Papapaparapa

Crec que més d’una vegada he postejat les cançons de l’estiu d’esta casa, que no tenen per què correspondre a discos d’enguany. són cançons d’eixes que transmeten bon rotllo, que s’han creuat a la teua vida en el lloc, circumstàncies i moment oportú, com per exemple m’ha passat amb la de l’anunci d’Estrella. Segurament algú a hores d’ara ja l’haurà avorrit amb el seu papapapà però jo – i molts – hi hem caigut.

Encara més mediterranis que els australians The triangles són els Amanida Peiot, que també me’ls vaig creuar este mes de juny (en persona!), i que també acompanyen este estiu, com per exemple fa un ratet quan estava escurant els plats.

La llista 2010 seria llarga però també hauria d’incloure Cesk Freixas i la seua rambla del poble sec, l’impressionant mix Ai ai ai & Massilia Sound System, la rumba de la Casa Azul, els Falsos i absurds de la Gossa Sorda, alguna de Vanessa Paradis, Maria Hernandez de la Troba, Carles Dénia, la crêpe aux champignons de Olivia Ruiz i Nantes de Beirut.

Read Full Post »

Sant Joan de Ciutadella o l’èxit de les festes tradicionals

Per segona vegada en dos anys vaig estar a les festes de Sant Joan de Ciutadella a Menorca. Juntament a uns quants amics ens hem enamorat d’esta festa medieval, religiosa i cavalleresca. Ens coneixem la música de memòria, ens estudiem la història i els personatges que hi intervenen i intentem viure els actes com un ciutadellenc més, tot i que sabem que això mai serà possible perquè és senzillament impossible. El curiós és que és una festa que tot i estar molt massificada, guarda un percentatge prou elevat de participants de Ciutadella, entremig dels cavalls pocs guiris hi ha, a diferència dels guiris que ens podem trobar corrent pel carrer Estafeta. No obstant, de tant en tant, quan pel que sigue un foraster es posa on no es pot, o fa alguna bestiesa, la reacció d’alguns ciutadellencs és un contundent crit de no en volem cap que no sigui d’aquí. No és res de nou, també passa a Patum o a Sanfermin. Amb açò no vull fer passar els ciutadellencs per uns salvatges xenòfobs, se’ls ha de comprendre, analitzem-ho. Per un destí diví, el mateix que  també tenen a Berga, Segorbe o Pamplona, Ciutadella té una festa exquisida i els seus habitants n’estan ben cofois. I la festa era només per a ells fins que un dia va aparèixer el turisme, la declaració de festa d’interès turístic nacional i tot això. Llavors arriba una figura, el turista, que si bé deixa uns dinerets a la ciutat, suposa un destorb per el desenvolupament normal dels jaleos, la festa es massifica i es genera un risc lligat al inconscients que no saben de què va la cosa. Els forasters, per tant, passem a ser del bàndol enemic. Està clar que no tots fem l’idiota, però tanmateix només pel fet d’estar allà ocupem un metre quadrat de carrer que si no hi forem el guanyarien en espai els ciutadellencs. La qüestió no és senzilla, els de fora hem de renunciar a anar-hi? S’ha de limitar la publicitat? Com evitar els ignorants de la festa que la posen en perill? De moment sembla que els packs turístics menorquins eviten fer massa publicitat de Sant Joan, per així tindre els guiris consumint als seus bars en comptes de beure pomada pels carrers de Ciutadella. Per un altre costat la publicitat d’Estrella és una clara apologia de la festa de Sant Joan de Ciutadella i de fet a alguns menorquins no els feia massa gràcia eixa publicitat de la seua festa, senzillament perquè no fa falta ningú més. Lamento, arribar al final d’este post un tant llarg i no tindre una opinió clara, potser perquè jo, foraster, vull poder seguir gaudint d’esta festa tal com és i això passa necessàriament per evitar la massificació. Possiblement si Hemingway vegere avui San Fermin pensaria alguna cosa pareguda al que vinc de dir i sabent que una vegada més estaria d’acord amb Ernest me’n vaig a dormir més tranquil.

Read Full Post »

Sant Joan a Ciutadella

Arribem a Ciutadella de Menorca i el que més movia la gent el dissabte de nit era anar a veure es be: una muntonada de gent veient un marrà exposat en un cotxera de Ciutadella. No vaig entendre res, però palpava la emoció de la gent. L’endemà, abans d’una dosi de platja, llegint el programa de les festes de Sant Joan de Ciutadella no entenia massa cosa, molts actes vestits amb noms incomprensibles per forans. De vesprada, vam veure com un jove del poble passejava a muscles, descalç i amb una pell de corder es be, seguit d’una massa no despreciable de gent, que l’acompanyava pels carrers del centre, on pujava a casa de certes persones. Ens vam allunyar i vam anar al molí de vent a fer un gotet i ens vam trobar el terra ple de closca d’avellana. Feia una estona s’hi havia lliurat una gran batalla d’avellanes, degeneració d’una tradició que consistia a tirar dolços a les xiques i ara permet tirar closca d’avellana per l’escot i pel cul de les xiques. Un cop tot calmat, des del centre de la ciutat venia una cridòria que acompanyava en Borja, el portador del be que feia hores i hores que el portava a muscles. Vam seguir-lo a la velocitat vertiginosa a la que anava, protegit per policies locals que deixen beure pomada al carrer però no destorbar el pas del be. Veient tot el poble animant aquell xic durant tota aquella avinguda de paviment hostil per a un peu descalç amb un marrà a sobre i amb la cara de Borja un cop arribat al destí final, vaig comprendre que allà hi havia moltes coses que se m’escapaven i que només els ciutadellencs poden sentir. Però jo no ho vaig viure com una simple tradició peculiar, em va arribar ben endins eixe passeig acompanyat la comitiva, és molt gran poder trobar encara avui coses tant fastuoses sense un sentit aparent. Després, durant la resta de festes de Sant Joan, he tornat a sentir eixa sensació de que si jo fora d’allà tindria la pell de gallina.

Read Full Post »