Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2010

El diumenge passat a l’esplanada de la plaça de bous de Vilafranca es feia l’últim acte de la festa de Antoni, la subhasta dels troncs. Així es posava el punt i final a tot un any d’activitats ben diverses que ens han ensenyat a fer coses que abans no havíem fet mai, no exageraria que he après coses més pràctiques en esta majoralia que en algunes assignatures d’enginyeria geològica. La festa comporta una gran part d’activitat cinètica, són incomptables les hores passades en moure coses d’ací cap allà, carabasses dalt del remolc, carabasses baix del remolc, els sacs de carabassa tallada dalt del remolc, els pots de confitura d’un local al altre, les safates de pastissos de dins del forn al muntacàrregues, descarrega els barrils de cervesa, les capses de mistela de la furgoneta (Vanette) al local de la majoralia, porta el motoserra a la pallissa de X, pugeu abadejo fregit cap al pinar, una bóta de vi a l’esquena per a regar les goles seques, estos conills van al parador de festes i sobretot carregar malea dalt d’un remolc als confins del terme de Vilafranca (quin plaer per a la vista!). Una altra gran part del temps ens l’hem passada escurant recipients, en el meu cas sobretot calderes de coure amb confitura enganxada per les revores d’un recipients que se n’han vist moltes i paelles, primer escura-la per poder fregir abadejo i escura-la després per poder fer l’arròs deliciós del diumenge. Passada la festa sé que els companys majorals volien passar-se un cap de setmana tranquil sense històries, però a mi em va arribar una invitació d’eixes difícils de rebutjar, ajudar a unes mudances d’un apartament a una casa adossada. Així he continuat en la dinàmica del moviment, canviant la Vanette per un camió de lloguer i els productes agrícoles i de regust rural per capses i capses de llibres i còmics i vaixella mexicana. A més se’m va ocòrrer oferir-me per fer una paella per agarrar forces i ara, mentre escric  estes línies, hi ha un paelló que m’espera.

Anuncis

Read Full Post »

Estava fent cua al supermercat amb un pot de salsa de tomata biològic, l’etiqueta del qual em servia d’entreteniment durant eixos minuts d’espera cansada de final de jornada. Davant meu un home amb la mateixa jaqueta antitot que tenim els majorals de Sant Antoni aguantava un pack d’ampolles de llet de marca blanca. En això que pel passadís de menjar de bebès apareixen tres militars, vestits tots de caqui i amb boina blava, que porten coca-coles a la mà de litre i mig i busquen desesperadament una caixa lliure sense limitacions del tipus dones embarassades o només pagaments amb xecs. Cada vegada que em trobo un militar pel carrer m’entra una fredor pel bescoll i de vegades penso que això és perquè vinc d’on vinc, on els militars, malgrat tot el que em puguen dir, són un cos amb el que marques una distància, Milans del Bosch, la mili, la música militar, el una y no cinquenta y una, etc. i potser ací, que són militars amb valors republicans les coses serien diferents. Però quan he vist la cara de sorpresa que feia la xica de la cua del costat al veure eixa espècia fora del seu àmbit privat, una escena un tant de país en guerra, m’he adonat que no, que fins i tot amb valors republicans un militar a un supermercat causa sorpresa i fredor pel bescoll.

A Paco Ibáñez i a Georges Brassens crec que també els entrava fredor pel bescoll.

Read Full Post »

Belgues

Este dematí, quan deixàvem Bèlgica al darrere, el cel era gris i la boira tocava el terra. El cel semblava que plorava i raons no li’n faltaven. Perquè ja ho deia el gran Brel:

Avec un ciel si bas qu’un canal s’est perdu
Avec un ciel si bas qu’il fait l’humilité
Avec un ciel si gris qu’un canal s’est pendu
Avec un ciel si gris qu’il faut lui pardonner

Read Full Post »

Visca!

Ja quasi s’ha acabat Sant Antoni, o almenys per a mi. Ara ja hem conegut l’altra cara d’esta meravellosa festa que sempre la veies de fora sense preguntar-te qui havia fregit l’abadejo i escurat les paelles on es fregia. Hi ha alguns companys de la majoralia que han avorrit els pastissos de confitura de carabassa, que evitaran l’abadejo uns dies i que aparcaran la jota at eternum. Jo, serà per estar encara amb la sobredosi de la festa, quan tanco els ulls veig dotzenes de pastissos a ritme de jota.

Read Full Post »

Mon pote

Michoacán, de Marce Campos.

La normalitat, l’estatus de majoral de Sant Antoni, les adverses condicions climatològiques del cap de setmana, la dolçor de la confitura de carabassa i el goig d’entrar al poble amb les barres formarien un post, o dos o tres.

Però la vida, perquè d’això també se’n diu vida, té altres prioritats, i un amic mort al proper Mèxic passa per sobre de tot. Ell, belga i ros, té molta culpa de que Mèxic em sigue un país proper: el mezcal, els frijoles, la Corona i els narco-corridos. Ell va ser l’erasmus  trencaesquemes que aprengué català i castellà a la vegada xafant el maleït tòpic instaurat per Una casa de bojos. Era un aventurer, un bohemi, el vividor que alguns voldríem ser i no ens atrevim, un rodamón que sense esperar-te’l apareixia per la porta i et portava unes cerveses del seu pla país. Au revoir mon pote.

Read Full Post »

Carta als reixos

Els meus reixos, de ojo espejo.

Ja fa uns quants dies, Marian, de ràdio Comarques, ens va demanar als col·laboradors que llegirem una carta als reixos. Crec que ja fa uns dies que va eixir en antena i avui és bona nit per  a penjar-la.

Estimats reixos,

ja saben vostès que les cartes que reben estos dies, quan vénen dels majors, fan temor. Perquè les cartes dels xiquets vos demanen coses ben concretes, amb nom, cognom i marca, i bé que fan perquè tots vam fer el mateix de menuts. Però natros, els grans, quan ens posem a escriure una carta als reixos i damunt la llegim a la ràdio, ja els ho dic, fem temor. Perquè no us demanaré el barco pirata de Playmobil, ni una bicicleta de carrera ni tan sols una mini cadena per rebentar les parets del veí. Ja saben que ara, amb el micròfon al davant, he de demanar-vos desitjos metafísics per al benestar comú i eixes coses que no sé ni si vosaltres, mags d’orient, les podeu apanyar.

El primer que us demanaria és un poc de memòria, memòria per saber d’on venim, memòria contra la immediatesa del nostre temps, memòria per pensar quan engeguem la llum que abans no hi havia llum. Bé, i ja que estem en la memòria, unes quantes gigues de més que sempre van bé.

Després vos demanaria un impossible. Que les ciutats deixen de concentrar-ho tot al seu voltant, que els pobles puguen continuar mantenint l’essència pròpia -i la gent- i no es convertisquen en xicotetes ciutats dormitori o de vacances.

I finalment a vostè, Baltasar, us demanaria coratge, per a vostè mateix i els que són com vostè. Per què coratge? Coratge per dir que ja està bé de ser el rei mag simpàtic un dia a l’any i la resta de dies viure de l’altre costat. Vostè és tan mag com Gaspar i Melcior.

Molt cordialment

Read Full Post »

Estes vacances de Nadal la veritat és que no he tingut ni massa temps ni massa wifi per anar escrivint, a penes vaig dedicar una entrada per la mort de Monle. Després volia insistir en un altre post en la seua figura, sobretot en els Pavesos, que la gent ho coneix menys,  però altra gent ja ho ha fet i el que puc aportar és molt poc.

Els dies a Vilafranca han estat marcats per Sant Antoni, que este any ens té a nosaltres com a majorals. El dia de Nadalet vam repartir els programes per les cases, vam fer una orquestra, després ves un dia al pinar a marcar les barres, que quants quilos de patates fan falta per al dinar del dia de la malea, posa sucre damunt la confitura. Podríem escriure tant! La festa pròpiament dit ja ha començat, este cap de setmana passat es va anar al monte a buscar els troncs que es subhastaran el dia 24 i este cap de setmana que ve es fan els pastissos el dissabte i el diumenge es van a buscar les barres per a la barraca. Si algun lector no sap què fer el cap de setmana del 16 i 17 de gener l’acovido a passar per Vilafranca, tot i que massa temps per acollir-lo no tindré. Ací teniu el programa en pdf.

Read Full Post »