Posted in problemes barris, tagged Sant Cosme on febrer 27, 2008|
2 Comments »
Sant Cosme és un barri molt mal reputat del Prat del Llobregat, com la Mina a Sant Adrià del Besós, las 3000 viviendas de Sevilla, el barranquet de Castelló o alguna banlieue incendiària de París. Són llocs d’eixos que els que poden evitar-los els eviten i que en sabem d’ells gràcies als reportatges televisius tipus com ho passa un mestre a… o bé a través del germà d’un amic que coneix el carter del barri. Vaja, tot indirecte, tot i que si es diu això per alguna cosa deu ser. Quan et veus obligat a anar-hi, lògicament et pases uns minuts contrastant, per veure si acabes dient: xa, no n’hi ha per a tant. I a la primera podria semblar efectivament un barri de perifèria com un altre, mescla de gitanos, vellets amb boina amb accent andalús i sud-americans, amb el seu bar del Betis, uns forns que desprenen una oloreta deliciosa i un restaurant a la cantonada amb paella els dijous. Fins ara que han col·locat els cartells electorals de Joan Herrera hi havia anunciada una correguda de bous de Jesulín i el Cid del passat juliol, possiblement un dels llocs de Barcelona on un cartell com eixe dura més. Ben poc contacte he tingut amb els habitants del barri, però puc senyalar que els vells tenen la mateixa passió que en qualsevol altre lloc per tot allò que fa flaire a obra i inhabitual. Un altre contacte va ser amb un xic que em va demanar en català si el 65 passaria o no. Fins ací no hi hauria res d’especial, si no fos que el xic no estava en plenes facultats, que quasi cada dia veus als mossos aturar algun sospitós per veure que du a sobre i sobretot pels rastres de xeringues i culleretes que es veuen en els racons. Ahir el que fins ara havien estat residus va convertir-se en acció, un es va punxar a vistes dels meus ulls, a plena llum del dia, i avui he vist al mateix entrar al centre de drogodependència del barri on suposo que els hi deuen donar la dosi diària. Quina pena, quantes llàgrimes en tantes llars, quant talent truncat, des de Camarón fins Eskorbuto, i eixa pesada llosa que ha d’aguantar Sant Cosme.
Sense eixir-nos-en dels barris conflictius, avui Le Monde publica un article sobre l’integració dels immigrants a Salt (Gironès). Acaba dient: A Salt, on n’a pas attendu la loi. Les destins mélangés se retrouvent le soir à l’école des adultes pour apprendre le catalan, accessoirement le castillan. Layla, une jeune Marocaine, a déjà écrit une rédaction en catalan pour vanter “la parité hommes-femmes”, contre les idées de sa famille. Elle a appris aussi le castillan et ira étudier à Barcelone. Laminé, Sénégalais sans papiers, vient d’arriver par bateau au risque de sa vie. Il ne parle que le wolof. Heureusement pour lui, il connaîtra bientôt le catalan.
Fotografia d’un edifici nou a Sant Cosme, treta d’un article al País.
Read Full Post »
Vaig passar el dia de Sant Jordi sota el sol de Sant Cosme. No vaig voltar massa pel barri, però no em va semblar que fos un dia més particular que la resta, excepte les mogudes que es munten a l’escola. Vaig veure un parell de paradetes de roses de partits polítics, PSC i ICV, curiós si es té en compte que a la resta de barris del Prat o Barcelona abunden els gitanos que vénen roses. A finals de la vesprada, i quan meitat Barcelona ja es movia delerida amb roses a la mà buscant un bar per veure el partit, vaig anar fins a Sants per comprar una raresa de llibre, En el repòs de la trinxera de Frederic Pujulà, les cartes mai enviades d’un empordanenc al front francès de la I Guerra Mundial. A més he de sumar que em van regalar Les flors del mal de Beaudelaire en versió catalana i francesa i alguna cosa més que deu estar per caure. Els altres llibres que he comprat han estat Nocturn a l’India d’Antonio Tabucchi i un altre de Monzó – estos dos últims en francès i amb destinació a França. Per a les roses gràcies vaig tindre de les postals digitals (molt boniques i pedagògiques les de la Generalitat de Catalunya) i també vaig enviar-ne una de real gràcies a una eficaç emissària.
el cadafal 