Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llengua’

Vilafranca, entre parets. De cuxaro.

Per els capricis d’esta meteorologia que els nostres avis no comprendrien i que poc té a vore amb l’èpica de les nevades dels quaranta i dels cinquanta que ells ens explicaven, estos dies de Nadal es propiciaven al passeig a la vora de migdia amb un sol agradable. A la breu escapada per Vilafranca així ho vam fer, vam tindre temps de voltar pel poble i un poc pel terme, visitant espais amanits per als turistes on s’han instal·lat panells explicatius sobre el paisatge i l’arquitectura popular. Ha costat molts anys, Déu i ajuda que dirien els Manel, i el valencià esdevé, almenys a Vilafranca, la llengua en la que es fan per definició molts dels escrits públics, no de bades és la llengua del poble en la que ja fa uns trenta anys que s’educa. Però hi ha un fet que em pertorba, la facilitat amb la que es veuen faltes d’ortografia en valencià en llocs on no n’hauríem de veure’n mai, en plaques d’escultures o en panells d’un museu per exemple, i el que val a Vilafranca val a molts altres llocs del País Valencià i Catalunya, no vull acusar a ningú en particular. Són accents que no hi són o en la mala direcció, són castellanismes quan no en feia falta gastar-ne cap, és una finestra de Google Translator al ordinador d’un dissenyador que va perdut. Una sensació de laxitud ortogràfica i gramatical impera en l’ambient, ja fem prou de fer-ho en valencià, no ho compliqueu encara més demanant que estiga ben escrit al 100% que si us poseu pesats ens passem al castellà i avant. I en castellà dominem l’ortografia i no deixarem perdre cap accent (està per veure).

Ah, i bon any nou!

Read Full Post »

Trattoria

A la porta hi ha un adhesiu amb forma d’el·lipse i una senyera, el d’una emissora de ràdio. Però tindre una senyera a la porta, a Perpinyà, no vol dir res – o vol dir moltes coses – però el que està clar és que no estàs posant els peus dins d’un local on si dius un cafè amb llet t’entendran. La senyera és una marca, un símbol, un anagrama turístic i els colors de l’equip local de rugby, està als aparadors, als cotxes, a les banderes podrides dels càmpings hivernant, però el que al sud solem entendre que va darrere de la senyera ací no hi és, ni se l’espera. Així és que, tot i que el restaurant pot semblar un local del rotllo per tindre una senyera pegada a la porta, et parlaran en francès i en el cas de la trattoria d’esta nit, el cuiner panxut i barbut, italianíssim ell, et clavarà un prego i un presto de tant en tant, mentre ix a saludar els clients un per un, però no esperes el bona nit.

Read Full Post »

Olympia

D’avui fins a dissabte es celebra a la veïna Paris l’Expolangues, una fira per promoure el plurilingüisme i el aprendre llengües noves que sempre va bé. L’Institut Ramon Llull i la casa de Catalunya de Paris ens ha enviat des de fa dies el programa a la diàspora i la veritat és que hi ha activitats interessants però la fira no està feta per a nosaltres, els que el parlem bé (i ple de vicis) no hi tenim res a pelar. A part d’això el IRL de Paris organitza prou activitats durant l’any, però fer el viatge fins a Paris per una lectura de poesia en català del segle XIX no deixa de ser una gran fricada (i més demanar-se vesprada lliure!), suposo que si visqués a Paris hi aniria amb més regularitat. Per exemple la setmana que ve, el divendres, hi ha una conferència a la Sorbona de la situació sociolingüística de València a càrrec d’Emili Casanova, però per a un orleanés és impossible d’arribar a l’hora. De totes formes estes activitats, si es comparen amb el que es coïa per Paris als anys seixanta, no deixen de ser peccata minuta, en aquells anys l’Ovidi, Raimon, Llach, Paco Ibanez passaven pel Olympia al mateix temps que Brel, Brassens, Barbara i Ferré. Sense IRL. Hem perdut pes tat? Ara que… dels francesos o belgues que he citat no en queda ni un!

Read Full Post »

La pinya dels jugadors del Athletic abans un matx. De Omaira87.

Ja fa uns dies que a uns companys els sobta una expressió meua quan parlo de futbol i del Athletic, les victòries (i les derrotes, que espero que tarden en arribar) les faig en primera persona del plural i això en francès sembla ser que no és possible. Salta a la vista que no remato els còrners, ni corro pel lateral sota l’ombra de l’arc de San Mamés, ni xupo banqueta al costat d’un panxut en boina i camisa de ratlles roges i blanques i ni tan sols em deixo veu i diners al fons nord. I? Això no em sembla motiu suficient com per a parlar del Athletic amb l’aire fred i neutre de la tercera persona, com quan diem que plou (il pleut) o que són les set (il est sept heures). Ja ho diu l’himne:

Athletic, gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria

Athletic, roig i blanc; per a tots ets nostre.

Read Full Post »

Reciclatge democràtic

Una llista de la compra, d’un personatge que les penja al flickr!

El meu vot de ciutadà europeu no abstencionista espera un carter al fons d’una bústia del meu carrer. Prèviament havia recollit el sobre amb totes les paperetes a correus. La primera  papereta del sobre era la de Iniciativa Internacionalista, serà que amb la jugada a l’últim minut van haver de refer tots els sobres. El que m’ha indignat és que algú ha decidit que Maria en valencià no porta accent. Deu tindre el nom al DNI en castellà pot dir algú, però no, Josep Maria no és José María. Si no hi hagués un accent en una papereta en castellà, l’endemà al ABC ja hi hauria un il·luminat dient que clar, amb l’educació bilingüe que han tingut, així escriuen en castellà els funcionaris que fan les paperetes, i al revés en canvi, tot es tolera, com si tinguérem un sistema ortogràfic de segona. Al remat, m’han sobrat unes quantes paperetes, n-1 per ser precisos. Ara podré fer-me notetes per anar a la carnisseria a comprar vedella damunt la papereta dels antitaurins, deixar-li una nota a la C. sobre un nacionalista asturià, anotar-me un telèfon sobre els socialistes i anotar un codi de la compra d’un billet de tren per a baixar a l’aplec dels Ports sobre la del PP. Visca el recliclatge.

Read Full Post »

Sovint explico coses del carrer de Barcelona o del trajecte habitual. Avui és un dia d’eixos. Pujava des de la parada del bicing i eixien  xiquets d’una escola o d’alguna activitat extraescolar, no ho sé. Davant meu anaven una parella gran i una xiqueta agarrada de la mà, amb la seua motxilla feta a mida d’un entrepà de pa bimbo. I li explicaven que el tio vindrie a sopar, tal com ho he escrit. I això al meu carrer és rar, perquè o bé diuen que el oncle ve a sopar o bé diuen que el tio viene a cenar o fins i tot ho diuen en altres idiomes dels que no tinc instal·lada la font al ordinador. A sobre no ha dit la erre final de sopar, així que els podia situar bé, ni molt amunt del Sénia ni molt avall. Així ha quedat tot. M’he quedat amb les ganes de dos coses: saber si la xiqueta xarre com els agüelos o com la resta de gent del meu carrer i veure si eixa gent són els que viuen al edifici del costat del meu, amb qui compartim pati de llums i dels que ja he clixat alguna vegada el seu accent. Jo tinc la mania que són de Traiguera o prop…

La Font de la Salut de Traiguera, de ossy59.

Read Full Post »

Arribo a Perpinyà que passen uns minuts de les nou de la nit. Trobo de seguida l’hotel. Després, en un carrer on pràcticament a cada porta hi ha un kebab me’n faig un. Seguint el que m’ha dit el porter de l’hotel vaig en la bona direcció cap al centre. Sense saber massa bé com, em trobo en carrers comercials amb tendes de cadenes de roba que em vendrien la mateixa camisa a Perpinyà o Estocolm. A la plaça de la República trobo una xarcuteria on a la porta hi tenen un cartell que anuncia que ells també parlen català, com a reclam publicitari. Potser a l’endemà hauré de matinar per anar-hi i poder dir un bon dia i ser correspost. Continuo caminant per carrers estrets i de sobte ja no hi ha cadenes de roba prenatal i els carrers estan buits i foscos. Crec que estic a Sant Jaume i sense buscar-ho. Este és un barri cèntric de Perpinyà on viuen gitanos i que es caracteritza entre moltes altres coses per ser la reserva catalanoparlant de la capital del Rosselló. És de nit però el meu esperit lingüístic apassionat no em treu les ganes de donar una volteta pel barri, només per escoltar algun mot. Ben mirat enguany m’he passat unes quantes hores a Sant Cosme. Els carrers estan plens de gent, fa bona hora per estar a la fresca, les dones gitanes, fortes i grosses s’asseuen a la porta de sa casa mentre vigilen els seus néts que corren sense samarreta pel carrer. Paro l’orella i escolto uns parlant en francès i uns altres ho fan en cert idioma un poc inintel·ligible que mescla paraules ben conegudes: el català de Sant Jaume. Durant uns moments estic decebut, no els ho entenc tot, fins que una pessota de dona solta un: vine aqui mon pigeon. Ja em dono per satisfet i busco l’eixida de tan embolicat barri. No escolto cap guitarra i em quedaré amb les ganes de tastar la rumba nordcatalana. Ja eixint em ve un xic i em pregunta en francès si vull ‘algo’, sent eixe algo qualsevol droga. Un paio com jo en aquell barri només pot estar buscant fato. Faig cap a una plaça gran o ja em sento fora. Un altre xic em crida i este em solta el seu rotllo en català. Em posa un anell a la mà i em demana de tot cor alguna moneda per son pare, que està en pana (averiat) sense essenci (gasolina) entre Figueres i Perpinyà. Intento trobar excuses per escapar d’allò i al final sacrifico dos euros que no el convencen perquè ell vol vendrem el sello. No vull res! Li acabo dient que un plaer parlar en català amb algú de Perpinyà i sense córrer però sense caminar normal marxo d’aquella plaça per donar a un eix viari més securitzant. Vaig pagar dos euros per tindre una conversa en català amb un gitano de Perpinyà que em volia timar. Completament lamentable i naïf. Ja he experimentat Sant Jaume, però a partir d’ara les meues experiències del tipus caçador de paraules seran en àmbits més tranquils.

Fotografia del Perpinyà clàssic de dia. De BadalonaTT.

Read Full Post »

Older Posts »