color n’hi ha uns quants que aspiren a l’Elisi: Buffet (PCF), Laguiller (LO) i Besancenot (LCR) són els més importants. Les dos primeres no destaquen ni per la seua joventut ni per la actualització del seu missatge, de vegades sembla que encara visquem en temps de Ramon Mercader. El tercer, molt més jove, fa d’això precisament un pes per guanyar vots. Entre els tres programes hi ha moltes coses que s’assemblen i al final sembla que no els ha donat la gana d’anar junts perquè no. Roja seria també la samarreta del PS, però si entreu al web de Ségolène Royal i a la segosphera sobretot trobareu molt color rosa, un roig diluït. Precisament Royal és això, una esquerra light, que en fa del mot ‘esquerra’ només una marca. Una frase que Royal repeteix contínuament és que voldria un tracte pel francesos com si foren els seus fills, que ella donarà una visió femenina a França. Ja està bé, senyora Royal! La igualtat de sexes està precisament en que vostè no li face falta dir eixes bobaes. Quan ho diu em recorda més aviat als pobles on per Santa Agueda posen una alcaldessa només per un dia.

Samarreta verda. Correspondria a la candidata dels verds, que té el suport dels nacionalistes bretons, i ja per això mereix cert respecte. Però un dia, en un míting regional, el seu candidat per eixir de l’era del petroli ens parlava de la bicicleta, i clar, això fa riure. Els francesos en bicicleta i els xinesos cremant carbó, magnífic. Verd també seria Bové, verd de vegetals no transgènics. M’agrada, trenca amb eixa esquerra encallada encara en un discurs de dictadura del proletariat i tancada en les fronteres dels estats. El capitalisme juga a nivell mundial des de fa anys. Explicava l’Arcadi Oliveres en Contra la fam i la guerra, que en una factoria alemanya de fabricació de cotxes van fer una vaga els treballadors. L’empresa l’únic que va haver de fer va ser transportar més producció a la factoria del Brasil, i la vaga no va tindre cap incidència. Una vaga conjunta dels alemanys i els brasilers hauria fet més efecte. El sindicalisme i part de l’esquerra segueix vivint al seu propi melic. Quin sentit té que es reduïsquen els transgènics a França si després importarem soja del Paraguai? Bové té clares estes consignes i no cau en eixos errors.

Samarreta taronja. Bayrou utilitza el mateix color que el Bloc o la revolució d’Ucraïna. I té alguna cosa a veure, és eixir-se’n dels estàndards fins ara establerts. Ni una dreta cada cop més dretosa, que es barreja amb le Pen, que juga amb la por al nouvingut i es descuida de les escoles. Ni una esquerra com la del PS, light, amb una candidata que juntament amb el seu marit s’han instal·lat a la cúpula del partit i a veure qui és el guapo que els treu. Bayrou és campexano i tranquil. No ha caigut en la trampa que va establir le Pen fa 5 anys, no parla de fer aprendre la Marsellesa, però si de dignificar les llengües que no són el francès. Evidentment no tindrà el programa d’un partit d’esquerres, però si al final açò és una cosa de 3, Ségo, Sarko i Bayrou, ell és el millor. I possiblement la millor persona.

Fotos de jmacejmace i timsamoff.

Read Full Post »

Skatalites

Un concert de Skatalites, en les rodalies de la sala on es fa, sobretot s’olora. Olor de canuts, evidentment. Al mateix lavabo de la sala L’autre canal de Nancy, ja es fan comentaris sobre la grandiositat del acte al que assistirem. Un cop dins, els teloners escalfen l’ambient, tot i que crec que ni ells mateixos s’adonen del propi fet que té acompanyar al cartell als Skatalites. Sense grans aparicions ni efectes de llum, vora les deu de la nit, van eixir les estrelles de nit. Són una gent que s’ho passa pipa fent la música que més els agrada: ska, reggae i rocksteady. Estils que són el producte d’una xicoteta illa del Carib, Jamaica, i que gràcies precisament a gent com ells s’ha escampat arreu del planeta. Tot i ser dels grans noms i l’edat dels membres històrics, es passegen per l’escenari ben panxos, amb xandall i gorret. Les dos hores i mitja de concert van passar volant, entre cançons que no saps a on les has escoltat primer ni de quin són realment. El guns of Navarone ben al final del concert despertava la eufòria, el pogo a primera fila i el vol d’algun agosarat.

Foto d’un concert anterior d’Skatalites, de mdj.

Video d’un altre concert d’Skatalites.

Read Full Post »

Islàndia

L’altre dia parlava del bé que m’ha fet poder disposar d’una connexió a Internet per tal de no perdre els orígens, i de pas la identitat. Eixa seria per tant la part positiva d’esta nova era canviant. De totes formes hi ha en tot això un costat negatiu. Tanta és la informació a la que podem accedir que de vegades ens podem trobar en situacions paradoxals. Per exemple jo puc saber quasi d’immediat que a Vilafranca han canviat les senyals de dintre el poble, perquè es tracta d’una notícia que m’interessa i la vaig a buscar. En canvi més d’un colp m’ha arribat el cas de conèixer novetats de la campanya electoral francesa via Vilaweb. I això que entro a Libération de tant en tant, però no amb la freqüència en què ho faig al portal de Partal i companyia. Es tracta d’un trencament de les velles barreres de la informació increïble, fins l’era Internet, si engegaves la ràdio escoltaves les coses del lloc on estaves i si de cas les notícies d’altres bandes del món, vistes evidentment amb ulls locals. Les novetats d’altres llocs costava un esforç suplementari trobar-les. Ara tot costa el mateix esforç i ens podem plantejar bajanades mil. Imaginem que jo estic descontent amb la nacionalitat del meu DNI i què vull sentir-me d’un altre país, posem pel cas Islàndia, perquè m’agraden l’abadejo i els volcans. Fa deu anys m’hauria afartat d’abadejo, buscaria reportatges de geisers a la 2 i hauria de recórrer biblioteques en busca de llibres d’Islàndia. Però seria ben difícil sentir-me islandès. Ara, puc entrar en contacte amb gent que m’animarà a aprendre l’islandès i m’ajudaria en tal costosa tasca. Quan la cosa ja estès més fàcil, podria veure la tele i escoltaria la ràdio. Em compraria per Internet la samarreta del KR Reykjavik de futbol – la VISA no té fronteres – i seguiria fervorosament els campionats de pesca. Podria arribar a tal punt d’integració, sense posar els peus al país, que entraria al Racó Islandès i a Islandianisme.com i al final, de tant llegir-ho arreu de la feble però suficient blogosfera islandesa, em queixaria dels impostos que paguem – vull dir paguen – i de les polítiques socials del nou govern conservador. I tot això sense eixir de casa.

Foto d’una església islandesa de Serafi.

Read Full Post »

Arrelats?

Llegisc al blog de Pere Fuset un pensament que es fa ell, sobreviuria a un Erasmus amb l’arrelat que estic? En el seu cas arrelat a la ciutat de València i de retruc al país, o al revés, tant és. Jo també em vaig plantejar estes qüestions abans de marxar, perquè jo també formo part del il·lustre club dels arrelats. Ara que ja he passat uns quants mesos a fora potser ja estic en disposició de contestar. He sobreviscut. Gràcies a l’era d’internet, a la potent blogosfera vilafranquina, al msn i al gmail, tot sigue dit. He pogut anar mantenint el contacte amb la gent, saber el que s’ha estat coent, el que ha plogut. Evidentment després hi ha una necessitat de contacte físic amb els racons, les artigues, les pedres i els gots dels bars que només es pot paliar amb escapades d’hores i hores de tren. No sento cap sensació de llunyania o d’estar fora de context, m’he enrabiat com el primer amb el possible tancament de TV3 i amb la resta de barbaritats populars, tinc al cap celebrar Sant Jordi i fer una reflexió íntima pel 25 d’abril, canto cançons de l’Ovidi a la dutxa i el fons de pantalla de l’ordinador és la barraca de Sant Antoni de Vilafranca. Els francesos i franceses més propers a mi – com ja passava amb els catalans – m’han sentit parlar amunt i avall de Vilafranca, comarca i país. Així és que desarrelats no ho estem, només és qüestió de kilòmetres.

Read Full Post »