Estos xics es passen la vida, els dies, les vesprades i l’entrada de les nits a la porta del locutori seu. De fet ell és col·lega perquè fins un dia també es passava la vida, els dies, les vesprades i les nits a la porta d’un supermercat. Però un dia, per mitjà d’un tio emprenedor amb idees noves i diners vés a saber d’on, van posar un locutori en un passatge d’una barriada lletja de Nancy. Ara, quan els de dins estan ocupats i es comuniquen amb els seus respectius països, ell ix a la porta si no fa molt fred i es fuma un cigarret amb ells. Ells estan esperant el camello, avui ve haixix de Chaouen. Un, amagat sota la caputxa peluda del anorack negre, comenta que li ha eixit un curro per uns dies, descarregant capses per la nit. Els altres l’esperen que vingue eixa faena, un va excedir-se comprant-se aquell xandall rosa i necessita diners d’immediat. L’altre té una demanda de la policia per portar una pedra de costo al damunt. L’amo del locutori s’aparta un poc del seu local i escup sota un arbre, escup la ràbia de veure que hi ha alguna cosa que no va bé, que no tots tindran un tio per posar un locutori.
Foto de Vandoeuvre, barriada de Nancy, de Kelesmehmet.
Les variants o circumval·lacions ens acurten els viatges, però si ens posem en pla sentimental són ben llagrimoses, eixos pobles dels que ja no sabrem com evolucionen…
Crec que ens ha passat a molts. Arribem a un pas zebra i el nostre semàfor està roig. Al costat nostre, vora el carrer, hi ha un pare o una mare amb el fill o filla agarrat de la maneta, esperen que es pose verd. Sovint s’escolta al progenitor dir: no passem encara, que està roig. Nosaltres, que hi passem cada dia per allà i ja tenim un màster en el funcionament dels semàfors de la cruïlla, dubtem. Si no hi hagués ningú, o fos un iaio, ja hauríem passat. Els remordiments per no desestructurar-los als pares l’educació vial de son fill són grans. Avui he passat, com un altre dia m’espero, depèn de la pressa que tinc i de si és Lluna nova o Lluna vella. Ja a meitat pas zebra, de fons he escoltat com els pares em posaven verd davant la xiqueta, i he hagut d’acceptat el rol de ser un monstre del civisme per a eixa criatura.
Anem a parlar d’una de les estrelles 
La temporada ciclista ja fa uns dies que va, i ara ja estem en coses serioses com la 
La festa de 
Quan vaig arribar a este carrer de Barcelona on vivim em vaig fixar en la tendeta de queviures, fruites i verdures, situada tres cantonades més amunt, on un home vell i un poc panxut, sempre amb jaqueta de punt, estava a la porta esperant clients. En les estanteries tenia algun producte de primera necessitat, al mostrador es veia una pota de pernil dolç, iogurts i xoriço pamplonica (com a moltes tendes del poble encara avui) i al fons de tot unes neveres amb la porta de xapa de fusta, pròpies d’un temps que sens dubte va ser millor. En dos-cents metres de radi de la tendeta del bon home trobem quatre pakistanesos i més d’un supermercat, que al cap del dia segur que feien tots més caixa que el bon home. A una mitjana de passar-hi per davant quatre vegades al dia, quan hi vèiem algú a dins de la tenda ens estranyava. Sí, en certa forma ens feia llàstima, però no la suficient com per entrar-hi. Som d’una generació que ens em criat en el servisque’s vostè mateix, i això va a més, on el dirigir-se de tu a tu amb el botiguer si pot evitar-se s’evita. Tant exagerat és que ara els empleats de tendes – que no botiguers – semblen robots per a dirigir-se a uns clients un tant robotitzats. Per tant, per un bri de llàstima que ens fera l’home, no hi vam entrar. Hem fet tard. L’altre dia al passar de vesprada estava llegint el diari damunt del taulell i les estanteries buides. A l’endemà treia una capsa de llimes i alguna tomata madura i es disposava a tancar. Per jubilació, per avorriment, per què una perruquera li compra el local, per ruïna? Per haver volgut aguantar una manera de fer comerç en el lloc i en el moment erroni.
L’altre dia la C. em va comentar que va veure un reportatge a France 2 sobre l’ambient previ a les eleccions estatals espanyoles. En ell apareixien unes agüeles eixint d’una missa on, segons ella em va dir, no exprimien més que odi cap a les forces progressites espanyoles i no tant espanyoles suposo jo. Per reblar-ho em va dir que li havia recordat el que podia ser França fa seixanta anys, una societat envellida de costums malsans. Què he de dir, que no passa arreu, que som diferents? L’Espanya profunda on està?, movent-se per les coordenades X, les Y o les Z? Que jo no ho haja viscut ni vist això vol dir que no existisque? Mai he estat a Salamanca, Toledo o Valladolid i a Madrid una volta ens les vam tindre amb una pija. Impossible generalitzar, per tant el millor que li puc dir és que en el meu àmbit algunes agüeles van a missa com a molt per a xafardejar i d’altres porten pantalons. X, Y o Z enllà, allà ells i les seues voluntats, és impossible respondre per totes les coordenades mundials quan amb prou penes podem respondre del GPS que portem dalt del cap. Alguns semblen els espanyols que es pensen que guanyaran cada mundial abans de començar-lo i després el xasco es cada vegada més fort. No hi ha res que no es cure – o desaparegue- amb la quarta dimensio, el temps. Però demà m’alçaré i les aigües seguiran movent-se costera avall, si plou, i els discos de l’Ovidi no s’hauran volatilitzat, i com ell deia, Bon vent i barca nova.
el cadafal 