Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2008

Estos xics es passen la vida, els dies, les vesprades i l’entrada de les nits a la porta del locutori seu. De fet ell és col·lega perquè fins un dia també es passava la vida, els dies, les vesprades i les nits a la porta d’un supermercat. Però un dia, per mitjà d’un tio emprenedor amb idees noves i diners vés a saber d’on, van posar un locutori en un passatge d’una barriada lletja de Nancy. Ara, quan els de dins estan ocupats i es comuniquen amb els seus respectius països, ell ix a la porta si no fa molt fred i es fuma un cigarret amb ells. Ells estan esperant el camello, avui ve haixix de Chaouen. Un, amagat sota la caputxa peluda del anorack negre, comenta que li ha eixit un curro per uns dies, descarregant capses per la nit. Els altres l’esperen que vingue eixa faena, un va excedir-se comprant-se aquell xandall rosa i necessita diners d’immediat. L’altre té una demanda de la policia per portar una pedra de costo al damunt. L’amo del locutori s’aparta un poc del seu local i escup sota un arbre, escup la ràbia de veure que hi ha alguna cosa que no va bé, que no tots tindran un tio per posar un locutori. 

Foto de Vandoeuvre, barriada de Nancy, de Kelesmehmet.

Read Full Post »

Visita ràpida fer complir un somni d’eixos d’infància, anar a una Féria, una festa amb bous a França (en podria dir Occitània de fet). Li va tocar l’honor a Arles, ciutat amb una història i un currículum artístic que fan tombar de cul, però que no concentrarà el pes de l’article, perquè tampoc vam estar fent turisme.

De bous en vaig veure, de plaça i de carrer que diríem a Vilafranca. A les arènes romanes, una correguda. Entre el que em va sobtar és el senyorio que li dóna fer el passeillo amb Carmen de Bizet i el respecte del pùblic a la faena, res a vore amb fer cerveses al bar de Vicentet i mirar els bous de peu a la part superior de la plaça de Vilafranca. Ja ho diuen ja, que la plaça de Vilafranca és la millor pels que no només van pels bous…El repertori de la banda era ben semblant al de la UMV, Xàbia per exemple no va faltar.

Imatge de les arènes d’Arles en la correguda del dissabte 22. De kahala.

Pel carrer, de dia i de nit, hi havia encierros i abrivados, que són com entrades de bous de Segorbe fetes amb bous de la Camarga, que són característics pels seus cuarnos elevats i per ser menys nobles que els bous de lídia normals. Als abrivados la gràcia és agarrar un bou amb les mans i després soltar-lo (sí, sí, estan bojos estos francesos…). La joia de la festa taurina camarguesa són les curses camargueses, però en feien poques i a mala hora. Queda pendent.

 

Però no només de bous viu l’home. La féria en conjunt pren un aire andalús i gitano – de fet ben a prop d’Arles es fa la festa gitana de Saintes Maries de la Mer – i per tant no estranya vore a les tendes vestits de faralaes. Suposo que contrasta bastant amb les festes que es fan al costat Oest (Dax, Baiona, Mont-de-Marsan) on pel que he vist l’ambient és basc totalment (evident en el cas de Baiona). Els carrers estan ambientats per xarangues que mesclen temes francesos amb d’altres com Moliendo café, Clavelitos, Vino Griego, etc. A Arles hi ha penyes i als seus locals – el que a Vilafranca també diem penya – li’n diuen bodega. Allà cada penya té la seua barra, la seua decoració, les banderetes de pastis Ricard i 51 i no cal que es busque res que no sigue sangria, cervesa o pastis. De la música d’una féria en podria parlar molta estona i he de dir que amb el meu màster de musique de soirée de Géol Nancy més l’herència genètica res em va estranyar. Paquito el Xocolatero està demostrat que és el producte valencià més internacional, tot i que Pirineu amunt de vegades res té a vore amb una filà mora o cristiana. Ah, això sí, tenen el gust d’escoltar-lo en versió de banda, res d’infraisers panxuts. Després, com a hits apoteòsics tenen Les lacs de Connemara, un èxit dels vuitanta del cantant dretà Michel Sardou. Però tots els colors polítics es sumen a la festa, ballant tota la colla en cercle competint per qui alça més les cames. Voilà! Només em queda animar a Melopea a internacionalitzar-se i descobrir més penyes.

Imatge de la bodega La muleta, on vam estar una bona estona nosaltres. De kahala.

Les lacs de Connemara a la Féria de Baiona.

Les lacs de Connemara per Sardou.

Una xaranga en una bodega d’Arles esta mateixa féria.

Read Full Post »

Les variants o circumval·lacions ens acurten els viatges, però si ens posem en pla sentimental són ben llagrimoses, eixos pobles dels que ja no sabrem com evolucionen…

Si per exemple prenc la ruta que més conec, de Móra d’Ebre a Vilafranca, vegem el que dóna.

Ginestar recordo que passàvem per dins del poble fa molts anys. Ara crec recordar que l’església quedava a la dreta si anàvem en sentit Sud…

A Xerta, l’avinguda entre plataners tenia olor a mandarina i a taronja. Els caps de setmana els que baixaven i els que pujaven s’hi paraven a qualsevol de les portes que tenien un sac de cítrics de reclam. Ara un cartell resa: De Xerta, la taronja, però ja no sé quantes portes encara tenen un sac.

Per Santa Bàrbara es circulava pel mig del tot, després per un carrer secundari i ara apenes el toquem. Encara gràcies que tenen un semàfor i veiem la cara dels alcaldables. I sobretot gràcies a que una de les espectaculars masades que tenen estan als afores i sempre la veurem.

La Galera té una església que sembla una torre de defensa i en sabria menys del poble si no fos perquè una vegada, atrets pel cartell de la fira de la Terrissa que posen al desviament de la variant, hi vam entrar.

A Traiguera per dins del poble mai vaig arribar a transitar. En una època la Nacional vorejava el poble i un terrisser tenia el taller, amb un pàrquing i molts màstils per poques banderes. La variant encara va allunyar-se més del poble i el terrisser va posar el corresponent cartellet de “continuo existint” a una eixida de la rotonda. Espero que continue obert…

Per la Jana no recordo haver hagut de passar obligatòria entre els plataners que pugen cap al turonet on està el poble. Pel barri d’Anroig – barri de Xert – en recordo una església – magatzem, unes agüeles jugant al guinyot a la vora de la carretera i un anunci d’un secadero de pernil. On deuen parar les velletes? Qui deu anar ara a missa?

Finalment a Catí ara en preparen una. Ja no ens trobarem el Desvio provisional por fiestas per uns carreros ben estrets, ni farem parades a la font ni trobarem un camió de cara davant els porxos gòtics del vell edifici del ajuntament. Arribarem més ràpid entre camps d’ametllers, passant de llarg dels pobles. Però ens estarem perdent també alguna cosa, als pobles només s’hi anirà aposta…

Foto d’una carretera entre plataners d’Ernest.

Read Full Post »

La mala educació

Crec que ens ha passat a molts. Arribem a un pas zebra i el nostre semàfor està roig. Al costat nostre, vora el carrer, hi ha un pare o una mare amb el fill o filla agarrat de la maneta, esperen que es pose verd. Sovint s’escolta al progenitor dir: no passem encara, que està roig. Nosaltres, que hi passem cada dia per allà i ja tenim un màster en el funcionament dels semàfors de la cruïlla, dubtem. Si no hi hagués ningú, o fos un iaio, ja hauríem passat.  Els remordiments per no desestructurar-los als pares l’educació vial de son fill són grans. Avui he passat, com un altre dia m’espero, depèn de la pressa que tinc i de si és Lluna nova o Lluna vella. Ja a meitat pas zebra, de fons he escoltat com els pares em posaven verd davant la xiqueta, i he hagut d’acceptat el rol de ser un monstre del civisme per a eixa criatura.
Foto del rapsoda mut.

Read Full Post »

Anem a parlar d’una de les estrelles d’este blog, sobretot per culpa de la seua senyora esposa que encara aporta una visita a diari: Nicolas Sarkozy. I precisament de l’influència de la xarxa amb la popularitat de Sarko va l’última notícia. Segons diu Le figaro, el president ha fitxat un xic jove – de 24 anys – per a que sigue el que estigue a l’ultíssima hora del que es diu d’ell a Internet: serà un rastrejador de blogs, es mirarà els vídeos que circulen pel Youtube, etc. D’esta manera Sarkozy pot preparar d’una manera més ràpida les respostes front al que ix per la xarxa, que sovint el desqualifica. Una faena ingrata, la de veure com posen a parir al teu jefe, sobretot si l’aprecia, com és de suposar. A una part de la blogosfera francesa no els ha agradat gens l’idea, un tant kagebèicaMentres no hi hage persecució al crític i sigue només per preparar una resposta no tinc res a dir, és normal que els líders tinguen algú treballant a les catacumbes. De totes formes amic Nicolas Princen, si entens alguna cosa en català i mai apareixes pel Cadafal, ací tens el meu RSS. Si apretes l’etiqueta Sarko veuràs les altres lindeses que he anat dient del teu cap.

Read Full Post »

UCI vs. Tour

La temporada ciclista ja fa uns dies que va, i ara ja estem en coses serioses com la Tirreno-Adriàtic i la Paris-Niça i no pas el Down Under. Enguany és una temporada complicada – i ja en portem unes quantes – però el més espectacular és que enguany ja no només parlem de dòping, de vampirs pels matins, a més hi afegim la guerra entre les grans voltes i l’UCI (Unió Ciclista Internacional). Esta guerra ve en part perquè l’UCI ha volgut fer un invent, el UCI pro Tour, on els millors equips competixen en les proves més dures, com si fos una Champions League. Les restriccions que això imposa a les organitzacions de les proves a l’hora de convidar equips més modestos a competir són molt grans. A més això ha dinamitat les proves modestes, tipus volta Comunitat Valenciana (nom oficial…), on els equips i la televisió n’han perdut l’interès. Vaja, que al gos flac tot són puces. Pràcticament no hi ha ningú que estigue content amb este funcionament, tant és així, que les grans voltes i els seus organitzadors han decidit que enguany no participen en este invent, és a dir, que el Tour, el Giro, la Vuelta i la Paris-Roubaix per exemple no estan a la Champions del ciclisme. La setmana passada UCI i equips professionals van trencar relacions, i és que per als equips la Champions és el Tour, allà on hi ha els flashos i la popularitat – no ens oblidem del pes de la publicitat en este esport – i no pas una carrera per Austràlia. Les coses han arribat a un punt que el Tour no està autoritzat per l’UCI i es fonamenta amb el permís de les autoritats franceses. Es tracta clarament d’un xoc de titans entre l’UCI i l’organització del Tour fonamentalment de l’altre costat. Però en este esport d’organització tan complicada el pes no el té la federació internacional, sinó una prova, la millor, la de death or glory que deien els Clash. Així que no patim pel Tour, que en tindrem, sense Alberto Contador però, que al meu parer es va equivocar al anar-se’n a un equip tacat com Astana. L’UCI pro Tour potser sí que té els dies comptats…Ah, i quines ganes tinc de poder parlar un dia de ciclisme sense haver de fer crònica de successos.

Read Full Post »

La festa de Sant Gaudenci al Rumba Club de KGB pot suscitar tota una sèrie de preguntes que es respondrien ben fàcilment amb la catàrsis rumbera que els assistents vam patir. Però com tots no hi van poder anar i la gràcia és trobar-li nous fidels al sant, en parlarem un poc. Per què un conjunt de gent jove, que musicalment ens mouríem des del rock fins el reggae, ens ajuntem en una festa-concert on acabem ballant Sarandonga? Que els publicistes franquistes feren de la rumba un input per al guiri, i gent com Peret en fossen en el seu moment una icona, no li lleva un gram de mèrit a la rumba. Molt dels que anit ballotejàvem per allà, abans de tindre un criteri propi musical, en plena eufòria olímpica de Barcelona, escoltàvem Los Manolos i Peret tot el dia, el all my loving, ella tiene poder i un units per sempre més festero que el de la Caballé i Mercury. Després vam crèixer i alguns vam emprendre camins musicals diferents, però un dia arribà un Dusminguet o qui fos per dir-nos que la culpa de tot la tenia un tal Gato, Pescaílla i Peret. I així estàvem anit, ballant Sarandonga sense cap vergonya de que un dit acusador ens digués: horteres! Es podrà dir que no és més que una moda esta tornada de la rumba, com quan es van tornar a portar les sabatilles Vitoria fa un estiu o dos. I?
La segona pregunta és que fa un agnòstic com jo, i com més que n’hi havia al KGB de Gràcia, en una festa d’un sant, que només coneixien els d’Horta: Sant Gaudenci. Doncs res, com els Sants són la part més simpàtica del catolicisme – poca conya, jo sóc de fe escassa però un Sant Antoni, San Fermin o Sant Roc que no me’l toquen – ara una colla d’Horta ha fet del seu patró una marca rumbera. I el que un dia va ser el sant que portà la pluja als pagesos d’Horta ara irriga rumba per la xarxa, està en xapes, en samarretes i al youtube.
La bacanal rumbera va ser prou apoteòsica, amb un escenari plagat de grups i grupets que reinterpreten a la seua una cosa tan senzilla i complicada com tocar la guitarra espanyola amb el ventilador.

Read Full Post »

Older Posts »