Les penes són

Vent de Cabylia, un dels millors blogs que conec, ha plegat temporalment. Un blog que mesclava afinadament articles sobre història, política, urbanisme, arquitectura amb magnífiques fricades i articles sobre música de gust si més no criticable. S’ha plantejat que no servix de res en el país del meninfotisme perdre el temps davant d’un teclat i que el seu temps el dedicarà al que vulgue, posem que regar geranis. Jo mateix diumenge a la nit em plantejava eixes qüestions, però xalo massa fent de cronista d’anar per casa com per deixar-ho córrer. Però entenc a Vicent, potser és simple comprensió entre incompresos. Ell, en el seu últim post ho ha deixat tot ben clar, enumerant el que suposadament vol la gent, que són tot despropòsits als seus ulls. Què ens queda? Ocupem les casetes de Calces (una meravella arquitectònica popular de Vilafranca, ideal refugi per a una guerrilla) amb kalashnikovs i reiniciem la re-reconquesta? Abandono les meues pràctiques a Orléans per anar-me’n de maqui pels Ports, la Tinença i el Penyagolosa? Marxem en massa a Pamplona, ara que tindran a Uxue Barkos d’alcaldessa? Fem un harakiri col·lectiu a ritme de coetà? Nos acoplamos i avan? Alguns em diuen tot allò de que la lluita està al carrer, que gent que lluiti és el que cal, bla, bla, bla. La paraula revolucionari avui dia només és per a quan ix una nova video-consola que revoluciona el mercat. Doncs res, que a partir d’ara ens dedicarem a cantar-li les alegries de la vida, perquè més enllà de les eleccions hi ha vida. Perquè al cap i a la fi

« les penes són, no tindre un sou, morir-se el bou i la llocà ».

Foto de waving my penis.

Read Full Post »

Sempre em quedarà Miravet

Mai ho havia passat tan malament en un tren. Tenia el cor en un puny, el temps no passava. Una vesprada de diumenge massa tensa, massa coses en joc com per concentrar-se en l’avorrit paisatge del centre de França. Propera parada, Orléans centre, ja hi estava. Vag prendre la maleta i xino-xano per tot el centre de la ciutat a peu. Buscava un ciber-cafè des d’on poder mitigar tal agonia de conèixer els resultats, però res, és un centre de ciutat massa chic com per trobar eixe tipus d’establiment. Vaig creuar el Loira, l’altre costat de riu és més popular, qui sap. Res. Els barris on el locutori està a baix al costat de la porta estan on Cristo va perdre l’espardenya i on diuen que cremen cotxes. Vaig entrar en un estat d’al·lucinació tal que em sembla veure que la gent que mirava tranquil·lament la tele francesa al menjador en realitat mirava Canal 9 o TV3. Vaig desistir, cap a casa, a esperar la cridada per telèfon que en faria un resum. Vora les deu l’aparell començava a vibrar. Primera notícia, la golejada socialista a Vilafranca, que no em sorprèn gens, el PP es presentava per a perdre. Morella, malgrat els divertiments cibernètics, segueix puigiana. L’Aplec dels Ports de Cinctorres no caurà en mans populars. De la comarca – que cada vegada sembla més l’Armòrica d’Astèrix – passàvem al país. O no ho entenc, o estic sol, o estic tombat, o sóc molt raro, però estic que no dono crèdit. Amb tal panorama obligatòriament em passaven idees catastrofistes, que si deixar-ho córrer tot i enviar-ho a cascar-la, que si l’exili i passar a considerar el meu país com un mer destí vacacional. Però no, no hi puc, hi ha coses que estimo per damunt de les distàncies. A més a més exiliar-se a Sarkoland és com eixir del foc per caure a les brases. Voldria ser punki per poder pensar que tant d’una manera com d’una altra seria tot un desastre, però no funciona. Al cap i a la fi sempre he estat d’un punk un tant abertzale (com els haurà anat allà dalt?). Vaig enviar un SMS en cadena a uns quants camarades, d’eixos missatges que tenen paraules buides només per a que sàpiguen que jo també estic per terra. A la telefonada també em van contar algun resultat de les Terres de l’Ebre, l’altra casa, l’altre costat. Me n’alegro molt del resultat de Miravet, poble sempre simbòlic, on tinc el plaer de tindre un amic regidor d’ERC amb una majoria esfereïdora, 6 a 1. Ai, perquè un simple riuet com el Sènia canvia tantes coses? Móra d’Ebre manté resultats i cau algun búnquer convergent com Ginestar, després del escàndol de l’última setmana on el fins ara alcalde el van enxampar fent tractes urbanístics obscurs amb càmera oculta. D’esta manera vaig viure esta nit electoral agredolça, només endolcida per la cervesa amb sirop de granadina que reservava per festejar la caiguda campsista però que al final me l’he pres igualment. Posem que a la salut de Saez. Sempre ens quedarà Miravet, i Vilafranca.

Read Full Post »

Pensa globalment, actua localment

Tres francesos, una xina, un indi i un valenciano-català de terra de frontera. No és cap acudit, és la composició a taula del sopar d’anit. Hagués pogut donar-se el cas de comunicar-nos tots en francès més o menys correcte, però no va estar aixina. A més havíem d’afegir que una francesa i jo parlàvem en castellà perquè d’esta manera ella no oblida el que va aprendre a Mèxic i de pas aprèn bon vocabulari del estil ‘estoy farto‘ o ‘albergínia‘. Amb l’indi la cosa era més complicada, només ens podíem entendre en anglès, i el seu no és precisament tant comprensible com el del cassette del listening i el seu ‘Where is the kitchen?’. A sobre amb una persona d’un paîs exòtic sempre caus en un tipus de conversació tipus: i les vaques sagrades què? el Taj Mahal és bonico? el curri també el feu com natros? els pakistanesos a casa vostra també tenen supermercats 24 hores? a quina hora dineu? La xina afortunadament parlava un francès impecable, però no va evitar més tòpics…ets de prop de Corea? Bé, a set hores de tren, que a la nostra escala és prop. Què tal els cotxes de 2000 euros? Si tots els xinesos gastésseu paper higiènic, pobra selva amazònica…

Mentre estes converses existisquen podem estar tranquils que la globalització encara no ens ha guanyat. Podrem tindre amics repartits als quatre vents però en un sopar allà on els vents convergisquen, amb to mig fanfarró, sempre podràs dir que a ta casa la paella dels diumenges es menja a les tres de la vesprada. I els altres et diran ohhhhhhh!

Foto d’un plat de pataques al curri, de Elyce Lee.

Read Full Post »

Castelló

Miro interessat la evolució de la campanya electoral a la ciutat de Castelló. Lluny de caure en provincianismes, el que hi passarà allà és important. Els fluxos migratoris han fet que l’actual Castelló sigue una ciutat amb el bategar dels pobles. Si el Passeig Ribalta deixa de ser una marranada, si és possible trobar un pàrquing públic al centre o si una sabateria del carrer Major no té la música electrònica a tota pastilla tot el dia, tot són fets que afectaran persones amb noms, cognoms i malnom del poble. Perquè senzillament mirant la foto de la meua quinta un veu que el 60% d’ells estan vivint a Castelló i amb grans opcions de quedar-s’hi. I els que no hi vivim ens deixem caure de tant en tant. Per tant ens afecta. Pel moment sembla que tot està tot molt apretat, la majoria popular balla d’un escó segons les enquestes, que no deixen de ser això, enquestes. Pel canvi la clau la té evidentment Calles, el professor de literatura i poeta al Ribalta, i també Nomdedéu. Del candidat del Bloc potser encara guardo algun mail de fa uns cinc anys, dels que enviava a la llista de correu de Valencianisme.com d’aleshores, que fou la gestació del actual fòrum. En aquell moment les seues intervencions ja defugien del debat dels símbols i de les palles mentals de part del nacionalisme valencià. Al seu blog d’ara llegim comentaris sobre columpios o voreres en mal estat i fins i tot es permet alguna llicència més literària. Un home planer, que està lluny de la imatge del polític nacionalista que el primer que fa és llevar la bandera espanyola del despatx. Que potser ho face, i ben fet, però no en farà d’això un sarabastall i la base del programa, com per exemple sí que els agrada fer a alguns exaltats d’ERC. Primer els carrils bicis, la recollida selectiva, els columpios. Després la plaça País Valencià, el carrer Joan Fuster o el parc Sanchis Guarner ja vindran sols.

Foto de la campanya de Nomdedéu d’Egaldu.

Read Full Post »

Xavi Castillo

Llegisc al Levante una curiosa noticia, el mossèn de la Llosa de Ranes, a la Costera, parodia en el sermó dominical al actor alcoià Xavi Castillo. Sembla ser que després d’assistir al espectacle que este oferia al castell de Xàtiva (on es suposa que el rector va anar per espiar) es va posar a fer el mateix el domenge a la missa. L’espectacle de Castillo és irreverent i políticament incorrecte, cap vaca sagrada se’n salva, del rei, a Rita Barberà passant pel Papa. L’amic rector va prendre exemple i ens va assustar els feligresos i feligreses alçant-se la sotana, tocant-se els pits i els genitals. Com Castillo, però com a públic els sacrificats creients de la Llosa de Ranes. No comprenc on volia anar a parar, suposo que fer veure a la gent el gran atac que els fa l’actor alcoià a l’Església. Suposo, perquè part de l’Església es mou dins una lògica que se m’escapa. Ara al mossèn ha estat denunciat al bisbat i entrarà a la llista negra dels capellans que no voldran a cap poble, amb eixe historial que té, entre carca i artístic. Un personatge si més no curiós, capaç d’anar-se‘n a un ambient hostil, aguantar i després alçar-se la sotana a la missa només perquè aixi es pensa que escandalitzarà els feligresos, amb el que un actor diu sobre l’Església en un teatre. I al remat la gent s’escandalitza del que ell fa, perquè de Castillo s’espera tot i ja ho sabem, però no d’un capellà. De tot plegat em quedo amb una reflexió del mossèn, assistint al espectacle a Xàtiva hi havia gent de la Llosa que després porten el xiquets a fer la Comunió. En això l’home té raó, als nostres pobles encara hi ha massa catolicisme de quedar bé.

Foto de arroz con nori.

Read Full Post »

Un poble

Un poble seria la unitat bàsica de les comunitats humanes, després ja vindrien les comarques, les regions, els països, els estats, les nacions, més grans i més difusos. El poble, com a esglaó més baix de l’escala, comporta un sentiment fort que en més o menys grau ens toca a tots. Només des d’una òptica de poble podem entendre certes coses, des de la elecció del forn on comprar el pa fins el xuplar-se el marron de pertànyer a la comissió de festes o ser regidor del ajuntament. El poble implica certs esforços que no donen res a la butxaca però que després deixen un estat de benestar, d’haver aportat alguna cosa i fer que la roda seguisque girant. Este cap de setmana he estat en un poble del nord-oest francès, prop de Normandia, un equivalent a Vilafranca en habitants. Tot i que no cuinen en oli d’oliva, ni fan bous per festes – i estes no duren deu dies – i on el carrer i els bars no són l’eix vertebritzador de la vida social, també són un poble, amb les seues associacions, el seu club de futbol i la seua penya ciclista. Potser ells no actuen d’una manera tant existencialista com nosaltres sinó més des d’un punt de vista de fem coses per passar-nos-ho bé i fer-nos la vida més agradable i au. Nosaltres, potser pel fet de viure tots junts, sense grans jardins entre les cases, que difuminen on acaba un poble i on comença el següent, en fem del grup la base de tot. Afegim a les accions una raó tipus perquè sí i perquè a Benassal ho han fet així. Som més viscerals en definitiva.

Read Full Post »

Anarkistes

Des de que Sarkozy ha guanyat les eleccions el temps al nord de França ha canviat. L’estiu del mes d’abril ens ha deixat un temps fosc, ventós i fred. Alguns han mesclat la grisor metereològica amb certa grisor de pensament i s’han dedicat a cremar cotxes d’ençà que el candidat conservador ha estat elegit. Una absurditat d’alguns que ens deixa en mal lloc a tots aquells que ens definim d’esquerres però que no creiem en la crema de cotxes just després d’una desfeta electoral com a mitjà per canviar les coses. Hi ha certa gent en este país que es diverteix fent el gamberro aprofitant qualsevol excusa, i estos dies l’excusa és Sarkozy. Són accions que no ixen d’assemblees democràtiques ni de reflexions profundes sinó més aviat de la combinació d’unes birres i uns canuts. Allò d’anarkia i cerveza fria està massa escampat. No són més que una minoria sorollosa que embruta tot un moviment. Un dels líders de les revoltes contra la CPE l’any passat este matí mateix deia a la ràdio que no té sentit cap manifestació ni cap vaga, ja que el respecte del sufragi universal és fonamental. Açò no treu que s’estigue ben a l’aguait del que ens pot fer en Sarkozy.

Foto de mkbebe.

Read Full Post »

La distracció dels morellans

L’altre dia parlàvem de les llistes electorals dels Ports i del bipartidisme generalitzat que hi ha a la comarca. Un dels casos més exagerat és el de Morella, on el bipartidisme ve de fa anys. Esta setmana, des dels contraris a Ximo Puig, s’ha obert un blog que sembla que serveix de distracció dels cibernautes morellans amb un nom ben explícit, Ximo Puig fot el camp, que per cert és l’únic text en valencià de tot el web. Un blog del estil confidencial que tan de moda estan en la política dels nostres dies. Amb el bipartidisme morellà, una oposició amb opcions de treure-li l’alcaldia a Ximo Puig només pot vindre des de la dreta, des del PP, i per tant els missatges del blog són un poc coents. Una llàstima perquè possiblement hi ha moltes raons per ser crític amb la gestió de Puig, tant pels morellans com per la resta de comarca, des d’un altre punt de vista que no sigue el dels populars. Em quedo amb una frase: Nada más qe añadir, solo una cosa más, el 27 de mayo vota a quien quieras, pero por el amor de Dios, si quieres Morella, no votes a Puig. Vaja, o nul o blanc o PP. No voldria ser morellà (veges tu!).

Fotografia d’una finestra de Morella. Foto de fity2004.

Read Full Post »

El gra de la palla

He dedicat una estona de temps a llegir-me entretingudament els programes electorals dels dos grans candidats a l’Elisi, Royal i Sarkozy. Hagués volgut trobar alguna cosa que m’ho posés fàcil, amb dos columnes, però no ha pogut ser. Segurament existeix pero de vegades la informació és excessiva. Aixina que m’he basat únicament en el programa d’ambdòs candidats que es poden trobar en els seus respectius webs oficials. Evidentment una faena com esta implica destriar el gra de la palla, i més si en el cas de Sarkozy ho posa tot en un pdf molt bonic però gens esquemàtic.

Hi ha moltes coses en la que els dos candidats coincideixen, sobretot en la palla. En eixes coses que són de sentit comú i que ni la dreta, ni l’esquerra ni els extraterrestres diuen que no, tipus respecte als discapacitats i facilitat d’accès als llocs, major investigació mèdica per certes malalties, etc. Fins ací no hi ha debat. Després vindrien totes les frases que contenen les paraules orgull, França, francesos i franceses, que també anirien a la categoria de palla. Algú malintencionat, podria dir-me que traslladant-ho a casa nostra, parlar d’eixes coses és també palla. No és el mateix, que l’estat francès no està en perill d’extincio.

Entrant ja en matèria. Sarkozy no vol sentir parlar de la VI República, que com fins ara ja ha anat bé. Royal diu que no, que és un model caduc, amb un parlament que no és representatiu del país, on no es limita l’acumulació de càrrecs electorals i el conseqüent descrèdit de certes institucions.

El conservador és contrari a la jornada laboral de 35 hores que segons ell ha congelat la economia del país. Una de les mesures que proposa és l’impuls de les hores extra, que presentaria avantatges. En un món meravellós on fos el treballador qui decidís les hores extra que vol fer no estaria malament com mesura…Una altra joia del programa de Sarkozy és demanaré un esforç a les empreses per augmentar el sou dels treballadors. Si no fos perquè no ho és, pensaria que és molt innocent. Royal no vol retirar les 35 hores i es mostra en cautela per tal d’estendre-les. En alguns el seu programa té palla, i precisament en coses on el que és vol és gra.

El no de França a la Constitució Europea va fer mal. Sarkozy diu que va entendre els francesos i ja ho arreglarà ell. Royal es compromet a un nou referèndum, a un nou debat, en una versió de la Constitució que sigue més llegible. Pel que fa a la immigració Royal parla de regularització dels immigrants amb treball, amb fills escolaritzats i el seu dret a vot a les eleccions municipals. Parla de la taxa Tobin, d’una mundialitzacio racional i de cooperació euro-mediterrània. Sarko diu que seguirà amb la política que ha dut fins ara com a ministre d’Interior, on saber francès serà un requisit abans d’arribar. Hi ha una cita al desenvolupament dels altres països però ací és ell el que gasta la palla.

Un tema important és la energia, la fi de la era del petroli i els problemes mediambientals. Tots parlen de recerca, Sarkozy vol tirar mà de la nuclear – no esmenta en cap lloc el emmagatzemament dels residus – i Royal es mulla i parla d’una reducció de l’energia nuclear i un 20% d’energia renovable pel 2020. I parar els cultius transgènics i reduir els pesticides, un dels majors problemes de la vella Europa de cara el futur. A casa Sarkozy, silenci.

Els francesos tenen en les seues mans el seu futur. Nosaltres, com a europeus, ens hi juguem un poc també el proper diumenge.

Fotos de tofz4u i Raquel Silveira.

Read Full Post »