Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘viatges’

Les Aubrais – Orléans, de diaryof70stenns.

Com cada matí llig el mail que ens envia la bona gent de rodamots. Avui la paraula tenia el seu aquell, engavanyament, que vol dir:

Acció d’engavanyar; l’efecte. Engavanyar és ‘impedir una peça de roba els moviments naturals del cos’.

I després venia, com sempre, el millor, la cita d’un text, en este cas de Pla (“El viatge”, Destino 1967):

“El viatge a París, essent una mica llarg, implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren. No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients.”

Les Aubrays -bé, les Aubrais de fet- és l’estació de facto d’Orléans, la del centre de la ciutat és un cul de sac i molts trens només es paren a les Aubrais, havent-hi un enllaç amb trenet entre les dos. Conec perfectament de que parlava Pla, és més, uns quants anys més tard la història continua sent la mateixa. Agafem el tren a Barcelona, Figueres o Portbou, i fa bona hora, sol, lleugera tramuntana. Ens agitem a la llitera del tren i mentre somiem, o escoltem com ronca el veì del costat, pugem xino-xano cap al nord. Es fa de dia, el revisor ens desperta, prochaine arrêt les Aubrais. Baixes, el cel és gris i cau una lleugera pluja. Sort de la calefacció sempre a fons del trenet llançadera per no fer del canvi metereològic res massa radical.

Aprofito el post, tot i que no té res a vore, per rebotar el reconeixement de Maria (no la romana, la parisina), que em va fer un meme Val la pena fer una mirada a este blog (a la imatge en portuguès). Gràcies Maria! Ara he de correspondre i aconsellar deu blogs que valguen la pena. La cosa és que a molts ja els he aconsellat alguna volta, aixina que no arribaré a fer una llista de deu, però s’intentarà. A més aprofitaré per posar a dia la llista de blogs, que hi ha alguns cadàvers i altres que encara no estan.

El bagul de les lletres, blog hiper premiat i de veres, fet pels xiquets d’escola de Vilafranca sota la batuta de la mestra Vanesa Marin. Felicitats!

Sempre plou quan no hi ha escola, de Pau Barrina. Val, sí, som amics i és del poble, però ara que diràs que té una seguida i es curra uns textos molt bons, val la pena fer-li més difusió. Que dure!

Piltrafes, blog de Nurieta de Vinaròs i si no m’enganyo companya de promoció de l’anterior blocaire. Fervent defensora de que el Sènia no és cap frontera.

Indicat, bon blog musical en català. Malgrat el títol, trobem molt més que indie nyonyo. I com està fet des del País Valencià abasten tot l’espectre. Recomanable.

Mamà, qui som?, de noiadevidre (li guardarem l’anonimat), reflexions personals, a vegades un pèl incomprensibles, a vegades antoniafont-istes, a vegades les dos coses.

I pels taurins, un enorme blog de fotografies taurines, el blog de Manon. El reconeixement que jo li puc donar no és res comparat amb el que ja li han fet altres, però volia aportar el meu granet de sorra (de Albero a poder ser).

Anuncis

Read Full Post »

Quan arribo…

Mmmm. De Jules Stone.

Quan arribo a Barcelona (o València) hi ha una sèrie de primeres coses que m’agrada fer. La primera de totes sol anar a un bar, ni que sigue un macro bar amb cambrers amb micròfon inhalàmbric, per fer-me un cafè amb llet i un bocadillo de pernil, tomata i oli. El per què de tanta falera per entrar en un bar a esmorzar és ben senzill, a França s’ix esmorzat de casa i no es menja fins a l’hora de dinar (a migdia). Per tant a meitat matí no es para la jornada laboral per anar al bar del costat i de fet hi ha molts bars on no es concep menjar altra cosa que no sigue un croissant. A més quan arribo solc tindre ganes de fer-me un bon cafè fart de l’aigua xirla que servixen com a cafè per França. De l’entrepà de pernil sucat amb tomata què he de dir, l’únic però que li puc posar és que a Barcelona hi ha un greu problema amb el pa, han oblidat com fer-lo. Després solc comprar-me algun diari, algun llibre de butxaca per allò de dinamitzar el sector cultural i que no tots els meus diners es queden a Orléans. També sol caure l’enderrock (endogamirrock a la valenciclopèdia) que tot i que de vegades els estamparia un miler de cassetes de Carraixet al cap continuen sent un projecte seriós de premsa musical (endogàmica).

Read Full Post »

Tema calent. Si se li pregunta a un martiniquès què és, en la gran majoria dels casos de primeres dirà que és martiniquès. Quan parlarà de França (la que a tots ens ve al cap, la de la baguette, el Tour i Asterix) en dirà França i no pas Metropole com només en diuen els francesos que s’hi troben allà. L’endemà de la famosa mà de Titi Henry a un xic li vaig fer una referència a la mà i em va dir, quasi molest, que per a ell la ùnica mà de Déu va ser la de Maradona, que ell era del Barça (encara no ha arribat el dia que em trobo algù del Athletic a l’altra punta de planeta) i que les bleus li importaven ben poc. Tot això per situar-nos en el contexte sentimental de l’identitat nacional. Per tant, des d’un punt de vista utòpic, de llibertat dels pobles i dels homes, barrejat amb un poc de Malcolm X, diria que només seran lliures quan seran independents. Ara ve la praxis. Els martiniquès sembla que només se’n recorda de França a l’hora de tindre privilegis ben europeus com l’atur, les subvencions, la seguretat social i cert benestar comparat amb els veïns (Haiti o Jamaica per exemple), coses que els costaria assumir per ells sols. L’argument és colpidor, l’independència els duria a la misèria, i això que ara ja és el territori de la UE amb una de les tases d’atur més elevades.  Però em va sobtar molt el fet que al supermercat et trobes, menys els productes produïts localment, tot de productes francesos. Pel formatge ja em sembla normal, però no hi ha terra més a prop que produisque llet per exemple? Tenen una economia  de subsistència completament dependent de França i que ha girat l’esquena als veïns, petites illes però també Veneçuela o Brasil. Seguiran com ara o faran un pas més en l’autonomia? Ho decidiran el proper 24 de gener en referèndum.

Read Full Post »

Thalassa és aquell programa del 33 que va de port en port, d’illa en illa, avui els pescadors de Cap Verd demà un far de Polinèsia. El programa es fa a França des d’una pila d’anys i al 33 crec que traduixen i afegixen algun tema més local. Doncs bé, a Martinica et sents com en un programa de Thalassa, tens les barques vora el mar que salpen a pescar i a la vesprada vénen el peix en unes taules de fusta vora el mar. Viuen abocats al mar, no tenen altre remei sent una illa menuda. Per exemple la gran competició esportiva del any és el tour de yole (tour de veler) a l’illa, de port en port, que paralitza Martinica durant unes setmanes i que sembla ser que és una gran festa per les nits. Un cap de setmana vam fer una volta en barca per una baia, anant fins uns illots salvatges i d’altres que van viure el salvatgisme de l’esclavisme i després ens vam aturar a una illa que fa de platja per als martiniquesos de per allà. Palmeres, sorra de corall blanca, aigua ben calenta, com a les postals, però amb un poc més de gent. Les famílies antilleses quan van a la platja són sorolloses, hi van tots junts, des del bebé fins l’agüelo arrugat, nevera,  rom, barbacoa i zouk.

Read Full Post »

Maleta

Le Vauclin, de denirog972.

El novembre entra amb tota l’amargor que no ha tingut l’octubre, plou, fa vent, mala hora, un temps pourri que se’n diu. I en este marc metereològic servidor està fent una maleta amb pantalons curts, samarretes de màniga curta, alguna coseta de màniga llarga per si de cas i fins i tot hi aniran les menorquines en un racó. Vacances? No, França, l’imperi on el sol no es pon mai, oferix la possibilitat d’anar a treballar al Carib, a escollir: Martinica o Guadeloupe, la primera illa en este cas. No sé amb quina regularitat podré actualitzar el blog, però espero tornar carregat de paisatges, d’històries, de bon rom que m’han prohibit mesclar en coca-cola i poder explicar amb més criteri tot allò que des d’ací ens costa comprendre.

Read Full Post »

Revolta 2.0

P6140015

Seguirem un poc amb l’Iran, però prompte ho matarem, que una setmana no dóna per a ser un expert en el país ni en el conflicte generat. D’esta revolta verda es diu que és 2.0, perquè naix de grups de facebook i s’escampa pel youtube i pel twitter. Fins ara havia estat molt escèptic amb la capacitat de revolta de la xarxa, perquè precisament creia que es quedava en revolta virtual i  no arribava a ser real. És molt fàcil afegir-se a un grup facebook que busca un milió de persones fartes de Fabra perquè és només fer un click i queda cool, però després es diumenge, fa sol i votem platja i aftersun. A Occident, i amb excepcions, crec que el 2.0 ha servit més per explicar com Paco, Paco, Paco ha tornat a ser un èxit que per trobar un moviment de contestació polític organitzat i imprevist pels de dalt. La generació de jóvens iranians que ixen al carrer es serveix del 2.0 i a la volta dels còctels molotov i amb tots estos mitjans han muntat una bona bullanga, baixant al carrer. Parlant amb alguns companys em van semblar completament il·luminats pel facebook com espai de llibertat. M’explico, jo en sóc un usuari diari però sé perfectament que és un big brother, d’utilitat discutible i a voltes superficial. Per a ells en canvi és una cosa completament a les antípodes del règim, meravellosa. Espero que se n’isquen d’on estan per a que un dia ens tornem a trobar i em diguen els errors del nostre sistema.

Read Full Post »

Contrastos d’Iran

P6150034Cartells d’Ahmadinejad al basar d’Hamedan.

Iran és un país de contrastos. Un dels punts més forts és el canvi entre Teheran i les províncies. Jo no estic acostumat, potser a casa nostra fa un anys es notava d’una hora lluny un de poble a Barcelona, però ara ja no és així. Però el més curiós és el que s’amaga darrere les persones, el que hi ha darrere els vestits. Un senyor de certa edat es presenta vestit com un agüelo que va al bureo, amb jaqueta i pantalons de mudar de fa trenta anys, i resulta que és professor d’universitat amb un doctorat a França. O una dona que només ensenya els ulls és una reputada geòloga. A la capital, en canvi, abunden les xiques joves en vel de color morat, vambes converse i ulleres de sol italianes. El contrast entre la classe intel·lectual de Teheran i les classes pobres i rurals està a la base del conflicte que ha esclatat. Sumats els uns i els altres un es podria creure que Ahmadinejad hage guanyat legalment les eleccions, potser els passa com a nosaltres, que per molt que en alguns ambients ens creguem que som molts que pensem que els nostres governants són de vergonya, ignoren que a l’altre costat hi ha una massa de gent que ja els va bé així. I sobretot, el poble iranià estic segur que no ha votat en funció de l’enriquiment d’urani, ni de si Ahmadinejad va dir que l’holocaust no va existir.

Read Full Post »

Older Posts »