L’endemà

L’endemà Jokin es va alçar amb una lleugera ressaca, la vetlla, mentre miraven el partit a la taverna van fer unes cerveses de més per acabar la nit a l’okupa que dóna al port ballant velles melodies.

L’endemà l’Andoni va baixar al quiosc del passeig Sarasate i es va comprar tots els diaris que va poder trobar-hi, fins i tots els que mai s’havia comprat fins aleshores. Al arribar a casa els va escampar per damunt de la taula del menjador i vés per on la portada que més el va impactar era la d’aquell diari que mai s’havia comprat i que mai més es compraria a partir de l’endemà.

L’endemà la poetessa en l’exili es pensava que li eixirien els sonets més fàcils que mai però allò no rajava de cap de les maneres. No obstant l’alegrava de saber que a partir d’aquell dia ella ja podia aspirar a escriure en una llengua en la que també es pot dir t’estimo, cardiovascular i xandall sense que ningú cerqués en els seus versos pistoles darrere de les rimes.

L’endemà, les sigles més sanguinàries del país van esdevenir, passades a minúscules, una simple conjunció per ajuntar dos idees en una de les llengües més misterioses de l’envellida Europa.

L’endemà d’aquell dia Leire va pensar més que mai en son germà, la gent a la parada del mercat li va recordar més que mai a son germà, son germà va estar present més que mai.

L’endemà Ohiane va enviar-li un mail a la seua millor amiga a l’altra punta del Atlàntic.

L’endemà, en una cel·la d’una presó de l’interior del País Valencià pel sostre va entrar-hi un poc de txirimiri.

El dia després Ekaitz va baixar al local d’assaig, es va mirar la txalaparta, li va treure algunes partícules de pols. El temps dels documentals televisius que parlaven del problema amb el so de la txalaparta de fons, amb aquelles imatges de les cases sobre muntanyes pintades de verd i encaputxats corrent pel bosc s’havia acabat.

L’endemà l’Haritz i la Mireia engendraven sense premeditació una criatura que ja no coneixeria tot allò.

L’endemà, el zulo amagat de fa vint anys seguia sotmès als processos geomorfològics que el farien desaparèixer ben aviat, geològicament parlant.

L’endemà la Maria va sentir-se un poc alleujada, el Roberto no tornaria, però ella voldria tornar a aquella barriada de Sant Sebastià i anar amb la Jana a aquell jatetxe on dinaven els diumenges aquelles magnífiques truites d’abadejo.

El dia després la Dolores i l’Ernest estaven sorneguers i riallers allà dalt i van exclamar un “ja era hora!” amb el mateix to que utilitza el pacient aficionat de l’estadi a qui se li allarga una eternitat el partit.

Read Full Post »

Ha guanyat el tou

François Hollande, envoltat per Royal, Manuel Valls i Montebourg, en el discurs davant els simpatitzants anit després de l’escrutini. Del compte flickr del PSF.

El vencedor de les primàries al partit socialista francès ha estat, sense sorpreses, François Hollande. La campanya i els debats entre candidats del que vaig parlar prou positivament en l’anterior entrada del blog va derrapar un poc estos darrers dies abans la segona volta. Per què? Imagino que Martine Aubry, acorralada per tots els costats, sola, completament sola – cap dels altres candidats a la primària que no van passar a la segona volta li va expressar explícitament el seu suport – va haver d’escometre durament contra Hollande, presentant-se ella la candidata de l’esquerra dura, essent Hollande un tou socialdemòcrata. Aubry també va dir que ell era el candidat de l’establishment, el candidat que les enquestes diuen que està en millor mesura de batre a Sarkozy a les presidencials de l’any que ve i per tant ja no votem el candidat que volem sinó el que creiem – o les enquestes ens ho fan creure – que pot guanyar millor a Sarkozy. Crec que no deuen ser ni tres ni quatre els simpatitzants socialistes que han fet el que podríem anomenar vot útil, i atenció al que ja estem anomenant vot útil, al costat d’açò que deu ser votar per una força no espanyolista a les eleccions generals per la circumscripció de Castelló?

De totes formes vull posar en relleu que estes primàries no haurien finit igual si no hagueren succeït dos fets completament mundans, de pàgina successos tenyida un poc de rosa, el que diríem assumptes de faldilles. El primer fet és ben conegut. DSK no era candidat oficial a les primàries però ho tenia tot amanit, Aubry li havia dit a DSK que si ell es presentava ella hi renunciava per deixar-li via lliure per revindre triomfant de Nova York i com qui diu aterrar directe a l’Elisi, sempre segons les enquestes. Però una dutxa de matí, aquella dutxa que fem quan ens espera un llarg viatge transoceànic, eixir nu de la dutxa i trobar-se una dona de Guinea i tot esborronar-se. Tot. I Hollande, que passava per allà es troba amb un regal caigut del cel, el candidat favorit es tira un tiro al peu i no participa a la cursa. El segon fet va passar ja fa més anys. Hollande i Royal eren parella, s’havien conegut de ben jóvens dins del partit i van tindre quatre fills. Quan ella va ser candidata a les eleccions presidencials de 2007, després de la derrota del PS uns dies més tard a les eleccions legislatives que sempre venen darrere, Ségo anunciava la ruptura sentimental amb François Hollande en una nota de premsa. L’afer no venia de feia quatre dies, des de 2005 ell tenia una relació amb una periodista de Paris Match. Aquella ruptura vindria a obrir-li les portes a Hollande que fins aleshores no s’atrevia a donar el pas – tot i que la premsa n’especulava – per allò de no fer de la seua parella un rival polític dintre del partit socialista. Un cop separats ja podia fer. Hem parlat del bon nivell del debat, de la festa de la democràcia – ho sento pel tòpic – i resulta que la debilitat de l’home – la carn vol carn que deia Ausiàs March fa segles – ha marcat fins al final esta elecció. Madames, monsieurs, la campanya ha començat. Estarà entretingut.

Read Full Post »

Qui vol ser president?

Valls i Montebourg. Fotografia del PS.

Ara que començo a escriure falten dèsset minuts pel nou d’Octubre (valencians i valencianes, optimisme!), ací a França es celebren les primàries socialistes i per primera vegada es celebren a l’americana, és a dir, amb el dret de participació de tothom, militants de quota o no del PS. La campanya ja fa moltes setmanes que dura, els debats entre els sis candidats s’han anat repetint a les televisions i a les ràdios, debats que quan els he escoltat i seguit han estat cordials i productius, sense grans xocs ni veus altisonants. Ja de per sí el fet de celebrar estes primàries és una victòria pels socialistes, s’han col·locat al centre de l’actualitat política, s’han debatut unes quantes idees des d’una visió de l’esquerra, a voltes més social-demòcrata a voltes més clàssica i sempre amb un polsim d’ecologisme, però han estat uns debats agradables d’escoltar, productius, que et deixen cavil·lant. I durant estos dies s’ha parlat menys de la dreta i l’UMP i sembla ser que això no ha caigut massa bé a Sarkozy, del que poc es sap excepte que serà pare. Hi ha sis candidats, el favorit diuen que és François Hollande, que quan parla ja sembla que siga candidat a les presidencials. Segons els sondeigs en segona posició hi hauria Martine Aubry, alcaldessa de Lille. No seria capaç de donar-vos un gran tret diferencial entre ells dos ja que les excentricitats programàtiques en este debat han vingut sempre des dels outsiders. Hollande seria un home més lligat al aparell del partit des de fa anys, bon orador i amb poca experiència de gestió d’alt nivell, és president d’una diputació perduda al feu de Chirac, i Aubry seria més el contrari, ha estat ministra i alcaldessa i dóna una impressió de tocar de peus a terra, ser treballadora i poc amant de les llums dels platós. Dels altres, l’ex-candidata Royal penso que ja no se la creu ningú, és el més semblant al socialisme buit de ZP i la Chacón i alguns d’amagat us arribaran a dir que sort que no va guanyar el 2007. Tot i això encara té alguns fidels. Manuel Valls, català tot i que no en fa molta bandera ara que està en campanya, diu que ha desplaçat el centre de gravetat del PS cap al centre. Té un discurs honest sobre el deute públic, no li tremola la mà amb la seguretat sense caure tampoc en demagògies. Montebourg és el contrari de Valls, apunta cap a l’esquerra i no està tant a lluny del Front d’esquerres de Jean-Luc Mélenchon (coalició en la que hi ha el PCF), amb algunes propostes interessants de desglobalització i recuperar el teixit industrial que hem perdut a Europa. El sisè candidat Baylet no és del PS sinó del Partit Radical, moderat, és el més desconegut i del que menys en sabem, sense cap opció. Si cap dels candidats a la primària té més d’un 50% de vots es celebrarà una segona volta el diumenge pròxim. La campanya per les presidencials de 2012 es preveu llarga.

Read Full Post »

Sis hores menys a Caracas

Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.

“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.

El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.

Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.

Read Full Post »