A l’indret més perdut d’Europa s’hi arriba en cotxe. Potser també s’hi arriba a peu, amb bicicleta o amb vaixell però jo vaig arribar-hi amb cotxe i molts dels que em vaig trobar després també. Quan iniciem el viatge cap a este indret, com un Itaca particular, el darrer lloc habitat que deixem arrere per la carretera són quatre casetes descolorides, vora mar i colgades a la vessant del volcà. Una casa conté una críptica pintada en anglès que parla de sexe i prostitutes. Uns jòvens que estan de peu a la seua terrassa ens miren quan passem pel davant amb un aire indiferent. En casos així, quan mamprens ruta cap a una direcció desconeguda i a fora al carrer hi ha desconeguts que assistixen al teu esdevindre un poc atzarós, sempre penso en els agüelos de Castell de Cabres que van veure passar un cotxe matrícula Barcelona que entrava un atzucac però no li van dir res perquè no ho havia preguntat. Al darrer lloc habitat abans d’arribar a l’indret més perdut d’Europa hi ha una botigueta de comestibles: un poc de fruita, ampolles de rom, refrescos que només existixen en esta illa i unes quantes bombones de gas a la porta, no per escalfar-se sinó per guisar. Possiblement serà el darrer lloc on podríem comprar alguna cosa en euros, no en dòlars. La carretera seguix, s’acaben les cases i deixem el mar enrere, la qualitat de la calçada es degrada poc a poc, la costera és important i cal posar primera en els revolts de ferradura. A banda i banda només hi ha verd, un bosc frondós i espès, la selva no us podreu aventurar, prompte estaries perdut i bloquejat, per no parlar-te d’algunes de les bestioles que te podries trobar. A l’indret més perdut d’Europa la pluviometria és important. Vas conduint i a mesura que vas avançant i no hi ha cap perspectiva de trobar res i amb prou penes trobaràs un descampat per fer mitja volta, dubtes i el neguit apareix. En un moment la carretera recupera el nivell del mar, d’un costat està la mar del Carib, de l’altre una imponent paret volcànica recoberta de verd. Quan ja no esperaves trobar un signe de presència humana, a esquerra una cabana de fusta destartalada amb moltes gallines pel voltant, unes gallines de plomes negres. Uns quants metres més enllà ja hi ha uns quants vehicles aparcats, un descampat (podrem girar!) i un cartell de la Unió Europea que parla d’un projecte Feder de rehabilitació de la carretera. Reconforta saber que fins i tot a l’indret més recòndit d’Europa arriben els logotips oficials. I la carretera un poc més tard s’acaba, dóna pas a la selva, per això parlem del lloc més recòndit d’Europa, perquè hem hagut de travessar l’Atlàntic i un cop a l’illa hem anat a buscar el lloc més perdut de l’illa. Tot mantenint-nos dins de la zona euro. Si hi ha vehicles i gent és perquè hi ha una platja, una platja magnifica d’arena negra volcànica i amb vistes sobre un illot volcànic també que viu separat un poc de la terra mare. A l’indret més perdut d’Europa hi ha una platja, onades de somni i xiquets que aprenent a fer surf.
El Carnaval de Martinique. Fotografia de 
Le Vauclin, de 
el cadafal 