A meitat matí m’ha arribat un correu, una nota de premsa de Vilafranca, amb una fotografia de la nevada a l’avinguda de Llosar. Dia 29 d’octubre de 2008. Llàstima no estar al poble i poder despertar-se sentint les pales que netegen el carrer de neu i tu al llit tapat fins a dalt aprofitant l’escalfor del cos i els peus un poc gelats, que els peücs s’han perdut durant la nit. Eixir del llit, i entre eixa frescor que tenen les cases velles treure’t el pijama i posar-te la samarreta d’imperi, un jersei de llana i esmorçar una tassa de llet ben calenta a la vora de l’estufa. El millor és quan al carrer la vida seguei
x igual, si neva més d’una vegada cada any perquè ha de ser excepcional (Canal 9 ho entendrà mai?). M’agrada la neu a Vilafranca. Per què? Senzillament perquè em fa evocar les històries èpiques de les nevades dels anys 30, 40 i 50 que m’explicaven a casa de menut, sempre acabat amb aquell ara ja no és igual, abans feia més fred. Cada borla de neu que cau, cada dia d’arabogues i cada dia que es bat el rècord de la mínima al País Valencià (amb el permís de Castellfort i Vistabella) me n’alegro perquè les coses han canviat però no tant, o això vull pensar. Igual d’ací quinze dies ve una hora primaveral i per Sant Antoni anirem a la malea en màniga curta. Però avui almenys ens podrem vantar de ser d’un poble fred allà on ningú s’ho pensa, allà on l’ocona turístic és una palmera de colors. I de rovellons, lectors i lectores rastrejadors de google, fins el 2009.
La fotografia és la que m’ha arribat, via miraelpardalet. Crec que és de Simon Prades.
Sense voler caure en això tan perillós en la blogosfera com és la crònica de fets intranscendents, vull parlar de la fira del vi de Móra la Nova. En un territori privilegiat del món on en pocs kilòmetres tenim les DO Priorat, Montsant i Terra Alta, un esdeveniment com este dóna l’oportunitat de catar vins de categoria i que difícilment trobaríem en una carta d’un restaurant normal a Barcelona o en un supermercat. Els que ens agrada el vi i jugar a buscar sabors i varietats, una fira com esta és una autèntica xalera. Per a uns altres, en general més joves, esta fira pensada per catar vi (no cal acabar la copa si no es vol) s’ha convertit en un xollo, amb alcohol barat en un ambient de festa. Alguns s’han esverat d’esta tendència que ha pres la fira que no imaginava acabar sent un botellon. No m’esvero gens, fins i tot ja em sembla bé. Si el final és inevitable (acabar borratxos en una discoteca) millor que arriben contents havent begut vi bo que no combinats anglosaxons o transoceànics, que açò ja ho faran els altres quaranta-nou caps de setmana de l’any. El retard cultural que portem en el vi no sé on el guanyarem (dubtosament fent botellons), ni sé quan apartarem la pesta de la riojitis, però si entre tots els bevedors d’ahir algú farà la pròxima festa grossa amb vi ja hem guanyat alguna cosa.
rnarien els diners, per això cap problema. Però m’han fotut. Justament ara que anava a iniciar un període on la línia Beauvais-València esdevenia ben interessant, van i me la treuen (ens la treuen a tots de fet). De moment he hagut de rendir pleitesia a Clickair pel billet de Nadal, les pròximes anades i vingudes ja veurem amb qui les fem. Algun amic ja m’ha dit que hauré d’esperar l’aeroport de Vilanova d’Alcolea i així estar-li eternament agraït a Carlos Fabra. Fent ciència ficció ja m’imagino la revisteta de la companyia que face el vol entre París i Vilanova indicant els bars modernos de Benicàssim, algun camp de golf i la recomanació d’un restaurant amb the best paellas of the Grau. Un jo hipotètic l’agarraria i diria, xa, el del costat farà cas a la revisteta i jo vinc ací per menjar-me una codorniz en escabeche a l’Anglesola, vore algun bou o fer cerveses a l’aplec.
Vaig ser seguidor fervent del Larguero en l’adolescència. Van ser moltes hores de ràdio fins que un dia vaig dir prou: allò era la menjada de tarro més gran que hi havia sobre la terra, i sense tindre en compte l’ultraespanyolisme polanquista. Mai més he tornat a posar la ràdio a les dotze de la nit i des d’ençà la meua concepció del periodisme esportiu ha decaigut exponencialment. Al cap d’uns anys, quan vaig estar a França, vaig comprar algun dia 
Qui portarà la pluja a escola cantava Raimon en una cançó a la que recorrem sempre en estos casos, quan el rigor climàtic ens assetja a la tardor i ens mostra el vulnerables que som. Hem construït tot un territori a base de pensar que això sempre li passarà al veí i ho veurem per televisió i mai ens passarà a nosaltres, gran error. La història de la humanitat ja té casos on qui ha vingut després no té perquè saber més que l’anterior, si no com expliquem el gran parèntesi entre els coliseus romans i les grans catedrals gòtiques. Amb els riscos naturals ens ha passat un poc el mateix, l’avarícia i el progrés ens ha dut a habitar allà on els fundadors medievals dels pobles només tenien algun hort perquè sabien què baixava un barranc. I a sobre li hem posat asfalt, per fer més grossa la cosa. Per acabar-ho d’adobar diuen que el progrés a base de cremar hidrocarbur fa ploure més en menys temps. Però l’avarícia no ens permetrà mai fer un pas enrere perquè és endavant que es guanyen diners. Quin progrés menys progressista…
He arribat a casa i sobre l’escriptori estava la revista de bous al carrer, com cada mes després d’un fum d’anys. Si avui dia em trobo amb qualsevol persona de la Plana o l’Horta i li podria dir si a l’església del seu poble el sol de vesprada li pega a la façana o si tenen un jardinet amb una fonteta al mig és perquè a base de revistes i de vídeos taurins m’he conegut este país de dubtes eterns. Vaig introduir-me a fons en el món de la tauromàquia popular a una edat on estes coses es guarden profundament en la memòria i així encara ara sabria dir els noms de penyes taurines de Museros o Rafelbunyol. Malaguanyada memòria pensarà algú? Doncs no, tota pedra fa paret i ja va sent hora de posar-se a paredar. Perquè per a construir la paret i fer-la gran haurem de contar amb els que estaran demà als bous de la fira d’Onda o els que miren un dels programes amb més regust de RTVV, els bous amb el Soro i J.L. Benlloch. El que tinc claríssim (serà la maduresa) és que penjant teles des d’edificis cèntrics de València no s’avança res.
capital de departament del poble on ens allotjarem, Murighiol. Comprem cerveses en una gasolinera i després veiem el primer hipermercat del recorregut, diuen que és una cadena que obre 24 hores i és alemanya. L’arribada al destí és rebuda amb joia, el viatge s’ha fet pesat i només hi havia DVDs de promoció ornitològica a veure, res de Solo en casa o Gladiator. El destí és però trampós, encara queda un viatge en barca fins un complexe de bungalous situats en una illeta del delta del Danubi. La barca que du el primer grup s’atura en un canal i l’espera dels del segon grup es fa encara més llarga. Un grup de romanesos que ens acompanya adoba la nit amb 
el cadafal 