I arriba el dia que ixes de casa sent-ne dos, i saps que al cap d’uns dies faràs el mateix recorregut en sentit contrari i en sereu tres. Que res serà com abans i unes quantes tones més de tòpics sobre la paternitat. Tòpics que són veritat. A priori pensava que el trajecte a l’hospital se’m faria etern, que els semàfors serien eterns i que els vehicles circulant al costat amenaces a la meua família. I sincerament no recordo res del trajecte, a part que vaig aparcar a bon lloc. La ràdio apagada.
Us estalvio els detalls i els tecnicismes d’esta ciència que és el parir. En el fons de mi penso que si els meus avantpassats del Mas del Carro es van reproduir i van parir amb un pam de neu a fora, no passaria res ni ara ignorarem un 10% de la metralla higienista que ens donen a la maternitat de l’hospital. Ni tant ni tant poc.
Passades les emocions i recuperat un poc de la son d’una nit en vetlla, omples un document amb el nom i cognoms de la mare i del pare i vas al registre civil, l’Etat Civil en francès. La simbologia d’inscriure una nova persona al registre, que serà ta filla, és enorme. Aleshores ve el major disgust del dia. Has assistit al part, les contraccions, el anestesista que te fa eixir de l’habitació per no veure les banderilles, les infermeres, la sang del placenta, el cordó umbilical ben fresquet, els crits de la mare, els ànims de les matrones, i al remat és una funcionària de l’ajuntament la que et baixa dels núvols. Estem a França, i la xiqueta serà o Monfort Climent Ménard, o Ménard Monfort Climent, o Monfort Climent a soles o Ménard a soles. Però Monfort Ménard necessitava un dispendi de la llei francesa signat pel consolat d’Espanya, per tal de poder aplicar els hàbits i costums de l’estat del pare. Dutxa freda. Divendres, quatre de la vesprada i és per a dilluns com a molt tard. Un dissabte al mes el consolat de París està obert, i justament és l’endemà, ajuda divina. El viatge a París en cotxe i les teues xiques abandonades a la maternitat, sort que el cotxe no va amb gasolina però amb serotonina. Un funcionari del consolat jove m’ho arregla en deu minuts, el vicecònsol m’ho firma, previ pago de trenta-cinc euros. Tinc ganes de cridar visca Espanya i abraçar el guàrdia civil de la porta. Les hormones.
L’hospital un diumenge
Una volta els tres a casa estem al món real. Els plors, les crisis, els còlics, els mocs, les lleganyes i la caca groguenca com mostassa a l’antiga. També els somriures, les mil faccions de la cara i la baba, la seua, la nostra i la dels iaios. No sóc de cap dogma en això del criar els fills, no m’havia llegit llibres abans, només el Blog de la Margarida que explica com criar en trilingüe, català, francès i castellà, estant a França. Era dels dels de ja vorem. I ara, en moments de desesperació, un poc en silenci i d’amagat, m’he vist buscant a Google coses com: el meu xiquet no dorm i plora. De la manera en que Google em completa la pregunta ja m’espanto. I més espanta encara si fas cap a certes pàgines web, fòrums de desesperats i desesperades, blogs d’autoajuda, YouTubers de la puericultura, alarmistes, extremistes, higienistes, homeopàtics i xamans de la criança. Pàgines només per a mares, com si la criança no anés amb els hòmens. Sí, però la xiqueta seguix plorant. Aleshores tu, que havies anticipat la cosa i li havies comprat un disc de Putumayo amb cançons de bressol índies, afganeses i argentines, davant els crits aguts com d’un porc el dia de Sant Martí, te passes per alt segles i segles de tradició musical de cançons per dormir i li cantes el repertori que domines (imagineu-lo), i només de la vibració del teu tòrax contra el seu s’adorm. També funciona l’aspirador, l’extractor i uns vídeos del Youtube que són una hora sencera de soroll continu homogeni. Està tot inventat.
Les cançons de bressol afganeses. Els blogs d’autoajuda.
A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de 
El que no tinc, de 
Made in Spain, de 
Un Bacus gegant, tret del bloc dels 
Increïble imatge de 
el cadafal 