Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2007

200!


Per celebrar el missatge 200, oh là là!, no escriuré cap parrafada i us posaré un test d’estos de mitomania que de tant en tant ens agrada contestar.

1. Una ciutat: Roma.

2. Una paraula: llibertat.
3. Un menjar: perol.
4. Una beguda: vi.

5. Una colònia: la que tinc ara deu ser bona perquè me’n poso a sovint, Lomani.
6. Una marca de ropa: les samarretes Kukuxumusu. La resta m’és igual en tal que m’agrade.
7. Un cotxe: el Clio. Per sempre més.
8. Un monument: El gat de Botero a la Rambla del Raval de Barcelona i la font de l’Hort dels Soguers de Ripollés a Castello. Causaré polèmica, ho sé.

9. Un programa de TV: Polònia i el Guinyol.

10. Un grup de música: els pares de la criatura, els que més bé la van armar, The Clash.
11. Una pe.l.lícula: La vida de Brian i Hotel Rwanda.

12. Un actor: Woody Allen.
13. Una actriu: Monica Bellucci i Laetitia Casta.

14. Un futbolista: el més punki i a la vegada el més bo, Yeste.
15. Un entrenador: Luis Fernandez.
16.Un partit: Athletic 4 – Osasuna 3 de fa dos temporades.
17.Un estadi: San Mamés i Old Trafford.

18.Un color: el roig.
19.Una virtut: la perseverància.
20.Un defecte: l’excès de perseverància.

21.El teu equip de l’ànima: l’Athletic.

22. Lloc de vacances: Occitània.

23. Un personatge: Joan Baptista Basset.

24. Un nom: el dels estimats/ades.

25. Un desig íntim: la intimitat no es comenta alegrement…

Read Full Post »

Anem a la disco, oh yeah!

Mai m’han agradat massa, sempre hi acabo fingint. El correcte políticament parlant és anar-hi sinó corres el risc de ser un renegat social. Si tots hi van perquè jo no? Mous la cintura ridículament i fas els tragos a la cervesa més llargs i d’esta manera no penses tant en el lloc on estàs. Una cervesa que t’han cobrat a preu de petroli de Kuwait i que per tant et fa detestar encara més el local. Et distreus en qualsevol cosa i no treus les mans de la butxaca. Penses en qui collons t’ha fet anar ahi, què t’aporta si total el que volies era parlar un ratet. Sort que abans d’entrar en eixe local de xiques adolescents, carronyaires en cerca de les anteriorment citades i estrangers has anat al Blitz, on ves per on la majoria d’edat és un pèl major, on no cal moure l’esquelet obligat i els sons vénen de gent que ha estudiant un mínim de solfeig. Uf!

Read Full Post »

La neu ens ha arribat en esta ciutat del nord. Neu urbana, estranya sensació. Este fenomen metereològic fins al moment sempre l’havia associat al poble, menut, conegut, propi, apamat. Estaves al llit, escoltaves la pala treient neu i sabies perfectament que era Gregorio, el més matiner. Ací és el mateix però en ciutat i per tant en desconegut. No li dius « avant » al pare que va tirant sal amb la filla. Tampoc ha parat la vida, ni hauran disminuït les vendes de les rebaixes, ni han tancat les classes a les escoles i universitats. És l’hàbit simplement. Tampoc han suspès el concert de Tara Fuki, perquè tots hi hem acudit sense cap problema i perquè el polsim blanc del carrer no ens ha fet entrar les ganes de restar a casa. I a més la música txeca no deixa de ser una bona manera de prendre escalfor, actuant d’estufa musical. Cap nota discordant, cap veu més forta del que cal, sense electricitat, música de foc de llenya. Amb unes butaques més còmodes encara hauríem gaudit més, ens hauríem transportat més encara a un país que no és el nostre i que coneixem poc, però que per uns instants ens han apropat.

Read Full Post »

Massa tard

M’ho van dir de bon matí, però encara no conec massa bé els personatges d’este país com per poder-ho captar tot a la primera. Així que em vaig quedar amb la vaga idea de que s’ha mort el pare Pierre, un Santa Teresa de Calcuta a França. Després, durant el dia, i com tots ho comentaven amb paraules d’apreci, i fins i tot era portada a Vilaweb, vaig anar descobrint el pare Pierre just el dia que s’havia mort. Molts cops es així, arribem a valorar la gent i l’obra massa tard. Tot i no conèixer l’abbé Pierre fa uns mesos vaig participar d’una de les seues obres contra la pobresa, l’Emmaüs. Allà on vaig comprar la bicicleta, Na Violant, aquell magatzem destartalat de coses de segona i tercera mà, era un invent del abat Pierre. La gent hi du els trastos i allà els més pobres de les diferents ciutats se n’ocupen de reparar-los i vendre’ls, i els diners per a ells, és clar. De coses com esta en té a cabassos en Pierre. Petits miracles quotidians que no sé si pesaran prou com per fer-lo Sant. Gent com ell em farien creure però crec que han fet tard, no tinc fe ni tampoc la vull tindre. Només vull creure en les accions de la gent en favor de la gent, tant és a nom de quin Déu. Com en Pierre.

Read Full Post »

Anit fèiem l’aniversari de dos companys en un pis. Va servir per retrobar-se amb gent que feia dies que no veia i fa il.lusio. A més a més, donat el caràcter viatjador dels que estàvem allà, podies trobar vietnamians, laosians, francesos que han estat per tot arreu i jo. Així els laosians em parlaven amb la babeta caient de Barcelona, d’una vegada que hi van estar. I coneixien Obrint Pas! Després vaig tallar una conversa per ballar com toca Sarri Sarri. I és que estos bascos del nord quan es posen a fer de DJ’s…

I avui m’he alçat tard, molt tard. I per tant he engegat el mòbil tard, que tampoc és la primera cosa que faig. Té vostè un missatge vocal em comunica l’aparell. Qui serà? Sempre t’entra un dubte sobre qui et pot telefonar, si és d’ací o d’allà. Avui era un vilafranquí, sí, una telefonada d’eixes per fer dentetes, se’n anaven a la malea! Menjar abadejo i pataques torraes en mig d’una serrada, taponets de cassalla damunt d’un remolc i el cul del pantaló del vell xandall ple de resina. Direu que quin gust tot això, i jo us dic que hi ha gustos per a tot.

Read Full Post »

El temporal de vent ja ha passat per ací, ara se’ns ha quedat una hora relativament calmada. El fred no arriba i els dies passen, Sant Antoni tampoc vol dur les gelades i la neu, però ell ha arribat com cada any fidel a la cita. L’any passat ja en vaig parlar del de Vilafranca, i demà suposo que no podré evitar de tornar-ho a fer. Però Sant Antoni és una festa que he viscut a banda i banda del Sènia. A la Ribera d’Ebre es celebra a alguns pobles però jo sempre hi vaig anar, des de ben menut, al de la Torre de l’Espanyol. Hi anàvem el dissabte de nit, la foguera feta en soques d’olivera al mig de la plaça de l’ajuntament, dita de la Pau. En una punta hi havia un parell de remolcs de tractor, l’escenari per als musics. Poc a poc arribava la gent i los del Ebro anaven tocant pasdobles. La foguera començava a cremar, la coca – de Sant Antoni – el vi i la cervesa començaven a córrer pels cossos de la gent i els crios llençàvem confeti, encara érem innocents als efectes del vi. Un cop la cosa estava prou animada, venia el moment esperat, el ball de l’espenta, el que fa el Sant Antoni de la Torre diferent. Els jovens comencen a empentar-se d’una punta a l’altra de la plaça, ara sota el balco del ajuntament, ara contra una porta de garatge agrícola, al ritme de la música. Seria una mescla entre una melé de rugbi i el pogo de primera fila dels concerts d’Obrint Pas. Ja fa uns anys que no hi he anat, ara ja m’ho podria mirar amb ulls adults i plantejar-me participar-hi. Però prefereixo no fer-ho, en part hi ha coses que han d’estar reservades només per als locals, i els de fora millor mirar-ho de lluny amb un got de vi, ara sí, a la mà.

PD Aprofito per saludar la iniciativa de Blocaires del Ebre, que es reuniran el proper 3 de febrer a Tortosa per discutir sobre el bloguejar. Llàstima que estiguem un poc lluny, que si no hi aniríem sense pensar-ho.

Read Full Post »


Dissabte vaig cuinar la primera paella, ja tocava pensareu? Però veureu, a casa es fa el diumenge, que o s’estudiava o es dormia. I a sobre qui la fa és quasi insuperable. Al pis no teníem costum de fer-ne, potser perquè en menjàvem tots el cap de setmana a casa. Amb els amics del poble no n’hem fet massa i quan es fan sempre hi ha un que ja té la mà trencada. Aleshores et plantes als 22 verge en paelles, te’n vas a França i et veus encoratjat a prendre els trastos i fer una paella per dinar. I dissabte en va ser la primera, en intimitat, ja en vindran a l’engròs. Tot i així va donar per al dinar d’avui en tuperware a la uni, on algú em mirava com dient, mira’l pobre, s’enyora i es porta la paela. La digestió del dissabte va prendre el seu temps i després cap a les rebaixes. El mareig del consum i l’obligació moral de canviar de jersei em van abocar cap a una calorosa tenda encegat pel cridaner 50% de la porta. Només vaig entrar allà, a cap altra boutique, i va costar més pagar-lo que elegir-lo. Estocada mortal a les rebaixes, ja m’importaven ben poc les adolescents agrupades en massa regirant sostenidors i els hiphoperos mirant-se les Nike caient-los la baba. Després a comprar una ampolla de vi i a passejar pels carrers dels restaurants romàntics de llums tènues, buits a eixes hores de gent.

Read Full Post »

Older Posts »