Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2006

Va de discos

Potser és prompte per fer balanços, però em ve de gust explicar els discos més interessants d’este 2006. Podeu ignorar-ho, aprofitar la ADSL durant el pont que la majoria de lectors tindreu o comprar-los. He intentat adjuntar a cada disc un enllaç de youtube de les cançons més significatives del disc que ha publicat eixe grup enguany. Ho trobo molt més útil que posar l’enllaç a la web oficial, cosa que a cop de google es troba de seguida. L’ordre no indica preferència, excepte del primer que citaré.

Començo a la Vila-Joiosa, a la Marina Baixa. Sant Gatxo havien publicat dos discos abans de Si tanque els ulls, i en cada un d’ells es notava la evolució del punk cap al power-pop. Però crec que és en este últim en el que han donat la campanada, trencant els esquemes a molts. El rock català, estàndard i previsible, ha mort: Sant Gatxo ha arribat.

Per la costa pugem un poc i arribem a Pego. La Gossa Sorda van treure al mes de març i després d’una llarga espera Garrotades. No tenen ni la finura ni la riquesa estilística de Obrint Pas però animen qualsevol cotarro. Per ser els més escoltats al nostre pis d’estudiants de Barcelona mereixen estar en esta llista.

Anant cap Alacant per interior i fent parada a Xàtiva està Feliu Ventura. Alfabets de futur es diu el treball que va presentar el nou d’octubre. El padrinatge de Lluís Llach li ha sentat bé, l’he trobat més valent i amb millor dicció. Trobem col·laboracions de luxe i un cançó al més pur estil Ovidi.

Pepet i Marieta és d’Ulldecona i ha tret Xalera. Segueix sent el Sabina de les Terres de l’Ebre, amb molts temes de droga, sexe i alcohol. És un disc complet tot i que comprenc que algú critique que la barreja de la Manta al coll i el fetitxisme pot ser un poc indigesta.

L’escena musical barcelonina té una sèrie d’actors inquiets, com el Joan Garriga de la Troba, de qui ja en vaig parlar i no me’n canso. Per ells el millor disc de Catalunya. Després està Xerramequ tiquis-miquis, que vindrien a ser de la mateixa colla i que han fet un disc ple de sorpreses.

Per l’Aragó i cantant en aragonès, estan els Mallacan. La seua cantant els va marxar i han perdut part de l’encant, pero Pais Zierzo és ben recomanable per als que tinguen una referència en Negu Gorriak per exemple. A la Franja, a Pena-Roja de Tastavins, los Draps han tret enguany el seu disc. Són coneguts, del terreno i fins i tot fan versions friki festival.

Ja sabeu que l’escena musical basca és referència personal. Fermin Muguruza, després d’un descans, se’n va anar a Jamaica amb els seus amics i va portar un disc excel·lent sota el braç, Euskal Herria Jamaika Clash. Manitas de oro que en dirien en castellà. Betagarri han tret fa no res Hamaika Gara. No arriba al nivell de 80-00 ni de lluny, però enganxa i hi destaca un trist i emotiu reggae en record dels fets de Vitoria del 76.

Doctor Deseo han publicat detrás de los espejos rotos, amb altibaixos pero suficientment escoltat per entrar a la llista. El doble directe de Barricada, Latidos y mordiscos, destaca especialment la part acùstica, perquè se’n ixen prou bé i perquè fa gràcia sentir hits com el No hay tregua cantats en un teatre. Fito i Fitipaldis cada vegada sonen més a los 40 i companyia. Com no em contamina gens el fet que isquen per eixos mitjans trobo que Por la boca vive el pez és un bon disc. Si algú ha descobert tard a Fito o no coneix Platero ja és el seu problema.

A l’altre costat de l’oceà i vinguda de Tijuana, hi ha Julieta Venegas. Limon y sal no és el seu millor disc però ha sonat de sobres a casa i a la penya Melopea com per posar-lo a la llista sense cap tipus de dubte.

A França he descobert músiques velles i noves. Tot i així ja he arribat a temps de identificar els productes més notables del 2006. Dub Incorporation fan dub tal com indica el seu nom i en el seu disc en directe d’enguany fan entrar moltes ganes de veure’ls. Pel que sembla prometen festa i suor. Les Ogres de Barback són un grup amb un grapat d’anys a les esquenes i el 2006 han editat un directe, Avril et vous. Mescla dels ritmes de l’Europa de l’est i de la chanson française.

Per acabar, anem amb els que canten en anglès. Per damunt de tot i molt especialment, Bruce Springsteen. Ha hagut de fer un disc totalment folk per haver-me apropat a ell i m’ha adherit. We Shall Overcome The Seeger Session és una brut alitat i una bona manera d’acabar esta relació del millor del 2006.

Read Full Post »

English

Tinc un problema, he oblidat l’anglès. Va existir un dia en què després d’anys d’acadèmia em sabia els verbs irregulars i podia mantenir converses. Eixe dia queda lluny, ara quan em veig obligat a parlar en anglès tinc la sensació de que allò que ix de la meua boca no és meu, ni que és el que penso, solto paraules com si estigués imitant un americà de peli d’acció. Tot açò, en part, és fruit de la desgana dels meus estudis de la llengua de Shakespeare. Mai vaig llegir un llibre per voluntat pròpia, mai vaig intentar seguir una ràdio en anglès per internet, mai vaig moure un dit per anar a passar un mes de l’estiu a Irlanda. Motivació nul·la. No obstant, de vegades, has de recórrer a l’anglès per poder comunicar un eslovac, un rus, un francès, un italià i un valencià, o per llegir l’article d’un australià sobre geologia. Per tant val la pena no oblidar-lo del tot, però jo continuaré més motivat en l’aprenentatge del francès, llengua que he après perquè jo ho he volgut i no ha tingut cap influència el país que governa el món.

Read Full Post »

Crec que no hi ha moment millor en tota la setmana que el divendres de vesprada. Ho era a l’escola, al institut, a Barcelona i també a Nancy. És la desconnexió setmanal i normalment l’estona destinada al consumisme no estrictament alimentici. Els carrers comencen a tindre parades de Nadal i llums – sense excedir-se com al Tall Britànic- i la gent sembla que es dedica també al consum. Societat de consum que cantava Raimon en aquella Bellaterra dels anys seixanta, cançó mig mite de la infància, inici de tot plegat en diria. Quan el sol es pon tant prompte, en la solitud de la cambra, vénen a la memoria els viatges a Vilafranca en cotxe – divendres de vesprada – escoltant precisament els cassettes de Raimon, Paco Ibanez, Al Tall i Carraixet. La mula ens fa un favor i ens posa a l’abast tants records.

Read Full Post »

Poc a poc es va definint el espai laboral del futur, però continua sense presentar-se massa clar. Vaig venir ací amb la idea d’aprendre coses noves i poder-les aplicar a casa en un endemà, però en el pas de cada dia em dono compte que un enginyer geòleg treballa a escala global si no vol acabar fent sempre el mateix, és a dir, passant els dies a base de copy paste. Els grans reptes de la geologia, de l’aigua i de la seua distribució en el planeta van més enllà del meu estimat Ebre. Els hidrogeòlegs haurem de ser decisius en un futur immediat i això ens implica en els actuals i futurs conflictes hídrics, Líban, Síria, Kurdistan, Palestina, Etiopia, Paraguai o la Xina. Avui un professor amb el cul pelat de fer pous per l’Africa ens deia que la millor situació per fer estes coses és estar fadrí. Gràcies!, però tampoc volem renunciar a fer versets penosos d’amor per tal de poder conèixer el Rift africà a fons. I en esta dicotomia ens troben els enginyers geòlegs.

Read Full Post »

Mitterrand


Sense voler-ho. De la falsa vilafranquina, a les vacances de Tots Sants, vaig prendre un abric vell cosit a mà, llueix i dóna el toc bohemi. Després ve el barret, de Nàpols i portat de la vella Alemanya de l’oest i també tret de la falsa. Per acabar, la bufanda de llana, regal del passat Nadal, plenament artesana. Em van preguntar de quin color la volia: roja!, és la tendència que tenim. Amb estos ingredients i amb una ampolla de vi de la Serra d’Almos sota el braç vaig fer cap a casa Romain, company de batalles, bromes i projecte. I em van dir que anava com Mitterrand. Barret, abric i bufanda roja. No ho sabia, pero tenen raó.

Read Full Post »

Ségo

Ahir els membres del Partit Socialista francès van elegir Ségolane Royal com la seua candidata per a les eleccions presidencials del maig del 2007. D’esta manera acabava una llarga campanya a cals socialistes, que ha donat per a molt; sobretot si es té en compte que en principi en una mateixa casa convivien dos possibles candidats, Ségo i l’home. Com estic un tant des-mediatitzat no he seguit a fons el debat i fins i tot he de reconèixer que he sabut la noticia per Vilaweb este mati. Tot i així puc transmetre les sensacions, el que es diu, el que es llegeix. Ségolane trenca els esquemes de l’esquerra clàssica i es mirada en recel per la militància de base del partit i no cal dir que per la resta de l’esquerra també. Se l’acusa de tindre un missatge massa blairià, i que en molts temes es difícil separar el que ella diu del que diu Sarkozy, de fet Le Pen els anomena a tots dos Sarkolène et Ségozy. El debat dins el PS ha estat intens i amb proposicions un tant esperpèntiques. Com molt bé ll.lustrava la vinyeta d’un diari satíric avui, on eixia la Ségo estirada al sofà cansada de la campanya de les primàries, dient: si n’he dit de bobades. Vist el pati, mirant amb perspectiva el que passà en les anteriors votades, no queda altre remei que quedar-se amb Ségo. El que no acabo d’entendre és com va passar allò, si la majoria de francesos que conec son esquerrans, és que hi ha una tendència a ajuntar-se, seguint allò de Dios los crea y ellos se ajuntan?

Com a curiositat, Ségolane va estudiar a Nancy, economia en concret. També afegeixo l’article de la vikipèdia francesa sobre ella, ja que el trobo molt complet.

Read Full Post »

El mercat de la música està canviant, no dic res de nou. Davant els nous temps hi ha que s’aferren al vell model com un imant de nevera, d’altres s’adapten a les noves fórmules perquè al capdavall el que volen és ser escoltats. Un d’ells és Joan Garriga, que després de deixar Dusminguet ara està a la Troba Kung-fu. Des de la seua pàgina web es poden descarregar els quinze capítols del seu disc-llibre, així com versions dub d’algunes cançons i videoclips. Val molt la pena descarregar els capítols d’esta història, escrita per un home inquiet que amb un acordió fa el que vol, des de rumbes fins a cumbies. Suposo que l’invent de penjar-ho a Internet no li deu anar malament, fent i fent a la xarxa el boca a boca – i això que estic fent jo d’escriure-ho ací ho és – funciona la mar de bé. I ja sabem que els músics es guanyen els diners amb els bolos malgrat la bilis que escupen a sobre nostre els de les SGAE. Per exemple, un dia que vaig conèixer Pau Alabajos, em vaig sincerar amb ell i li vaig reconèixer haver-me baixat de la mula el seu disc. Ell em va respondre que per a la música en valencià, marginada pels mitjans, Internet és el gran espai de promoció, sense censures ni barreres. Malgrat tot no vull deixar de perdre el romanticisme que acompanya el comprar un disc, treure-li el plàstic amb nerviosisme i posar-lo al reproductor tot llegint les lletres i els agraïments. I perquè no, m’agrada tenir eixa estanteria amb els colors vius de les portades dels discos. Per exemple este Nadal haurà de caure el de Feliu, o el de Sergi Contrí o Sant Gatxo per exemple.

Read Full Post »

Older Posts »