Restaurant modern

30 euros en tiquet restaurant per a gastar en un sopar. La recerca del restaurant no és fàcil i decidim anar-ne a un de modern. Un restaurant modern és ben fàcil d’identificar : de primeres el color de la porta, les parets i les taules, seguint la tendència del any, el morat. Tot és ben llis, la decoració escassa i austera, no trobarem el quadro dels nusos mariners ni una foto de la sega o la matança. Per damunt de les formes arrodonides hi destaquen els angles rectes començant pels plats i arribant a la pica dels lavabos. En entrar-hi ens ataca una música un pèl massa estrident, de discoteca de gent de pasta, de sabata i camisa obligatòria i importacions de Colòmbia per les fosses nassals. Alguns dels clients que hi ha a les taules potser acabaran la nit en una discoteca aixina, jo vaig més aviat vestit d’aplec, així que ni pensar-ho, ni ganes, tot sigue dit. També hi ha algun matrimoni de gent gran que fa cara de valorar estrictament el plat i no el tecno lleuger de fons i algun turista. Afortunadament encara no hi ha porters de restaurants. Els plats anunciats a la carta són frases complexes amb un mínim de tres complements directes o circumstancials de lloc que fan la boca aigua. Tenim sort i el lloc és modern però els plats no segueixen eixa tendència actual de l’escassetat, si es vol i es pot, afartar-se és possible, i quines deliciositats ! Si la modernitat té una cosa positiva és que el tabaquisme comença a ser degudament perseguit : un cambrer va arrencar de la boca literalment dos cigarrets a una parella que se’ls havia encès com qui s’encén un Ducados només baixar el primer escalo del Boti. Després de les postres i eixos gelats que cada vegada tenen gustos més estranys, ve el compte, sort en tenim del tiquet restaurant. I amb el compte una sorpresa, una targeta amb les signatures de les visites més il·lustres : els jugadors del Nancy, Céline Dion i Gérard Depardieu. Paguem i marxem, contents i panxaplens.

Foto d’un Ducados, de Saloponc.

Read Full Post »

Estem arreu

Ahir em va arribar un mail d’una periodista del suplement Presència del Punt arrel d’un comentari meu al blog del Marc Belzunes, de l’Holocè estant. Allà hi comentava l’èxit del Velib, l’equivalent a París del Bicing de Barcelona. La xica, buscant material per la xarxa per a un article sobre la posada en marxa d’este sistema de lloguer de bicicletes a Barcelona, haurà trobat el meu comentari i així m’ha contactat. No sé si podré contestar-li-ho tot, perquè la meua experiència del Velib va ser només com a observador, però tot i així ja va ser suficient com per vore que París n’estava plena de bicicletes de lloguer i que a davant de les parades hi havia cua de gent esperant prendre’n una. Més que el fet de les bicicletes en sí mateix el que m’ha sobtat és que sigue jo qui pugue donar la seua opinió sobre el Velib de París i la seua fàcil accessibilitat per a tot el món, en comparació amb les recances en que funciona a Barcelona. La revolució dels blogs és precisament eixa, que suposen una font d’informació d’abast mundial, ja que sense blogs a ningú se li hauria acudit preguntar-me això i el periodiste s’hauria matat per buscar un contacte que li sabés dir alguna cosa sobre el Velib parisenc. Malgrat tot, més informació i més accesible no vol dir necessàriament que sigue més bona, ahi ja es tracta del bon fer del periodiste el destriar el gra de la palla.

Foto del Vélib de Paris, de Louistib.

Read Full Post »

Festes I

Han passat les festes, uns dies que de tant esperats passen fugaços. Comentar el dia a dia, detall a detall, xarrada a xarrada, és una faena que no em ve de gust. Acabaria sent un comentari més llarg que un dia sense bous – ai volia dir pa – i aniré directe al gra. Entre setmana m’ha faltat alguna cosa, més d’un dia es tenia més ganes de festa que la pròpia que es podia fer. La disco-mòbil del dia de les penyes va ser ben roïnota i el dia del ball pla mereixia alguna cosa més que acabar-se amb un concert a la tasca. Els bous no han eixit com volíem, ja se sap, són com els melons. Però de totes formes sempre serà millor un meló de Xilxes que un de Barakaldo. El que ens ha faltat ha estat el bou complet. Els corros massa llargs i si no s’acompanyen de brena i tertúlia són infumables. D’entre els actes taurins em quedo amb les xarrades, que han estat tot un èxit de participació, i amb els bous infantils. Crec que mai havia xalat tant com fent la retransmissió en directe del encierro purament pamplonica, potser perquè el que deia al micro era la veu del xiquet frustrat que mai va tindre eixe acte al programa. A les orquestres m’ha faltat rock i m’ha sobrat El cant del foll. Al sopar del bou vam trobar poques tallades i molt de caldo, salvant-se la comissió gràcies al duet ranxero de després, que va fer-nos oblidar el sopar per entrar en una vetllada quasi surreal. La nit de les disfresses, com sempre, nosaltres els de Melopea vam decidir-ho tard però amb un resultat espectacular: enguany de Marina d’Or sense perdre cap detall, des de Fabra fins Luis Aguilé. No vam guanyar però segurament vam ser els que més vam fer riure a l’avinguda, de totes formes no es podia esperar vèncer amb eixa disfressa a una carpa de festes patrocinada per una constructora. Després ja fora de programa queden eixes hores passades a la penya, moltes pipes i encara més quintos. I les mandonguilles, una cita ja obligatòria.

Read Full Post »

La paella amb xoriço

Fruit d’uns comentaris a Vent de Cabylia en un post de lluita lliure que ha acabat parlant de paelles, vaig comentar l’existència a França de la paella precuinada amb xoriço. Un sacrilegi no només pels ortodoxos de la paella de l’Horta sinó per més o menys tothom que està en una mitjana de dos paelles al mes i té ascendència valenciana de fins a quatre generacions. Està comprovat que si algú es menja una d’eixes paelles enllaunades més de dos vegades al mes farà entrar en còlera el seu estómec, Déu, Sant Vicent i el propi rei Jaume. Desconec d’on ve tal satànica idea, però intuïsc que els francesos, amics de la generalització en afers que no són els seus, tendeixen a mesclar tot allò que sona a espanyol en un plat, tot i que en els pots es conserva encara l’adjectiu valenciana. No sé que els semblaria a ells posar all i oli a una xucrut. Després, a banda de les paelles envasades, estan les que fan els diumenges als mercats per endur-te a casa. Al mercat de Vandoeuvre, a Nancy, hi havia una gent dels Vosges que feies unes pataques en ceba i espècies, o una col rebosada, realment deliciós, però tenien una gran paella amb unes gambetes tristes, plena de pèsols i amb un fons aigualit que clamava al cel. C i jo ens la miràvem quan passàvem pel davant, més d’un dia anant a comprar precisament tavelles planes i tomates per a la paella del diumenge. Jo me la mirava pensant que no es pot tindre tot en la vida, ells tenen el formatge Munster i pistes d’esquí, nosaltres la paella i Carlos Fabra. I C suposo que pensa que ja li va bé tindre el paellero prop, ni que sigue un aficionat que s’ha llençat al rogle empés per l’enyor més dur, el de la panxa.

Les fotografies estan preses a l’Auchan d’Orléans ahir mateix amb el mòbil.

Read Full Post »

El caos dels trens

No semblen els millors dies per travessar Barcelona en tren, ni per visitar-la ni quasi acostar-s’hi. Una sèrie de calamitats, que no deuen vindre totes per la mala voluntat dels Sants de la Pedra, fan que res funcione. Tampoc pot donar-se-li la culpa a José Blanco en este cas, en principi. Apuntar-se ara a demanar la gestió per part de la Generalitat catalana dels trens de rodalies és muntar-se al carro descaradament, malgrat que és una cosa que sempre he pensat des de que vaig descobrir que els ferrocates sempre solien ser puntuals. Cinc anys d’estudiant universitari són cinc anys barallant-se amb la Renfe, plens d’anècdotes, de retards clamorosos acompanyats de cap explicació, i si n’hi havia, sempre d’amagatotis en forma de confidència del revisor, mai per la megafonia donant la cara i sent clars amb els clients. Encara més crua deu ser l’opinió d’algú de Tarragona que cada diumenge de vesprada es trobava tots els vagons plens i havia d’anar de peu fins a Barcelona. Esta és la Renfe que conec i que he conegut abans de les obres del TGV, ara sembla que és pitjor. No pot durar massa temps tot això, com deia l’Ovidi, tot explota bé pel cap o per la pota. Per on sigue, però que explote, i de pas que ens deixe arribar dissabte de vesprada a l’hora de l’entrada del primer bou de les festes, Ventanillo, en imatge.

Read Full Post »

Menú penya, menú del dia

Benvingut sigue el dia en que es va decidir deixar de sopar bocadillos a la penya durant les festes, per entaular-se com a adults que ja érem i fer uns entrants, un primer plat, un segon, postres, copa i a l’hora del puro al bou embolat. Deu dies a base d’entrepà oliós només feien que massacrar-te encara més del habitual en tan ociós període del any. Pels sopar a la nostra penya ens organitzem per grups de tres o quatre, que sempre són els mateixos, any rere any, i de fet la llista penjada a la paret -prop del pòster de la xica amb poca roba, prova de la masculinitat del grup – ja no es despenja. Cadascú s’espavila i embolica a qui vol i qui pot en l’arbre genealògic. No fem com altres penyes que estableixen ja des d’un principi el menú, nosaltres deixem llibertat plena als xefs. No tot és sorpresa ja que algunes cites són conegudes de tots els anys, com la nit de les mandonguilles o la nit del arròs negre. Tal competició gastronòmica exigeix als comensals un entrenament del muscle de la felicitat i sobretot bon saque. Si algú no arriba a acabar-ho, és normal, no passa res, sempre es fa menjar abundant per tal que en sobre la gana i així a partir de certa hora de la matinada hi ha resopar per a tots, on misteriosament tot s’acaba. Alguns aprofitem els dinars de festes per depurar, per fer entrar substància verda i beure aigua clara i inodora. Altres s’alcen directament a l’hora del berenar i boten el dinar. Els tauròfils encara tenim una temptació de més, els berenars de coc en tomata al forn. Quins dies més durs ens esperen!

Foto que il.lustra perfectament la filosofia dels dies que vindran la setmana que ve a les festes de Vilafranca, tot i que està presa a Pedreguer. De Blai.

Read Full Post »

De lectures pròpies i alienes

El Libération del cap de setmana duia una entrevista amb un artiste extravagant, d’eixos que sí difícil és comprendre la seua obra encara més complexe és comprendre’ls explicant el que fan. Normalment a la segona pregunta ja estic mort, però en el cas de Jean-Pierre Raynaud la cosa era prou interessant com per seguir. L’home el 1962 va omplir una maceta de ciment i la va pintar de roig i des d’aquell dia pintar macetes de colors ha estat la seua forma de guanyar-se la vida. Especialment colpidor és el per què de la seua primera experiència artística. Després de la guerra d’Algèria, Jean-Pierre va vindre totalment destruït tot i que no va estar al front. Es va tancar a casa, no volia eixir, veia els dies passar sense cap energia, totalment decebut del món. Un dia va baixar al garatge, hi havia una maceta, un sac de ciment i pintura roja. De la combinació va nàixer l’artiste i així Raynaud va eixir de casa. Mentre llegia açò al tren, al meu costat tenia un militar, vestit de paisà, però inconfundible pel seu macuto caqui i per tindre tarifa especial al tren. Es llegia una revista o un pamflet, amb fotografies de tancs, metralletes i mots sobre estratègia, res més lluny de l’amic Raynaud. Altres vegades m’he trobat militars que llegeixen revistes de videojocs letals o juguen directament amb la consola a allò que les circumstàncies actuals no els hi deixen fer: la guerra. A dia d’avui un militar francès o espanyol ben poca guerra fa, més aviat fan de pacificadors o accions ràpides en zones complicades, fets que ens els fan menjar als civils amb patates, acompanyat amb la salseta de la simpatia i l’utilitat del cos (com la monarquia si fa no fa). El terme de forces pacificadores sempre m’ha semblat un eufemisme, ja que es tracta d’una pau imposada, com dient: mireu, pareu, perquè nosaltres tenim unes metralletes més grans. Des del moment en que un conflicte violent existeix és que al darrere existeix un conflicte polític. Sovint és més fàcil enviar els soldats a pacificar que anar fins al fons de la qüestió política que pot ser resolta políticament. Però hi ha por a la resolució política perquè potser no és la desitjada pels pacificadors. Aleshores els pacificadors potser no ho són tant i ens adonem que no han enviat els soldats per altruisme sinó per interès propi, per anar fent la guerra arreu del món, ara contra tu ara contra el veí. Ací, com en tantes altres coses, George Orwell no anava gens equivocat, l’interès és que l’olla bèl·lica vage fent xup-xup. D’altres vegades s’ha de reconèixer el caràcter humanitari de les accions militars, no es pot negar. Això no lleva que als exèrcits hi hage sovint Rambos, Terminators, dopats en general de cinema americà i gent que en compte de comprar-se una revista de cotxes es compra una de pistoletes i roba de caçador. Afortunadament ningú de la meua quinta ha hagut d’anar obligat a passejar una metralleta per un país de l’Orient Mitjà, ni viure nou mesos en un vaixell, ni colonitzar encara més l’Àfrica ni assaltar l’illot del Julivert. D’esta forma no hem perdut el temps en favor de la pàtria però potser de la experiència n’hauria eixit un artista com Raynaud, que per exemple pintaria de taronja pneumàtics de tractors.

Una maceta de Raynaud davant el centre Pompidou de Paris. De AC Lorrain.

Read Full Post »

Folkis

El panorama folk i de la música tradicional de casa nostra ha estat dominat des fa molts anys per uns monstres, excel·lents músics, actius i inesgotables, Al Tall. A ells els hem d’agrair la continuïtat d’una gran part del repertori popular i de la popularització d’alguns d’ells, com la cançó de la llum o el no en volem cap. Però de vegades han estat massa bons i ens han amagat o ens amaguen molta altra gent, no per mala voluntat d’ells sinó perquè ja se sap com van les coses, el guanyador sempre concentra les flors. A alguns, a més a més, per entrar en certs àmbits els hi ha faltat implicar-se més en la qüestió, cosa que potser els ha tancat unes portes però potser els n’ha obert d’altres. A Castelló estarien els Llauradors, que donen veu a tots els cants típics de la capi (Les penes són, de Castelló a Almassora, Rotllo i canya) i per tant ens en recordem d’ells una setmana a l’any, per Magdalena. Per l’Horta, entre els setanta i els vuitanta, quan la cosa folki bullia, un grup va prendre el nom d’un barranc, Carraixet. Pares, mares i fills formaven part del grup, i potser el grup va acabar al canviar-los la veu als xiquets. Defensem l’autonomia deien en una, tocaven la Muixeranga (de millors se n’han vist), el Paquito el Xocolatero, Torna-li la trompa al xic i la Cançó del orinal, que es preguntava que en diria tant domèstic utensili si pogués parlar. A València ciutat, en eixa mateixa època, estaven els Pavesos, dirigits per un líder únic al món, Joan Monleón. Com a crack ho podia fer tot, actor, presentador, showman i cantant. Donen un ambient fallero més autèntic que el Titi o Francisco, un tant tronat i freak que en diríem ara, però no podia ser d’altra manera si pensem en les jaquetes blaves elèctriques que ens duia a Canal 9. També pels àmbits de València estava Pastoret, excel·lent cantador d’albaes, jotes i rondalles, sempre acompanyat de la rondalla del U i dotze. Este crec que el vaig conèixer per un cassette d’eixos mig coentots de gasolinera o de fireta, per a que vegeu que la llista no té glamour, ara bé, no es pot negar que sí que té glamour dir: carícies, són suc de les teues fruites, gota a gota i cor a cor. Paco Muñoz, gran amic de l’Ovidi Montllor, se l’ha de destacar sobretot en la recuperació de cançons per a xiquets i encara va fent concerts. Adesiara, vilafranquins, també van nàixer en l’època daurada del folk valencià i de major competència. Després de les festes del 2003, on van eixir de sota les pedres tots els grups i grupets del poble de les últimes quatre dècades, es van animar a gravar un disc amb material nou i vell. Després del disc van vindre alguns concerts, però sobretot un amic va pendre l’embranzida del directe i d’allà hem perdut un folki, però hem guanyat un rocker, i dels bons. Més contemporanis, per no dir actuals, hi ha Pep Botifarra de Xàtiva, cantador i recuperador de la tradició musical de la Costera, amb un disc nou genial sota el braç i provocador de la ganyota en la gent que s’estranya trobar una Malaguenya de Barxeta en un disc d’Obrint Pas. L’ham de foc vénen del tradicional i se’n van cap al medieval, triomfant a Alemanya per exemple. A la Ribera, sense haver enregistrat un disc però arrasant al Jo hu tube, està el compendi Toni de l’Hostal, les Maededeus i el lobby Cabota en general. I me’n deixo molts encara, de gent que recupera o ha recuperat el que es feia a casa seua, així com gent que partia dels instruments tradicionals per fer composicions noves. Ells ens han deixat un repertori que d’esta forma s’evita que es pergue. Perquè sempre és més fàcil cantar després d’unes copes Manolet si vas al hort que Sweet Home Alabama.

Foto de la falla Corretgeria – bany dels Pavesos, on van nàixer els Pavesos com a grup. De artajerjes.

Read Full Post »

Punyetes, diuen.

He vist la nova pàgina web d’un establiment hoteler de Vilafranca. Pensada de cara al turisme posa el bo i millor del poble en imatges. Però les explicacions només en castellà. Bé, no són els únics del poble, ni de la comarca o del país, que es publiciten només en castellà. El seu cas només em serveix d’introducció d’un fet que coneixem ben bé, i que en tot allò que toca al turisme s’accentua encara més, el paper secundari del valencià. Podrem trobar un restaurant que es diu ‘Casa el tio Pep‘ o a la carta podrem demanar paella – no sartén – o fins i tot trobarem atrocitats del tipus alioli, però les coses sèries, la carta, la factura o la web, en castellà. Perquè excepte els resistents de la Catalunya Nord i els algueresos tots sabem castellà, i per tant ho entenem. Si ens queixem ho fem per vici i per tocar la punyeta. Els suposats drets lingüístics, el poder fer les coses en llengua materna, són punyetes. Però que els costaria als establiments fer eixe esforç? Amb uns kilooctets de més podria haver la versió valenciana del web, i la francesa i l’anglesa de pas, així ens faríem una millor idea d’ells i guanyarien uns punts a favor per anar-hi. Tot és positiu, ací no hi ha ni fantasmes de multes als establiments ni res, només un mínim de sensibilitat de cara a la gent del lloc on tens el establiment. Només és qüestió d’un poc de voluntat, el pas més difícil és el primer. Passarà com amb la mestra que només eixits del franquisme ni sabia que el valencià es podia escriure. La mateixa mestra que uns anys després l’ensenyava als xiquets.

Foto d’all i oli de l’Oriol Llado.

Read Full Post »

El Tour i les seleccions ‘nacionals’

El Tour de França ha acabat. Tot i que per mi és l’espectacle esportiu de l’any, fins ara no n’he parlat ací al Cadafal. Cada matí, a l’entrar al web del diari esportiu l’Equipe em trobava una trista notícia, un equip que marxava per un positiu, un canvi de líder ben estrany, resurreccions a base de transfusions de sang alterada i fins i tot un colp acabat Iban Mayo dóna positiu per EPO, producte que ja no està ni de moda. No comparteixo la idea de la premsa espanyola, que com el vencedor ha estat un jove espanyol que aparentment no fa garrames, tot és bonic, el ciclisme net és possible i ja tenim el nou Indurain. Tampoc es pot veure com els gavatxos, que només saben justificar el desastre dels seus a la general dient que ells són els únics que no es dopen. El que ha passat és lamentable, n’estic fart de que les notícies d’este esport es basen en el dòping, que les classificacions no es decideixen al Aubisque sinó en un laboratori, o encara pitjor, per pressions de la premsa i per pures enveges i rancors entre el Tour i la UCI. També estic fart del ciclista que es fa el despistat i que diu: jo? No he fet res. Per favor, que no ens mamem el dit la gent, i no ens creiem que els metges punxen els ciclistes dient-los que els injecten orxata. Fa massa anys que parlem de neteja, de codi ètic, de renovació total, de plantades a l’eixida i d’igualtat, no hem arribat a res. Cadascú intenta mantenir la seua paradeta sense mirar-ho d’una forma global. Pels organitzadors el dopatge només posa en perill els ingressos publicitaris, pels ciclistes és temptador el si no em pillen que sempre està mig encobert pels equips. La premsa troba en estos casos un filó per vendre i a sobre defensa aferrissadament els corredors del seu territori. El Tour proposa ara com curiosa solució al dopatge generalitzat els equips nacionals de cara al Tour de l’any que ve, cosa que no fa gens de gràcia als equips de les cases comercials, ni a mi tampoc. Amb la gràcia que té veure com un Euskaltel ataca i deixa enrere a un murcià que corre per un banc francès, ara ens ho llevaran i tots defensaran el maillot espanyol. Altre cop seríem digerits pel ventre dels estats.

Alberto Contador escalfant abans de la crono d’Albi (foto de Marion, merci!).

Read Full Post »