Tornada

El tren ix de bon matí de Narbona, una boira modesta embruta el sol que comença a eixir per Còrsega. Les cares de tothom són de son. Encara no hem tornat a tancar els ulls i per la porta els policies ens demanen els nostres documents d’identitat. Més tard, a Portbou, la policia espanyola ens els torna a demanar. Este doble control rutinari em fa pensar en una companya de classe de Madagascar. Té permís de residència a França per estudiar però li ha caducat i no té data per renovar-lo fins d’ací quinze dies. Al preguntar-li què faria les vacances de Tots Sants em contestà que procuraria no moure’s molt fora de Nancy per evitar els controls, tenia por. Por de ser il·legal per culpa d’una data de caducitat d’un simple paper. Hi ha qui som turistes i d’altres només immigrants.

Un cop a Barcelona, tenia una hora entre trens. He preferit donar-me una volta per Sants que fer el degollat per l’estació. La plaça d’Osca és el centre del Sants històric, el poble que ha quedat engolit per la gran metròpoli barcelonina, però que ha sabut guardar l’autenticitat. He estat trenta minuts en un banc de la plaça, observant l’espectacle de la gent. La família gitana, amb la iaia, les filles i les nétes, amb un català finíssim, que venien carregades del súper. L’avi amb cadira de rodes que passejava amb els amics. El repartidor de verdures que escoltava cumbies a la furgoneta. Als balcons encara pengen els cartells demanant prou soroll i a les parets m’assabento de les noves cases okupes desallotjades i dels nous concerts antirepressius. La Barcelona alternativa, la que es troba en pintades i en cartells, amagada sota els bars cools i la cultura envasada.

Read Full Post »

Les eleccions del Sènia en amunt

Crec que són un afortunat, no visc la campanya electoral catalana. Ho dic perquè si ja es va fer pesada la del estatut, per les coses que vaig llegint, esta encara ho deu ser més. Mas o Montilla? Cap, és com preguntar-me quin concursant de Gran Hermano m’agrada més. CIU, amb Mas al capdavant, és el nacionalisme que mira només a la butxaca, ja que amb els diners no s’hi juga. El que passa és que amb el seu sistema econòmic, el liberalisme, és el diner el que juga amb nosaltres. I el diner són ells. Sobre Montilla, la polèmica no és tant si és andalús de naixement, sinó el que representa, el PSOE. Diria que el PSOE és la primera vegada que presenta un cap de llista a les eleccions catalanes, fins ara havia estat el PSC, i no és el mateix.

La resta de partits naveguen en este mar revolt, amb la gestió del tripartit entremig. Per alguns ha estat una catàstrofe, i la veritat és que ha hagut moments ben caòtics que crec que al cap dels anys els recordarem amb un somriure, perquè han hagut moments ben entretinguts. Tot i així el país ha anat tirant endavant i s’han canviat tendències que era necessàries canviar. ERC parla d’equidistància un altre cop, i associa ambdós principals candidats a Madrid. Patiran l’erosió d’haver governat i d’haver protagonitzat algun dels xous d’esta legislatura passada, i crec que en el seu missatge abunda massa la idea de: la culpa és dels altres, nosaltres tot ho hem fet bé. He llegit algunes declaracions dels seus dirigents en busca desesperada del vot d’eixe terme estrany anomenat centre i que sempre deixen sorprès al votant que ja li anava bé ser d’esquerres. ICV no pateix cap tipus d’erosió sembla ser i tot indica que pujarà. Comprenc que hi haurà alguns que passaran del PSC a ICV, ja que Montilla no agrada . En el tripartit els eco-socialistes crec que han engolit massa, volent quedar sempre bé. Quan els van fer fora al seu conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, per ser massa dur, van callar, i em van decebre molt. Defensen un altre tripartit, però potser haurien de pensar que res pot ser igual que abans. El PP a Catalunya són els que són i encara gràcies que tenen Piqué, pitjor els aniria amb fonamentalistes com Vidal Quadras. Per a este últim grup ja està Boadella i companyia, els que odien tots els nacionalismes menys l’espanyol.

Amb tot plegat, em sembla impossible una victòria del PSOE. Montilla, sincerament, crec que ho té ben difícil a Lleida, Tarragona i Girona. Des de fa temps que tinc la sensació que els socialistes juguen a perdre, i volent. Són les derivacions del pacte Mas-ZP, que establí la sociovergència. Curiosament la víctima principal de la sociovergència és un socialista, Maragall. De fet potser aquell dia a Madrid mataven el PSC.

Read Full Post »

Plou

M’havia passat més de cinc vegades a Barcelona. Baixaves de casa al carrer pel matí, amb la motxilla a l’esquena i la carpeta a la mà, i soltaves un “merda, plou!”. En el meu cas l’exclamació escatològica es corresponia més a la mandra de pujar a buscar el paraigües que al propi fet climàtic en sí. Pitjor era el cas a l’inversa, quan a l’última classe de vesprada miraves de reüll la finestra per veure quant plovia. Aleshores no tenies escapatòria, el “merda, plou!” anava estrictament acompanyat d’una xopa considerable. Perquè evidentment no portàvem mai el paraigües al damunt. Et tocava fer una correguda fins la parada del bus, caminar fent ziga-zaga esquivant paraigües i buscant balcons. El resultat, sempre el mateix: xop com una rata. Ací és diferent, la gent no està per posar-se a dir “merda, plou!” cada dia – perquè plou cada dia – i aparenta normalitat. Plou? Apareixen caputxes, paraigües i impermeables de bosses i motxilles. No s’accelera el pas, ni es busquen balcons, ni es deixa de fer una cosa perquè plou ja que llavors no es faria res. La pluja com un fet més, totalment quotidià. Tot i això tots em parlen del sol de la costa mediterrània com qui parla d’un Déu i jo els replico que envejo l’aigua que tenen, també amb cert to diví.

Read Full Post »

Jacques Anquetil

Cada vegada que em desplaço per les zones del nord de Nancy és el meu viatge més al nord d’Europa (i del món) que he fet mai. Quasi és per a dir-ho amb la boca petita, perquè ací la gent ha voltat quaranta vegades més que jo. Dissabte, el viatge al nord va ser ben productiu. Hi anava buscant un magatzem de compra i venda de trastos, i les ressenyes que tenia per trobar-lo eren ben escasses. Va haver un moment en què em trobava sol, sense perres al mòbil, enmig d’un lloc on no havia estat mai, entre autovies i rotondes, i vaig estar a punt de renunciar. Però s’ha de ser un poc tossut, no desistir, i s’acaben acomplint els objectius. En un camí de terra, entre magatzems de ferros i piscines, estava el Emmaüs, un megacentre del reciclatge i la re-utilització. Vaig passar de llarg de la secció de roba usada, de les coberteries i dels carrets de xiquets i al fons, allà estava ella, esperant-me: una bici marca Jacques Anquetil, el gran dominador del Tour dels anys seixanta que tant va desesperar al etern segon, Raymond Poulidor. És de color blau envellit, amb dos plats i amb algunes tares mecàniques lògiques si es té en compte el preu. Porta unes franges amb el color de l’arc de Sant Martí, pròpies del vencedor del mundial de ciclisme, que no sóc jo precisament, però que aporten certa motivació extra al pedalar i hom es creu el mateix Eddy Merckx per uns instants. Hi he afegit una enganxina amb l’escut d’Occitània, per recordar-los als francesos que no tot l’Hexàgon està fet de la mateixa pasta. I finalment, tal com fa la gent amb alguns objectes com el GPS, el disc dur portàtil o la PDA, li he posat nom: Na Violant.

Read Full Post »

Un dilluns

Ja sé que no és dilluns, però vull parlar del dilluns francès. Un estava relativament acostumat al concepte català de dilluns, que es podria resumir en una paraula, Barça. No només es parlava del resultat, sinó que sovint es parava en un carrer sense eixida en què la gent estem enfrontats de per sí i mai es treia res de clar. No vaig arribar a vore ningú arribar a la violència però els crits i insults entre gent teòricament amiga estaven a l’ordre del dia. Els dissidents, bé per no ser de la gran secta catalana – el Barça – o bé per considerar que hi ha vida més enllà del Camp Nou, de vegades ho passàvem malament i vivíem en un globus, on les veus dels companys eren properes físicament però ens sonaven ben lluny. Un dilluns a França en canvi gira segons molts eixos: el propi diari esportiu més important, L’équipe, tracta quasi per igual el futbol, com el rugbi o el ciclisme (gràcies!). Als descans de classe comentem la jugada de què hem fet el cap de setmana o les aventures dels companys que han anat a Àfrica o Laos. Conec ja molta gent i pocs, al parlar-los-hi de Barcelona, m’han eixit amb Ronaldinho a la primera de canvi. Ací l’equip de futbol teu no va al DNI com a tret característic fonamental, ni estranya la resposta de no m’agrada el futbol, ni es suspenen cites ni festes perquè juga el Lyon a la Champions. Crec que no som conscients del emfutbolitzats que estem al nostre país, on la felicitat col·lectiva quasi depèn en exclusiva de si la pilota entra o no, o de partits amistosos “autonòmics” que vénen a ser una gran esnifada col·lectiva.

Read Full Post »

NJP

Nancy Jazz Pulsation. La presència de la paraula jazz en el títol d’este súper festival tira enrere molta gent, i no saben el que es perden. Perquè no és només jazz – que ja està molt bé – sinó molt més, tota música, tota tendència nova, des de la chanson fins el dub, ha estat o estarà estes tres setmanes d’octubre a Nancy. L’ambient de la ciutat és magnífic, mentre beus vi blanc de la zona pots escoltar un grup de jazz en ple carrer. La gent, al tractar-se d’una jornada especial, porta barrets, boines i gorres. Els que fumen ho fan liat. Tot plegat dóna una imatge ben similar a l’estereotip francès que podia tenir abans de marxar i me n’alegro de haver complert les espectatives.

Entrant ja a comentar un poc el que he vist fins ara, em quedo amb Polakobar, que són precisament de Nancy. Chanson française amb dosis de punk, rock i ska. Entre els instruments tenen un acordió i un clarinet (vaig pensar en tu Pau). Després una altra proposta ben interessant era Alter Natives Kartet, que està entre el hip hop acústic i el jazz. Oferien la imatge d’un dj fent skratch al costat del contrabaix, trencant amb els esquemes clàssics. Finalment, per als amants de la cançó dolça i suau, he vist Lola Lafon & Leva.

Read Full Post »

Te’ls trobes

Normalment els veus vindre i tens temps a reaccionar i canviar de vorera, però a les vuit de la nit el seu vestit negre fosc no es divisa suficientment. Aleshores t’ataquen, amb bones maneres i educadament però. Acabes enganxat a les seues urpes, tot sabent que si vols deixar-los amb un mínim de bona conducta hauràs de perdre cinc minuts. Els dius – i els exageres – les teues creences, totalment allunyades de les que ells professen. Ells et diuen que és igual, que el que volen és parlar amb els joves per veure que ens ha dut a este punt. Llavors recordes que l’anterior vegada et vas proposar dir-los que ja eres del seu “club” per veure si et deixaven lliure abans. Te’ls espolses i acabes amb una targeta a la mà. No la llences directament a la primera cantonada, et fa gràcia tindre-la entre les mans i llegir les curioses frases inserides. En el cas d’ahir eren mormons, de la missió suïssa de Ginebra. Per si m’hi repenso sé l’adreça de la seua església a Nancy.

Read Full Post »

Stanislas

Stanilas, rei exiliat de Polònia i sogre del rei Lluís XV, va fer cap a la Lorena com a duc, “enxufat” pel seu gendre. El vell rei polonès, com a homenatge al seu col•locador, manà construir a Nancy tot un barri i una gran plaça, que avui coneixem com la plaça Stanislas, tot i que ha estat també coneguda com plaça Reial, plaça del Poble i plaça Napoleó al llarg de la història. Al bell mig de la plaça hi ha una estàtua de Stanislas, on senyala amb el dit – tal com fa Colom a Barcelona – una figura de Lluís XV que hi ha en un arc just enfront seu , com volent dir: t’ho dedico. Ara a la plaça està l’ajuntament, l’òpera, el museu d’art, l’oficina de turisme, alguna terrassa, una discoteca d’ambient i una sense aparent definició sexual. A esta última va tindre lloc el que podríem anomenar com festa de benvinguda a Nancy pels estrangers. Els nostàlgics dels grans èxits podien escoltar Obsesión i jo em menjava les ungles pensant que a l’endemà començava el Nancy Jazz Projection. Així és que vaig aguantar poc allà i sota la pluja lorenesa – què rar! – enfilava el carrer Poincaré camí de casa, un tant decebut amb l’ambient festiu tant estàndard. De sobte apareixen uns de classe que vénen d’una festa cremallera a casa d’un altre geòleg. La cremallera és la festa que fa un quan se’n va a viure a un altre pis. Em van indicar on era i vaig anar-hi. La veritat és que allò ja estava a les acaballes i l’alcohol i la droga ja havien fet els seus efectes. Malgrat estar-hi poca estona vaig tindre temps de parlar amb un que se n’anirà a Mèxic i una que anirà a Barcelona. Em demanà vocabulari bàsic català, jo li vaig començar amb bon dia, quina hora és?, etc. Innocent. Vocabulari bàsic sembla ser que és farlopa i porros.

Read Full Post »

9 d’octubre

9 d’octubre, Sant Dionís, diada nacional del País Valencià. Celebració de l’entrada del rei Jaume a la ciutat de València, que evidentment no és cap acte pacífic. La història dels pobles està plena de batalles i el dia de l’entrada triomfal sempre acaba sent la diada per a la posteritat, no som l’excepció. D’aquella reconquesta que va començar per La Pobla en mantenim una herència, vulguen o no. Per exemple, de manera més o menys embolicada podem considerar que com a conseqüència de tot allò un servidor té el compromís de fer una paella pels companys francs de classe. Podem plantejar-nos què li semblaria al rei tenir dedicada una universitat i uns quants carrers i places arreu del país? Què opinaria de que la reina de les festes de Castelló dugue el nom de la seua segona muller? O de les festes de moros i cristians que es celebren a molts pobles? Potser diria, tot açò està molt bé, però no voleu dir que falta quelcom més?

Read Full Post »

Illes Maurici

Descobrir una biblioteca prop de casa sempre és un motiu d’alegria. És una troballa crucial que permet la culturització i matar el temps a millor preu que el FNAC. La tinc a cinc minuts a peu, és municipal i m’han atès molt bé, no sé perquè però els ha fet il·lusió que un estranger acabat d’aterrar ja s’hage fet soci. He començat fort. A les butaques he fullejat la revista Express, una espècie d’El Temps, però que encara no li he trobat la tendència ideològica. Hi anava un reportatge sobre la vida de Nicolas Sarkozy, candidat a la presidència de la República per part del UMP (la dreta). Fill d’immigrants hongaresos que es divorciaren, estudiant de dret – es pot ser polític de pes sense haver fet dret? – i de jove ja va dir-li a un company de classe que algun dia seria president de la República. El reportatge no ha millorat la meua opinió del personatge, de fet, pel bé de França, d’Europa i dels milers d’immigrants sense papers que arriben al continent espero que este home no sigue mai president. Després he agarrat dos discos, Arman Méliès i Menwar. Del primer esperava trobar-me chanson française i m’he trobat un estil massa britànic pel meu gust. El segon, música tradicional de les Illes Maurici, exigeix una segona escoltada, no tant per les lletres (són en créole, llengua indígena afrancesada i hi ha poc a entendre) sinó per trobar una orella més acostumada. No sempre a la primera escoltada s’enganxa un, de fet els bons discos són els que milloren amb el temps, com el bon vi. Per acabar he pres un llibre, de poques pàgines i lletra gran: Bénarès. Història situada també a les illes Maurici – tenia un dia insular – on anem descobrint l’illa mentre el protagonista se’n va a la capital a buscar un parell de meuques, una per ell i l’altra pel veí pescador del davant. Intriga fins el final, el llibre acaba just abans de qualsevol escena eròtica.

Read Full Post »