Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘França’

img_20160930_152300
I arriba el dia que ixes de casa sent-ne dos, i saps que al cap d’uns dies faràs el mateix recorregut en sentit contrari i en sereu tres. Que res serà com abans i unes quantes tones més de tòpics sobre la paternitat. Tòpics que són veritat. A priori pensava que el trajecte a l’hospital  se’m faria etern, que els semàfors serien eterns i que els vehicles circulant al costat amenaces a la meua família. I sincerament no recordo res del trajecte, a part que vaig aparcar a bon lloc. La ràdio apagada.
Us estalvio els detalls i els tecnicismes d’esta ciència que és el parir. En el fons de mi penso que si els meus avantpassats del Mas del Carro es van reproduir i van parir amb un pam de neu a fora, no passaria res ni ara ignorarem un 10% de la metralla higienista que ens donen a la maternitat de l’hospital. Ni tant ni tant poc.
Passades les emocions i recuperat un poc de la son d’una nit en vetlla, omples un document amb el nom i cognoms de la mare i del pare i vas al registre civil, l’Etat Civil en francès. La simbologia d’inscriure una nova persona al registre, que serà ta filla, és enorme. Aleshores ve el major disgust del dia. Has assistit al part, les contraccions, el anestesista que te fa eixir de l’habitació per no veure les banderilles, les infermeres, la sang del placenta, el cordó umbilical ben fresquet, els crits de la mare, els ànims de les matrones, i al remat és una funcionària de l’ajuntament la que et baixa dels núvols. Estem a França, i la xiqueta serà o Monfort Climent Ménard, o Ménard Monfort Climent, o Monfort Climent a soles o Ménard a soles. Però Monfort Ménard necessitava un dispendi de la llei francesa signat pel consolat d’Espanya, per tal de poder aplicar els hàbits i costums de l’estat del pare. Dutxa freda. Divendres, quatre de la vesprada i és per a dilluns com a molt tard. Un dissabte al mes el consolat de París està obert, i justament és l’endemà, ajuda divina. El viatge a París en cotxe i les teues xiques abandonades a la maternitat, sort que el cotxe no va amb gasolina però amb serotonina. Un funcionari del consolat jove m’ho arregla en deu minuts, el vicecònsol m’ho firma, previ pago de trenta-cinc euros. Tinc ganes de cridar visca Espanya i abraçar el guàrdia civil de la porta. Les hormones.

img_20161002_181803

L’hospital un diumenge

Una volta els tres a casa estem al món real. Els plors, les crisis, els còlics, els mocs, les lleganyes i la caca groguenca com mostassa a l’antiga. També els somriures, les mil faccions de la cara i la baba, la seua, la nostra i la dels iaios. No sóc de cap dogma en això del criar els fills, no m’havia llegit llibres abans, només el Blog de la Margarida que explica com criar en trilingüe, català, francès i castellà, estant a França. Era dels dels de ja vorem. I ara, en moments de desesperació, un poc en silenci i d’amagat, m’he vist buscant a Google coses com: el meu xiquet no dorm i plora. De la manera en que Google em completa la pregunta ja m’espanto. I més espanta encara si fas cap a certes pàgines web, fòrums de desesperats i desesperades, blogs d’autoajuda, YouTubers de la puericultura, alarmistes, extremistes, higienistes, homeopàtics i xamans de la criança. Pàgines només per a mares, com si la criança no anés amb els hòmens. Sí, però la xiqueta seguix plorant. Aleshores tu, que havies anticipat la cosa i li havies comprat un disc de Putumayo amb cançons de bressol índies, afganeses i argentines, davant els crits aguts com d’un porc el dia de Sant Martí, te passes per alt segles i segles de tradició musical de cançons per dormir i li cantes el repertori que domines (imagineu-lo), i només de la vibració del teu tòrax contra el seu s’adorm. També funciona l’aspirador, l’extractor i uns vídeos del Youtube que són una hora sencera de soroll continu homogeni. Està tot inventat.
Les cançons de bressol afganeses. Els blogs d’autoajuda.
Anuncis

Read Full Post »

Indigneu-vos!

A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de Xavier de Torres (c).

Este país de vegades me sorprèn, sobretot per la facilitat i l’afició que tenen a la revolució. Des de fa unes setmanes hi ha un llibret del que tothom en parla, que es troba a totes les llibreries – de fet al FNAC te’l trobes allà on els supermercats posen els xiclets – i que ja va per la tretzena edició: Indignez-vous! (Indigneu-vos!) de Stéphane Hessel, un vell diplomat francès de 93 anys, quasi res! El llibret, d’una trentena de pàgines, és un pamflet, una crida a favor del pensament crític, que incita a indignar-se com resposta ciutadana davant la política de fets consumats. Crec que la importància i la transcendència del llibre recau en qui ho diu, car Hessel no és un avi qualsevol sinó que va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, resistent contra els nazis i que en cap cas es pot prendre com algú amb un discurs extrem (és un diplomat!). I tanmateix l’home, als 93 anys, va i diu prou, que ja està bé, que ja està bé del que passa a Palestina, amb els gitanos, amb les jubilacions. Hi ha un apartat dedicat a la no-violència com a camí: la violència gira l’esquena a l’esperança […] tant de costat dels oprimits com dels opressors, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió, és la via per eliminar el terrorisme. […] Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, la violació dels quals, siga qui siga l’autor, ha de provocar la nostra indignació. No podem ser transigents sobre estos drets.

Read Full Post »

Possiblement no conegueu Manuel Valls. En canvi tot francès que estiga minimament al dia de la política -només li fa falta posar la ràdio al dematí o vore algun programa dels dissabtes de nit  que estan entre les varietés i l’anàlisi polític – el coneix sobradament. Curiós, perquè és català! Manuel Valls, nascut a Barcelona i pel que sembla trilingüe, és una figura amb pes dins dels socialistes francesos i ara per ara candidat a les primàries  del PS que serviran per escollir el candidat dels socialistes que intentarà furtar-li l’Elysée a Sarko (tasca complicada!). I per què és rellevant Manuel Valls? Doncs per què es caracteritza per tindre un discurs diguem-ne realista o molt crític amb certs postulats i promeses de l’esquerra que després són impossibles de realitzar (l’antítesi de Ségolène Royal). Per exemple estos darrers dies ha dit que cal reveure la jornada laboral de 35 hores perquè no ha aportat el que es pensava que aportaria i costa cara a l’estat. Alguns el veuen com l’ala més extremadament social-demòcrata del partit i per això li cauen meteorits en continu, alguns justificats d’altres no tant. No sé què pensar-ne d’ell. Quan l’escolto per una banda no puc evitar d’alegrar-me de que un paisà un dia siga líder socialista i qui sap si més tard president de la République, per l’altre, la moderació del discurs em tira enrere i no obstant el comprenc, comprenc que estiga fart de camarades friquis que prometen el oro y el moro i després els socialistes honestos han d’arrastrar el mort.

Read Full Post »

Reprenem un poc el blog, que està immerescudament oblidat, i no serà per què no han passat coses ni he vist coses!

Ahir vaig obrir un diari regional, que sol tindre una sola mísera pàgina d’internacional, per descobrir que parlaven de la visita del papa de Roma a Santiago en busca de la recuperació de la fe dels espanyols – en caiguda lliure sembla ser – en un país molt catòlic. Això em fa pensar en que moltes vegades alguns francesos me vénen i me diuen amb un cert aire de superioritat de mestre de la laïcitat ah clar, és que sou molt catòlics valtros. Sobretot això m’ho deien quan em prenia dies de festa per a matxacar carabassa per fer confitura de pastissos per la festa d’un Sant o quan els explicava que amb els ulls ben menuts després d’una llarga nit de festa anàvem a passejar els ciris a la processó. Però també m’ho diuen quan saben que diem adéu per acomiadar-nos, hòstia per blasfemar un poquet i cagon déu per blasfemar molt fort. A més hi sumem les imatges que circulen de processons andaluses plenes de gent plorant i de sacrificats que es posen descalços per portar un cristo a muscles. Clar, estes activitats poden semblar radicalment catòliques vistes des de la òptica d’algú que ni ha estat batejat i on no ser-ho no és cap escàndol que només els pares més hipis s’atrevirien a cometre. És algú que celebra Nadal però la festa major la fa un 14 de juliol, que si es vol casar primer va a l’ajuntament i després ja s’apanyarà i que a l’escola la religió ni tocar-la perquè l’estat no té religió – que els bisbes trien i destrien els mestres ja no cal ni plantejar-ho. Vist així potser som un cau de catòlics sense solució, un parc zoològic de com era la gent fa dos segles, però a mi no em sobta en absolut que un ateu o un agnòstic porte una peanya – com també entenc els quintos d’alguns pobles que es neguen a fer-ho – si ho fan en nom de la tradició del seu poble, és una costum del poble i no l’anem a llevar que diuen en l’alto a la malea. Preferisc tindre una religiositat d’aparador, que la traiem a lluir quatre dies com el que es disfressa de picapedrer en una fira medieval, que un laïcisme cool que acaba aniquilant tot un patrimoni. Però ep! malgrat haver portat la peanya, haver regalat roses i llibres per Sant Jordi, cantat gora San Fermin, visca Sant Antoni Abat i visca Sant Joan, voleu dir que no està bé d’aguantar la de barbaritats que es diuen des de la trona, els privilegis en l’escola i tantes i tantes coses més?

Read Full Post »

Qui paga mana?

El que no tinc, de Chiwalou.

Esta setmana he enviat un sobret amb la meua signatura i que autoritzarà al fisc a extreure del meu compte corrent el que em toca pagar de la declaració de renda. Fins ací res a replicar, els ciutadans tenim drets i deures i no m’amagaré ni faré apologia del diner negre. Gràcies a estos diners tenim hospitals, museus nacionals, tramvies i altres tòtems que posem de vegades com exemple del servei public.  La meua queixa, que llenço al vent, ve pel fet que els meus convilatans, francesos, paguen igual que jo, solemnement, els impostos cada any, però ells poden elegir. Cada cinc anys ells podran dir si ja està bé de gastar-se els diners en pagar deportacions encobertes a gitanos, si la carretera ha d’anar pel nord i no pel sud, si a l’escola es podrà anar en crucifix i no amb mocador, si comprem vuitanta milions de vacunes contra la grip A o només la quarta part. Ells tenen la ocasió de dir-ho en una urna, nosaltres, europeus d’altres racons, només tenim veu a les eleccions municipals. Qui paga no mana.

Read Full Post »

Ha aparegut una gran publicitat per les avingudes d’Orléans, amb una vaca o un pollastre i al costat escrit fièrement halal (halal amb orgull), just una setmana abans el ramadà. A este país, que la laïcitat la porta malament, potser perquè era una laïcitat concebuda sota una sola religió, estes coses causen furor i omplen pàgines i pàgines de diaris. Per pura llei de mercat, si hi ha una part dels clients que són susceptibles d’adquirir xarcuteria i carn matado a lo musulman que vaig escoltar un dia per Paris, és lògic que hi hage publicitat i que els supermercats ens proposen productes així. Fins i tot hi ha restaurants de fast food que tota la carn de les hamburgueses que proposen és halal i les cadenes de pizza tenen una icona als catàlegs per indicar-te els productes halal. Tot açò m’ha dut a buscar com es mata una vedella halal i citant textualment la viquipèdia:

el sacrifici de l’animal s’ha de realitzar mitjançant una ràpida incisió a l’esquena feta amb un ganivet afilat, tallant la vena jugular i l’artèria caròtide, però deixant intacta l’espina dorsal. L’objectiu d’aquesta tècnica és permetre un major drenatge de la sang, aconseguint una major higiene a la carn, i minimitzant el dolor i l’agonia de l’animal.

Vaja, res que ens canvie el gust de l’aliment, no hi ha per a escandalitzar-se.

També està el debat del burka. Per què prohibir portar un burka i no les samarretes de Custo Barcelona? I el que porta el tatuatge de Cristo Rey a l’esquena, què en fem d’ell? En principi cadascú es vestix com li ve soberanament de gust amb dos peròs. Un, que sigues vertaderament tu la que ha decidit vestir-se com un pingüí al mes d’agost. I dos, de tant en tant cal donar la cara, al banc o a l’ajuntament. Però com el punt u ja el tinc en dubte…

Read Full Post »

Este blog, que durant uns dies va estar en crisi -com tot- gràcies a mundials, tours, aplecs i prohibicions ha pres embranzida. Voldria parlar de les coses que passen per França, que també en passen, i de greus. Ha tornat a haver-hi incidents a les barriades conflictives (te han llamado barrio conflictivo cantaven els Barricada) i això ha posat de ple a l’aparador el debat de la seguretat, i de segones, el dels immigrants. L’escàndol ve quan M. Sarko ens anuncia que preveuen que aquells que cometen un crim contra l’estat (per exemple assassinar un policia) perguen la nacionalitat francesa si tenen origens estrangers, és a dir, que si he entés bé,  gent de nacionalitat francesa d’origen algerià podria perdre-la però francesos amb pedigri es quedarien igual. El senyor Le Pen es podria enfadar perquè ell ja fa anys que ho diu, fins i tot podria demanar-ne drets d’autor. També he escoltat la bajanada que els pares de menors culpables de delictes greus podrien anar a la garjola!

Però, sabeu, acabo de rebre una fotografia dels amaniments d’una activitat quasi il.legal que m’ha posat de bon rotllo i que només vol dir que açò ja està al caure.

Read Full Post »

Older Posts »