Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.
“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.
El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.
Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.
Una porta del Cabanyal, eixes portes me fan caure la baba. De 
Avui en Q. ha vingut amb un barret rus, negre, elegant i amb la falç i el martell al bell mig, un souvenir de Moscou. El barret ha permés obrir la llauna durant el dinar i parlem de la crisi, de la globalització, de la caiguda de les repúbliques comunistes, del suicidi d’un 
Qui portarà la pluja a escola cantava Raimon en una cançó a la que recorrem sempre en estos casos, quan el rigor climàtic ens assetja a la tardor i ens mostra el vulnerables que som. Hem construït tot un territori a base de pensar que això sempre li passarà al veí i ho veurem per televisió i mai ens passarà a nosaltres, gran error. La història de la humanitat ja té casos on qui ha vingut després no té perquè saber més que l’anterior, si no com expliquem el gran parèntesi entre els coliseus romans i les grans catedrals gòtiques. Amb els riscos naturals ens ha passat un poc el mateix, l’avarícia i el progrés ens ha dut a habitar allà on els fundadors medievals dels pobles només tenien algun hort perquè sabien què baixava un barranc. I a sobre li hem posat asfalt, per fer més grossa la cosa. Per acabar-ho d’adobar diuen que el progrés a base de cremar hidrocarbur fa ploure més en menys temps. Però l’avarícia no ens permetrà mai fer un pas enrere perquè és endavant que es guanyen diners. Quin progrés menys progressista…
El dimecres 13 organitzàvem tots els actes de les festes a Vilafranca, era el dia de les penyes. Com a dinar vam fer una fideuà gegant i quan acabaven de tirar els fideus ens va aparèixer un malentès respecte l’assegurança de les vaquetes de la vesprada i l’assistència sanitària. Després de moure uns quants fils no ens va quedar altre remei que contactar amb Conselleria. Com? Cridant al 012 i d’allà ens desviarien. Allò graciós de la història va ser escoltar que la primera opció que dóna el 012 valencià és alguna cosa així com “Qualsevol dubte amb la Fòrmula 1 a València”. En la de maldecaps i problemes que deu haver no em crec de cap de les maneres que eixa sigue la primera preocupació dels valencians, excepte pels veïns del circuit i ells no deuen pensar igual que els del 012. És la tècnica esta de posar-te fins a la sopa una cosa per fer-te creure l’importància del fet. Al final vaig polsar 0, que era precisament el botó per a la fòrmula 1 i em van enllaçar amb conselleria. O és que tindran a una xica esperant tot el dia per a que li pregunten a quina hora són els entrenaments del gran premi?
La construcció de cases sembla ser que rebentarà. A Vilafranca tots hem viscut un bienni un tant surrealista, on la publicitat de les constructores ha estat arreu, si uns ens pagaven una berena popular de luxe els altres un bou embolat. Entre elles competien per veure qui trobava un nom més original al seu residencial combinant el nom pedra i algun adjectiu pompós i rústic. S’ha estancat, ara la moda
el cadafal 