Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘crisi’

Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.

“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.

El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.

Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.

Anuncis

Read Full Post »

Malgrat tot

El moviment dels indignats m’ha agarrat en època de sequera inspirativa i este blog si no té totes les flors marcides ben a prop deu estar. Corren mals temps per a la blogosfera, tant activa i substancial que ens semblava fa uns cinc anys, i ara l’energia se l’enduen 140 caràcters que podem escriure des d’un vagó de tren o dalt d’un cingle. En cinc anys ja no sé com estarem, jo tinc poques dots de vident per a estes coses, el que està clar és que les pelis futuristes dels anys 60 o 70 s’imaginaven i somiaven amb moltes coses però el twitter mai se’ls va passar pel cap.

A mi, des de la distància, per moments el moviment dels indignats m’ha recordat les darreres manifestacions contra la guerra que fèiem el 2003 a Barcelona, quan la guerra d’Irak ja havia començat i ens concentràvem al passeig de Gràcia per tirar avions de paper a la borsa mentre uns il·luminats volien fer tancar el zara i insultaven a la clientela culpant-los de tots els mals possibles. Això pensava la setmana passada i de sobte han vingut més mobilitzacions, amb seny, per tornar a dir ja n’hi ha prou. Malgrat que entre els indignats hi hagen que vullguen una circumscripció única, malgrat que tinguen un monolingüisme que ruboritza, malgrat que anem darrere del que decidixen a Sol i no fem la nostra, malgrat hi hage els millors exemplars de la demacració de les okupes al costat d’un paio que tuiteja amb un iPhone, malgrat la innocència, malgrat que alguns parlen en nom de tots, malgrat hi hage espècimens foscs, malgrat estar ja cremat dels que estan a favor i en contra de tot, malgrat la falta d’autocrítica, malgrat els voltors que deuen volar al voltant, malgrat els neocons que al 2003 pegaven cops a les cassoles contra la guerra, malgrat tot és d’agrair el moviment. Per què no serà com el prou que han dit els islandesos però s’havia de dir prou. Jo l’esperava abans, ha arribat ara.

Read Full Post »

Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

– Què hi ha pitjor que Sarkozy?

– Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

– Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Read Full Post »

Opi

Un fumador d’opi, de Ivan Cumbres.

No és que este blog estiga de vacances, ni en crisi, ni res, només que he tingut poc temps esta última setmana per dir alguna cosa amb senderi.

Tants dies donen per acumular tota una sèrie de temes que podrien donar per a un post. Sense anar més lluny, si ara estic davant l’ordinador i no mirant la tele (partit entre Alemanya i Austràlia) és perquè estic fart de la maleïda trompeta sud-africana, és senzillament atronadora. Es tracta d’un xoc cultural o fins i tot al mateix Desmond Tutu li deu parèixer infame?

Seguint amb el futbol, les eleccions del Barça estan tenint un seguiment mediàtic que segur que no tindria qualsevol elecció pública. Amb la que està caient i que el debat, l’acalorament, la confrontació, la polèmica i les paraules elevades de to siguen per unes eleccions d’un club de futbol privat on només han votat 50000 persones diu molt de la sobredosi d’opi de la nostra societat. El mateix opi també el servixen a França, on la subsecretària d’estat va tindre el coratge de criticar els bleus per quedar-se en un hotel de luxe tal com va l’economia i enlloc de trobar-nos respostes del tipus: doncs té raó la dona, va i li cau una bronca magnífica del seu propi govern i els jugadors l’han boicotejat. Més opi al sud dels Pirineus, on la prima pactada pels jugadors de la roja hauria de ser motiu de vaga general, barricades i més formes d’expressar la ràbia. Mentrestant es retalla el finançament per a la recerca. I m’entren unes ganes terribles d’acabar el post amb quina merda.

Read Full Post »

Bancarrota

Els PIGS de Trumble.

A la ràdio avui han dit alguna cosa com: els països del sud d’Europa en crisi, després de Grècia li toca a Espanya.

Tothom sap que l’oli d’oliva, els acords de Tomatito, la migdiada, el sol, la vinya, la garrofera, la pizza, el pi blanc, els rovellons, l’all i oli, el rebetiko, Fellini, el cuscús, l’albergínia, el shawarma, la sardina, l’abadejo, els bous i els fados són sinònims d’evasió fiscal, d’economia en negre, de màfia, corrupció, caos, favors i descontrol. I al nord? Diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, desvetllada i feliç. I els hi toca pagar la disbauxa surenya.

Read Full Post »

Màxim

Una bonica funció amb un màxim i dos mínims, treta d’uns apunts de Química de la Rovira i Virgili.

Corria el final de l’estiu de 2006. Festes de la mare de Déu del Llosar, sobre el 8 de setembre. Per la plaça de la Constitució de Vilafranca van soltar unes vaques de corro de tercera o quarta categoria, res d’excepcional. Allà a les set de la vesprada al parador de festes una constructora convidava a tot el poble a una gran brena popular i de pas ens presentarien els seus projectes urbanístics a Vilafranca, la tercera línia de mar, a una hora de les pistes d’esquí i a una hora de la platja, la gran aposta, la panacea. Aquells canapès, aquelles safates de pernil i aquells cambrers immaculats que t’obrien les llaunes de cervesa representen senzillament el màxim, la cota més alta de la situació absurda en la que vivíem. El tèxtil ja no anava balder però portàvem croissantets de sobrassada enganxats als ulls.

Deuria ser la primavera següent i en una sala d’ordinadors de la facultat de Nancy la C. em passava un article de Le Figaro que anunciava un possible pet del sistema immobiliari i d’hipoteques nord-americà. Reconec no haver-li fet massa cas i no haver-ho entès del tot. Aquell estiu la carpa de festes de Vilafranca encara portava el patrocini d’una constructora i pel poble havia cartells anunciant urbanitzacions anomenades “pedra + adjectiu”, però el punt màxim ja l’havíem passat.

Read Full Post »

Ere que ere

Com quan ens constipem i busquem si va ser quan ens vam treure el jersei en aquell bar o el corrent d’aire del finestró de la cuina, amb el famós ERE fem el mateix, buscar els culpables. Lògic, amb un fet com este al davant, que pot dinamitar un poble i una comarca. Les culpes les podríem repartir entre els xinos, per treballar tant a tant baix preu, a la camorra per importar roba dels xinos, als grups inversors que ens han dut a la bancarrota global, els polítics perquè la seua faena  és evitar això i a la pròpia empresa perquè alguna cosa no han fet bé, i me’n deixo. Però com passa amb el constipat, arriba un moment on el que vols és curar-te el més prompte possible i eixir al carrer de nou. Què més dóna si va ser el finestró de la cuina?

No és la primera vegada que Vilafranca coneix un fet similar, no fa tants anys hi havia un bon nombre de fàbriques i fabriquetes de tèxtil, i de tota aquella estructura ara només en queden dos, Marie Claire i la de les faixes, la resta van tancar o van marxar. Per tant els vilafranquins han viscut tot este temps sabent que convivien amb el risc, volent pensar que no passaria mai però sabent que en el fons podia passar, perquè ja havia passat. Potser hem entropessat una altra vegada en la mateixa pedra i la patacada fa mal.

Parlem d’alternatives? A tots ens venen al cap els altres sectors econòmics, altres activitats, per variar, diversificar que en diuen, però cap d’elles donarà tres cents llocs de treball. Per exemple en cada programa electoral de tots els partits que s’han presentat a les municipals apareix  de manera recurrent el polígon industrial. Bé sigue perquè els vilafranquins fa temps que no coincidixen a votar el mateix color polític que mana a la plaça de les Aules o al palau de Benicarló, bé sigue perquè les diferents corporacions no ho han conduit idòniament, el polígon industrial avui dia no existix. Però és un polígon industrial una solució en sí mateixa? Un polígon  té moltes possibilitats de convertir-se en uns carrers asfaltats, un solars erms i uns comptadors de la llum que esperen l’empresari ideal que  decidirà ubicar-se a Vilafranca per inspiració divina. Un polígon industrial no té sentit si darrere no hi ha tota una activitat, altres sectors, tota una xarxa comercial i uns avantatges fiscals.

El turisme. Alguns pensen que és la solució. Jo penso que dóna per al que dóna, i és veritat que algú més es podria pujar al carro, però ni la pedra en sec  ni el pont romànic de la Pobla són un input suficient com per omplir el carrer Major de tendes de souvenirs. Tampoc serem la tercera línia de mar, perquè els que s’ho van creure ara ja no deuen creure en res.

L’agricultura? Cert, eixir del foc per a caure a les brases. Però quan veig les patates, les tavelles o les carabasses que ixen de l’artiga o de la vega (tot biològic i amb l’aigua del cel!) em pregunto si no podria ser una possibilitat, si més no per a guardar-la en la memòria. Ara que l’agricultura ecològica va de més en més, que tenim més problemes amb els sols perquè hem estat massa intensius en altres llocs i tu,  algun dia haurem de tornar a consumir més producte local i menys verdura de l’altra punta de món.

I podríem encara parlar de la fusta i el bosc, dels rovellons, de la gastronomia o del teletreball (a llarg terme la salvació del medi rural).

Que tinguem sort.

Read Full Post »

Older Posts »