Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2007

Creguts i descreguts

Seré breu i concís, què hem fet malament per a mereixer la programació nadalenca de les televisions? L’enèssima pel·lícula que prova que Santa Claus existix, fer-nos creure que Abba va ser el gran grup del segle XX que va marcar generacions i generacions i que el que feien era realment molt bo i els reportatges televisius per a dir-nos que cada any són més els que compren el dinar de Nadal a un càtering (i ja són molt anys que ho diuen). Deu ser que són dies on ens volen fer creure encara més coses del que normalment tolerem, i el més trist és que el més increïble és veritat. Dos mostres, el bingo dels Monegros i Carla Bruni amb Sarko.

Read Full Post »

Aniversaris

Estos dies de Nadal que vénen em trobaré novament amb eixa situació de voler estar a més d’un lloc a l’hora, però sobretot el dia 29 de desembre. A Vilafranca, en el 2008, entrarem en el 75è aniversari de la plaça de bous, i es farà l’entrada per la porta gran. L’Unió Musical de Vilafranca va enregistrar un disc de pasdobles taurins, els de tota la vida, per a commemorar-ho i el dissabte 29 es farà la presentació. No l’he escoltat encara, però segur que val molt la pena. Per al llibret del compacte vaig escriure un conte que va repasant l’història taurina local. A més a més, eixe dia, els veïns d’Ares estan d’un aniversari, més carregós en anys i més trist com efemèride, els 300 anys de la crema i el saqueig de la vila en la guerra de Succesió. El dia concretament és el 27 de desembre, però la celebració grossa es farà el dissabte, amb conferències, cercavila i concert. Per acabar-ho d’adobar, el 29 també és el dia de la II Lan Party de Vilafranca.

Per cert, ja que estem d’aniversaris, avui n’és un de bo, els 75 anys de les Normes de Castelló, del que els veïns de Benassal se’n poden sentir un poc contents.

Read Full Post »

Amic invisible

Estos dies tota tenda viu, tota tenda té el seu consumidor potencial i el seu contexte associat. Les de joguets per subministrar els magatzems de reis, Pares Noels i altres especificitats locals/nacionals, les de menjar no cal ni dir-ho. N’hi ha unes que viuen dels amics invisibles, són les de regals tontos, coses que només amics (invisibles clar) ens poden dur. Perquè són coses que si ens les porta un rei ens quedem un poc xafats, ja que d’un monarca sempre s’espera més. L’utilitat de tot el que es troba allà és reduïda, imants de nevera amb totes les portades dels Rolling? Una tassa amb el Monstruo de las Galletas? Un burro català estil Gaudí? Un capità Haddock en miniatura? Un rascador d’esquena? Però cobreixen una necessitat i d’esta manera jo ara puc dir ben orgullós que tinc un pop verd de quatre potes que fa massatges per vibració. Made in China.

Foto del que hagués preferit, de hcopperman.

Read Full Post »

Algú m’ha dit

No podia deixar de comentar la notícia que sacseja França: Carla Bruni i Nicolas Sarkozy festegen. A penes han passat dos mesos des que es separà de Cecilia i ara els medis afins (Le Figaro) ho treuen a la llum. Vaja, que no és un rumor com podia ser allò d’Aznar i Guillén Cuervo, el filtratge i les fotos a Eurodisney venen des de dins de l’Elisi. Els malpensats diuen que és per tapar les vagues i la crisi dins del govern provocada per la visita de Gadhafi que s’ha fet públic açò. Potser, coneixent un poc el personatge res pot estranyar. Però jo volia atacar-ho des d’un altre costat, què en farem ara de Carla Bruni? Reconec que a cop fred vaig pensar coses radicals, com esborrar els mp3 del meu ordinador, però el Quelqu’n m’a dit seguirà sent una bona cançó, malgrat el company sentimental de la seua autora. L’últim disc, en anglès, sí que podria passar a la paperera de reciclatge directament. La veritat és que no sé com pendre-m’ho, evidentment cadascú és lliure de jaure amb qui vol, però tot fa un tuf de conte de fades: el rei que vol casar-se amb la xica més bella del seu regne, però en versió republicana. Kennedy ho provà amb Marilyn però va fallar, Sarko se n’ha eixit. Cada volta em fa més temor ell i els seus aires de grandesa (Carlemany, Lluís XIV, Napoleó, Sarko?), i ja no sé quants posts porto dient això. Fa falta un Jean Jaurès o un Zola per despertar-nos o serà massa tard.

Read Full Post »

Trobar un gorro

Anuncien fred a Nancy. Bé, res extraordinari fins al moment. Ara bé, l’equipament d’hivern extrem se m’ha quedat a l’habitació de Vilafranca , allà hi tinc un parell de gorros, entre ells el de la quatribarrada amb la boleta al damunt d’època I o II Aplec dels Ports, que confirma allò tant castellà de tal palo tal astilla. Doncs bé, sense gorro no es pot anar a Nancy si fa fred i encara menys si un dia anem als Vosges. Res, que me’n compraré un. Les tendes del dutty free del aeroport del Prat n’han de tindre, i el preu serà interessant sense els impostos. Ui sí, o portes una cosa que no abriga però està a la moda per una trentena d’euros, o un gorro de dona o un de Nike, fet per mà d’obra asiàtica mal pagada i explotada suposadament. A sobre este últim té un logo com un castell, i no, per ahí no passem de moment. Ho deixo per a la següent escala, París. Ja des del avió, el color del cel invita a comprar un gorro. Voltant pel barri de les estacions del Nord i de l’Est, davant d’un todocien xinès, gorros a dos euros. Xa, penso, a un xinès no. Següent aparador, cent metres més avant, un altre todocien xinès. Va, tu, si total, ací em cobraran dos euros i pel de Nike catorze i tots dos han abusat de les condicions laborals a Àsia, me’l compro a qui s’endú menys tallada i au. Pago i me’l poso, problema arreglat. Actualment és ben difícil trobar una peça de vestir feta a casa nostra, tot allò que vaig conèixer i del que m’han parlat a casa – botiguers – de comprar camises a un fabricant de Canet i Vinaròs, mantes a un de Bocairent i Alcoi i jerseis a un de Saragossa està fotut. Estos fabricants suposo que continuen existint, però no deuen estar als outlets ni als H&Ms.

Foto del gorro que es va quedar a Vilafranca però sense boleta, de productesdelaterra.cat .

Read Full Post »

Des de la blogosfera ebrenca s’ha proposat el boicot a Canal 9, desintonitzar-lo de les cases (cal recordar que Canal 9 es veu a les Terres de l’Ebre, però no pas Punt 2). El per què d’esta mesura radical no s’ha de buscar en el tancament del repetidor de la Carrasqueta de TV3 sinó en la propaganda pro-transvasament de l’Ebre que es fa a la cadena pública (?) valenciana. Algú fins i tot ha anat més lluny, amb arguments d’eixos que posen ben difícil l’entesa a banda i banda del Sénia. Els promotors de la mesura es pensen que d’esta manera faran reaccionar a la societat valenciana, però no ens enganyem, estes coses o bé els la repampimfla als valencians (el meninfotisme famós), o encara aniria més lluny, els dóna més aire per continuar la seua batalla contra les forces del mal. Vaja, que no ajuda en res, ni ens unirà més, ni ens portarem millor, ni els alacantins podran veure TV3 ni Morera serà el pròxim president de la Generalitat. Només n’extrec una cosa de positiu, que els fonamentalistes fusterians vegen com se les gasten i que en pensen dels valencians en conjunt Sénia amunt (i no molt més amunt): els valencians són uns fatxes i no hi ha res a fer. Gràcies!

Read Full Post »

Cua del microones de la facultat. Tot i ser un gat vell i un veterà de guerra, no vaig ser prou hàbil com per pensar que les classes acaben a les dos i que per tant a les dos i cinc hi haurà cua. Em poso a la cua, ni conec els que hi ha davant meu ni al darrere, només algun professor que passa amb un entrepà per menjar-se’l al despatx i alguna cara coneguda – altres gats vells. Darrere meu dos xiques, de primeríssim primer (que se n’ha fet de l’estereotip aquell de que tots eren jipis?). La conversa va d’un xic que li agrada a una, i suposadament ella a ell, però ell és molt tímid i quan es creuen pel passadís ell mira els cartells de les acadèmies de repàs al tauló de suro. Però anit, al descans de Ventdelplà, tot i que ella estava en no disponible, van parlar un poquet, però cap dels dos sap com abordar-ho. L’amiga, fidel consellera i experta, li diu que ella face avanços, però li costa molt. Ell es va llançar i la va convidar a anar al concert de Bruce amb sa cosina, però això no és suficient. El meu torn, escalfo els macarrons i au, almenys el meu dinar no farà gust a institut. Els gats vells de quan vam entrar nosaltres pensarien el mateix de les nostres converses a la cua del microones?

Foto de donfernandon.

Read Full Post »

Older Posts »